La reforma lingüística

L’últim dia del juny passat, en la Lliga de Catalunya, el nostro company Fabra va donar una conferència en què es va ocupar principalment de la conjugació dels verbs irregulars catalans.

 

Amb gran nombre d’exemples va fer veure el conferenciant l’origen de les diferents radicals en dits verbs i com cada radical comprèn les mateixes veus en tots ells: tal veu té constantment la radical del present d’infinitiu; tal altra, la de la primera persona del singular del present d’indicatiu. L’estudi dels verbs irregulars fet per en Fabra facilita considerablement la conjugació dels mateixos. Part d’aquest estudi es troba compendiat en el seu Ensayo de Gramática de Catalán Moderno.

 

El punt escollit per a la seva conferència va dar ocasió al nostro company per a criticar els gramàtics catalans, els quals no han fer sinó traduir o copiar la gramàtica castellana, i a atans i tants catalanistes que no s’adonen d’influència castellana sinó quan es tracta de trobar dolent el llenguatge parlat.

 

Segons el conferenciant, l’objecte principal dels gramàtics catalans hauria hagut de ser establir una bona diferenciació de la nostra llengua i l’espanyola. L’haurien hagut d’establir, si no com bons catalans desitjosos de diferenciar ben bé el nostro del poble castellà, com regulars gramàtics a lo menos, ja que l’obligació de qui escriu la gramàtica comparada de dugues llengües semblables és marcar les diferències que aquestes presenten. Ells no han fet res per a establir aquella diferenciació. En les seves obres han deixat de consignar innombrables diferències analògiques, sintàctiques i fonètiques de les dugues llengües catalana i espanyola; i han fet encara pitjor: amb els seus sistemes ortogràfics n’han esborrat no poques.

 

Un exemple.

 

El present d’infinitiu llatí pot acabar en are, ére, ire o ere breu (cantàre, habére, vestire, perdere). En espanyol, áre és ár (cantar); ére, ér (haber); íre, ir (vestir); i ens els verbs en ere breu l’accent se disloca: ere breu dóna ér, lo mateix que l’ere llarg: pérdere dóna perdér, terminat en ér com habér, de habére. Aixís en espanyol el present d’infinitiu sols pot acabar de tres maneres: en ár, en ér o en ir. En italià i francès els verbs en ere breu no disloquen l’accent, i en conseqüència el present d’infinitiu en aquestes llengües pot acabar de quatre maneres distintes: en áre, ére, íre i ere breu (o re) en italià (cantàre, avère, vestìre, pèrdere); en er (pron. è), oir, ir i re en francès (chanter, avoir, vétir, perdre). El català no fa com l’espanyol, fa com l’italià i el francès: tampoc disloca l’accent en els verbs en ere breu, i hi ha infinitius en àr, en èr, en ìr i en re (cantar, haver, vestir, perdre). Pèrdere, espanyol perdér, és perdre; rúmpere, espanyol romper, és rompre; vèndere, espanyol vendér, és vendre. En espanyol tots els infinitius són aguts: en català n’hi hà una infinitat que no ho són. (Primera diferència.) Sols ére llarg dóna èr (haver, valer), i encara en molts verbs veiem l’ére llarg comportant-se com ere breu i donant re, canvi d’accent que s’observa en algunss verbs italians i francesos (rispòndere, rèpondre; rìdere, rire; mòvere) i que és precisament contrari al que té lloc en espanyol en els verbs en ere breu. Exemples: respondre, riure, moure, deure, seure, veure.

 

L’espanyol per la final llatina en tots els infinitius; el català no: com el francès, la perd en els infinitius en què l’r va precedida de vocal tònica (áre, ére, ire), no la perd en els verbs en ere breu, en els quals desapareix l’altra e, la de davant de l’r. (Segona diferència.) Pèrdere és perd’re; mòlere, mol’re, i després moldre. En molts verbs com víncere, en què ni sense ni amb la intercalació d’una d eufònica és possible la pronunciació de l’r sense l’e que la precedeix, la caigud d’aquesta e determina la de la r (víncere=venç’re. pron. vence), havent-se conservat dita e en algunes comarques (vèncere, forma gironina). Aixís tenim en català un gran nombre de verbs en què l’infinitiu té dugues formes, una contracta i l’altra plena. Tenint en compte els quants verbs, com dur, en els quals la terminació està reduïda a la sola r (la forma dure és local), veiem que, així com els verbs de la conjugació e en espanyol acaben tots en ér, en català poden acabar en èr, re, e (o ere) i r. Exemple: valer, perdre, vence (o vèncere) o dur.

 

En espanyol la r final mai deixa de pronunciar-se: en català la r és muda en tots els verbs qque hi acaben (en francès sols ho és en els verbs en er: parler, pron. parlé). Exemples: parlar, valer, llegir, dur; pron. paerlà, baelè, llaegí, dú. (Tercera diferència.)

 

Cap de les diferències enumerades són consignades en les nostres gramàtiques catalanes. Bofarull diu: Hi ha tres conjugacions. Perteneixen a la primera els verbs acabats en ar, com amar; a la segona els acabats en er, com témer; a la tercera els acabats en ir, com complir. Sols per l’exemple témer s’endevina que en català hi ha infinitius que no són aguts. I si moltes diferències no són consignades, altres fins esborrades les veiem. Ballot, Bofarull, fan acabar amb r tots els infinitius. No hi acaben tots en castellà?

 

Els nostros gramàtics ens duien per ben mals camins. Ja ens n’hem anat apartant un poc; però quantes coses no fem sota la influència castellana! Aquesta influència no la sabem veure sinó en ell vocabulari. Però els que més criden contra el llenguatge parlat per les moltes paraules castellanes que emplea, són els primers en no admetre en el pronom i en el verb més que les formes menos dissemblants de les espanyoles, en rebutjar construccions que la llengua oficial rebutgi, fins que en trobar dolenta aquesta nostra bona fonètica oriental, a la qual es deu més que a res la resistència que el català oposa a l’espanyol. No escriuen el català d’ara perquè és massa castellà, diuen. Potser el rebutgen perquè no ho és prou.

 

Hi ha dugues gramàtiques. L’una és l’art de parlar i d’escriure correctament una llengua; l’altra, l’estudi dels elements d’un llenguatge, i es pot escriure de l’idioma més incult, del patois més corromput. En Fabra ha escrit la del català oriental: la seva obra Ensayo de Gramática de Catalán Moderno és l’estudi del sistema gramatical del nostro dialecte. Quan va sortir aquesta obra, un filòleg, en qui semblen creure tots els catalanistes, va criticar l’autor perquè aquest no justificava cap regla amb exemples trets dels bons escriptors. És que dit filòleg desconeixia l’accepció moderna del mot gramàtica? No es pot pas creure. És que ell va veure en l’obra del nostro company alguna cosa més que un simple estudi del nostro dialecte: va veure que aquella, al mateix temps que fer-lo conèixer, tenia per objecte provar la bondat del dialecte oriental, i va endevinar els propòsits de l’autor i dels de «L’Avenç»: fer d’aquest dialecte la moderna llengua literària. Per això, sense cap mica de dubte, dit filòleg va parlar d’autoritats i de les obligacions del gramàtic, com si tingués al davant una gramàtica amb pretensions de ser ja des d’ara l’art de parlar i escriure correctament la moderna llengua catalana. Efectivament, en Fabra va volguer provar la bondat del nostre dialecte. I per això ha desagradat el seu llibre, del que a penes s’ha ocupat ningú.

 

El modern vocabulari català està tot acastellanat. Els de «L’Avenç» treballem per aconseguir la seva depuració i el seu enriquiment. Però no se’ns pot veure. Hem preferit el dialecte més antagònic de l’espanyol, ens hem esforçat a provar la seva bondat, volem donar-li una ortografia que no sigui còpia ridícula de la castellana, i això és el nostro fort. Perquè els que, davant d’una paraula que pugui semblar castellana, criden contra la influència de l’espanyol; davant d’una construcció, per bona que sigui, si no existeix en castellà; davant d’una forma, per lògica que sigui, si el castellà no la té; fins davant d’un so que el castellà no posseeixi, en compte d’estar-ne satisfets, criden contra la corrupció que ha malmès la nostra llengua, i més que pel seu vocabulari acastellanat, rebutgen el nostro dialecte oriental perquè té aquella construcció, aquella forma, aquell so gens castellans, els quals viuen i viuran, malgrat ells, mentres el català no hagi vingut a ser un mer patois espanyol. Com ells, més que ells, nosaltros treballem per depurar el vocabulari català. No vénen amb nosaltres perquè són encara uns acastellanats.

 

Això ho va fer ben clar en Fabra en la seva conferència. Segons ell, és preferible el llenguatge parlat, carregat i tot de paraules castellanes, al català construït a la castellana que veiem en molts llibres i periòdics. Construccions catalanes summament expressives les veiem sovint substituïdes per altres molt menos precises a què té d’acudir el castellà per carèixer de certes partícules. A alguns escriptors sembla que els repugni usar les partícules hi i en, que tanta precisió donen a la nostra llengua. Tot per influència castellana! I a aquesta influència es deu, més que a re, la repugnància que se sent per certes formes del llenguatge parlat, la preferència que molts han donat a la fonètica occidental sobre l’oriental, i l’oposició que es fa a les nostres reformes ortogràfiques, essencialment anticastellanistes.

 

Que la influència castellana es deixa sentir en el llenguatge escrit tant o més que en el llenguatge parlat, i que a ella es deu en part que les nostres reformes siguin mal vistes per la majoria dels catalanistes, això ho va volguer fer veure el nostro company, convençut, com nosaltros, de que el dia que els catalanistes de veres s’adonguessin d’aquella influència, ho ferien tot per a combatre-la i llavors vindrien amb nosaltros.

 

 

 

FABRA, Pompeu, “La reforma lingüística”, extrait de la conférence à la Lliga de Catalunya le 30 juin 1892 paru dans L'Avenç. Dins Vicente Cacho Viu (ed.), Els modernistes i el nacionalisme cultural. Antologia. Ed. de La Magrana - Diputació de Barcelona, 1984, pàgs. 77-80.