"El somni d'una nit d'estiu" de William Shakespeare

    És una cosa fora de mida que es doni a l’estampa aquesta meva traducció del Somni. Jo mateix me’n declaro meravellat. Consti que si em deixo portar a tal excés, no és amb irreverència ni per petulància, sinó mogut d’una certa amor a l’aventura (que em sigué infós, essent jo petit, a causa de llegir relacions extraordinàries en un carrer estret i humit de Barcelona).

    Ara que la cosa ja no té remei, sondejo astorat la pregonesa de la meva audàcia. Imagineu que aquest llibre que teniu a les mans prové no d’un estudi aciençat i curós de l’original shakesperià, pel qual s’hagi escatit cada dubte i sospesat cada paraula, com pertoca en aquest gènere de treballs i com ho fan amb perfecta integritat i solidíssima fe mos bons amics Cebrià Montoliu i Anfós Par. Aquest llibre és fruit, senzillament, d’haver somniat el Somni. Per tant, les ventatges de l’exactitud, del cerciorament prolixe, de la pietat fervorosa pel més mínim detall, romanen llastimosament perdudes. Jo, si un crític me fa retrocedir cap el mur amb el glavi truculent de la seva justa indignació, hauré de confessar que no estic ben segur, tal volta, de què aquest Somni sigui el de Shakespeare. És horrible el nombre d’atrocitats que pot dir la crítica d’aquesta meva traducció. Si Shakespeare fes la cara nuvolosa d’Ibsen, per exemple, cap terror no igualaria al meu, sols de pensar que la seva ombra era lliure de venir a sobtar-me en el silenci nocturn de la meva cambra; mes, sortosament, me consta que l’espectre de Will és agradós i bellament humà, i que somriu tant si es topa amb un Moratin com amb un Goethe, amb un Ducis com amb un De Vigny, amb un Tolstoi com amb un Maeterlinck; tant si se les heu amb un panegirista com amb un detractor, amb un traductor científic com amb un de fantàstic.

    Perdó d’haver somniat tot traduint, encara que si alguna vegada això és tolerable ha d’ésser certament en la traducció d’un Somni, de la comèdia més deliciosament alada que s’ha escrit d’Aristofani ençà.

    *       *

    Shakespeare vegé, essent infant, una visita de la reina Elisabeth a un castell de Leicester(1). Se li aparegueren l’esplendor de la cort, la galania dels cavallers, la bellesa de les dames superbament agençades, pedreries, satins, armes, plomalls, clarors daurades, fins somriures, lentituds de faste, cadències de coqueteria, redreçaments de nobilitat. Això vegé, car s’era enfilat a les espatlles de qualque sòlid i benigne camperol. Presencià la farsa joconda d’uns rústecs maladretament obsequiosos; oí els corns de la cacera i el piafar de l’alegre cavalcada; pervingué a ses petites orelles tafaneres qualque nova de les intrigues i els misteris amorosos de la cort d’Elisabeth; i finalment tota la brillantíssima visió desaparegué pels boscos, per aquells boscos poblats de fades i de follets qui sabien tota mena de trasmudances i encantaments i que, un instant faceciosos, però sempre finalment benèvols, infonien en les tasques idèntiques i repetides dels humans quelcom d’indefinit i d’inexplicable que les velles havien d’expressar per medi de figuracions en les nits d’hivern; les nits d’hivern, vehícol el més propici de la saviesa. Més tard, arribat a la glòria, amic de grans senyors, enamorat, autor de sonets, Shakespeare recordà aquella visió de la seva infantesa en el Somni; dotà de lligam i harmonia tot aquell món de pagesos betzols, il·lustres cortisans, esperits de l’aire; creà un capolavoro de música i de fantasia; en sos versos hi ha per ci per lla el rastre d’una rondalla, el perfum a penes envolat d’una besada primicera, el vers retingut d’una cançó, la frescor del món vist des del petit caminal d’una vida incipient, la meravella de les flors humils i els aiguamolls tremolosos de claror llunar, i aitals venturosíssimes gràcies dirigeixen i expliquen la simple i elegantíssima evolució d’una història d’amor, una història esdevinguda una nit, i en una foresta, i en un país llunyà i en una època reculada, que permeten el lliure joc de l’incomparable fetiller qui assimila les llàgrimes a les gotes de rosada, la força misteriosa de l’amor a la saba d’una herba purpuriana, el marriment i l’angoixa a la jovial maladreça d’un follet, el destí a una límpida teranyina que una fada ha teixit, deixant-hi l’inconegut perfum de sos dits invisibles i diminuts. I Shakespeare, com sempre, té raó, car tot és en el món joguina, encant i estrofa, maldament l’escassa subtilitat de moltes orelles faci perdurar els humans en la sopor de la monotonia.

    Jo, migrat poeta malastruc, he mirat de dir d’una faisó catalana les belles coses del Somni, en bé de l’agilitat i la venustat de la nostra gent. No he guaitat, al fer aquesta traducció, el món real que em voltava, i a on certament mancava deplorablement lo exquisit i lo aeri; no és rar que hagi fet dir neologismes i arcaismes a personatges qui són en l’espai i el temps tan allunyats de nosaltres; quan jo escrivia, me venien només a la imaginació propis lleures que jo havia poblat d’il·lusions, estampes que jo havia guaitades, lectures primoroses, carícies refinades de la naturalesa en mes excursions meditatives, i només amb aquesta cooperació escrivia. Exceptuo solament les paraules barroques dels pallassos, en l’estil dels quals he pogut ésser alguna vegada naturalista, àdhuc seguir la curta tradició teatral del Renaixement català.

    Amo, doncs, aquest llibre. És una debilitat, però l’amo. Hi ha versos que des del punt de vista de l’absoluta poesia tenen un valor nul, però que desperten en la quietud plascent del meu esperit ressonances les més delicades i profundes. Aleshores, me direu, calia guardar aquest llibre en la penombra romàntica d’un calaix antic. I en això hi hauria una certa raó.

    Però la publicació d’aquest llibre té així mateix algun interès. Tots sabem que en aquests Temps Catalans, el Vot ha estat l’Engendrador. Doncs, bé, jo dono aquest llibre a manera de vot.

    Voto en favor:

    De que els esperits de la nostra gent arribin a ésser tant scients en funambulisme trascendental com els mateixos versos de Teodor de Banville.

    De que s’instaurin entre nosaltres una reverència molt greu i una atenció molt fina a les fantasmagories del món aeri.

    De que els nostres grans senyors siguin, com Teseu, polits, enamorats, de paraula florida, i somrients al mateix temps que herois.

    De que les nostres dones gentils siguin, com Hermia i Helena, àgils, discretes, boniques en el dir com en la cara, i templadoses en amor al mateix temps que honestes.

    De que s’escriguin comèdies en vers.

    De que, per enaltiment del nostre idioma, se tradueixin al català tots els poetes que han parlat d’amor, havent cura les boniques col·legiales d’amagar-los sota llurs embaumats coixins, i els estudiants d’Institut de repassar-los lo suficient perquè qualsevol llunyana silueta elegant de noia els faci recitar inconscientment un vers truncat.

    Entra el meu vot dintre l’urna de la Biblioteca dels Grans Mestres.

    (1) Laneham raconta les festes ofertes a Elisabeth per Leicester a Kenilworth el mes de juliol de 1575. Elisabeth fou molt agraïda a son hoste d'una peça mitològica a on eixien Triton, amb faisons de sirena i Arion segut damunt el dors d'un dofí, i romangué divuit dies al castell. Se cregué que la reina se decidia a maridar-se amb Leicester; això movia gran fressa. A l'ensems se parlava d'una intriga amorosa que Leicester menava amb la comtessa d'Essex. La reina sabé la infidelitat de son amant i refusà contraure-hi noces. El paper d'Oberon està ple d'al·lusions amb aquestes novel·lesques incidències. La sàtira de Piram i Tisbe és també una al·lusió a la colla histriònica de Coventry, composta de menestrals. Quan Teseu parla a Hipòlita de la torbació que esdevenia a les gents que li eixien al pas, que s'aturaven de sobte sense poder acabar llur discurs, ens raconta un incident del viatge d'Elisabeth a Kenilworth, a on una deessa encarregada de felicitar a la reina se quedà a mig parlament, en la més gran confusió.

    Shakespeare tenia dotze anys, i Kenilworth és només a algunes llegües de Stratford. Tieck suposa, amb amable fantasia, que Shakespeare jugà el paper d'Eco en la pastoral mitològica.

    Josep Carner: “Abans que tot” dins “El somni d’una nit d’estiu”, de W. Shakespeare. Traducció de Josep Carner. Barcelona: Estampa d' E. Domènech, 1908, ps. 7-13. (Biblioteca Popular dels Grans Mestres; 3). Reeditat dins Josep Carner: El reialme de la poesia. A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí. Barcelona: Edicions 62, 1986, ps. 100-103. (L'Alzina; 12).