El discurs abominable

Mon amic l’enginyer nord-americà (és fill de Luxemburg, però ha fet el seu ofici a Xicago), que se serveix, per a tractar els afers d’aquest món i de l’altre, d’un llenguatge tan precís que ja sembla cínic, va entrar sense gaires compliments dins ma cambra, i me va interpel·lar:

—¿Treballeu en quelcom d’interès? —Què voleu que us digui... Estava traduint. —¿Traduíeu pel vostre plaer o per encàrrec editorial? —Per encàrrec editorial. —¿I a quant us paguen? —A tant el full. —¿Quant temps esmerceu per a traduir un full? —Tant. —¿No podríeu esmerçar-hi menys? —Sí, però aleshores no tindria temps de consultes i reflexions, i la cosa sortiria una mica mediocre. —“El preu que us ne donen és un preu de cosa mediocre. És un preu ‘just’. És un preu ‘social’. La Societat no pot ser opulenta, perquè no és rica. Hi ha particulars rics, però la Societat no n’és pas. Per això alguns particulars poden comprar coses superfines i pagar-les a un preu adequat; però la Societat, no... Teniu, ara vinc de veure un de mos compatriotes, un pintor. Se m’ha queixat perquè el Museu de la seva ciutat nadiua no li compra un quadre que acaba de terminar... Ne vol deu mil dòlars. Jo li he fet observar que els Museus d’Art Modern solen pagar els quadres entre dos-cents dòlars i mil. Ell m’ha respost que això és el preu de les obres adotzenades. És veritat. Però és el preu també de les excel·lents quan és una entitat social la que les adquireix. La Societat té un preu ‘just’ per a les coses adotzenades, però aquest preu és el màximum de lo que ella pot; i, si adquireix coses excel·lents, ha de fer-ho pagant-les al preu de les adotzenades. Perquè, diguem-ho un cop més, no és rica. Els particulars poder ser-ho, ella no n’és. Un particular pagarà a mon patriota deu mil dòlars, o més, per son quadre. Un Museu no els hi en pagarà.

”Tornant al cas vostre, la tarifa que m’haveu indicat és excelenta per a una traducció mitjana. Una traducció curosa exigiria un més alt pac. Però la Societat no el donaria. No pot donar-lo. No té per a tant. Té per a lo mediocre, no per a lo superfí. Presentar-li per lo que ella paga una cosa dolenta seria robar, no estaria pas bé. Però presentar-li quelcom més que lo mediocre és una graciositat, que només pot justificar la quantitat de plaer que el treballador trobi en sa feina. ¿Per què, doncs, vós, que, segons lo que m’haveu dit fa un minut, no acompliu aquesta per plaer, us entossudiu en curar-la sobre la mesura del preu donat? ¿Per què donar a la Societat més de lo que la Societat paga, més de lo que la Societat pot satisfer?...”

—No ho sé, per què... Millor dit, sí que ho sé; però el meu nord-americà no m’admetria com a bona la raó, per ventura... La raó és doble: primer que un hom no pot fer-hi més. Segon, que també em sembla exigit per la moral del treball, això de que l’home que feineja, en el moment en què ho fa, oblidi tot mòbil, tota paga i faci de la feina mateixa de la que té present entre els dits, i de la satisfacció de fer-la tan perfecta com pugui, prou mòbil i prou paga per a abocar-hi tot l’esforç, tota la vida en un moment, si cal... Sospito que així han fet els bons treballadors de totes les èpoques. De la falta d’això se’n ressenten moltes ordres de treballs, en certs països especialment, i també el viure ètic de molts treballadors. El Sindicalisme, que en diversos aspectes ha sigut a França un instrument de renovació moral (vegi’s Georges Sorel), ha pogut tenir en això una influència moral desditxada... —I el discurs del nord-americà d’aparença tan lògica, resulta ser—a la ciutat en què va ser dit, i en el dia en què va ser dit—, almenys, abominable.

5-V-1909

Eugeni d’ Ors: “El discurs abominable”. Reeditat dins Eugeni d’ Ors, Glosari 1908-1909. Edició de Xavier Pla. Barcelona: Quaderns Crema, 2001, ps. 483-484.