L'ascensió de la Ben Plantada

[...]

 

»No ploris, Xènius; eixuga el rostre trasbalsat i que els homes i els déus vegin tornar aquesta teva pena en allò que pot ésser el definitiu servei de tota pena, això és, en obstinada concentració que acreix l’energia del dolorós i la torna deu de treball eficaç. El meu àngel de la guarda ha volgut revelar-me, la nit darrera, el teu mal pensament, i jo me n’he entristit per tu i t’he compadit i m’he posat en camí tot d’una per esma de portar una mica de conhort a la teva ànima emmalaltida. Que no en va sobre tu, com sobre tot home del teu temps malauradíssim, treballaren aquelles abominables forces de descomposició, que per malnom anomeneu romanticisme, i que, com ones furients de revoltada marina, us arrabassaren de la roca viva de l’etern, per a donar-vos al pontus dels accidents i de les passions i de les anècdotes vils, i de les fatalitats enemigues. L’engany de l’hora que passa us enlluernava amb els seus fascins i així caiguéreu del cel de les coses immortals fins a la cendra de la natura. Perquè això que és dit la natura i on la vostra feblesa us fa raure a cada pas, no és altra cosa que la cendra que deixen els ideals quan pugen, gosadíssims, al cel fi i el seu residu i escombrim. ¿Has vist alguna vegada, quan els infants, per festa, es donen a encendre aquest àgils enginys de foc que han per nom coets, com, mentre puja aire amunt la daurada estela, cau a terra alhora quelcom de ja inútil i de socarrimat, una lleugera desferra? Doncs, d’aital cendra és formada la natura, que caigué de les idees quan ascendien. Foll del qui hi abandona la serenitat, i del qui deixa que el polsim de les aparences arribi a entelar aquell mirall pur del seu esperit, fet per a reflectir glòries i blavors i el curs musical de les quatre llunes i els meteors meravellosos.

 

»Foll tu, més que ningú més, si ara el petit fet del meu existir mortal sabia alterar prou la teva suprema calma i dificultava amb trasbalsament, i passió, el créixer lent de les llavors que el meu aprenentatge ha sembrat dins de tu, perquè provis, al teu entorn, de fer-ne escampada generosa damunt dels altres. Aprenentatge en mi has practicat amb aplicació i pietat tantes, que aviat assolires el meu secret, que és el central de mi mateixa i el de més preu. Pensa, Xènius, pensa com m’he donat i com has hagut la part millor. ¿Un promès et torbaria, una miserable anècdota epitalàmica? Com tu m’has posseït, Xènius, ja mai home que sigui en la terra no em posseirà. Tu formulares la meva definició, que és una manera de conquesta. Tu aprengueres de la meva essència i l’escampaves pel món. Tu aspirares de la meva escondida flaire i contemplares nua la meva entelèquia. No hi ha bé espiritual que no canviéssim com una baga. Millor em saps tu que jo mateixa; i, semblant als qui tenen la clau de les arques fèrries d’un opulent marxant, tu tens la clau dels meus moviments i el secret de llur coordinació. I de tot l’or amagat al dins, n’heus ara disposició i mestratge.

 

»Pren-ne, d’aquest or, a pleret de les teves mans i escampa’l entre els homes, i escampa’l sobre la teva Raça, sobretot, que n’és en misèria i necessitat viva. Com les monedes d’un imperi la cara d’un Emperador, i la llegenda del seu escut, l’or de la Ben Plantada portarà impresos la imatge de la Ben Plantada i verb. Verb de salvació, perquè és de normalitat i mesura. Jo no he vingut a instaurar una nova llei, sinó a restaurar la llei antiga. No vull portar-vos revolució, més continuació. La teva Raça, Xènius, és avui prostrada per molt de mal. Hi ha els llargs segles d’asserviment que n’han extingit la virtut antiga. Hi ha la corrupció de les arts, mare de les pitjors violències. Hi ha els homes furiosos que hi perpetuen l’anarquia. Hi ha els decoradors frenètics que han desavesat de tota harmonia els vostres ulls. Hi ha els mals pensadors que tenen vernaculars pensades, i els mals periodistes, que tenen el gust confusionari, i els mals pedagogs que plagien les turlipinades més idiotes dels fumistes nord-americans. Però tot això també és cendra i la pols que fan els ideals tot pujant al cel. Tot passarà, i ràpidament, perquè els temps s’acosten i mil signes n’anuncien la plenitud. En veritat sé dir-te, Xènius, que la glòria futura de la teva Raça cap criatura nada en dolor no serà prou a contar. Vindrà, vindrà el jorn, quan el Mediterrani, mar nostre, veurà néixer de les escumes les noves idees, com nasqué Cypris, i la ment dels homes s’ajustarà als ritmes de les onades i les seves lleis seran escrites damunt l’esquena dels dofins, resplendent a la llum del sol. No veus aquesta admirable adolescent, la Itàlia, com es llença, impacient de batalles, mar endins, Orient endins, i Nike alada es posa a la proa dels seus vaixells, que duen, més alta que les banderes, la benedicció del Pare Pontífex de les gents catòliques? Recula la moresma infidel i un vent d’antigues glòries fa estremir els llorers de totes les illes. ¿I no ressonava ara mateix en un dels racons d’aquesta mar, no entesa encara per ningú, una veu filosòfica anunciant la resurrecció dels déus? ¿No acarona avui el mot i la concepció del «pluralisme» mant bon enteniment? ¿No desfeu ja els camins de ciència i de meditació que us havien dut massa lluny de les lliçons ancestrals harmonioses? Prest la llum es farà i tornaran a reconèixer els homes que, més que en tota la bàrbara ciència que haveu après, hi ha de saviesa i de veritat en un somriure de Sòcrates o en una metàfora voladora i cantadora de Platí del diví. El gust anirà fent cada dia la moderació més amada; i allí decaurà el culte impur del Vedell i els homes seran menys tirànicament moguts per l’apetit del guany; es donarà el seu preu a l’exquisit oci i al sagrat joc i a les formes acabades i a la ironia. Aleshores veuràs la noblesa de la teva fina Raça resplendir en tota la seva claror. Les races tosques més o menys afinades us envejaran, i no tindran, però, prou boca per a lloar-vos i proclamaran per tots els àmbits que sou semblants als àngels o semidéus.

 

»Mentrestant que cadascú desvetlli i cultivi el que hi ha d’angèlic dins ell, això és, el ritme pur i la suprema unitat de la vida: allò que declarat vol dir: l’elegància. Aconsellaren els romàntics darrers: Fes la teva pròpia vida com un poema. La Ben Plantada aconsella més tost: Fes la teva pròpia vida com l’elegant demostració d’un teorema matemàtic. Desenrotllant fermament aquest propòsit en l’essencial, no us facin por els accidents; i àdhuc podeu complaure-us graciosament en les corbes petites. Si vigileu, amb espavilada consciència, el normal desenrotllament de la vostra conducta, totes les desviacions momentànies es fondran, en suma, dins una llarga rectitud. Sòcrates podia freqüentar, sense màcula en la seva alba túnica de filòsof, la companyia dels retòrics, de les heteres i dels llibertins. Així els meus amics podran passar per aules i redaccions i àdhuc per teatres i rambles i àdhuc, si tan baix volen arribar, per tavernes i lustres, sense perdre l’essencial elegància del seu viure, sense enterboliment de la seva serenitat, perquè duran arreu una mateixa primacia dels valors de contemplació, una ironia rica en indulgències, i una mateixa majestat i els mateixos seny i mesura. Però tu, dilecte, et reservaràs més, en memòria i signe d’haver sentit directament el meu parlar. Tu has d’ésser exemple de calma i no et tornaràs infidel al sentit de la proporció. Veig com el teu rostre ha esdevingut tranquil, mentre jo parlava, i com els plors s’han evaporat. Així et vull, i solament a preu d’aquesta contenció podràs anunciar la meva paraula. Vés, doncs, i instrueix-ne les gents, batejant-les noucentistes en nom de la Teresa. Jo, en el teu caminar pel món, no t’abandonaré pas. Invisible, aniré seguint una a una les teves petjades. Si en disturbi o en dubte et veus, o perill, invoca’m, i prest algun senyal sabrà revelar-te la meva oculta assistència i confort. Jo conec les teves febleses com tu has conegut les meves forces. Adéu, Xènius, i rep ara per a tots els teus viatges i empreses la meva benedicció.»

 

Digué. I jo era embargat i no movia peu ni llavi i el meu cor romania com aturat i tot el meu ésser en alt, i en suspensió de la seva circular marxa els quatre humors o temperaments. Així la vaig veure com, ja muda i amb l’esguard tendríssim, s’anava allunyant de mi, ascendint calmosa les inacabables graonades del jardí. Ara desapareixia darrera un bosquet, ara tornava a veure-la un pis més amunt. Arribà al «Casino»; però un minut després, la vaig albirar encara més alta, damunt del sostre i de seguida en el mateix cel. La roba blanca es féu prest indecisa al meu esguard. Tot d’una, ja no la vaig veure més.

 

Al lloc on ella desapareixia així, apuntava una estrella d’argent. És una estrella nova. Demà els astrònoms la veuran, la catalogaran, li donaran un nom. Mes, jo, mentre aleni, en qualsevol crepuscle o nit de la meva curta existència, per terra o per mar, en pròspera com en adversa fortuna, en peregrinacions o navegacions, en hora de goig o en hora de desesperança, al llit de matinal joiós despertar o alçant els ulls al cel vespertí, des de jaç de llarga agonia, bo sabré donar mai a l’estrella altre nom, sinó el nom dolcíssim de Ben Plantada.

 

 

 

D’ORS, Eugeni, La Ben Plantada, III, VIII, Selecta, Barcelona, 1958⁷, pàgs. 152-161.