Del cubisme

    Amb més de curiositat que simpatia han estat rebuts al Saló de Tardor de París els revolucionaris esforços dels pintors pertanyents a l’escola que s’anomena dels “cubistes”. Hi ha, no obstant, en els cànons d’aquesta rara escola, i, sobretot en els principis invocats per ella, un fort sentit espiritual, no desacordat amb les palpitacions dels temps. Diverteixi-s’hi tant com vulga el públic: l’estudiós hi meditarà –després, tal volta, d’haver-s’hi també divertit–, o tot divertint-s’hi.

    No penso que hi hagi, en definitiva, dins aquells principis massa d’hermètic, ni que obligui el novell, per a la seva iniciació, als set anys previs de silenci i dejuni de les societats secretes pitagòriques. Es tracta, en suma, com sol ocórrer en casos semblants, d’una reacció contra la moda de pintura immediatament precedent. L’impressionisme sacrificava la forma a la sensació, diluint aquella i els elements estètics dins el mar movedís de les vibracions de la llum. Vol dir, doncs, en cert sentit, que “musicalitzava” la pintura. Els títols “simfonia”, “acord en gris i verd”, “blau major” no eren totalment inadequats. El cubisme, al revés, vol sempre sacrificar la sensació a la forma. La sensació i tot son plaer, i àdhuc tot el seu valor pràctic, per al reconeixement dels objectes exteriors, són oblidats pel bon cubista, que no tem mostrar-nos els seus esforços, les seves lluites obstinades per a la interpretació dels volums, i, en conseqüència, per a resoldre gràficament els problemes de mecànica que la més simple de les formes enclou. Així aquells pintors, en llurs taules, lluny de dissimular l’element constructiu l’ensenyen al nu, l’exageren i subratllen. I així la pintura, que s’era en excés musicalitzat, esdevé decididament arquitectural... Entengui’s que parlem de la música com d’una cosa sensual. Ja sé que, en un altre sentit, és absolutament anàloga a l’arquitectura. Però ara preníem, com a tipus de músic, més aviat Wagner que Bach... En fi, el que havia d’entendre, ja ha entès.

    Ara pensem com filialment es relacionen aquests assaigs dels cubistes amb la “necessitat general d’estructura” que més d’una volta havem assenyalat com a palpitació dels temps nostres. Els nostres pares s’acontentaven amb “efectes”, amb “emocions”, és a dir, en últim resultat, amb apel·lacions a l’inconscient. Una sentència d’Emerson és, des d’aquest punt de vista, absolutament anàloga a una taula de Monet o –diferències de grau i de serietat a part– a un escenari de Maeterlinck. Es tracta d’un “fulgor”, o –si no us espanta el mal terme– d’una “informalitat”. Es tracta de quelcom de moll, mòbil, sense contorn, sempre impressionista i poc sistemàtic. Ara, en canvi, retem veneració als valors estàtics, que són els valors intel·lectuals, i havem restaurat en nosaltres el gust pel precís, pel concret i ben delineat, el gust per la forma, en fi. D’on en surt que els artistes facin de l’arquitectura el nucli central de ses preocupacions. D’en Josep Clarà, sé dir que, tot i sense tenir res de cubista, els llibres d’arquitectura no li cauen de les mans.

    Que l’aspecte primer dels productes de la nova escola és perillós de sorpresa, i àdhuc d’arronsada d’espatlles i de somriure, i de riure i tot, no ho negarà ningú que hagi tingut ocasió de saludar-ne. Mes els primers productes de l’impressionisme, no havien resultat per l’estil? Ara, imaginem per un instant que tot record de l’art dòric fos esvaït, que no coneguéssim arquitectura més endarrera que el Renaixement i que algú comencés a construir, als nostres ulls atònits, segons les fórmules del primer, que suposem insospitades. Quina opinió en formaríem? ¿No ens sorprendria també un poc aquella ostentació descarada dels elements constructius, aquelles columnes revelant la forma dels paquets d’arbres, aquell descobrir gairebé al nu o subratllar amb relleus els extrems de les bigues, aquella preocupació no dissimulada, en fi, de les lleis de la gravetat? La impressió que avui fa el cubisme és, potser, d’un ordre parescut. Però ja havem dit que ell no cura d’impressions, sinó de consciència.

    Tot aniria molt bé, si amb això de la consciència no s’hi barregessin, dins el cubisme, com en tantes altres coses de París, elements que són precisament el contrari de la consciència: la fumisteria, la ultrança, i el “bluff”. No sense reserves i aprensions gosa el delicat declarar el seu interès simpàtic per un moviment així. Mes, quan es resta fidel a la Filosofia de l’Home que Treballa i que Juga, no pot haver-hi por de res; perquè es pren de tota cosa el suc que té per a la nodrició espiritual, pròpia i dels altres, i la gràcia que contingui per a l’amenitat i deport del moment.

    9 d’Octubre de 1911.

    Eugeni d’ Ors: “Del cubisme”. Reeditat dins Eugeni d’ Ors: Glosari 1910-1911. Edició i presentació de Xavier Pla. Barcelona: Quaderns Crema, 2003, ps. 748-750, i dins Eugeni d’ Ors, L’home que treballa i juga. Vic: Eumo Editorial, 1988, ps. 150-153. (Textos pedagògics; 14).