Elogi del poeta traductor

    Fermança segura de la venturosa continuïtat de la nostra poesia és aquesta aurora de grans traduccions que avui lluu damunt la renaixença catalana. La majoria dels nostres poetes s’hi esmercen vastament. Com si diguéssim: els nostres poetes viatgen. “Ningú, ni exiliat no es fugirà a ell mateix.” Però cal airejar el resclosiment del monòleg líric, fer-hi passar nous paisatges —sobretot, nous homes, amb llurs ciutats i llurs costums: veure i aprendre, això és, segons l’eterna fórmula que resumí els viatges d’Ulisses.

    Aquest és un guany moral del poeta; exercitar la valentia dins l’aventura, i l’orgull dins l’adaptament; prevenir, cautament, l’estrangulació per febre lírica escalfeint sempre una mateixa solitud.

    Fer una lectura pregona val tant com fer una traducció; no fos que, a la nostra Catalunya en creixença, els poetes no poden encara reservar-se privats aquests guanys. Cal concretar i cal publicar. Per les traduccions s’està formant avui com un patrimoni de tradició infal·lible; els tresors de les races i de les èpoques es renovellen en català, i en ells trobem els catalans una plenitud d’història de l’esperit que, ultra compensar-nos dels segles de silenci, pot fer-nos obirar un nostre futur imperi de cultura.

    Perquè, quan la traducció és creació, no és crida d’ajut, sinó conquista per a la col·laboració que significa l’imperi. Cal notar, efectivament, que aquesta obra de traduccions, en tant com és empresa extensa, sostinguda, unànime dels nostres poetes, s’inicia i va desenrotllant-se en inefable, però no misteriosa, coincidència amb l’ideal imperialista català. El qual és per a nosaltres, més que fer una pàtria per a diverses gents, fórmula jurídica, fer una pàtria de diverses gents, fórmula d’incorporació cultural, és a dir, de traducció.

    ENDREÇA

    a Magí Morera i Galícia, nostrador de Shakespeare en Sonets, Venus i Adonis, i darrerament en Coriolà. Després dels poemes de la passió d’amor resolent-se en consiració intel·ligent, o decorant-se de joiosa sensualitat, avui la tragèdia de la passió d’orgull traduint-se en acció.

    Orgull patrici de l’hereu de glòries enfront de la turba innominada; orgull del que és conscient d’esdevenir centre i àrbitre de la història de la seva pàtria, enfront de la multitud sense juí ni voluntat, “la bèstia de mil testes”. Coriolà, l’orgullós actiu, és en certa manera l’anti-Hamlet, l’orgullós líric, contemplatiu; a aquest la passió se li resol en raonament; a aquell tot raonament se li condensa en passió, i la passió li esclata en obra. Són dos solitaris. “La solitud és mare de la tossuderia”, cita Plutarc de Plató, a propòsit de Coriolà. Però caldria, per ventura, afegir que una altra filla de la solitud orgullosa és la tendresa. Així la tragèdia de Coriolà es juga entre ell i el poble, entre el patrici i la plebs; però l’explosió tràgica es determina més aviat per la irreductibilitat entre l’orgull i la tendresa que dins la mateixa ànima nien, adés en punyent aliança, com en aquell “Mon graciós silenci, salut” a l’esposa, adés arremorant-se en fatal batalla — batalla que es juga també, reflexa, dins l’ànima materna de Volúmnia, pariona de la del fill en qualitat de passions, però, no, per ventura, en ímpetu d’acció; amb més de lloc per al raonament, per tant.

    Per la fuga sonora de l’estil, que va accelerant-se, furient, amb la progressió del drama; pel vers articulat i mòbil damunt del ritme inlassable; per la llengua, conceptual i plàstica, pregona i en certa manera mesurable, precisa i emocionadament esvaïdissa ensems, és demanada la continuació de la col·laboració de Shakespeare i Magí Morera i Galícia.

    Carles Riba: “Elogi del poeta traductor”. Signat com a Jordi March a “La Veu de Catalunya” (31-VIII-1918). Reeditat dins Carles Riba: Obres Completes/2. Crítica, 1. Edició a cura d’ Enric Sullà. Introducció de Giuseppe E. Sansone. Barcelona: Edicions 62, 1985, ps. 85-87.