Conversa amb Josep Carner

Josep Carner va néixer l’any 1884 en una casa del carrer Aribau. Fill únic, visqué en una llar sense companys, abocat als llibres. Les seves primeres lectures van ser Les mil i una nits, Andersen, Walter Scott, Dickens... I el primer espectacle que l’impressionà, en la vida, el de l’anarquisme. «Vaig presenciar l’atemptat contra Martínez Campos –ens diu–. La bomba del Liceu escombrà la família d’un amic meu. De contracop, em pervingué un optimisme invencible. Em sembla que, mai més, cap cosa m’espantarà. Aquell anarquisme l’he revist sovint: el catalanisme i tot se’n sentí influenciat i a ell deu el matís antimilitarista i la sistemàtica negació de l’Estat que un temps el caracteritzaren.»

 

ELS INICIS DE L’ESCRIPTOR

 

–Jo llegia perquè la meva mare llegia, i escrivia de veure-ho fer al meu pare. El primer que recordo haver escrit, és una sofisticació de cançó popular a conseqüència d’una lectura apassionada del Romancer, de l’Aguiló. Els meus versos es publicaven a «L’Aureneta». Jo tenia, aleshores, onze anys.

 

Entre els onze i els dotze, vaig estudiar Retòrica sota la direcció augusta del senyor Balaguer, un professor romàntic, cursi. Una vegada ens donà com a exercici un tema concret per a epigrama. Vaig ésser l’únic que se’n sortí. Dues «redondillas» meves van deixar admirat el mestre. I, a propòsit: va ésser fent oposicions al premi de Retòrica com vaig conèixer Esteve Terrades. Guanyàrem tots dos.

 

Vaig entrar a la Universitat, de criatura, pels volts del 98. La febre patriòtica alternava amb la difusió d’una auca molt original sobre la guerra de Filipines. En recordo un saborós rodolí: «Azcárrega es celebrado / por lo mucho que ha embarcado.»

 

D’aquesta època –Universitat, fi i començ de segle– és la meva primera aventura teatral: Al vapor. Va estrenar-la Enric Guitart al Novetats amb un cert èxit. Jo havia llegit les tragèdies d’En Guimerà. Però el que de veritat resultà revelador i decisiu per a la meva vocació teatral, fou una representació de La botifarra de la llibertat en un ambient català. Altrament, el meu millor drama d’adolescència no ha estat mai representat: té quatre actes i setze quadres, es titula Don Joan i el vaig escriure a classe de Dret Canònic.

 

ELS JOCS FLORALS

 

–Els Jocs Florals m’atregueren ben d’hora. Un Jurat il.lustre, presidit pel Doctor Torras i Bages, premià la meva poesia «Elevació». Es tracta d’uns versos molt dolents, no comprenc com podien interessar ningú.

 

Els Jocs Florals han estat uns institució seriosa, transcendental: una manifestació culminant de catalanisme. Hi he concorregut sovint. Sóc Mestre en Gai Saber, no us sembla? Jo no n’estic pas segur, veureu per què. El tercer premi ordinari que vaig guanyar en el prestigiós certamen –el definitiu per a la concessió del títol– ho fou per una poesia signada amb pseudònim. Un pseudònim conegut com a meu. Però el Jurat cregué que el procediment no era estatutari i hom discutí molt sobre la legitimitat del cas. No havent-hi precedents i per única vegada, el Jurat s’avingué a atribuir-me, amb el tercer premi, el títol de Mestre en Gai Saber. Però, sens dubte com a petita sanció –i en sóc melangiós–, no m’ha estat tramès el diploma.

 

AUTOCRÍTICA

 

–Voleu que parli dels meus llibres? Sia, però poca cosa us en diré: el Llibre dels poetas, el vaig publicar a excitacions del pare de l’advocat Duran-Reynals; ell l’il.lustrà amb vinyetes modernistes. És una obra que avui em desplau, no cal dir-ho. Potser només en salvaria l’elegia del final. En canvi, en el primer recull de Sonets ja hi retrobo alguna cosa del meu temperament, un cert to del llenguatge. El Llibre dels Poetas era escrit en un estil un xic familiar. Els Sonets, per bé que deficients, no deixen d’ésser literaris: m’estimo, sobre tots, el titulat: «A una gentil padrina.» Hi canto un tema grat. Des de la infantesa, he sentit intensament l’encís de la beutat femenina. Per això em descoratjaven les dones lletges, i recordo i tot com un dels meus pitjors malsons aquell en què apareixia una dona boteruda i disgraciosa.

 

El Segon llibre de sonets va ésser publicat després dels Fruits saborosos. Hi figuren coses antipàtiques, que em molesten. Quant als Fruits saborosos, els he refet de bell nou. Seran reeditats dintre la col.lecció «La Mirada», de Sabadell. És un llibre de tafaneria honesta, de sensibilitat lícita. Hi dringa Samain, ho reconec. Dels Fruits saborosos com, en general, de tot el que he escrit, puc dir que el presidí un propòsit de gràcia. He seguit sempre l’escola que m’ha semblat més representativa. En realitat, el que jo cercava i sentia més eren les coses de sensibilitat clàssica. (Entre parèntesi: quin clàssic, el Gide de La porte étroite! I Ibsen, quin home formidable! I Baudelaire, tan pur, al qual torno sempre!)

 

Seguim amb els meus llibres? Del Verger de les galanies, què en puc dir sinó que és una mena de fruit del Passeig de Gràcia? Vénen, després, cronològicament, Les Monjoies. No és pas un llibre gaire coherent, el seu nom ja ho diu. Tanca, però, un principi de naturalitat. Hi ha, potser, una sensualitat més plena del verb català en si mateix.

 

LA NOVEL·LA

 

–La Malvestat d’Oriana, l’escrivia a bocins, a mesura que la impremta de la revista «De Tots Colors» em reclamava originals. És una novel·la que algun dia provaré de refer. La seva idea fonamental és el llibre d’eximplis. Seguint el mateix procediment que a La malvestat d’Oriana, em plauria de contar algun dia dues històries antigues: l’una, de Badello; l’altra, d’un recull anònim. La novel·la és un gènere que m’atrau. Tinc set o vuit coses pensades, a punt de començar. L’altre dia, tota una novel·la em fou suggerida per una sola frase d’una dama que prenia el te. El meu concepte de la novel·la? És un gènere en perpetu moviment. M’agrada que hi hagi acció. El meu gust refusa l’excés de caràcter de la major part de les novel·les franceses.

 

EL MECANISME DE LA INSPIRACIÓ

 

–El meu concepte de la poesia és, potser, més difícil de concretar. Us acontentareu de saber com neix en mi l’obra poètica? El meu mecanisme és molt senzill. Comença amb una paraula (que no ha d’ésser pas extreta d’una llista de paraules sonores, ad hoc) apareguda de sobte a flor de consciència, estranyament suggestiva, dotada d’un inefable poder d’irradiació. Després, com si aquella paraula hagués treballat sola, se us acut un vers tot enter, tan enter que fins dubteu si és d’un altre autor. Després, el vers desplega l’arquitectura que implícitament conté. La inspiració segueix, doncs, un procés com de germinació successiva. Versos que a un observador lleuger li semblaran de remplissage, són, en rigor, de preparació. Per ells, com per una rampa, el lector arriba a l’essencial, a la troballa. Per això discrepo de Maragall quan s’acontenta amb els quatre-cents versos essencials; és un bell artifici de poeta. D’altra banda, la poesia nua, tal com l’entenia Maragall, no existeix. La seva teoria de la paraula viva és, també, en el fons, equivocada.

 

 

MARAGALL

 

–De Maragall en tinc un record excel·lent. Era un home gentil, un senyor. Hom conta d’ell que havia donat una bufetada sense ira. En realitat, era així: un home endolcit per l’exercici voluntari. Tot i pertànyer a un tipus humà obstinat, tenia generositat de comprensió i una universalitat d’interès exemplars. Era hospitalari i tolerant. Les seves teories estètiques, és clar, són molt oposades als meus punts de vista.

L’ESCOLA MALLORQUINA

 

–Sóc molt més a prop de l’escola mallorquina. En ella veig dues vetes distintes: una cosa és el «Dol» i una altra «La Serra»; una, «Cala gentil», i una altra, «De l’agre de la terra». Alcover i Costa són, alternativament, classicistes i folklòrics. En algunes de les seves composicions domina la beutat formal. De vegades, en canvi, semblen com emportats d’un alè terral, pintoresc. He de declarar que fou la veta clàssica la que em captivà d’ells? Instintivament ens ajuntàrem a la riba més allunyada d’aquella on Maragall brandà la seva encesa bandera romàntica. No estic penedit de la tria. ¿«El pi de Formentor» i «Cala gentil» no són, avui, per ventura, «el pi» i «la cala»?

POMPEU FABRA

 

–Tinc l’honor d’haver estat, cronològicament, el primer ministerial de l’obra de Pompeu Fabra. Per mi, la qüestió de la fixació de la llengua era, políticament, l’afer més greu que podien escometre els catalans. Ho havem comprovat prou.

 

El cas d’En Fabra s’ha donat poques vegades, tan perfecte, en la història de les literatures: és un cas d’equilibri magnífic entre la ciència i el gust. Sota la direcció d’En Fabra el progrés del català ha estat evident. Tant com el fracàs científic dels seus oponents. I, no obstant, quantes coses vàrem haver de fer per salvar, a l’Institut, el criteri de Pompeu Fabra! Mossèn Clascar, per convertir Xènius, hauria transigit amb la «y». Van ésser els vots de la secció de Ciències –qui ho diria!– els que decidiren la qüestió.

 

 

 

 

GARCÉS, Tomàs, “Conversa amb Josep Carner”, Revista de Catalunya, any IV, núm.38 (agost 1927), pàgs. 141-146.