Algunes consideracions sobre la literatura d'avantguarda

Algunes consideracions sobre la literatura d'avantguarda

    Un estudi sobre la literatura dita d'avantguarda és fortament suggestiu. Aquells qui n'han seguit l'evolució coneixen les consideracions d'ordre divers -literari, moral, social- a què convida la lectura dels escriptors inserits, voluntàriament o no, a aquesta singular tendència. Tantes, que tot i ésser el moviment dit avantguardista eminentment actual i més que transitor, fugaç, permetria, a qui es lliurés a llur estudi i classificació, d'escriure un bon i bell volum; l'erudit i l'amorós d'idees podrien deportar-s'hi llargament. No em tempta, però, ara per ara, l'assajar-m'hi, ni em vaga. Els editors de la REVISTA DE POESIA permetran, doncs, que, una mica a l'atzar, transcrigui algunes de les meves notes suggerides per les produccions d'alguns d'aquests autors cars, seductors i adversos.

    Per als lectors d’aquesta revista, la majoria dels noms que les literatures francesa i italiana –sobretot la primera- han donat en llurs manifestacions extremistes, són coneguts i àdhuc incorporats a la llista dels bons amics inconeguts. No en cal parlar, doncs, individualment; ni tampoc referir-se massa a les escoles.

    Per assenyalar-se potser un denominador comú de tants d’estols bigarrats, una sola bandera unicolor damunt tants de banderins multicolors: la lluita contra allò que hom anomenà, genèricament, passatisme. D’aquesta bandera que alguns creuen encara que mena el combat, n’han desertat les hosts més nombroses. El passatisme no és ja, actualment, un enemic temible, ni tan solament no és l’enemic. La dispersió, la disgregació dels combatents ha portat, en canvi, el predomini d’algun dels estols damunt els altres. Avui dia, per exemple, a França, resta com a conseqüència de tant d’aldarull un grup autènticament d’avançada: el dels superrealistes i tres o quatre joves escriptors independents que del campi-qui-pugui n’han salvat llur personalitat incontestable.

    Tot i emprar-lo per entendre´ns, em costa d’escriure el mot avantguarda i els seus derivats per significar el moviment postsimbolista. Sobretot donat l’ús erroni que se n’ha fet entre nosaltres i llur significació realment indefinible. Encara que és possible que algú ja ho hagi remarcat, cal considerar el mot avanguarda i els seus derivats com a expressions que no signifiquen res en literatura. Si de cas, cal admetre l’existència de diverses avantguardes literàries: Maragall, per exemple, fou un escriptor d’avantguarda; no ho ha estat, en canvi, el fals avantguardista Salvat-Papasseit.

    El cubisme literari francès en alguns dels seus aspectes és humanitarista, pacifista, internacionalista. El futurisme literari italià ha estat sempre nacionalista i feixista. Entre nosaltres la confusió entre tots dos moviments ha estat freqüent. Des del seu principi les tendències extremes franceses han estat llibertines; quan han pugnat per una llibertat formal (des del vers lliure al cal.ligrama) han expressat francament llur fons anàrquic, llur indisciplina fonamental. En aquells per als quals l’avanguardisme fou un joc intel.ligent, un plaer d’esteta, una manifestació d’exuberància literària (Apollinaire), les derivacions en l’ordre polític i social han estat nul.les. Purament i exclusivament literari, essencialment mitificador, llur malabarisme ha estat inofensiu, i, de vegdes, fececiosamente medieval. Pot semblar una paradoxa, però crec que Apollinaire i els seus plagiaris han estat els menys avanguardistes de tota llur turbulent generació. Ha estat d’entre els dadaístes que ha sorgit una pròpia avantguarda.

    Naturalment: per a aquells qui segueixen totes les vicissituds literàries de les darreres generacions, els accidents d’una carrera tan folla són importants i, sovint, emocionants. En la història literària futura seran, però, imperceptibles. Es fet i fet un lloc comú que de cada escola només se’n salven dos o tres noms, reduïts a la unitat al cap d’un segle. Ara distingim els individus dins de cada grup, les evolucions de cada individu en un temps determinat; endevinem les influències immediates d’una lectura o d’un corrent espiritual damunt aquest individu. Més tard veurem només la tendència del grup i, al cap d’una època literària, es veurà una nebulosa que integraran una suma de tendències. És possible, en canvi, que d’ací a 500 anys o d’aci a un miler, el clàssic més admirat, el mestre, l’immortal sigui reemplaçat per un calligramista faceciós.

    D’aci el risc que corren d’ésser corejats en riota els crítics assenyats, els dogmàtics de qualsevol Acadèmia que vulguin judicar des de llur punt de vista i, si tan condescendents són, i liberals, des d’un dogma extraoficial arbitrari, l’actual literatura fantasista. Un aventurer de la nova literatura defuig instintivament tot control crític exterior. En el seu ascetisme tota ambició humana és refusada. Per ventura és la forma extrema de l’ambició. Potser el límit d’un orgull extrem. És, però, un fet i cal constatar-lo. Apliqueu-los, si us plau, un epitet: cínics. I encara us equivocareu, car emprant-lo en la seva accepció actual és possible que, històricament, en puguin reivindicar el seu significat original.

    Romàntics? Místics? Totes dues coses alhora? Per ventura. Crec més justificat creure que es lliuren, sense ésser ni una cosa ni l’altra, a una experiència romàntica i mística o alternativament a totes dues, amb perfecta lucidesa. Llur originalitat pot ésser aquesta: la gran aventura de lliurar-se, a tot motor o hèlix calada, a navegar pel cel vastíssim de la imaginació, sense rumb i amb la presciència de sortir-ne il·lesos.

    “Si sabessin d’escriure un centenar de versos ronsardians, si es sentissin capaços d’escriure un acte racinià, si es trobessin autors d’un cant de la Divina Comèdia abandonarien llur quimera”, deia un crític. No. Si els portessin en blanc, per rubricar amb llur signatura pròpia, una obra mestra de literatura academitzada, s’hi refusarien malgrat d’ells mateixos. Tota bellesa passada és, per a llur sensibilitat, morta. Saben que això fou bell, que això per a una nova generació serà novament bell, que té un valor d’eternitat, que és la mateixa Bellesa, la mateixa Bondat, la mateixa Veritat. Per a ells, però, és un espectre i el seu record o la seva presència els enuja. Romanticisme quintaessenciat però voluntari, conscient, arbitrat. Substitueixen la fórmula l’Art per l’Art, per la de l’Aventura per l’Aventura o, si acceptem el qualificatiu de romàntics que hom els aplica, per la del Romanticisme pel Romanticisme. L’idealisme motor dels ro àntics, llur humanitarisme és, en els moderns fantasistes, nul. Davant el gran enuig de l’existència es lliuren a les més arriscades acrobàcies espirituals.

    Hom els aconsellarà de no escriure. Si llur literatura no exerceix la benèfica funció social que se li té assignada, si ni la literatura en la seva bona accepció, ni l’art, no hi tenen res a veure, per què tant de paper despès, tant de llibre inútil? No els ho pregunteu. Us respondran, si us aprecien i volen ésser-vos polits, que és per esport. No hi podreu tenir res a dir. Qui boga tot sol els diumenges fora diga i sense fi; qui corre adalerat, volant en mà, centenars de quilòmetres sense meta fixa; qui erra per l’espai alabatent mancat d’aeròdrom fix on posar-se, o qui se submergeix a l’ampla mar del propi adelitament, us sorprèn?

    Cap feina no és, a darrera hora, inútil. Menys encara l’ardidesa d’esperit. El dadaisme fou un entrenament a la irresponsabilitat. Heus ací els seus atletes més aprofitats: els superrealistes. Deixem-los en llur orgia: follies de neòfit! Reprès l’equilibri hauran descobert unes quantes d’imatges fresques i noves, ben aprofitables, i hauran alliberat la imaginació dels pòsits que la infectaven.

    El problema apassionant és per a la nostra llengua i per a la nostra literatura. En un moment de reacció contra la meva sensibilitat exacerbada, vaig proposar, plantejant-me’l, d’abstenir-nos de tota lectura moderna. Si la prova fos possible, caldria disciplinar-nos-hi. Hauriem d’ésser, però tots. Evitar que tal sensibilitat s’afini amb les sensibilitats més agudes de les literatures fetes, mentre que tots els altres collegues continuen escrivint a la manera de...., de les mateixes literatures actuals i modernes, és dificil. Si la nostra literatura ha de continuar essent, respecte les altres literatures, o de dues o tres d’elles determinades, una província, és inútil de pretendre que ho siguem d’una escola o tendència determinada excloent-ne les altres. A la gran reclosió cal que hi siguem tots, o cap. Als nostres historiadors literaris els cal d’assenyalar a quina època la nostra literatura ha tingut un valor propi i original. Les dades, potser imprecises, que ens han estat donades, no són pas gaire estimuladores. Temo que la literatura catalana, “provincial” ara i adés, no té possibilitat immediata d’alliberament. És clar que, en el fons, hi ha l’afer polític que duu en si una possible solució. Compartim sobretot aquest punt de vista aquells qui creiem que la nostra originalitat radical no serà pas crear una Art o una Literatura autòctones sinó la realització d’una Política.

    En rigor les tend�ncies extremes no han influ�t pas gaire en la literatura catalana contempor�nia. �s un error citar En Salvat-Papasseit. S'hi enganya ell i ha enganyat els altres. Aquest malaurat poeta mai no fou un avantguardista ni en la interpretaci� directa ni en l'equívoca donada a aquesta activitat liter�ria. Els seus cal�ligrames s�n infelic�ssims. Crec que els nostres cr�tics faran una bella obra d'abandonar tota hip�tesi de filiaci� d'En Salvat-Papasseit a cap escola ni tend�ncia extrema. No tan solament fracass� en el seu intent d'aportaci� de formes noves, sin� que demostr� no comprendre'n ni llur significaci� m�s elemental. Com a poeta sincer, com a post-maragalli�, en el seu esfor� heroic per adaptar-se a una expressi� classicitzant, �s on En Salvat-Papasseit don� a con�ixer el seu talent personal. No em toca, per�, a mi, ni menys en aquestes notes, de referir-m'hi. Volia fer constar que �s menys modern que En Carner, que En L�pez-Pic�, que En Sagarra, per exemple, els quals, dins llurs caracter�stiques particulars i en llur pr�pia expressi� formal, han aportat imatges de modernitat efectiva. El m�s obert, el m�s �gil, el m�s sensible, potser l'�nic que de la nostra generaci� havia compr�s l'abast de la renovaci� liter�ria per les directives extremes fou l'admirat i plorat Joaquim Folguera. És encara un error important establir cap paral·lel entre En Folguera i En Salvat: no hi hagué entre tots dos ni la més petita afinitat literària ni espiritual -salvem, naturalment, llur contemporaneïtat i llur patriotisme.

    Les manifestacions diverses i, sovint, oposades de l'estol dit avantguardista no han estat mai justament matisades a Catalunya. Futurisme, dinamisme, cubisme, dadaisme, superrealisme, etc. s�n expressions corrents en les nostres converses. Amb tot i ben recentment com �s dif�cil per a alguns distingir-les clarament. Aquesta dificultat de classificaci� �s un senyal de poca maduresa per afanyar-se a aportar certes innovacions gosades. Aix� com nombre de pretesos poetes nostres s�n incapa�os de redactar correctament una lletra, nombre d'avantguardistes es troben id�nticament en el mateix cas. Qui fa un sonet i no sap escriure una carta-postal �s que, si ens hi fixen b�, el sonet �s m�s dolent encara que les quatre ratlles mal redactades. Qui escriu versos sense puntuaci�, o mots en llibertat, o gaudeix component un puz literari ha de saber escriure correct�ssimament un sonet. Els atreviments, les innovacions, nom�s poden permetre's a temperaments excepcionals. Alguns pastitxos de la literatura d'avantguarda apareguts en catal� us fan acotar el cap avergonyits.

    Hi ha un cas que sembla una excepci�: J. M. Junoy. Alguns dels seus cal�ligrames, delicats, s�n dels ben reeixits en el g�nere. Aix� t�, al meu entendre, una explicaci�: la qualitat extra-liter�ria d'aquestes produccions. En Junoy ha at�s la realitzaci� d'algunes de les seves composicions remarcables per procediments en els quals la literatura no ha intervingut.

    "Revista de Poesia" I:2, 1925, 65-70

    Extret de Joaquim Molas: La literatura catalana d'avantguarda. 1916-1938. Selecció, edició i estudi. Barcelona: Antoni Bosch, editor, 1983.

Josep M. Ramis dj., 10/05/2012 - 16:21