Moviment assimilista de la literatura catalana en els temps moderns

Quan se considera la immensitat del moviment literari dels nostres dies, la febre aguda de la producció que en totes les nacions civilitzades ve a renovar com una onada incessant la corrent inesgotable de les idees; tota aquesta gamma infinita de tonalitats de pensament que en llibres, revistes, periòdics, follets, etc., reflecteixen la santa inquietud del treball intel·lectual, en aquest segle, més intens, més violent que en cap altre; quan se considera tot aquest món de formidable activitat que remoreja al voltant nostre; i per altra banda ens aturem a mirar el reduït nombre d'intel·ligències que en la nostra terra fan heroics esforços per a estendre i fer conèixer aquesta massa incalculable de producció espiritual a un poble com el nostre, fa poc temps tant adormit, tant allunyat de l'Europa culta, ens corprèn un descoratjament momentani davant de l'immens treball de vulgarització literària que resta a fer i de les migrades files dels nostres intel·lectuals aptes i armats per a aquesta empresa.

Junyir en un esforç com l'ànima catalana, encara no del tot desperta, al carro triomfal de l'Europa intel·lectual, perquè el seu esforç junt amb el dels altres pobles el meni victoriós pels camins encara no esbrossats dels nous ideals, és una obra de titans, una empresa secular, Per a assolir aquest generós propòsit i evitar que el nostre esperit nacional, tancant-se als aires de fora, visqui, com nou Narcís, en una estèril contemplació de sí mateix, no hi ha cap medi de tant gran eficàcia i de tant immediata aplicació com el que ofereixen les traduccions.

Aquestes vénen a ser com gentil volada de coloms missatgers que s'escampen per tots els àmbits de la nostra terra, anant a portar noves de terres llunyanes, i recordant-nos a tots contínuament que no hi som soIs al món, que estem voltats de milers d'ànimes que pensen i senten com mai hauríem pogut pensar i sentir nosaltres i qui ens ofereixen amb llur pensa i llur sentiment una riquesa espiritual abans desconeguda. Oh, el gran valor educatiu que té aquest fet senzill de saber que lluny .de nosaltres hi ha un altre poble amb una ànima que ens és desconeguda! Amb quin fervor ens acostem posant en contacte les nostres distintes forces, fent l'intercanvi de nostres distints tresors espirituals! I després, quina sensació d'homes nous experimentem dins de nosaltres! Quines noves energies se'ns desperten davant de la nova visió del món encomanada en el sagrat contacte intel·lectual dels dos pobles abans allunyats!

Aquesta íntima comunió espiritual entre tots els pobles civilitzats, tant característica dels nostres temps, se pot assolir també en part amb la coneixença de les llengües estrangeres.

Aquest ha estat el medi del que fins ara s'han valgut amb preferència els intel·lectuals de la nostra renaixença. És un instrument de cultura exclusiu de l'elit. I és de desitjar que el seu ús es propagui i s'afirmi cada dia més en els nostres cenacles literaris. Car no n'hi ha prou amb la coneixença de les dues o tres llengües estrangeres més divulgades; és precís anar de dret a l'estudi i perfecte maneig de les llengües mortes, sobretot les clàssiques.

Però la coneixença de les llengües estrangeres, tant indispensable als intel·lectuals per a la plena comprensió de l'ànima dels altres pobles, no és instrument de cultura proporcionat a l'abast de la massa, per a fer-la arribar a participar d'aquella comunió universal de les idees. A la massa se li ha de donar preparat i esmicolat l'aliment espiritual de l'art perquè el pugui degudament digerir i assimilar-se'l al seu organisme. Les idees elaborades per les civilitzacions, que la massa accepta com mestres, s'han de conjugar en el mateix verb amb el qual ella revela el seu sentir i el seu pensar; s'han de transfondre dins les formes originals receptores del seu esperit; i únicament així, transformant-les de matèria estranya en matèria assimilable, és com s'arribarà a convertir-les en sang de la pròpia sang, en força viva i apta a contribuir a la creixença i desenrotllo de l'organisme de la societat.

Aquesta és l'obra del traductor, ell treballa en aquest comerç intel·lectual de tot el món; multiplica els canvis i és en resum un dels més nobles educadors del seu poble.

Però entrem ja en l'esfera de la pràctica. Demostrada ja la transcendental importància que té la tasca de traduir dins de qualsevol literatura i sobretot en una com la nostra que tant necessita eixamplar els seus horitzons per a orejar-la amb els aires regeneradors de l'espiritualitat universal i superior dels pobles cultes, veiem ara de reduir a preceptes clars, senzills i concisos l'ideal que ens guia en la nostra febre de trasplantar sense interrupció al nostre terrer les flors supremes de bellesa i veritat de totes les civilitzacions.

Però abans d'esposar aquests principis pràctics del metier de traductor, adaptats a les circumstàncies especials del nostre estat de cultura, no serà de més fer una observació general que jutgem de gran conveniència. Hi ha en general la creença de que la tasca del traductor és cosa sense dificultats i que només amb que ell traslladi amb una certa fidelitat el pensament de l'autor traduït, el mirament i l'escrupolositat amb els que hagi complert el seu comés són cosa secundària. Doncs bé; s'erra llastimosament el qui així pensa. La influència d'un autor, sobre tot si és clàssic, cabdal, en una literatura, no pot exercir la seva influència complerta en el pensament d'una cultura estrangera sinó amb la condició indispensable de que trobi un esperit plenament comprensiu, ric de simpatia, vibrant d'exquisida sensibilitat que faci el miracle, car miracle és, de transformar el valor mental i sentimental d'aquell en el valor mental i sentimental del món dins el qual el vol trasplantar. I penseu que són tants en qualsevol país els esperits selectes, posseïdors d'aquest do meravellós de simpatia transformadora, que siguin capaços de realitzar a la perfecció aquesta transmutació de valors? Car si molt anàvem a enfondir la present qüestió trobaríem al capdavall, així: que "Traductor és Crític". I la història de la literatura universal ens ho confirma plenament. Carlyle a Anglaterra, Mme. Staël i Gerard de Nerval a França, Lessing a Alemanya, Leopardi a Itàlia, Moratin a Castella, grans traductors, foren ensems grans crítics. I és que l'esperit crític és la primera condició essencial de tot bon traductor; els instruments mentals de la percepció és menester que estiguin ben afinats en el traductor perquè pugui enfondir en l'ànima complexa de l'autor, i desentranyar, perquè cap d'ells se deixi arraconat a l'acte de la trasplantació, tots els infinits elements constitutius de la seva personalitat qui li donen lo que volem significar per les paraules, to, estil, manera, complexió, fesomia. I no són aquestes solament les dificultats del traductor. No és solament l'esperit crític el que se !i exigeix. Aquest esperit el necessita en el primer moment de la seva tasca, en el moment plenament comprensiu de l'obra que va a traduir, quan el traductor es troba en el primer estat passiu preliminar. Però quan comença el segon moment, el translatiu, quan passa a l'estat actiu, quan passa a la transformació efectiva de la cosa transformable, llavors necessita tenir no ja esperit crític, sinó esperit creador. Què és el traductor sinó un segon creador, un re-creador? L'obra s'ha de refer; ha de passar per un segon procés de construcció, per una segona evolució, per adaptar-se degudament a les noves condicions de la llengua que se l'apropia. I si el traductor no posseeix alguna guspira, no més que sia una guspira, del foc sagrat del poeta, si ell, dintre dels límits que naturalment li imposa l'horitzó determinat en què es mou la creació de !'autor, no pot assolir una llibertat d'acció espiritual que el faci retrobar d'esma el fil de la invenció d'aquest i abandonar-se a la seva volada íntimament identificat i confús amb la inspiració del creador, fallarà infal·liblement en la seva missió, i la seva obra no serà més que un gest simiesc i risible volent reproduir un model insuperable. Ningú dubtarà doncs davant de les raons exposades de la dificultat extremada de la tasca del crític.

Anem ara a l'exposició dels preceptes anunciats:

I. La forma més convenient i més urgent sobretot de les traduccions que a Catalunya es facin és la de les Biblioteques populars i econòmiques. No tenim una bella mostra en la "Biblioteca popular de l'Avenç" qui ofereix de temps en temps a totes les intel·ligències els enèrgics estimulants continguts en totes les literatures fortes del passat i del present. Encoratgem, doncs, l'obra d'aquestes Biblioteques.

II. No havem de desmaiar fins tenir traduïts en català modern tots els llibres de les literatures clàssiques, tenint en compte que lluny de prescindir de les bones traduccions antigues, ens hem de servir d'elles com base ferma d'una nova traducció. Ningú qui vulgui avui, per exemple, traduir la Divina Comèdia, pot prescindir de l'admirable traducció de Jaume Febrer.

III. S'ha de deixar establert com únic procediment honrat de traducció el traduir directament, en tots els casos possibles, de la llengua originària de l'autor. En obres escrites en castellà, portuguès, francès, italià, anglès i alemany entre les llengües vives, i en llatí, grec, àrab, hebreu i sànscrit, entre les mortes, una traducció de traducció es un disbarat imperdonable.

IV. Se pot permetre en casos determinats excepcionals adoptar, a més de les universalment admeses, paraules i modismes estrangers que o bé són intraduïbles o bé contribueixen a donar al significat un color o un caràcter que es destruirien per medi de la traducció: Per exemple: soirée, toilette, trousseau, speech, flirt, etc.

V. Ens havem de valer amb gran astúcia en les traduccions de totes les ocasions qui se'ns presentin per reencarnar en la nostra llengua moltes paraules i frases arcaiques perdudes absolutament en el llenguatge corrent modern. Un cas que pot servir d'exemple es la partícula car, morta encara no fa deu anys i que gràcies a la perseverança amb què l'han usada alguns escriptors cultes torna a ésser paraula viva en la nostra literatura. Per això es molt convenient traduir obres escrites en un medi ambient de maneres artificioses i cortesanes, perquè l'ús d'aquestes paraules arcaiques que escauen a l'ampul·lositat i afectació de l'estil d'aquests llibres, vagi introduint-se en la nostra literatura d'una manera insensible i poc violenta.

VI. Adaptar a les lleis i a l'esperit de la nostra llengua tots els noms de procedència sàvia qui designin objectes moderns d'utilitat general o de recreació, de què tant abunda la novel·la contemporània. Escriure i dir: telègraf, telèfon, cinematògraf, kilòmetre, hectolitre, termòmetre, etc., o si es vol, pronunciant-les amb accent pla.

VII. Ens hem de llençar resoltament a inventar quan ens trobem davant de paraules estrangeres que per virtut de la nostra esclavitud lingüística copiem directament sense assimilar-les a l'esperit de la nostra llengua. Moltes d'aquestes paraules són noms designant objectes moderns que suposen un gran refinament en les costums socials. Això havem de rebutjar rodonament, p. e. les paraules manguito, sombrilla, peineta, polvos, saludo, recibidor, dulces, i dir p. e. maniguet o manigó, ombrel·la, pinteta, pols, salut, vestíbul o avant-sala, dolços.

VIII. No tenim d'ésser en les traduccions massa esclaus de la lletra, Però no usar tampoc d'una llibertat excessiva fins al punt que tot i conservant la intenció i el sentit d'allò traduït, destruïm la contextura interna de la frase original i es perdi, en virtut de la transformació infligida pel traductor, la personalitat d'expressió distintiva de l'autor que traduïm.

IX. En les traduccions d'obres en vers tenir per norma general que és millor fer-ne una traducció fidel en prosa, per la raó de que podrà seguir una manera més fidel el sentit dels versos sense estar lligat per les traves del ritme i de la rima. Només en casos excepcionals i quan el traductor és poeta ell mateix, es podrà atrevir a plantar cara en aquestes grosses dificultats que suposa fer una traducció fidel en vers.

Moltes més observacions pràctiques podríem afegir a les esmentades, Però a part de que la sèrie de regles pràctiques possibles és realment inesgotable, crec haver-ne senyalades sinó totes, algunes almenys de les més importants, ja que es refereixen totes a interessantíssims problemes qual solució capfica i preocupa al traductor català que amb consciència vol complir amb la seva missió. És la pura experiència personal la que m'ha dictat la selecció que he feta i exposada d'aquests casos problemàtics que tant sovint se presenten en la tasca de traduir. Jo he presentat les solucions que he cregut més encertades. Ara que quiscun de vosaltres jutgi sobre llur justesa.

són incalculables els beneficis que la nostra llengua pot obtenir de les traduccions fetes amb consciència. La literatura eixampla considerablement l'horitzó de l'experiència quotidiana que fem de la nostra llengua parlada. Moltes deficiències de la llengua catalana filles del seu estat d'impuresa actual ens passen desapercebudes en la vida corrent de cada dia mentre conversem familiarment entre nosaltres; i és segur que la majoria d'elles no haurien mai estat reparades i haurien persistit en llur funesta influència si no haguessin pogut ser notades i meditades en el transcurs d'aquesta altra conversa serena, reposada i silenciosa que la ploma del literat o poeta copia de llavis dels sers creats en la seva fantasia o que sosté amb les seves potències despertes davant l'espectacle del món. Doncs bé; així com la literatura en general ens ofereix un suplement molt important de l'experiència de la llengua parlada, això mateix la traducció d'una literatura estrangera ens ofereix un altre suplement, un altre engrandiment del camp de l'experiència de la llengua literària indígena. En altres paraules: El camp de l'observació i de l'experiència de la llengua comença per la parlada, la viva, la corrent; es continua i s'amplia en la literatura, i en la llengua escrita; i es continua i amplia un cop més en la literatura estrangera traduïda a la llengua pròpia. Molts problemes etimològics, molts problemes sintàctics de difícil solució, molts problemes d'expressió, amb els quals no acostumem a topar-nos els escriptors en la producció original de nostra llengua, perquè instintivament fugim de certes modalitats de pensament i d'expressió que no podem encaixar fàcilment, per la raresa amb què es presenten, dins el marc fixo, de la nostra mentalitat atàvica, molts d'aquests problemes se susciten amb gran freqüència en la tasca del traductor, el qual se veu precisat a resoldre'ls, venint així per via indirecta a augmentar i a enriquir el fons expressiu de la nostra pròpia llengua.

La llengua catalana estancada durant quatre sigles necessita amb urgència una readaptació complerta a la complexitat de la vida del pensament modern. Podríem comparar-la a un infant qui s'hagués dormit durant molts anys, i no s'hagués despertat fins a ser un jove. Què passaria llavors? Que aquell home, havent conservat tots els instints de la seva infantesa, es trobaria davant del món sense saber ni poder aplicar les seves forces i les seves facultats a les circumstàncies de la seva nova condició i a les exigències noves que l'imposa la vida que el volta. Aquest exactament és l'estat actual de la llengua catalana. Amb les seves qualitats atrofiades, es troba, al despertar del seu son secular, si no impotent, almenys insegura i feble per aplicar la seva potencialitat a les exigències noves que li imposa la vida del modern pensament. Què, doncs, més indicat per assolir aquesta readaptació urgent i transcendental que l'exercitar-se incansablement en encarnar dins els seus teixits orgànics la sang glatidora i fecunda de les literatures cultes actuals qui arrosseguen, per nodrir i plasmar tots els membres de l'organisme social, els glòbuls vitals del pensament modern? No hi ha dubte, doncs, que les traduccions estan investides en la nostra literatura d'una missió trascendentalíssima; la d'instrumentar la nostra llengua per l'expressió justa i complerta de la nova espiritualitat del món civilitzat; en un mot, l'ha de modernitzar la llengua catalana.

És precís, doncs, entrar de ferm en la nova via, en aquesta segona etapa de la comunió que s'està elaborant entre nostre esperit nacional i el dels altres pobles cultes. No és prou que els nostres intel·lectuals siguin ànimes modernes i que combreguin en els ideals de l'hora present. És precís que tots ells vestint-se l'humil hàbit de l'obrer (que realment és una túnica sacerdotal) vagin a pastar treballosament, pacientment la indigesta massa de molts d'aquests nous ideals i els estovin i endolceixin a la viva flama de l'amor als humils, afamats de veritat i de bellesa.

Cadascú d'ells hauria de considerar com un deure sagrat, l'anar alternant la producció original amb el treball de traducció, i així infondre al caràcter indígena de la nostra actual literatura una alenada regeneradora de germanor amb els altres pobles, una vibració recollida en l'harmonia universal de la civilització que comuniqui a sa fesomia l'expressió general característica de tota la moderna família d'ànimes cultes.

Traduïm, traduïm sense descans; encarnem en la nostra llengua les infinites modalitats del pensament modern: fem d'ella un prisma que reflecteixi en el nostre poble amb tots els seus matisos la llum esplendorosa de l'actual civilització. I animi'ns la convicció que la nostra llengua guanyarà en flexibilitat, riquesa, elegància i força d'expressió amb aquesta continua gimnàstica a què l'obliga la tasca del traductor.

Així arribarà un dia en què podrem exclamar, referint-nos a la llengua catalana, allò que el gran Goethe deia orgullosament referint-se a la seva: "Tot aquell qui sap l'alemany i estudia la literatura alemanya se troba enmig del mercat on les nacions vénen a oferir llurs produccions. La nostra llengua esdevé la mitjancera de totes les literatures, l'intèrpret universal i posseïdora de totes les obres cabdals de tots els pobles"

Extret de: Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Barcelona: Joaquim Horta, 1908.