De com la puixança de la Ben Plantada...

Mes veureu que, per un miracle amabilíssim, la beutat d’aquesta noia que dic no s’ha tornat tumult al seu entorn, però serenitat i simpatia. Sí, una dona formosa pot ésser com un llamp que cau. No així la Ben Plantada, que és com una llar encesa enmig de nosaltres. I el secret es troba en la seva natural mesura i bon seny.

 

Hem dit que hi havia en el cos de la Ben Plantada una central manca de cànon: la seva cintura és massa alta. Com per a compensar això, tota la resta s’ajusta a una proporció perfecta. I també el seu moviment s’ajusta a una proporció perfecta. I la seva manera de mirar. I la seva veu. I les seves paraules. I la seva manera de donar la mà. I la seva manera de viure. I la seva manera de tracte. I la seva manera d’ésser amiga. I ni cal dir que la seva manera de ballar. Així –i no d’altra faisó que un xic d’oli aquieta una extensió d’ones agitades–, la presència de la Ben Plantada ho aquieta i asserena i ordena tot, fins a moltes passes de la rodalia i fins a moltes, moltes ànimes de la rodalia.

 

Ah, jo voldria que ho veiéssiu!... De lluny estant, només explicant una gràcia de la Ben Plantada ja es pot encendre una passió. De lluny estant, només que es recordi la Ben Plantada ja se senten al cor les mossegades del serpent. Jo, pobre narrador de mi, no sé amb quina imatge poden haver decorat alguns somnis les meves febles paraules, que ja no passa jorn que no m’arribi, entorn de la gentil figura, una o altra lletra, en el text de la qual, a voltes humorístic, s’endevina, però, el batre d’una gran ala d’inquietud... Ara, jo voldria poder reunir tots aquests qui m’escriuen i dur-los plegats en presència de la Ben Plantada... L’esperaríem vora el mar i la veuríem aparèixer entre el mar i les cases i la línia de la terra i els monticles veïns, entre els bans familiars i les petites botigues, entre les pagesies i les tartanes, entre els treballs i les cultures, entre els xiprers i els tarongers, entre les colles de dones que conversen i de nens que juguen i d’homes que es reposen fumant, amb la vista fita a l’horitzó. La veuríem aparèixer al mig de totes aquestes coses humils, harmonioses i essencials, tan parenta d’elles, tan lligada a elles tan fidel a llur llei de simplicitat i de silenci, humil, harmoniosa, essencial com elles. La veuríem aparèixer i, en lloc de produir-se en nosaltres un terratrèmol, sentiríem que una pau divina inundava el nostre pit. El primer que coneixeríem és que la nostra respiració es tornava fàcil, ampla, pausada, regular. Després que el cor ens batia de pressa, però sense agitació. De seguida vindrien a la nostra boca paraules amables i plenes de franca escalforeta. Esguardaríem la minyona de fit a fit, sense torbament, però també sense gosadia, i veuríem que ella ens sap esguardar així mateix. L’endevinaríem tan senzilla, tan «poble», ella, que tota temor desapareixeria del nostre gest i del nostre parlar; però també l’endevinaríem tan fina, tan senyora (amb la senyoria que pot donar únicament una llarga i fidel obediència als designis silenciosos de la Raça), que es respecte elevaria el gest i parlar i els faria nobles. La seva manera justa, equitativa i mesurada de tractar-nos tots, ens faria fraternitzar. D’això en vindria un desig de donar-nos les mans. Després, de donar-li la mà a ella. Després, de guardar la mà d’ella entre les nostres, un moment. Després, de no abusar d’aquest moment, deixant anar la mà, perquè ja se’ns hauria comunicat a nosaltres el do de la mesura.

 

Així, d’acostar-se a la Ben Plantada, hom esdevé millor. D’ésser presidit per la Ben Plantada, hi ha un guany de noblesa especial. Pels volts de la Ben Plantada tot és ordre i acord. Que ella deu ésser l’eternitat mateixa tornada bella aparença i gai instant. Res no hi ha de comparable a aquesta influència. La influència, l’ensenyament de la Ben Plantada! Si la pogués contemplar així, i aprendre d’ella, no una petita colla d’homes, sinó tota la meva terra, amb les seves gents! Si vinguessin a l’escola de la Ben Plantada les generacions a guanyar-hi serenitat, a guarir de romanticisme, a salvar-se de mentides i captar-hi estil i normes de bellesa i ben viure, i tots abjuressin davant d’ella dels errors passats, i els ciutadans, els poetes, els artistes, els arquitectes, els polítics, els negociants, els mestres d’estudi sabessin, d’aquest punt endavant, infondre una mica de l’esperit de tan escaienta i profunda ensenyança a llur acció i llurs obres!

 

...Per ara i tant, la Ben Plantada, en el petit poble mariner on passa l’estiu, ja ha assolit aquests resultats meravellosos: que les altres noies, menys formoses que ella, menys esguardades que ella, menys celebrades, no li hagin agafat enveja o gelosia, sinó que es complaguin al seu costat, i l’estimin; i que els homes, mentre ella és present, s’acontentin tots per igual –i sense, fins avui, cap temptativa de desobeir aquesta llei tàcita–, amb la joia noble d’ésser els seus amics.

 

 

 

D’ORS, Eugeni, La Ben Plantada, I, VIII, Selecta, Barcelona, 1958⁷, pàgs. 43-47.