El rem del trenta-quatre

El rem del trenta-quatre

Vaig mirar cap allà on m’indicava, i ¡quin espectacle més interessant! Una gran mola de sardina guspirejava a flor d’aigua, cobrint-la en una bella extensió. Formava una mena de seca escatosa i vivent, que brollava de les ones bellugadissa, aixecant esquitxos d’argent ràpids i espessos, tots llançats en una mateixa direcció. Marxava cap a garbí. A lo millor se submergia per complet, deixant un rastre ombrívol i com eneriçat, i després ressortia a llarga distància. Així seguí marxant igual que una agulla que cosís la mar a grosses embastes, ara reapareixent resplendent com una boireta lluminosa, ara fosca com un ruixim obac, segons com la feria la llum, i hala, hala… cada vegada més lleu, més confusa, fins que els ulls dubtaren de si era una realitat o una il·lusió i es desenganyaren de seguir-la en les ones llunyanes. Però altres moles no menys atapeïdes i grosses brollaven per altres indrets. Sembla mentida que, després de tan perseguida i pescada, resti encara tanta de sardina per a brodar així d’argent l’ample teler de la mar.

Mentrestant ens anàvem atansant a la costa, que creixia per moments, esbadellant-se en escanyalls, per on s’obiraven verdes fondalades. Els penyals avançats se destacaven, creixent també, mostrant-nos llurs figures rústegues, ornades amb figueres de moro i atzavares. Se diria que eren una colla de vells gegantins i malgirbats que s’havien posat corones i rams per celebrar, de peus en l’aigua, una festa marinera. Un estol de veles blanquejava al davant d’ells com ales de coloms que ens haguessin tirats per festejar la nostra arribada. ―Hola, hola!― cridava la nostra gent. I anomenava en to de salutacions les cales i pobles que s’anaven descobrint. Begur apareixia com una blanquíssima garlanda de margaridoies posada a mig front sobre una testa calba i punxeguda. Les Medes, tres barcasses desarborades, reposaven a la fonda, vora vora de la riba protectora. Sant Antoni de Calonge treia el cap per darrera el roquer, i amb ses cases baixes simulava un aplec de nenes vestides de blanc i encaputxades de vermell que s’haguessin arrastellat per ballar un contrapàs. De Palamós no se n’atalaiaven sinó alguns edificis, amagats els altres per la muntanyola rocosa que l’abriga per la banda de llevant. I darrera de tot això negrejava per una part la gran selva surera, i per altra part, obiradors sols a petits verals, verdejaven pàl·lidament els olivets de l'Empordà.

El sol era força baix. El vent anava mancant, mancant… Les nostres veles queien esllanguides sobre els arbres, sacsejades de tant en tant per un estuf moridor. Els sardinalers encara no plegaven pas les llurs, però ja no els servien més que d’una petita ajuda i es veien obligats a vogar. Anaven a prima i passaven pel nostre costat, saludats a crits per en Pau Ternal i en Miquelet Cadernera, que s’eren abocats a la borda.

―Adéu-siau i bona sort!

―Sa sardina corre cap a garbí! ¡N’hajareu a coves; pareu ment en ses roasses!

―Hola, lleig! ¡No vogus tan fort, que vas a riscos d'esmalucar-te!

―Alerta, que us cau sa barretina, l'avi!

―Vatua es gaiató de Sant Cristòfol nano! Mireu que ès una mort, això de deixatar s’aigua, tanta que n’hi ha!

―¡Us cansareu molt, manejant aquestes cueres tan grosses!

―¿Per què no endegueu en es llaguts una màquina de foc com sa des Marsellès, que té pacte amb es dimoni i va contra es vent i es corrent sense cansar a ningú? Adéu, escamarlat! Adéu, tu, també!… i no em miris malament, guenyo!

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 13:46