Poemes

T’ha enquimerat la gràcia fugitiva
d’un desig i ara ets deserta, oh ment.
Ai soledat sense dolç pensament
i foll traüt sense paraula viva!

Però ¿què hi fa, si dins el teu oblit
la inquietud pregonament perdura?
Encara el goig sobre la carn s’atura
duent l’anunci d’algun cant no dit.

I ell és el foc sagrat que et perpetua
damunt les cendres del desolament;
no vulguis calma en ton oblit, oh ment,
oh folla que has gosat mirar-te nua.

Fuges, quan per haver-te
donaríem, en una nit obscura,
l’estel que riu, armat, en un tombant,
i en una mar incerta,
un port daurat de vinyes al voltant,
i en un silenci d’odi, el cant
d’una noia pura.

Ens deixessis almenys,
oh bella altiva, un somni dolç de tu
entre els ulls i la visió infinita
del món! però ens estrenys
amb soledat, presoners de la fita
mirada teva, que l’habita
de lluny, sense tu.

Però si fossis nostra,
si daves - uns instants només - tos braços
al nostre coll, cenyint l’ardent engany
de creure encès ton rostre
per un amor com el que d’any en any
hem après - fet de dolç afany
i de tristos passos;

si te’l lliuràvem - tan
silenciosament atresorat! -
¿quina força immortal ens restaria,
deslligat de l’encant,
per ressorgir damunt la febre impia
i l’animal malenconia
i la soledat?

Que jo no sigui més com un ocell tot sol,
     ales esteses sobre un gran riu
per on davallen lentes barques de gent que riu
     a l'ombra baixa del tenderol,
i el rai que el muntanyenc mig nu, enyoradís,
     mena amb fatiga cap a ciutats
que estrenyen l'aigua lliure entre molls oblidats
d'haver-hi comes verdes amb arbres i ramats
          i un cloqueret feliç.

La vida passa, i l'ull no es cansa d'abocar
     imatges clares dintre del cor.
... Tot en mi torna somni: nuvolet d'ombra i d'or
     que flota i fina lluny de la mà.
Qui endinsa en el seu cor com un minaire avar,
     qui de recança ulls clucs es peix,
tenen més que no jo, que, estrany a mi mateix
i alt sobre els altres, guaito l'ona incessant com creix
          i minva cap al mar.

¿Quin moviment humà pot encara desfer
     l'encant, llançar-me sang i sentits
a la presa, que és nostra, afanyada, entre els dits,
     o al cant, que d'home a home va i ve?
¿O ha d'ésser mon destí el de l'ocell reial
     que un tret, per folga, tomba del cel,
i l'aigua indiferent l'endú, vençut rebel,
cobrint-se amb l'ala inútil els ulls buidats d'anhel,
          sense un plany pel seu mal?

Glòria de Salamina vermella en el mar a l’aurora!
Adormits en el vent de Queronea, xiprers!
Esplendor per als ulls o malencònica estampa,
crit d’arribada o foc sota la cendra d’un nom,
llocs! la meva presència amb cor violent us completa,
mots! la meva veu assedegada us fa plens.

Si en el meu cos carnal solament un triomf inefable
va poder-me engendrar contra la nit i el no-res
(entre els braços del pare, oh mare en la llum i en la Gràcia,
pura presa en el pur començament dels meus anys!)
no calia victòria amb humiliació de reialmes
ni importava un ponent buit de la fuga i la sang,
perquè fos deixada en el solc incansable dels segles
la furiosa llavor per al meu ésser civil.

El que fou necessari i bastava, és que uns homes sentissin
com no hi ha fast més dolç que ésse’ i gustar-se un mateix;
simplement, subtilment, sabessin com no hi ha inútil
cap esperit, si creix lliure en la seva virtut;
que per podè’ esdevení’ el que volien llurs déus, en la forma
viva del que eren ja des de l’arrel de llurs morts,
consentissin a fer-se, ells diversos! iguals en els armes,
persuadits per la llei, ells que es dictaven les lleis,
i a la força més forta que estreny o que inunda, oposessin
la raó que es coneix i l’escomesa viril.

Homes que vau mesurar i acomplir accions més que humanes
per merèixer l’orgull d’ésse’ i de dir-vos humans,
jo em reconec entre els fills de les vostres sembres il.lustres:
sé que no fórem fets per a un destí bestial.
La llibertat conquerida en l’apassionada recerca
del que és ver i el que és just, i amb sobrepreu de dolor,
ens ensenyàreu que on sigui del món que és salvada, se salva
per al llinatge tot dels qui la volen guanyar;
i que si enlloc és vençuda i la seva llum és coberta
per la tempesta o la nit, tota la terra en sofreix.
Sí, però l’esperança meravellosa traspassa,
crida, més real que la tenebra o l’estel
-ossos decebuts i l’heroica pira en el vespre
desesperat- per a molts sembla d’antuvi una fe;
sols que té menys espera i arrenca de tots els exilis
cap al seu crit, i els batuts van retrobant-se soldats.

Llavors he dit: «Creixença de la terra,
Déu pur, jo sóc cap al Teu moviment.
Tal meu instant renova obscurament
un paradís que per l’arrel m’aferra;

com si m’omplís, sense el saber que esguerra
l’honor del Fruit, i no rebel, vivent
del buf diví que em forma i em distén,
ja en mi salvant, futura, la desferra,

jo coronés de mi tot animal,
oh Tu que els fins preserves contra el mal,
Autor joiós a Qui tot goig s’eleva!

Deixa’m servir-Te en el que se m’enduu,
conèixer-Te en el que m’és fosc de Tu,
créixer en la carn que per l’ànima és meva!»

Dormen tots tres sota una sola capa;
han menjat, han begut,
de savi cor beatament rigut
amb camellers i pòtols al taulell de l’etapa.
Per cada nit, inconfortable pont,
passen cap a un nou dia amb reial paciència;
un poc de llur closa ciència
cau dins el temps obscur que corre sota el son.
Dues llunes i escaig, més o menys ben comptades
-vindrà que ja no comptaran-
hauran així de llurs mirades
abolit la tristesa d’estar sempre lligades
pels nombres i pels mots sabuts per endavant.
Els estels havien fins ara
marcat la xifra erta d’un destí o d’un estil,
presidit una vetlla clara;
aquest, sense ésser allò que es diu gentil,
atreu estranyament, com un amor que empara
tot semblant que allunya la cara.
Fan via els tres; sol, però, cadascun
amb imatges humanes que brusques obsedeixen
des dels anys exhaurits i dolçament cedeixen...
La terra és broixa al llarg del riu profund.
Els camellers rondinen
i els secretaris abominen
de no saber tanta esperança on va.
Déu, però, en cada instant, és un pur començar.