El segon centenari de Goldoni

    La Itàlia acaba de festejar el segon centenari de Goldoni. A l’esmentar novament aquest cas il·lustre de bonhomia, d’amor a la senzilla vida natural, de respecte a les normes establertes, d’afabilitat àdhuc amb els dolents, el record de Carles Goldoni ens fa reposar una estona, i ens amara d’una benefactora simpatia.

    Les dues obres de Goldoni que jo he vist al teatre posades en català, La locandiera i La finta ammalata (La dispesera i La malalta fingida) feien l’efecte de cosa tota nostra. En Goldoni és un autor excel·lent per a parlar a la gent catalana; la seva apacibilitat, la seva benevolença i el seu riure amical, una mica burgesos, però infinitament sans i equilibrats, són fets a posta per al nostre públic. Aquesta diàfana i amable psicologia de la bona vella “comèdia de caràcter”; aquests diàlegs simplicíssims i delicats; aquesta vis còmica, adorable de bona fe; aquest seguit d’avars, gelosos, saberudes, mentiders, criats insolents, enamorades boniques i elegants aimadors, tenen la virtut de distreure plaentment, de fer la rialla culta i candorosa, de llevar l’enuig sense redonar-lo al cap d’una estona, augmentant per una excitació neurastènica.

    Conta Goldoni que nasqué sense dolor de sa mare, i sense plorar. En sa naixença hi havia ja el feliç auguri de la dolcesa del seu esperit i de la seva obra. Totes les malestrugances i quimeres del seu destí foren inútils per a minvar-li un sol punt l’adorable igualtat de l’ànim. Serví tota la seva vida l’honesta bellesa, la florida cortesia i les gràcies lleugeres. Les seves obres són clares, fines i reposadores; no abaten ni corrompen; i com una aigua tranquil·la emmirallen les coses, i passen.

    És un do rar i sobreexcel·lent el de la probitat, “malgrat” la literatura. Un grec immortal, Llucià de Samosata, presenta en un dels seus llibres el divertit col·loqui d’uns amics qui vénen de seguir un navili sumptuós, i empren tota l’hora de retorn per a exposar-se eloqüentment llurs desitjos. L’un és un sensual, i amania taules exquisites, músiques delectables, odors llangoroses, donzelles divines. L’altre és apassionat i voldria comandar generals, combatre en batalles fabuloses, conquerir imperis sense terme. El tercer és un imaginatiu; desitja fer-se invisible, volar, gaudir virtuts sobrenaturals. Quan tots tres romàntics han parlat, el darrer amic diu amb somriure ple d’ironia i de seny: “Heu fet somnis prodigiosos; però ara, a l’arribar a casa, trobareu sòrdids vostres interiors, monòtona i banal la vostra vida. D’haver imaginat brillants impossibles, us en vindrà el fàstic dels afers ordinaris i la sana simplicitat de la vida.”

    Goldoni no fa avorrir cap cosa vera. Al contrari, per la seva influència sentim el plaer, l’amabilitat de lo que ens volta, la bondat nadiua dels homes i la pulcra delícia d’una moralitat discreta.

    En l’ordre transcendental, ¿qui dubta que és gràcies a Goldoni que avui el drama modern, la comèdia moderna, floreix a Itàlia amb flexibilitats, galanies i transparències, que donen a l’obra teatral un valor de delicadesa eminentment meridional, un valor d’humanitat, si menys imposant i simbòlica, més agradable i pietosa?

    Josep Carner: El segon centenari de Goldoni, “La Veu de Catalunya”, 12-III-1907. Reeditat dins Josep Carner: El reialme de la poesia. A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí. Barcelona: Edicions 62, 1986, ps. 52-53. (L’Alzina; 12).