Te, xocolata i cafè

Lenta, però segurament, va el te guanyant un lloc dins les costums barcelonines. Prendre’l a mitja tarda, a casa, a les visites, al saló de te públic, odorant de femenines sentors, o al restaurant, o bé en l’intermedi de la representació teatral o del concert, no és ja, entre la gent nostra, cap excepcional elegància... –I, ¡cosa meravellosa, que un esperit vulgar mai hauria previst! És justament la moda del te la que ens ha fet tornar a apreciar delicadament la bona i vella xocolata. La xocolata, caiguda darrerament en gran descrèdit, i relegada gairebé als negligents desdejunis, com a institució tota domèstica, pariona a les camises de nit, als pentinadors, a les flonges pantufles, i indigna com elles de mostrar-se a la llum civil, és revinguda avui a un esplendor màxim i coneix nous dies de glòria, mercès al senyor te, qui ha volgut presentar-se acompanyat d’ella, i oferint tria entre tots dos, a les llamineres preferències dels nostres contemporanis.

 

En canvi, qui sembla haver sèriament patit del predomini de la flairosa planta de Xina és el pobre cafè. –Una senyora a qui una tassa de te és oferta, pot contestar que més se n’estimaria una de xocolata; però, que més se n’estimaria una de cafè, ¿quina senyora com cal gosaria dir-ho, sense veure, a l’instant, lamentablement esvaïda la seva bona reputació?–. I és que, si el te és noucentista i la xocolata tradicional, el pobre cafè és, característicament, vuitcentista. –El cafè és romàntic, és democràtic, és oratori i banal. Representa un poc –com els cromos, com els mitjons de color, com els armaris de lluna, com els drames de tesis– aquella falsa popularització de les elegàncies que constituí una de les pitjors malalties del segle XIX. El cafè ens parla quietament i misteriosa, amb son calent vapor, de treballs de poetes de boharda –capaços, a la manera de Zorrilla, de fer un drama amb dotze tasses i en vint-i-quatre hores–, de reunions d’artistes bohemis, de clubs revolucionaris, de casinos polítics, de casinos que no ho són tant, de jocs de dòmino, de jocs de tresillo, de sufragi universal, de parlaments, de mandres vestides de retòrica, de discussions «sobre idees», de plànols estratègics dibuixats sobre el marbre, de «penyes», de filosofies d’ateneu, de malaguanyades hores dominicals. «Cafè, copa, puru» podria ser una divisa amb no menys aire de classe, amb no menys sabor d’època que, per exemple: «Llibertat, igualtat, fraternitat». I, ai! per molt que es faci, un cafè al que no acompanya «la copa», té sempre un aire d’endolada viudesa. –Totes aquestes coses han de semblar forçosament una mica imaginàries. Però la lògica de la vida no les desconeix pas. I és per això que la senyora com cal, que potser cobejaria un poc de cafè, àdhuc que fos per a esvair una migranya, no gosa demanar-ho.

 

En lo gran com en lo petit, en lo més ideal com en lo més frívol, en el món de l’esperit com en el món de la llamineria, el fenomen se repeteix, amb un paral·lelisme perfecte. –Juren avui els nous artistes per Mestre Poussin, fugint de l’impressionisme de sos antecessors immediats. Els filòsofs reclamen la tradició del Renaixement, contra la tradició postkantiana. Un George Sorel, sindicalista, pot entendre’s amb un Charles Maurras, monàrquic, per a combatre plegats la força democràtica dels Briand i dels Jaurès. Arreu el pensament noucentista troba menys obstacles en els homes de la tradició que en els lliberals. I així mateix el te, enemic mortal del cafè, per la força de les coses, ha pogut en canvi donar ajuda a la vindicació de la vella, noble, graciosa xocolata.

 

18-V-1911

 

 

 

D’ORS, Eugeni, “Te, xocolata i cafè”. En Fina Figuerola; Rosa Planella, Àlex Susanna (eds.), El Noucentisme (selecció de textos literaris i crítics), Barcelona, Columna, 1986, p. 42-43.