Amiel a Vic

El cor em fa mal, quan la singular lectura es termina... Llibre obscur, que l'atzar conduïa a les meves mans! Llibre emperò, ple d'interés, de psicologia i de història. I palpitant, de la intimitat tràgica amb un esperit, i evocador!.... Aquelles pàl·lides fantasmes que angoixaren la nostra infantesa, de nou hi passen tranquil·les, sense massa de bruit. I és com si ara, una vetlla, resomnièssiu, en somni memòria; però que encara, des del pregon de la subconsciència, misteriosament us enverinava la vida amb vagues aprensions, estranyes malenconies i sordes terrors.

Això era a la fi del segle XIX. En deien per antonomàsia "la fi del segle". I de la seva decadència i del seu mal, cínicament els homes que el vivien se'n feien una manera d'orgull. Temps de descomposició, aquell. Una tàrbola senilitat s'ajuntava a la febre de les germinacions noves, que encara no es sabia quina fruita havien de dur. Un neguit dolorés, un apetit de tenebra s'ensenyorien de les ànimes. La fe religiosa no era pas ben reconquerida; la fe en la ciència redemptora, que durant un segle enter il·lusionà els homes, era ensorrada ja també. El nou idealisme no s'havia articulat i restava només com una aspiració, com una altra causa per acrèixer el malestar davant les realitats de l'existència. Fou aquest el temps de l'anarquisme, quan el florir universal de les doctrines i quan els primers atemptats, la crueltat i l'estupidesa dels quals astoraren el món. Fou el temps de decadentisme i de la sensualitat malalta.... Recordeu la literatura; recordeu l'art aleshores. Vet aquí Verlaine, el gran poeta que viu morint en les presons i en els hospitals component odeletes obscenes o lletanies a Maria. Vet aquí Aubrey Beardsley, vet aquí Felicien Rops i el Vescomte e Toulouse-Lautrec, corromputs de Japó i de Prostitució. Vet aquí Ibsen, que vol dissoldre la família i la societat, i Tolstoi, que vol dissoldre la vida civil. Vet aquí Huysmans i els catòlics equívocs i els blasfematoris i els de la "Rose-Croix" i els de les petites religions de París. Vet aquí els idealistes lívids, estetes pre-rafaelistes o místics maternlinckians, qui tornen de la raó a la poruga follia i del llenguatge al balbuceig. Vet aquí una gran onada de música, rodant a través de tot això i negant-ho, i aquesta onada és el cant de Tristany i Isseuta, i se n'emporta raons i consciències vers l'abés de l'amor i de la mort, sense deixar-los altra força que la de sospirar, abans de per ja mai desaparèixer, una paraula: una paraula que és com el testament d'època: "Nihil".

Ai, la traducció espanyola del "Nihil" fou més trista; la catalana, encara més! El que en altres llocs era un naufragi de nació. En 1893 l'anarquista Pallés tirava una bomba, en una parada militar, contra el general Martínez Campos: en 1893, esdevenia l'enfonsada de l'imperi colonial. Entremig, per a nosaltres, com a veu d'encoratjament, com a força positiva, com a orientació, com a fe i esperança, què? Les grans concrecions d'energia més tard actuants, no existien encara i es preparaven només, entre basques de gestació, o entre paradoxals profecies. El nostre catalanisme no s'havia traduït en un moviment polític organitzat: restava, sobretot, essent una protesta i un plany -una elegia i una blasfèmia-. Blasfèmia i elegia era també el nostre europeisme, enveja i desesperada enyorança d'allà no conegut o d'allà entrevist; no sacra ambició i decisió d'arribar a posseir-lo. Blasfèmia i elegia, el tradicionalisme: que l'anhel a restaurar les valors eternals i a lligar-s'hi no somniava en les direccions enèrgiques i útils que avui veiem florir, tant a Catalunya com a la mateixa Espanya castellana. Res encara de civilisme, res d'Imperialisme, res d'aquest complex conjunt d'accions, renovadores les unes, innovadores les altres, constructives totes, que havem anomenat Noucentisme, justament per l'hora en què les hem vistes sortir a la llum... Un món moria; i només comptadíssims esperits pogueren endevinar quina cosa anava a reemplaçar-lo. En els altres fou una repercussió catalana, agreujada per l'estretor de l'ambient i per la més silenciosa tristesa de la crisi universal. Tenim un exemple d'aquestes crisis de "fi de segle" en el cas de Mossún "Cinto". En tenim un altre cas: Soler i Miquel. En tindríem un altre, potser, en els casos de Maragall i del nostre amic Pere Coromines si no s'haguessin tots dos redimit, l'un articulant el malestar, i així netejant-se’n amb la poesia i la teoria; l'altre, canalitzant la vida enèrgicament vers la normalitat política i familiar....Un exemple més, és el que ha restat recollit en aquest llibre, que ara us dic que l'atzar em porta a les mans, i que són les memòries d'un home del temps, el "Dietari" d'un escriptor poc reconegut, en Francesc Rierola i Masferrer, que publicava, en 1908, ja mort ell, la pietat dels seus companys de Vic.

Aquests "Dietari" té un caràcter doble. Confessió íntima d'una banda; en l'altre aspecte memoràndum d'esdeveniments públics. Ara l’Èric Amiel, el seu autor; ara, objectiu periodista. Un Amiel, de volada curta, d'estret criteri, de tristor més prosaica, de solitud menys pura, amb la mateixa ineptitud social, però sense l'excusa de l'aristocratisme. Un periodista, capaç, de tant en tant, de traçar, amb una crua eloqüència, en quatre plomades breus, precises, petites escenes de vida ciutadana i de sos històrics fastes i nefastes. [....]

Així el peròode comprés en el Dietari de Francesc Rierola fou el de la nostra primera formació. Tot allà d'ell ha entrat en la composició del nostre esperit om un amarg llevat... -però, heus aquí que, quan ell va acabar, s'iniciava la nostra jovenesa. Clams de liquidació, clams de regeneració eixien d'arreu. Així fou, sobretot, un baladrejar. però, al mateix temps, desvetllades del mal somni, ocultes energies daven començ a la bella tasca. Una silenciosa sembra començava de què avui ja endevinem el florir. Venien ideals nous: venia sobretot, el coratge dels pensadors, per a articular-los en fòrmules clares, els dels homes d'acció, per a dur aquestes fòrmules a la realitat. I els pensadors han estat també una mica homes d'acció, volent consagrar ses forces de joventut a la feina d'instauració de la cultura: i els màxims homes d'acció han estat també uns lúcids, estretament lligats a l'emissió de les fòrmules del pensament. I ens han vingut del món i les hem traduïdes, ventades de la nova idealitat, de la restauració dels valors, per la qual en cada paés laboren els selectes. I hem vist com tot la humanitat s'avergonyia ja de la finisecular malura i aspirava a entrar en una era de fresca moralitat, de reconquerida salut en els cors i les ments... Així aquelles tenebres a poc a poc s'esvaien. Ara els temps són altres i munten noves generacions. Noves generacions que ja han desterrat l'ombra de Hamlet: que ja saben de l'alegria del viure civil i de les preparacions normals: que han volgut conservar millor la puresa i l'energia; que han trobat ja davant ells, homes a qui han pogut creure i guanyar així el sentit inapreciable de la Santa Continuació. que coneixen alguns mestres a la Universitat i força eines als laboratoris i totes les possibilitats científiques a l'Institut i tots els llibres a la Biblioteca: que han sortit a l'estranger a estudiar-hi i a amidar-s’hi: que si alguna "vague d’àme" els havien donat les inquietuds d'adolescència, n'han pogut guarir virilment amb aquest instrument magnífic que són els deports hivernals i amb aquest altre instrument magnífic que és el servei militar obligatori.

Eugeni d'Ors: Obra catalana completa, I, Glosari 1906-1910, Selecta, Barcelona 1950, ps. 3-17.