Segon manifest del surrealisme

Malgrat les aptituds particulars de cada un d'aquells que s'han proclamat, o es proclamen, surrealistes, cal convenir que el surrealisme pretenia abans que res provocar, des del punt de vista intel·lectual i moral, una crisi de consciència del tipus més general i més greu possible, i que l'obtenció o no d'aquest resultat és l'únic que pot determinar el seu èxit o el seu fracàs històric.

 

Des del punt de vista intel·lectual es tractava, i es tracta encara, d'atacar per tots els mitjans possibles i procurar que es reconegui de totes totes el caràcter enganyés de les velles antinòmies hipòcritament destinades a impedir qualsevol inquietud humana insòlita, donant a l'home una idea pobra dels mitjans de què disposa, i desesperançant-lo de la possibilitat d'escapar, de manera acceptable, de la coacció universal. L'espanta-ocells de la mort, els cafés concert del més enllà, el naufragi de la raó més solida en el somni, el feixuc teló de l'esdevenidor, les torres de Babel, els miralls d'inaccessible mur de diners amb cervells aixafats, aquestes imatges tan impressionants de la catàstrofe humana, potser només són imatges. Tot això indueix a creure que en l'esperit humà existeix un cert punt des del qual la vida i la mort, el real i l'imaginari, el passat i el futur, el comunicable i l'incomunicable, tot el que és alt i tot el que és baix, deixen de ser vistos com a contradiccions. No servirà de res intentar trabar en l'activitat surrealista un mòbil que no sigui el de l'esperança de trobar aquest punt. Un cop vist això, s'adverteix com és ,d'absurd donar al surrealisme un sentit únicament destructor o constructor; el punt al qual ens hem referit és, a fortiori, aquell en què deixa de ser possible enfrontar entre si la destrucció i la construcció. També resulta evident que el surrealisme no esta interessat en allò que passa entorn seu, sota el pretext d'art o d'antiart, filosofia o antifilosofia, en una paraula, d'allò que no tingui la finalitat d'anihilar l'ésser, convertint-lo en un brillant, cec i interior, que no sigui l'ànima del gel ni tampoc la del foc. Que poden esperar de l'experiència surrealista aquells que encara es preocupen del lloc que ocuparan en el món? En aquest lloc mental en què només pels propis mitjans es pot emprendre la tasca d'intentar un perillés però, no ho oblidem, suprem autoreconeixement, seria ociós concedir la menor importància al so de les passes de qui entra o de qui surt, ja que aquestes passes es donen, per definició, en una zona en que el surrealisme és sord. El surrealisme no pot quedar a mercé de l'humor dels homes d'una mena o altra; si el surrealisme declara que pels seus propis mitjans pot alliberar el pensament de la servitud més dura, tornar-lo al camí de la comprensió total, ja és suficient com perquè se'l jutgi només pel que ha fet, i per allò que li queda per fer, a fi d'acomplir les seves promeses. [...]

Encara està tot per a fer, tots els mitjans són bons per destruir les idees de família, pàtria i religió. En aquest aspecte la posició surrealista és ben coneguda, però també cal que se sàpiga que no admet compromisos transaccionals. Tots els qui s'han imposat la missió de defensar el surrealisme no han deixat de propugnar ni un moment aquesta negació de prescindir de qualsevol altre criteri de valoració. Saben gaudir plenament de la desolació tan ben orquestrada amb que el públic burgés, sempre disposat innoblement a perdonar-los certs errors "juvenils", acull el desig permanent de riure's de manera salvatge de la bandera francesa, de vomitar de fàstic davant tots els sacerdots, i d'apuntar cap a totes les histories dels "deures fonamentals", l'arma del cinisme sexual, de tan llarg abast. Combatem la indiferència poètica, la limitació de l'art, la investigació erudita i l'especulació pura, amb totes les seves formes, i no volem tenir res en comú amb aquells que pretenen afeblir l'esperit, tant si són molt o poc importants. Totes les covardies, les abdicacions, les traócions que es puguin imaginar no seran suficients per impedir-nos que acabem amb bagatel·les com aquestes. De tota manera, cal advertir que els individus que un dia ens van imposar l'obligació d'haver de prescindir d'ells, només un cop es van quedar indefensos i van haver de recòrrer immediatament als expedients més miserables per captar-se els defensors de l'ordre, tots ells grans partidaris d'aconseguir que tots els homes tinguin la mateixa alíada, mitjançant el procediment de tallar el cap als més alts. La fidelitat indestructible a les obligacions que imposa el surrealisme exigeix un desinterés, un menyspreu del risc i una voluntat de negar-se al tripijoc tan grans que, a la llarga, són molt pocs els homes capaços d'això. El surrealisme fins i tot viurà quan no en quedi ni un d'aquells que van ser els primers a adonar-se de les oportunitats d'expressió i de troballa de veritat que els oferia el surrealisme. Ja és massa tard perquè la llavor no germini infinitament en el camp humà, malgrat la por i la resta de varietats d'herbes d'insensatesa que aspiren a dominar-ho tot. Per aquesta mateixa raó vaig decidir, tal com es veu en el prefaci a la reedició del Manifest del Surrealisme (1929), abandonar silenciosament certs individus que, a parer meu, ja s'havien fet prou justícia ells mateixos. Aquest és el cas dels senyors: Artaud, Carrive, Deteil, Gèrard, Limbour, Masson, Soupault i Viltrac, esmentats en el Manifest (1924) i, posteriorment, d'alguns més. El primer dels senyors esmentats va cometre la imprudència de queixar-se i, ara, em sembla oportú de tornar-me a ocupar del seu cas. [...]

Seria massa demanar-me que m'abstingués durant més temps de fer aquest comentari. En la mesura dels mitjans amb què compto, considero que no estic autoritzat a deixar en pau els brètols, els impostors, els arribistes, els falsos testimonis i els delators. El temps perdut, esperant de poder-los confondre, encara es pot recuperar, i es pot recuperar de manera que sigui en perjudici seu. Crec que realitzar una discriminació absoluta és l'única actitud perfectament digna del fi que perseguim, i crec que suposaria certa ceguesa méstica infravalorar l'abast de la permanència d'aquests traódors entre nosaltres, de la mateixa manera que seria indici de la més lamentable confusió de caràcter positivista suposar que aquests traódors, que només ho són en els seus primers intents, puguin romandre indiferents davant d'aquesta sanció. [...]

La nostra adhesió al principi del materialisme històric... Realment no es pot jugar amb aquestes paraules. Si depengués només de nosaltres -amb això vull dir si el comunisme no ens tractés només com a bestioles destinades a complir en les seves files la funció de taral·lirots i provocadors-, ens mostraríem plenament capaços de complir, des del nostre punt de vista revolucionari, amb el nostre deure. Malauradament, en aquest aspecte, imperen unes opinions molt especial respecte a nosaltres; per exemple, pel que fa a mi puc dir que, fa dos anys, no vaig poder, tal com hagués volgut, creuar de manera lliure i anònima el llindar de la seu del partit comunista francès, on tants individus poc recomanables, policies i altres, semblen tenir permés per campar lliurement. En el decurs de tres entrevistes que van durar diverses hores em vaig veure obligat a defensar el surrealisme de l'acusació pueril de ser essencialment un moviment polític d'orientació clarament comunista i contrarevolucionària. No cal dir que no tenia dret a esperar que aquells que em jutjaven fessin una anàlisi fonamental de les meves idees. Aproximadament en aquesta època Michel Marty s'esgargamellava, referint-se a un dels nostres: "Si és marxista, no té cap necessitat de ser surrealista." Certament, en aquests casos no vam ser nosaltres qui vam adduir el nostre surrealisme; aquest qualificatiu ens havia precedit, a pesar nostre, de la mateixa manera com als seguidors d'Eisntein els hagués precedit el de relativistes, o els de Freud el de psicoanalistes. Com podem no preocupar-nos davant del nivell ideològic d'un partit que havia nascut, tan ben armat, de dues de les més solides ments del segle XIX? Malauradament, els motius d'inquietud són més que abundants; el poc que he pogut deduir de la meva experiència personal coincideix plenament amb les experiències dels altres. Em van demanar que presentés a la cel·lula "del gas" un informe sobre la situació dominant a Itàlia, i van especificar que únicament podia basar-me en realitats estadístiques (producció de l'acer), i que havia d'evitar abans que res les qüestions ideològiques. No vaig poder fer-ho.

De tota manera, reconec que si en el partit comunista em van prendre com un intel·lectual del tipus més indesitjable que hom pugui imaginar, no es devia únicament a un error d'interpretació. Les meves simpaties són amb la massa formada per aquells que faran la revolució social, i ho són d'una manera tan exclusiva que no puc sentir rancor a causa dels efectes passatgers d'aquella dissortada interpretació. El que no accepto és que, en virtut de determinades possibilitats de maniobrar, certs intel·lectuals que conec, les motivacions morals dels quals són més que dubtoses, després d'haver intentat sense èxit el conreu de la poesia i de la filosofia, es posin la casaca de l'agitació revolucionària que, gràcies a la confusió imperant en els àmbits revolucionaris, aconsegueixin de suscitar esperances, i, per a més comoditat, s'afanyin a renegar de manera truculenta d'allò que, de la mateixa manera que el surrealisme, els ha permés d'il·luminar llurs pensaments més lúcids, però que, al mate ix temps, els obliga a donar comptes i a justificar humanament llur posició. L'esperit no és com un penell o, almenys, no és només com un penell. No n'hi ha prou a decidir de sobte de lliurar-se a una determinada activitat, ja que aquest lliurament no significa res si un no és capaç d'expressar objectivament com ha arribat. aquesta decisió, i en quin punt exacte calia que estés per arribar-hi. No vull ni sentir parlar d'aquestes conversions revolucionaries de tipus religiós, d'aquestes conversions d'alguns individus que es limiten a comunicar-nos-les, i afegeixen, amb satisfacció, que no se n'expliquen les causes. En aquests casos no hi pot haver ruptura, ni solució de continuïtat en el pensament. [...]

No crec en la possibilitat de l'existància actual d'una literatura o d'un art que expressi les aspiracions de la classe obrera. Si no crec en això, la causa radica en el fet que durant el peròode pre-revolucionari l'escriptor o l'artista, de formació necessàriament burgesa, és per definició incapaç d'expressar-les. No negarà que pot formar-se certa idea d'aquestes aspiracions i que, en circumstàncies morals que rarament poden donar-se, pugui concebre la relativitat de tota causa, en funció de la causa proletària. Crec que es tracta d'una qüestió de sensibilitat i d'honradesa. De tota manera, i malgrat tot el que hem dit abans, no podrà lliurar-se de molts dubtes greus, inherents als mitjans d'expressió que li són propis, que l'obliguen a considerar, per si mateix, des d'un angle molt especial, l'obra que es proposa de realitzar. Per tal que aquesta obra sigui viable cal que estigui situada en cert lloc respecte a altres obres ja existents i, al mateix temps, ha d'obrir un nou camí. Tot guardant les distàncies oportunes, direm que seria igualment inútil alçar la veu contra, per exemple, l'afirmació d'un determinisme poètic, les lleis de la qual no són impropugnables ni de bon tros, de la mateixa manera que ho seria alçar-la contra l'afirmació del materialisme dialèctic. Respecte a mi, continuo convençut que els dos ordres d'evolució són rigorosament semblants, i que també tenen la nota comuna de no perdonar mai. "Les vagues teories sobre la cultura proletària, concebudes per analogia i per antítesi amb la cultura burgesa, són el resultat de comparacions entre el proletariat i la burgesia, en les quals l'esperit crític no hi té cap intervenció... és cert que en el desenvolupament de la nova societat arribarà el moment en què l'economia, la cultura i l'art gaudiran de tota llibertat de moviment, és a dir, de progrés. però, pel que fa a això, solament podem lliurar-nos a la formulació de conjectures fantàstiques. En una societat que estigui alliberada de l'esclavitzant preocupació d'aconseguir el pa de cada dia, en què les bugaderies comunals es rentaran eficaçment les peces de bona tela de tots els ciutadans, en què els nens -tots els nens- estaran ben alimentats, gaudiran de bona atenció mèdica, estaran alegres, i absorbiran els elements de les ciències i de les arts com si es tractés de l'aire i de la llum del sol, en què no hi haurà "boques inútils", en què l'egoisme alliberat de l'home -formidable potància- s'encaminarà únicament al coneixement, a la transformació i a la millora de l'univers; en aquesta societat el dinamisme de la cultura serà incomparablement superior a tot el que s'ha conegut en el passat. però solament hi arribarem a través d'una llarga i penosa transició que amb prou feines hem iniciat" (Trotsky, Revolució i cultura, "Clartè", 1r. de novembre de 1923). Aquestes admirables frases crec que donen una resposta justa, d'una vegada per totes, a les pretensions d'uns quants impostors i senyoretes acabalats que es fan passar, avui, a França, sota la dictadura de Poincarè, per artistes i escriptors proletaris, tot emparant-se en el pretext que en la seva producció no hi ha més que lletgesa i misèria, a les pretensions d'aquells que no conceben res que estigui en una esfera més elevada que el reportatge deshonest, que el monument funerari i els relats suscints de presidiaris que no fan altra cosa que remoure davant nostre l'espectre de Zola, de Zola, l'obra del qual intenten saquejar i no aconsegueixen d'endur-se absolutament res, que abusant sense vergonya de tot el que viu, sofreix, gemega i espera, s'oposen a qualsevol investigació seriosa, intenten evitar tota mena de descobriments i que, amb el pretext de donar allò que com molt bé saben no pot rebre, és a dir, la comprensió general i immediata de tot el que és creació, denigren l'esperit de la pitjor manera i es comporten com els més segurs contrarevolucionaris. [...]

(1930)

Extret de Les avantguardes a Europa i a Catalunya. Selecció de textos i traducció a cura de Carme Arenas i Núria Cabré. Barcelona: Edicions de La Magrana, 1990.