Poemes ("És per la Ment que se m’obre Natura...", "Vinguen els rems que sóc d’estirp romeva...", És quan dormo que hi veig clar, VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ..., VAGAVA AQUELL VESPRE PELS BARRANCS DE BEGUR, ON ER

És per la Ment que se m’obre Natura

A l’ull golós; per ella em sé immortal

Puix que l’ordén, i ençà i enllà del mal,

El temps és u i pel meu ordre dura.

 

D’on home só. I alluny tota pastura

Al meu llanguir. En ella l’Irreal

No és el fosc, ni el son, ni l’Ideal,

Ni el foll cobeig d’una aurança futura,

 

Ans el present; i amb ell, l’hora i el lloc,

I el cremar dolç en el meu propi foc

Fet de voler sense queixa ni usura.

 

Del bell concret faig el meu càlid joc

A cada instant, i en els segles em moc

Lent, com el roc davant la mar obscura.

 

 

    Vinguen els rems que sóc d’estirp romeva,

    em penja el sol al pit entre coralls

    i dic, a bord, que enyor serres i valls

    i la vida de l’orri en temps que neva.

 

    Els llops mai m’han fet por; a casa meva

    empait bruixots amb flama d’encenalls

    i jac cobert de sacs amb els cavalls

    o funy, braç mort, la pasta que no lleva.

 

    Só qui petjà el mallol i ullà la vella,

    i em capbús en gorg fred si el fadrí estella

    o abraç la lluna en difícil meandre.

 

    Cal risc en terra i mar, i en l’art novella,

    per a besar un cos xop sota canella

    i caure als trenta-tres, com Alexandre.

 

 

 

 

ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR

 

És quan plou que ballo sol

Vestit d’algues, or i escata,

Hi ha un pany de mar al revolt

I un tros de cel escarlata,

Un ocell fa un giravolt

I treu branques una mata,

El casalot del pirata

És un ample girasol.

És quan plou que ballo sol

Vestit d’algues, or i escata.

 

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l’era,

Em vesteixo d’home antic

I empaito la masovera,

I entre pineda i garric

Planto la meva bandera;

Amb una agulla saquera

Mato el monstre que no dic.

És quan ric que em veig gepic

Al bassal de sota l’era.

 

És quan dormo que hi veig clar

Foll d’una dolça metzina,

Amb perles a cada mà

Visc al cor d’una petxina,

Só la font del comellar

I el jaç de la salvatgina,

–O la lluna que s’afina

En morir carena enllà.

És quan dormo que hi veig clar

Foll d’una dolça metzina.

 

 

 

 

VAIG ARRIBAR EN AQUELL POBLE, TOTHOM ME SALUDAVA I JO NO CONEIXIA NINGÚ; QUAN ANAVA A LLEGIR ELS MEUS VERSOS, EL DIMONI AMAGAT DARRERE UN ARBRE, EM VA CRIDAR, SARCÀSTIC, I EM VA OMPLIR LES MANS DE RETALLS DE DIARIS

 

Com se diu aquest poble

Amb flors al campanar

I un riu amb arbres foscos?

On he deixat les claus...

 

Tothom me diu: -Bon dia!

Jo vaig mig despullat;

N’hi ha que s’agenollen,

L’altre em dóna la mà.

 

-Com me dic!, els pregunto.

Em miro el peu descalç;

A l’ombra d’una bóta

Clareja un toll de sang.

 

El vaquer em deixa un llibre,

Em veig en un vitrall;

Porto la barba llarga,

-Què he fet del davantal?

 

Que gent que hi ha a la plaça!

Em deuen esperar;

Jo que els llegeixo els versos,

Tots riuen, i se’n van.

 

El bisbe em condecora,

Ja els músics s’han plegat.

Voldria tornar a casa

Però no en sé els topants.

 

Si una noia em besava...

De quin ofici faig?

Ara tanquen les portes:

Qui sap on és l’hostal!

 

En un tros de diari

Rumbeja el meu retrat;

Els arbres de la plaça

Em fan adéu-siau.

 

-Què diuen per la ràdio?

Tinc fred, tinc por, tinc fam;

Li compraré un rellotge:

Quin dia deu fer el Sant?

 

Me’n vaig a la Font Vella:

N’han arrencat els bancs;

Ara veig el diable

Que m’espera al tombant. 

 

 

 

 VAGAVA AQUELL VESPRE PELS BARRANCS DE BEGUR, ON ERREN, SOMICAIRES, ELS SAURINS. AL TOMBANT DE SA TUNA, UN CLAM DE VEUS GERMINATIU ACOMPANYAVA TOT D’OMBRES DANSAIRES. D’UN BRANC SELVÀTIC D’ALZINA PENJAVA, ABANDONADA, LA VESTA ESTIVAL D’UNA NOIA. LI VAIG PARLAR COM SI HI FOS.

 

Agemoleix-te als vents de les cales esquerpes,

Tu, forma i nom, i del futur membrança,

Hostessa universal, i del goig missatgera,

Alba del dia total, i crepuscle!

Salva, serpentejants, les cabelleres

Que ombrejen les remors amb marors de retaule,

Avança, alabatent, per les aigües ventrudes,

Entre insignes negrors i clams secrets, salífers!

 

Si mous l’Arbre de Mar cauran els fruits defesos.

 

¿T’he conegut als broms de les drassanes

Enyorada de mar i de molles marselles

Amb llums regalimants a l’espart del capvespre?

¿O al pic nevós, en abordatge d’ales,

Copiant soledats a l’àlbum de congestes,

El pit signat amb el carmí dels astres?

¿O en cambra breu, entre elixirs liguris,

Senyorejant en els acres reialmes?

 

(¿A la taverna, al ball o als tossals megalítics?)

 

¿Ets el pomer pensat a la vall carbonera

Voltada d’infinits i, Tu Sola, Minerva,

Llança i elm del Real, i nodrissa dels segles,

De l’Home Sol que cavalca els dos signes

Més enllà de la mort, a recer de la Idea?

¿...O, captiva i lasciva als foscants de manubri,

De flanc esponerós, i pits, a la llitera,

Dànae deixondida amb besars sefardites?

 

¿Fuges o véns a mi, o de mi, que só l’Immòbil?

 

Mira!: baixen dels cims les vestals venturoses

Sota l’embruix dels rocs amb xifres extingides

I noms estranys escrits en llengua morta.

Llur mirada solar encén estels errívols

A l’aiguadolç amb parpelleigs eteris,

Omple de boll les sines sedejants,

D’escumes del matí les tímides parpelles,

De fullaraca morta els ventres venials.

 

—Joc sideral, nocturnes recompenses!—

 

Esmuny-te pels covals amb nupcials flongeses,

Crema els olis novells en arcaiques argiles,

Petja, suau, les herbes consagrades

Al pleniluni dolç de les nits imperibles,

Ungeix amb sang recent l a pedra augusta,

Cobreix-te al tamariu amb vesta blanca:

Celen frescors d’aranya els degotalls del cel

I, foc i vent, una veu crida: —Dea!—

 

Només tos ulls tancats em donen lluors d’alba.

 

Sa Tuna, 1934

 

 

 

TOTS HI SEREM AL PORT AMB LA DESCONEGUDA

 

A Gabriel Ferrater

 

    Baixàvem, ulls tancats, per la impossible escala

    quan la sal i la sang de la marea

    embruixen el sorral. Deies —no ho deies tot!—

    que aquella nit amb tremolor d’espiga

    i navilis antics amb veles esquinçades

    era una torre amb remolins de gralles,

    un clam de ganivets damunt la gola nua,

    el crit d’un paper escrit quan les amors s’esbalcen,

    una mà que es marceix amb cendra i carbonissa

    o la porta enreixada que dóna al pati mort.

 

    No ho deies tot! I hi érem tots tibats,

    pujant i davallant en immòbils esperes,

    ulls clucs també, cadascú amb el seu somni.

    Si l’un feia el granger en làcties cingleres,

    o escodrinyava el Nom en llibres corsecats

    d’epilèptics teòlegs que estronquen les fonts,

    l’altre i els seus, amb febre de tenebres,

    feixaven la rabassa de la pluja

    o ventaven el foc de llurs sofrences,

    frèvols com els amants quan l’aurora es deixonda.

 

    Cercàvem palpejant la porta de les noies

    en carrers somniats amb silenci de gruta,

    i en resseguíem les cambres nocturnes

    com qui s’amaga a l’espessor dels blats.

    Elles no hi eren, i ho endevinàvem.

    Llur veu havia fuit com un pètal sense ombra

    i, cor alt, refusàvem el coixí dels rocs.

    Els reixats de la porta de l’escala

    passen clarors que projecten esferes

    amb pins de sol, damunt la calç calenta.

 

    Totes les reixes tenen llur parany

    i temem que llur ombra ens faci presoners.

    Cada graó ens acosta al Llibre de l’Exili

    i amb ull llanós veiem ço que és ofert.

    No hi ha pas caça per al qui no fita;

    ni el nou ardent, o advers!, per als folls del passat.

    No és llibert ni franc qui no s’oblida

    o es mira a l’aigua, amb clac i faldons llargs.

    No són unicolors els esquemes dels atlas:

    el grec hi té el seu turc i el polonès, el rus.

 

    No ho deies tot: Si ho haguéssim sabut!

    T’hauríem ensenyat els miralls de la clota

    passada la contrada on qui es té dret, l’escapcen.

    No emmirallen qui els mira, ans bé un seguici

    de maniquins embuatats i rígids

    amb una cuca al front, d’antena llarga,

    i aparencen aquells que potser som:

    pròdigs o retinents, servents o mestrejants,

    atàvics augurals, gallejants de la història.

    —Som molts, murmura l’eco, i la borda és de pobres.

 

    A l’hora del crepuscle hauríem vist

    els capells florejants de dames florentines

    que el sol s’emporta amb grogors de panotxa

    lilàs amunt; i els cors com s’assosseguen...

    I quan el primer estel espurna al pic més rost

    hauríem escoltat, on els còdols floregen,

    la passada dels vents amb brogit de tenora

    i el clam esperançat de les formes captives.

    La ment capta l’etern en l’ampla pau

    i un no res grana i creix en un somriure.

 

    Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman;

    tots hi serem al Port amb la desconeguda.

 

 

Gener de 1973 .