El catalanisme en el llenguatge

Fragments d’un discurs

A Catalunya, durant segles, per causes històriques encara no prou enfondides, mentres el català ha sigut el llenguatge viu i corrent, el castellà ha sigut el llenguatge de les idees generals i el literari. Aquesta divisió és contra naturalesa, perquè les idees generals, la poesia, no són pas cosa diferent de les idees pràctiques i concretes, sinó que en són, com aquell qui diu, la vaportizació i el resplendor: l’ésser-ho també en el llenguatge és lo que en constitueix la vida normal i fecunda, la unitat; el no ésser-ho és descomposició, és mort. Un poble amb aquella doble expressió és un poble esguerrat, és un monstre; i els monstres solen tenir la vida curta i miserable, i en tot cas no fructifiquen, són estèrils: així ha estat, durant segles, el poble català en quant a literatura.

Als catalans amb aptitud i vocació ideal i literària, els ha succeït que, dintre d’ells i en el seu contacte amb la realitat es trobaven amb un llenguatge íntim i afectiu propi, i que al sentir-se impulsats per la seva vocació a sublimar-lo, a fer-lo vibrar i resplendir i llençar calor, la inèrcia, la força adquirida per les generacions el duia a cercar la sublimació en una llengua arrelada en altres intimitats d’expressió que ells no havien sentit. L’evolució de la idea-paraula que per naturalesa ha d’ésser dins d’una mateixa atmosfera, ells l’havien de realitzar passant-la d’una atmosfera a una altra; i en aquest pas la vibració del sentiment s’extingia, la idea es refredava i el verb naixia apagat, mort.

Per això an els escriptors i oradors catalans en castellà, per a poder donar alguna apariència de vida i alguna virtut a les seves obres, se’ls ha acudit generalment un medi: familiaritzar-se amb l’estil dels mestres del llenguatge castellà, omplir-se’n les orelles fins que els en restés dintre el cervell com un ressò perenne, una espècie de diapasó vibrant contínuament, perquè així que un sentiment o una idea els arribés a les altures de la condensació literària, ja com automàticament els agafés la tònica castellana. Per això entre els escriptors catalans en castellà ha cominat tant la preocupació del castissisme, molt més a proporció, que entre els castellans; que de la casta, tenint-la en la sang, no se n’han de preocupar.

El doctor Pi i Molist, per exemple, ha estat entre nosaltres un castissista per aquesta raó, que an ell se li engrandia per un enamorament especial de la llengua de Cervantes. Un enamorament tan gran envers una llengua no es comprèn sinó en un estranger en ella. És clar que tot literat sent amor a la llengua en la qual escriu; però quan aquesta llengua és la pròpia, en l’amor que se li té hi ha aquella confiança, aquell abandonament, aquella llibertat i fins de vegades aquella impertinència carinyosa que el fill aviciat sol usar amb la mare; mentres que un amor com el que en Pi i Molist sentia per la llengua castellana més aviat s’assembla al que se sent per una dona forastera: hi ha en tal amor una mena de susceptibilitat, com una por d’ofendre, i un excessiu delitar-se en la contemplació de les seves belleses com no considerant-les cosa pròpia i de casa, sinó cosa exquisida, cosa d’altri que un es té per molt ditxós de que li siga permés fruir i ho fa amb certa ostentació i al mateix temps amb cert encongiment de sobrevingut. De vegades, molt sovint, en el curs dels escrits d’en Pi i Molist, se veu que a l’autor se li ha acudit una idea, una observació ben justa, ben pròpia, ben de català i que en català trobaria la seva expressió viva i adequada; però tot plegat se li gira i li pren forma en un dicho cervantesc, en un modisme arcaic, i de castellà castís; i es veu que el qui l’ha escrit s’hi ha delitat, tant i més que per la seva correspondència amb el pensament expressat, per lo bonic que el troba en si com a llenguatge per lo bé que sona, per lo bo que fa de saber-lo i de posar-lo.

El doctor Pi diu lo que sent, i ho diu tal com ho sent... però tal com li sembla que ho hauria dit Cervantes si hagués sentit allò mateix d’aquella mateixa manera. No cal pas fer-n’hi cap càrrec. Seguia honradament una corrent literària encara poderosa per tants segles d’arrencada, i a més el seu impuls propi; se valia d’un artifici que la anormalitat de la nostra vida literària ha fet semblar natural i necessari.

Altres escriptors, creient també que havien d’escriure en castellà però sentint-se ben resoludament catalans, no l’han volgut usar aquest artifici: han deixat estar el castissisme manllevat i han escrit el castellà a la catalana: és dir, subjectant-se naturalment al vocabulari i a la gramàtica de l’idioma oficial, però fent-lo respondre als caràcters del pensament i de l’expressió nostres. Doncs bé: siga que el sentiment i pensament catalans tinguin una individualitat massa forta per a doblegar-se dintre qualsevol motllo que no siga el que ells mateixos s’han creat: siga per massa diferència entre el geni de l’expressió catalana i el de la castellana; siga per inflexibilitat o falta de força assimiladora de la llengua oficial d’Espanya, lo cert és que els escriptors i els oradors que han anat per aquest camí no han pogut arribar a imposar-se com tals escriptors o oradors; no han fet escola, ni han deixat senyal en l’evolució de l’idioma en què han escrit o parlat; i si s’ha fet cas d’ells, ha estat per substància de lo que deien, no pel modo com ho deien, no com artistes de la paraula-idea: en aquest concepte han restat tan insignificants com els castissistes sense estil propi; i, en el de la substància del seu valer especial, la seva glòria i eficàcia n’han valgut de menys; perquè, ho torno a dir, en tot allò en què la paraula-idea hi entra artísticament, la idea només adquireix tot el seu valor per la força de la seva integració en la paraula.

Aquest estat anormal de la nostra expressió parlada s’havia d’acabar, perquè tot desequilibri tira sempre a l’equilibri, i aquí l’equilibri havia de consistir en la unitat del sentiment, del pensament i del llenguatge. Aquesta unitat només podia resultar, o de la mort de la llengua catalana i consegüent integració complerta i exclusiva de les nostres idees en la castellana, o bé del renaixement i dignificació del parlar català fins a fer-lo també l’únic llenguatge afectiu i ideal nostre.

Si la llengua catalana hagués estat de mort, no hauria pas resistit quatre segles d’unitat oficial i de cultura literària castellanes; si hagués resistit els tres primers, lo que és l’últim, quasi tot ell de sistema parlamentari i de periodisme, l’hauria deixada ben morta i soterrada. En aquest segle, la personalitat de Catalunya ha passat els perills més grossos de tota la seva història: la lluita de tota Espanya contra una invasió estrangera, gran causa unificadora; la lluita per les idees polítiques que la Revolució francesa va donar com ideals humans superiors i contraris a tota diferenciació nacional, gran causa unificadora; el sistema parlamentari centralitzat a Madrid amb tota l’atracció d’un centre polític i, sobretot, administratiu, amb tot el prestigi de l’admiració als seus grans oradors, amb totes les seves ramificacions i naturals imitacions en els círcols polítics i intel·lectuals, i en els periòdics de les províncies, gran causa unificadora; l’esclat de la civilització industrial moderna fent fàcil i ràpid el viatge an aquell centre i encara més ràpides les comunicacions de les idees i dels fets, i creant les noves qüestions socials i lluites de classes, altra gran causa unificadora.

Doncs bé: justament del mig d’aquesta forta corrent d’unificació, que ha estat europea i que en altres Estats ha originat o ha perfeccionat les grans unitats nacionals que avui existeixen, del mig d’ella, s’ha desviat a Espanya el renaixement de la nostra llengua en la seva cultura integral, i després el renaixement de tota la personalitat nostra, de la personalitat catalana, de la que avui tenim ja consciència prou forta i poderosa per a afirmar-la com un fet que es veu i que es toca en tots els ordres de la vida. Aquesta desviació contracorrent és un d’aquells fets històrics que en els seu mateix contrasentit aparent, superficial, duen la senyal de la força misteriosa a què obeeixen; de la força misteriosa que produint o produïda per l’harmonia de les llibertats individuals, fa la llei a la història.

Doncs si la nostra personalitat, la nostra llengua, no s’ha esborrat, sinó que s’ha renovat enmig de tants grans perills, és que no era de mort; i per lo tant no podem pensar en cercar la normalitat, l’equilibri del nostre esperit i el nostre llenguatge en l’oblit del català i en la castellanització dels nostres sentiments i les nostres idees, sinó en el segon terme de la disjuntiva, en la integració de tota la nostra cultura literària dintre de la llengua catalana dignificada.

Aquesta dignificació ja està començada i va avançant. Com és natural, els poetes foren els primers en revelar-la de la manera un xic desordenada i tumultuosa que s’adiu a la llur naturalesa principalment intuïtiva i que és pròpia també de tota gran arrencada. Després els qui estudien en la història i en els seus monuments, tot volent rehabilitar el català arcaic de les nostres cròniques antigues i dels nostres grans escriptors, van fer-nos descobrir sota l’estil circumstancial de cada temps lo que hi ha de més genuí i perenne en el nostre idioma. De seguida els folkloristes es van enamorar de les grans riqueses d’expressió escampades i confoses en la massa sempre vibrant del poble. I últimament els gramàtics i filòlegs s’han atrevit ja a posar en les mares del llenguatge les lleis de la seva formació, fonètica i estructura. Avui l’obra va alçant-se proporcionada i completa en tota la seva extensió, i la nostra llengua comença a ésser expressió apta per a tots els ordres del sentiment i de la idea; actualment s’hi escriuen ja les abstraccions de la filosofia i la relació dels fets diaris considerats de viu en viu i a ran de terra pel periodisme.

Tothom hi ajuda, perquè hi ha molt a fer i l’obra és dificultosa: s’ha de regenerar la literatura d’una llengua que no n’ha tingut fa molts segles, i que, mentrestant, ha estat influïda pel conreu literari i oficial exclusiu d’una altra. Això ha causat una certa confusió: els uns volen pendre el llenguatge escrit allà on els segles el van deixar i això és impossible, perquè el llenguatge escrit no es pot tenir dret un moment si se’l separa del parlar viu i corrent. Altres, agafant l’estil literari que troben més a prop, escriuen un català traduït del castellà, maltractant així el geni del nostre idioma. Altres emportats pels seus estudis, fan sistemes per reconstruir-lo.

Però aquesta confusió és fecunda; perquè, com tots van moguts pel mateix ideal, que és la nostra regeneració literària, cadascú pel seu costat va a parar al mateix lloc, portant-hi lo que ha trobat pel seu camí. Els poetes hi porten intuïcions artístiques del llenguatge; els arcaics, l’estructura genuïna i part de vocabulari aprofitable; els folkloristes la font viva de la boca del poble; els filòlegs, consciència i regles d’evolució; i fins escrivint-lo a la castellana s’ajuda a la formació del català modern, lligant-lo a la realitat i privant-lo d’oblidar res de lo que ha estat i de lo que és. Tots hi ajuden, perquè la llengua catalana és prou viva i forta per a poder assimilar d’aquesta confusió lo que li convé i rebutjar lo que en la seva vida actual li és estrany.

I una llengua que, tenint prou força assimiladora, se troba en les condicions que avui se troba la catalana, jo crec que també es pot aprofitar molt d’un altre element de conreu que és la traducció de les grans obres literàries estrangeres. El treball de traducció, quan és fet amb calor artístic, suggereix formes noves; fa descobrir riqueses de l’idioma desconegudes, li dóna tremp i flexibilitat, el dignifica per l’altura de lo traduït, i en gran part li supleix la falta d’una tradició literària pròpia i seguida. De més a més, el posa en contacte amb l’esperit humà universal i li fa seguir la marxa amb ell.

En aquesta gran obra de regeneració cal doncs, que hi treballem tots de fort i de ferm; i ara l’estímul és major que abans, perquè el temps ve amb nosaltres i tot ens hi ajuda. Les causes unificadores, que foren el nostre perill més gran, han perdut molt de lo que eren: l’esperit que ens va moure a sostenir la guerra de la Independència ha estat oblidat; l’entusiasme per idees polítiques abstractes va donar tot lo que podia amb la Revolució de Setembre, i es va apagar; el sistema parlamentari amb la retòrica dels seus oradors periodistes està desacreditat, i el centre oficial ja no és el centre ideal de tota Espanya; la civilització industrial ens ha europeïtzat i ens ha ficat dins de la moderníssima corrent descentralitzadora que tira a conduir les qüestions socials per les vies particularistes del temperament de cada poble. Doncs, si anant contracorrent hem arribat on hem arribat, ¿on no arribarem ara que tot ve amb nosaltres?

Però no calen pas reflexions ni generalitzacions per a justificar els grans moviments com el nostre catalanisme. Aquests grans moviments se justifiquen tots sols; la seva mateixa existència els justifica, la virtut que tenen, l’impuls sagrat de la naturalesa. Encara que se’ns demostrés que en el món tot tira a la unitat exterior, que les nacionalitats van esborrant-se sota un cosmopolitisme amorfe, que totes les llengües volen confondre’s en un gran volapük i que tot això és la veritable llei del progrés, nosaltres, mentres veiéssim créixer entorn nostre les manifestacions de la personalitat catalana, mentres trobéssim la nostra llengua ben viva en la boca del poble i ben rica en les creacions dels poetes, mentres ens sentíssim diferenciats dels pobles que tenim al voltant, i la nostra diferenciació més activa i fecunda cada dia, tot assentint a la demostració de que el catalanisme no té raó d’ésser, faríem com Galileu, batríem el peu en terra i diríem: «E pur si muove!»

1893

Joan Maragall: “El catalanisme en el llenguatge. Fragments d’un discurs” dins Joan Maragall: Obres Completes. Obra catalana. Barcelona: Editorial Selecta, 1981, ps. 786-790. (Bibliotca Perenne; 4).