Notes autobiogràfiques

Octubre 1885

 

Vint-i-cinc anys. La flor de la joventut ja ha passat. Ja sóc home. Es notable que un sia home en el sentit de la plenitut física i de drets, precisament aixís que s'ha acabat el temps més hermós de la vida. Me dirèu que això es una llei natural; que'l tipo de bellesa es la flor i no'l fruit. Doncs això meteix, l'esser això una llei natural es lo que'm commòu; el que una cosa es més estimada pel sentiment cabalment ans d'esser lo que ha d'esser; el que un nen, que en res pot ajudar-nos ni pot servir-nos pera cap fí egoísta, lo meteix que una flor, que no'ns pot nodrir, ens sien més plascents... que l'home forçut o sabi i el fruit saborós que'ns alimenta; i que coses que mai arriben a tenir utilitat d'importancia sien precisament belleses tipos: una rosa, un rossinyol, un estel, una verge morta a setze anys. La flor de la joventut ja ha passat pera mí, la edat dels amors dolços.

...

He sigut ditxós en dos temps: fins a quinze anys i dels dinou als vint-i-quatre: are no sóc ni feliç ni malhaurat. Vaig ser verament malhaurat dels quinze als dinou. Era ditxós els quinze primers anys de ma vida, perque vivia constantment d'il-lusions, que creia's realisarien a son temps, o be perque les il-lusions me satisfeien per sí soles. Oh! quines hores més delitoses he passat davant d'aquella capelleta de fusta, amb sants de plom que tenia en un recó de casa!

Recordo perfectament que quan anava a Missa o assistia a alguna solemnitat relligiosa, me quedava encantat davant les magnificencies del culte extern, que afalagaven els meus sentits, i no perdia ni un detall de les cerimonies. Després, al ser a casa, me tancava en el meu reconet davant de la capella, i procurava reproduir tot lo que havia vist. Oh! es ben segur que molts sacerdots, davant del Deu en qui creuen i han de fer creure, no entonen els cants relligiosos amb més fè, amb més fervor, amb més entusiasme que jo entonava aquells mots sense cap sentit, i que feia acabar amb terminacions més o menys llatines, tenint al davant un llibre, que jo'l triava que fos ben gros, pera que semblés un missal, sense preocupar-me de lo que'l llibre tractava; i fins recordo que'm servia moltes vegades d'una Historia de la conquista de Méjico, de Solís, que era un llibre molt gros i revellit. I are, quan me sembla tornar a veure, com si no's tractés de mí, a aquell nen de set anys, vestit amb ornaments de paper, més o menys semblants an els dels capellans, posat en el recó d'una sala modestament arreglada, en aquella casa gran i espaiosa, però vella i humida, en aquell carreró estret, fosc i plebei, i'm veig davant la petita capella plena de sants de plom, tots mal girbats i mutilats molts d'ells, il-luminats per un parell de candeles, i jo amb aquell llibraç a davant, que contava escenes extranyes, bàrbares, heroiques, extravagants, però que per mí no tenien significació, i torno a sentir mos cants incoherents, en els que hi vessava tota la fè entusiasta, tota la poesia, tota la força d'imaginació que bullia dins meu, fent totes les reverencies i gestos que veia fer an els capellans: quan se'm torna a representar tot això, sento greu anyorament d'aquell temps en que un tros de plom mal tallat era prou pera anegar-me en el sentiment immens de la presencia de Deu.

...

L'amor se'ns manifesta en dos aspectes distints a primera vista, per més que, en rigor, no son sinó graus d'una sola tendencia; però'l fet es que, no sabent o no podent mirar prou prim, veièm les coses saltades i tenim en concepte molt diferent i fins oposat l'amor carnal i l'amor sentimental. Aixís els he sentit jo, tan oposats, tan enemics, que, de resultes de la guerra que s'han fet sense treva, estic encare verge de tot plaer amorós, si no compto com a tal aqueix il-lusionar-me continuament, aqueixos deliquis unipersonals que, revestint mil formes i matiços, m'han rodejat d'una fantasmagoria delitosa, si 's vol, fins a cert punt, però tant estimulant com insuficient; perque eixos fantasmes me prometien i'm feien desitjar un cel de delicies, que sols se podien assaborir completes en el món de l'altra gent; i jo anava a aquest món i les delicies no venien, i allavors jo aburria la vida pràctica i corria a recullir-me altra volta en mon paradís de deliris, i aquests tornaven a emborratxar-me més i més i m'enviaven de nou al món, i aixís sempre.

Afigureu-vos un caminant assedegat al cim d'una montanya; desd'allí veu una font cristallina a baix a la vall; baixa corrent fent dèu mil voltes, perque aixís ho exigeix lo escarpat de la montanya, i al ser a la vall, busca, roda per tot i no troba la font. Desesperat torna a pujar al cim pera orientar-se de nou, i torna a contemplar l'aigua temptadora i, doblat el desitj, torna abaix també infructuosament, i aixís pujant i baixant sens repòs, la set creix d'un modo horrible, i la font l'embogeix d'esperança desde baix quan ell es a dalt, i's fa obstinadament introbable quan ell es a baix...

...

Una cosa per l'istil me passà amb la gloria. La gloria ha sigut mon somni desde ma més tendra adolescencia; però no ha passat de somni. Per què? Per què m'he delitat tant i tant en coneixer detall per detall la vida dels genis més grans en les lletres, i ha sigut ma constant i ardenta aspiració l'arribar a esser com ells, i fins he cregut que un dia'l món pendria interès en saber les vicissituts de ma existencia? Per què l'amor propi ha près en mí aquesta direcció? I a fè que ni'ls antecedents de familia, ni la educació, ni l'atmòsfera hont he viscut, han pogut engendrar en mí aquest afany. Ha germinat potser d'aquella vanitat de nen d'estudi que, per sa facilitat en apendre, era tot'hora alabat per sos mestres i adulat o envejat per sos condeixebles? No; doncs el resultat d'això havia d'esser l'empenyar-se en brillar en el terreny científic-literari. Serà cosa de temperament: el meu caràcter es indolent; repugna tot lo pràctic; està constituit per una sensibilitat exagerada, a voltes fins extravagant, i un amor propi que va molt més enllà de lo que poden pensar els que'm tracten...

...

...Naturalesa, Art, Amor, reduits a superior unitat: es a dir, la Bellesa. Heusaquí mon ideal. Ella pera mí ho es tot; lo demés (progrés, ciencia, ambició, civilisació, etz., etz.) es pols, miseria... o evolucions de sers de baixa mà; sers amb qui no'm vull confondre; sers, en fí, que no conec distintament.

La Bellesa té'ls seus sacerdots, los artistes; els seus profetes, los genis artístics; el seu evangeli, les obres genials artístiques; els seus creients, los aficionats a les Belles Arts; els seus místics, los enamorats; es inútil dir que té també'ls seus màrtirs, perque'ls veièm a totes hores.

I jo ho sento dins de mí tot això, tan viu, tan pur!...; però, ho sento perque ho he après en mes lectures, o bé eixes lectures m'han extasiat perque ja estava latent dins de mí? Sóc un ver artista o un artista incomplert, o sia senzillament un dilettante entusiasta? Fa més de dèu anys que aquest dubte'm rosega. Però puc assegurar una cosa: en conciencia'm sento més poeta que lo que mostren ser-ho molts que'l públic anomena tals; i crec també un altra cosa, que cap de mes inèdites composicions pot col-locar-me, als ulls de la gent, a la altura a que jo aspiro en el terreny de l'Art; perque'ls pocs èxits literaris que he tingut, vistos de la vora m'han semblat pobres, trivials i fins ridícols; i els meteixos, ans de gosarlos i vistos de lluny me semblaven immensos i rodejats de gloriosa aureola. Per això he dit abans que amb la gloria m'ha passat com amb l'amor: al deixar d'esser per mí un somni, han deixat també de tenir atractius, i en realitat he trobat sos goigs mesquins i sens llum.

...

Y lo que no es Bellesa, amor o gloria, què es pera mí? Tot ho veig petit. En les ciencies físiques i naturals sols hi veig d'apreciable'ls resultats de l'empirisme elevats a principis que han lograt al menys... què... al cap d'avall? Trasladar-se en una hora a un punt que'n dista sis o set al pas natural; fer teles més o menys ben teixides pera abrigar-nos; construir màquines pera multiplicar la producció d'aquelles teles; poder rebre en una hora una noticia de París o Berlín; omplir de superfluitats les cases dels rics; i que a la nit, en reduits i determinats punts, no sia del tot fosc... I coses per l'istil. Are jo pregunto: es més feliç l'home per atravessar de pressa terres i mars, per dur vestits més o menys imperfectes, per saber més aviat les coses, que la major part de les vegades valdria més que ignorés sempre, per respirar un aire viciat o per anar pel món quan la naturalesa vol que dormi? Però això, al cap d'avall, omple necessitats que la civilisació ha creat a l' home, i que la civilisació té interès en satisfer poc o molt, pera que'ls selvatjes no 's burlin d'ella, si es que alguns s'arriben a enterar de que hi ha pobles que's creuen immensament superiors an ells, i en les estadístiques, altre entreteniment social—i per més vergonya,—se veuen obligats a posar cada any a mils els boigs, els tísics i els suicides.

Però aquestes ciencies físiques, quan volen enlairar-se a buscar les causes primeres, què fan? Fan riure, i això'ls es comú amb la filosofia, que es l'art de dir cada hu lo que li dóna la gana sense més probes, i amb les ciencies exactes en la esfera abstracta, que es l'art d'anar dient veritats com punys de les que ningú n'ha de fer res: es a dir, ganes de buscar-se mals de cap sense necessitat.

...

...I llavors, com més tart en tots els meus jocs, sempre era en la soletat quan gosava més; perque acompanyant-me d'altres del meu temps, l'il-lusió, el deliqui, durava poc perque els altres no podien seguir-me a la regió enlairada, ahont jo'ls volia conduir. I jo llavors també estimava a una nena un xic més gran que jo, amb una força de sentiment que sols he tornat a experimentar a divuit anys.

Però tot això va acabar-se. Vingueren les distraccions de col-legi, hont vaig començar el Batxillerat; vingueren les primeres revelacions de lo material i grosser dels misteris de la vida; vingué la vanitat d'estudiant aprofitat, les simpaties amb alguns d'ells, tan fortes, que foren com uns amors disfreçats; la meva adoració an aquella nena's desvanesqué de repent, al trobar-la un dia convertida en joveneta ja formada; la fè religiosa fou entusiasta fins totjust deixar-me fer amb reculliment la primera Comunió; la casa vella fou abandonada per altra més petita, però més moderna; la aspiració a ser ja alguna cosa en realitat se manifestà; vaig acabar el Batxillerat i vaig començar a esser infeliç.

...

La edat crítica, la dels quinze als vint, fou pera mí ingrata. Començà'l malestar un any ans d'acabar el Batxillerat. Envanisat amb allò que'm deien «ser un talent», objecte de tota mena de consideracions i alabances; farcit el cap de noveles romàntiques que devorava amb furor, que'm feien plorar a llàgrima viva, que desvetllaven en mí sentiments elevadíssims, però buits, quijotescos, obtenint les millors notes acadèmiques; en una paraula, format de mí meteix un concepte elevadíssim, vaig ser bruscament arrencat de davant dels llibres i col-locat davant de la taula del treball en la industria a que venia destinat, i posat, en cert modo, en la condició de poc més que un aprenent. El cop fou terrible i retrunyí en tot el meu ser, i d'aquell desballestament d'aspiracions contrariades, s'alçà, portant l'estandart de la rebel-lió, ma passió per la poesia.

...

...L'amor a la poesia's manifestà en una especie de furia pera omplir de munió de versos, amb fecunditat verament assombrosa i en tots els ratos que podia robar al treball, llibretes que amagava entremitj d'altres més prosaiques i plenes de números referents a la nostra industria. Lo que jo vaig considerar mon primer triomf literari m'emocionà vivament. Havia enviat una composició a un periòdic setmanal. El dissapte a la tarde—tenia llavors de setze a disset anys—me'n anava a la fàbrica i, ans de pujar al tramvia, compro'l periòdic, que acabava de sortir, i un cop ja a dins del tramvia, el desplego; lo primer que fereix la meva vista són aquells versos, aquells conceptes, aquelles coses que jo m'havia inventat, llegibles pel públic en aquell paper de gran circulació. La emoció fou tanta, que restí una bona estona amb els ulls fits en aquells versos, sens tirar avant en llegir-los, clavat en mon assiento i com si somriés; tot seguit els ulls m'espurnaren i vaig amagar el rostre darrera el periòdic enterament desplegat. Ah! que poc devien pensar mos companys de viatje que darrera d'aquell full de paper, encare humit i amb la fortor penetrant de la imprenta, s'amagava un dels goigs més grans, més purs, més dolços que's poden arribar a sentir.

...

L'amor nasqué també en mí plè de força, però avergonyit... el meu culte a la dòna anà prenent una forma d'adoració desinteressada com a una Divinitat, de que s'ha revestit fins al present... Renuncio a donar a entendre aquesta tortura de quatre o cinc anys; sols pot compèndre-la, i la compendrà desseguida, qui s'hagi trobat en el meu cas. D'aquí nasqueren soliloquis amorosos, vessant foc i tendresa, d'aquí també que'm forgés una dòna ideal que a força d'imaginació jo feia que'm vingués a consolar en totes mes tribulacions, amb la que sostenia verdaderes converses, i'ns ompliem mutuament de caricies, sens que mai aquesta ficció sortís de sa puríssima esfera, sens que mai degenerés en objecte d'un delit material i grosser.

...

Mon amor a la Naturalesa's traduia en matineres escapatories als voltants de la ciutat, ahont sempre anava acompanyat amb mes quimeres, amb mos planys, amb mos desitjos no ben determinats. Però com totes aquestes tendencies eren absolutament oposades an allò que'ls que havien de guiar mos primers passos en la societat creien que era convenient pera mí, s'inicià una lluita desesperada, que si be, en general, se mantenia interna, a vegades eixia a fòra en escenes deplorables, qual sol recort me mortifica vivament.

...

...Però amb tot i això foren pera mí verdaders oassis de goig mos dos viatjes: a Valencia, Granada, Córdoba, Madrid i Zaragoza l'un, i a Marsella i París l'altre. Aquest plaer tan intens que s'experimenta al recorrer terres noves pera nosaltres, no es una manifestació i al meteix temps una protesta de la Naturalesa, que s'oposa al reduiment del modo de viure, en general, en la societat? Perque no fou precisament la il-lusió de veure poblacions, costums, edificis, monuments, lo que m'afalagava, sinó alguna cosa més íntima, més fonda, més pura, això es, el separar-me de la rutina que'm rodejava, el veure canviar l'aspecte del paisatje, la satisfacció, en fi, de certa necessitat de renovar al voltant del jo, tot lo que considerava no jo.

Apart d'aquests dos respirs, la meva situació era insostenible; passats dos anys, vingué la convicció de que jo no servia pera industrial i se'm donà a escullir carrera.

...

Jo desde molt temps venia dient, a tothom que volia escoltar-me, que la meva vocació era la carrera d'advocat. Això no era cert, però jo no mentia. La meva vocació era sortir-me d'una esfera que, a efecte de tant llegir noveles i de lo que s'havia exagerat mon talent, considerava massa grossera pera mí; la meva vocació era fregar-me amb la joventut il-lustrada, al meteix temps que adquirir coneixements superiors, perque jo creia llavors en la ciencia. I la carrera d'advocat m'era simpàtica, per un no sé què d'aristocràtic que jo hi veia, i perque comprenia rams del saber humà que se'm havien fet els més simpàtics durant el Batxillerat: filosofia, historia, literatura—jo no sabia que existís la facultat de filosofia i lletres,—i tampoc m'hauria atrevit a sol-licitar una carrera sens aplicació pràctica. Per això vaig escullir aquesta carrera sens saber, com sé are, lo que es en realitat. Amb poques paraules, varem acordar amb el meu pare mon cambi de rumbo: fou moments abans d'anarme'n al llit. Un cop al llit, amb llàgrimes de tendre remordiment, m'acusava a mí meteix d'haver tirat a terra tot el castell d'esperances i projectes que mon pare devia haver anat formant desde mon naixement, de que jo, com únic fill varó, extendria'l negoci de nostre acreditat establiment, seria un industrial il-lustrat, i l'orgull i descans de sa vellesa.

...

Aquí comença'l temps ditxós de ma joventut. L'endemà dematí (7 d'octubre de 1879), en companyia d'un condeixeble de col-legi, vaig fer els primers passos pera matricular-me.

Tremolant jo d'emoció, varem entrar en el vestíbol de la Universitat, i vaig dir somrient amb tot candor a mon company: «Entro per primera vegada en el temple de la sabiduria.» Ell va mitjriure d'un modo que'm feu pensar: «Aquest desgraciat no estima la ciencia en tot lo que ella's val.» L'endemà vaig començar a assistir a les classes. Al entrar en el claustre de Dret, una ratxada de benestar va commoure tot mon ser: aquell pati rectangular, rodejat de porxos bizantins de moderna construcció, sota dels quals discurria conversant, fumant, discutint o estudiant aquella multitut de joves com jo; aquell «rum-rum», soroll indefinit, propi de tots els llocs de gran concurrencia d'homes, sobrepujat a vegades per una exclamació o rialla més forta que les altres; aquell formar-se i desfer-se grupus i cambis continuus de saludos, de cops, de pulles entre estudiants que s'encreuaven; aquells bedels amb vestits galonejats comunicant ordres, obrint i tancant portes, bromejant amb els escolars, i el veure travessar dos o tres catedràtics amb la toga i birret amb borla vermella, enrahonant amb tota gravetat, tot anant cadascú a la seva aula, seguits al entrar d'un apinyat grupu de jovent, qual falta's deixava coneixer desseguida en el número dels que seguien passejant-se esperant el seu professor..., tot això fou pera mí com una terra de promissió, com si entrés en ma patria després d'una ausencia casi immemorial; i respirant àvidament aquella atmòsfera de joventut i intel-ligencia, sol, i tot commogut, anava avençant tímidament i amb dificultat entre aquells grupus bulliciosos, pensant que, dintre molts pocs dies, jo també'n formaria part i que també riuria i cridaria rodejat dels companys que mon cor jove necessitava.

...

... Quina veneració m'inspirà aquella sala gran, amb sostres d'ampla volta, formant escola i davant per davant la tarima i la taula del catedràtic! Entrà aquest i començà a explicar la primera lliçó de prolegòmenos, paraula completament nova llavors pera mí i qual extranyesa'm produhí no sé quína delicia, com anunciant-me que s'anava a aixecar davant meu el vel de la ciencia del Dret. Tots els altres estudiants prenien apuntes de la explicació; jo no anava previngut; però ma intel-ligencia era una esponja resseca i assedegada, i fou tanta la atenció que vaig posar, que al sortir de la classe i arribant a casa, vaig escriure de memoria la substancia de lo que havia dit el catedràtic en son discurs de tres quarts d'hora, i després, comprobant mon treball amb els dels que havien seguit la veu del professor, vaig trobar que no'm faltava res d'essencial. Desde llavors vaig viure a gust: compartint l'estudi amb les converses, ja sobre la meteixa, ja sobre altres coses: la joventut cridà la joventut, i les amistats brollaren com les flors en abril...

Oh amics meus! quins bons ratos hem passat tots junts, o encare que no hi fossim tots, reunint-nos en les combinacions més variades; aquelles esperes en el claustre, en que'ns destorbavem mutuament d'estudiar, encare que no volguessim; els ratets després de la classe arreglant els apuntes; les campanes celebrades a l'entorn de la Universitat i sobre tot en el pont; les converses a l'entorn de la taula del Cafè Nou, o últimament el Continental, aixís com al principi en el Colón, o en el despatx de casa, o en mon quartet...; les rialles que mai paraven!...

...

Però bah! tot això ja s'ha acabat; el círcol d'amics s'ha desfet; cadascú tirà pel seu cantó, i tota aquella alegria, aquella indolencia, aquell graciós topament de tendencies en caràcters i opinions que constituia gran atractiu pera cada hu de nosaltres, ja han mort.

...Y are què volèu que faci? Empenyar-me en brillar en les coses que's diuen series, de les que m'he rigut sempre que n'he parlat, i que are ja ni fer-me riure logren perque'm fan fàstic? Ficar-me a industrial, que al menys es ofici evidentment útil, are que'l negoci de casa meva acaba d'extingirse per ma propia culpa?...

...

No es cert que sembla impossible que al plè de la juventut, de la vida, aquesta transcorri pera mí sense la més petita variació, ni el més petit succés vinga a alterar la calma que'm té ensopit i completament inútil pera tothòm i pera mí meteix? Jo, que m'havia fet la il-lusió d'esser cèlebre o poc menys a vint anys, ne tinc vint-i-cinc i pico, i si are'm morís podria endur-me'n a l'altre món la tranquila seguritat de no omplir ni mitja ratlla de la crònica local, i, la veritat, ja tant se me'n dóna. Són ja definitivament cendres fredes els focs de la joventut? Mes jo bé sento encare alguna cosa de tant en tant. Molt de tant en tant, es cert; poqueta cosa, es veritat; però algo es algo, i mentres senti alguna volta humitejar-se mos ulls expontaniament i sense saber per què, a impulsos d'un benestar o d'una tristesa sens motiu aparent, no'm donaré per rendit.

...

Quí sab si encare alguna dòna inverossímil me farà sentir, corresponent-lo, un amor d'aquells tan platònics i elevats que la Naturalesa ha tingut a be fer-me desitjar amb ardor, i que no he tastat mai? Quí sab?

... Jo que, apart de ser un ente inútil, sóc un bon noi, no deixo d'oferir un partit temptador; sense ser ni massa lletj—encare que això va a gustos,—ni massa pobre—per més que sia prou relatiu,—m'entrego, verge de còs i d'ànima, a la que tingui un xic de paciencia pera saber-me conquistar. A més sóc incapaç de donar mala vida, no diré a una dòna, sinó a qualsevol objecte dels tres regnes naturals, ja que diuen que són tres.

... I are hi penso, i la gloria? Sóc o no sóc geni del domini públic? Envio o no envio una poesia an algún certamen de la costa de Llevant que'm dongui el ruidós triomf que'm va proporcionar aquella flor natural guanyada quan era petit, es a dir, cinc anys arrera? Podràn o no dir-me llorejat poeta'ls amics quan me dediquin alguna cosa? Això es molt interessant i fins estic pera fer un poema, que es tot lo que's pot arribar a dir. Que tinc grans disposicions literaries ho sé de segur, i ho proba l'estar en aquest moment cremant-me les celles, en comptes de dormir tranquilament, que es lo que fa la gent vulgar quan té sòn. Però jo, a pesar de no esser vulgar, sóc capaç, verbi-gracia, de fer una revolució en literatura? Ecco il problema, que diu en Rossi. D'una banda'm sembla que sí, però de l'altra veig que no la faig; i això es d'una realitat abrumadora; perque si no faig això, què faré? Ah! ja ho sé: per de prompte faré una cosa, anar-me'n al llit, això es gran servei que presto a les lletres, servei completament desinteressat i ahont hi brilla la més pura abnegació, perque no ha de reportar-me cap gloria; i la gloria, pera'ls ignoscents com jo, es cosa de més preu que la salut corporal, la que m'està dient ja fa estona que es l'hora acostumada de dormir. Dormir! gran cosa, sobre tot quan se té sòn. A dormir, doncs, ja que som a la primavera!

  O primmavera! gioventù dell'anno.

  Gioventù! primmavera della vita.

13 maig 1886, 12 nit.

10 octubre 1910

I are han passat vint-i-cinc anys, i avui ne compleixo cinquanta. Sóc casat amb la mellor de les dònes, que m'estima amb passió. Tinc dotze fills bons i sans, casa propia i esbarjosa, una fortuna suficient a mantenir-me amb els meus, un nom honrat pels meus conciutadans, una gloria de poeta, i una salut de còs i d'esperit que no'm fa anyorar els vint-i-cinc anys. Al contrari: en aquest meteix moment acabo de rellegir lo escrit vint-i-cinc anys endarrera, i dono gracies a Deu que d'aquell jove tan decaigut moralment n'hagi volgut fer l'home que are'm sento.

I'n dono a Deu totes les gracies—i al meu pare, que ja es en Ell i'm deixà, com fruit del seu treball de tota la vida, en una posició material desembraçada, d'ahont ha eixit el meu desembraç moral, i ha sigut base d'altre—perque jo no hi he posat res del meu esforç. Deu, que m'ha negat la fortalesa, ha tingut sempre en la seva mà la meva debilitat, fént-me-la sana, i portant-me amb ella i tot a resultats admirables i sempre superiors als meus mèrits. He sigut home de sòrt, una pura criatura de la Providencia Divina. Tot quant sóc i tinc ho dec—però directament, m'entenèu? no mitjançant cap esforç meu—al Pare que està en el cel, i al que'm donà aquí en la terra.

He passat certament en aquests vint-i-cinc anys tribulacions exteriors, però cap tan forta que no me'n hagi revingut amb ganancia. He passat moltes inquietuts, moltes angunies, espants, contrarietats, mortificacions, perills, trastorns i penes; però tot això tan proporcionat a la meva feblesa, que al punt que'l meu còs o'l meu esperit s'anaven a rompre, el pes m'ha sigut tret de sobre, i una meravellosa elasticitat de la meva naturalesa m'ha redreçat sense que jo sabés còm podia esser.

Aixís me trobo a cinquanta anys, jo que no sóc fort, amb una sensació d'agilitat jovenil; jo, temperament egoísta de somniador i solitari, fet cap d'un gran casal i amb reputació de patriarca; jo, de petit esperit i petit treball, considerat com un dels grans enteniments de mon lloc i temps; jo, que amb prou feines me sabria guanyar la vida per mí sol, respectat per home de posició social independent i desembraçada; jo, que'm sento tantes xacres i febleses morals, estimat un home pur i fort. Semblo esser molt més de lo que sóc, i tot lo que sóc m'ha sigut donat de gracia: i beneficio, a més d'aquest do, d'aquella apariencia. Senyor, Senyor! teniu-me en la vostra mà, i pugui al menys mon agraiment servar-me digne dels vostres beneficis.

Extret de Joan Maragall: Obres Completes. Obra catalana. Barcelona: Editorial Selecta, 1960.