Manifest tècnic de la literatura futurista

En avió, assegut al dipòsit de gasolina, el ventre escaldat pel cap de l’aviador, vaig sentir la inutilitat ridícula de la vella sintaxi heretada d’Homer. Necessitat furient d’alliberar les paraules, trainet-les de la presó del període llatí! Això, naturalment, com qualsevol imbecil, té un cap previsor, un ventre, dues cames i dos peus plans, però no tindrà mai dues ales. Amb prou feines el necessari per caminar, per córrer un moment i aturar-se quasi de seguida, esbufegant!

 

Vet aquí què és el que em digué l’hèlice arremolinada mentre corria a dos-cents metres per sobre de les poderoses xemeneies de Milà. I l’hèlice afegí:

1. Cal destruir la sintaxi col·locant els substantius així tal com naixen.

2. Cal emprar el verb en infinitiu, per tal que s’adapti elàsticament al substantiu i no el sotmeti al jo de l’escriptor, que observa o imagina. El verb en infinitiu, sol, pot donar el sentit de la continuïtat de la vida i l’elasticitat de la intuïció que la percep.

3. Cal abolir l’adjectiu, per tal que el substantiu nu conservi el seu color essencial. L’adjtiu, tenint com té un caràcter de matís, és inconcebible dins la nostra visió dinàmica, ja que suposa una pausa, una meditació.

4. Cal abolir l’adverbi, vella sivella que manté unida una paraula amb l’altra. L’adverbi manté a la frase una empipadora unitat de to.

5. Cada substantiu ha de tenir el seu doble, o sigui, el substantiu ha d’anar seguit, sense conjunció, pel substantiu al qual està lligat per analogia. Exemple: home-torpediner, dona-golf, gentada-ressaca, plaça-embut, porta-aixeta.

Com que la velocitat aèria ha multiplicat el nostre coneixement del món, la percepció per analogia esdevé cada vegada més natural per a l’home. Cal, doncs, suprimir el com, el quin, el tan, l’igual a. Millor dit, cal fondre directament l’objecte amb la imatge amb la que evoca, tot donant la imatge d’escorç mitjançant una sola paraula essencial.

6. Abolir també la puntuació. Com que han estat suprimits els adjectius, els adverbis i les conjuncions, la puntuació naturalment s’anul·la, en al continuïtat diversa d’un estil viu que es crea per si mateix, sense les pauses absurdes de les comes i dels punts. Per tal d’accentuar certs moviments i poder indicar les seves direccions, s’utilitzaran signes de les matemàtiques: + – x; = > <, i els signes musicals.

7. Els escriptors, fins ara, s’han abandonat a l’analogia immediata. Han comparat, per exemple, l’animal a l’home o a un altre animal, la qual cosa equival encara, poc més o menys, a una mena de fotografia. (Han comparat, per exemple, un fox-terrier amb un petitíssim pura sang. D’altres, més avançats, podien comparar aquell mateix fox-terrier trepidant amb una petita màquina Morse. Jo, en canvi, ho comparo amb una aigua bullint. En això hi ha una gradació d’analogies cada vegada més àmplia, hi ha relacions cada vegada més profundes i sòlides, per bé que llunyaníssimes.)

L’analogia no és altra cosa que l’amor profund que lliga les coses distants, aparentment diferents i hostils. Només per mitjà d’analogies amplíssimes, un estil orquestral, en un temps policrom, polifònic i polimorf, pot abraçar la vida de la matèria.

Quan en la meva Batalla de Trípoli he comparat una trinxera eriçada de baionetes amb una orquestra, una metralladora amb una dona fatal, he introduït intuïtivament una gran part de l’univers en un breu episodi de la batalla africana.

Les imatges no són flors que es poden escollir i collir amb parsimònia, com deia Voltaire. Elles constitueixen la sang mateixa de la poesia. La poesia ha de ser un seguit ininterromput d’imatges noves sense les quals només hi ha anèmia i clorosi.

Quantes més relacions àmplies continguin les imatges, més conserven la força d’0estupefacció. Cal -diuen- estalviar la meravella al lector. Ei! Fora! Tinguem cura més aviat, de la fatal corrosió del temps, que destrueix no només el valor expressiu d’una obre mestra, sinó també la seva força d’estupefacció. Les nostres orelles massa vegades entusiates, que potser no han destruït ja Beethoven i Wagner? Cal, doncs, abolir en la llengua tot allò que la conté pel que fa a imatges estereotipades, a metàfores descolorides, o sigui quasi tot.

8. No hi ha categories d’imatges, nobles o grolleres o vulgars, excèntriques o naturals. La intuició que les percep no té ni preferències ni partits presos. L’estil analògig és doncs amo absolut de tota matèria i de la seva intensa vida.

9. Per donar els moviments successius d’un objecte, cal fer la cadena de les analogies que provoca, cadascuna condensada, recollida en una paraula essencial.

Vet aquí un exemple expressiu d’una cadena d’analogies encara maquillades i densificades per la sintaxi tradicional.

“Ei, sí! Vós sou petita metralladora, una dona fascinant, i sinistra, i divina, al voltant d’un invisible cent cavalls, que rugeix explosions d’impaciència. Oh! Certament dintre de poc saltareu al circuit de la mort, cap a la caiguda destrossadora o cap a la victòria…! Voleu que us faci madrigals plens de gràcia i de color? Com vós vulgueu, senyora… Vós, per a mi, us assembleu a un tribú estès, la llengua eloqüent del qual, incansable, colpeja al cor dels oïdors en cercle, commosos… Sou, en aquest moment, un trepant omnipotent, que forada en rodó el crani massa dur d’aquesta nit obstinada… Sou, també, un laminador, un torn elèctric, i què més? Un gran bufador oxhídric que crema, cisella i fon de mica en mica les puntes metàl·liques de les últimes estrelles…!” (Batalla de Trípoli).

En certs casos caldrà unir les imatges de dues en dues, com les bales encadenades que trenquen, en el seu vol, tot un grup d’arbres.

Per desenvolupar i collir tot allò que hi ha de més fugisser i de més inaferrable en la matèria, cal formar estretes xarxes d’imatges o d’analogies, que seran tirades al mar misteriós dels fenòmens. Tret de la forma o fistons tradicional, aquest període del meu Mafarka el futurista és un exemple d’una espessa xarxa d’imatges semblants:

“Tota l’acre dolcesa de la joventut perduda li pujava amunt per la gola, com des dels patis de les escoles pugen els crits alegres dels nois cap als mestres abocats al parapet de les terrasses, des de les quals es veuen fugir els bastiments…”

10. Com que tota mena d’ordre és fatalment un producte de la intel·ligència cauta i astuta, cal orquestrar les imatges disposant-les segons un màxim de desordre.

11. Destruir el “jo” en la literatura, o sigui tota la psicologia. L’home, completament avariat per la biblioteca i pel museu, sotmès a una lògica i a una saviesa espantosa, ja no ofereix cap interès. Així doncs, hem d’abolir-lo en la literatura, i substituir-lo finalment amb la matèria, de la qual se n’ha d’aferrar l’essència a cops d’intuïció, la qual cosa no podran fer mai ni els físics ni els químics.

Sorprendre, mitjançant els objectes en llibertat i els motors capriciosos, la respiració, la sensibilitat i els instints dels metalls, de les pedres, de la fusta, etc. Substituir la psicologia de l’home, ara ja exhaurida, amb l’obsessió lírica de la matèria.

Guardeu-vos de donar sentiments humans a la matèria, però endevineu més aviat els seus diversos impulsos directes, les seves forces de compressió, de dilatació, de cohesió i de disgregació, les seves multituds de molècules en massa o els seus remolins d’electrons. No es tracta de tornar als drames de la matèria humanitzada. És la solidesa d’una làmina d’acer, que interessa per ella mateixa, o sigui l’aliança incomprensible i inhumana de les seves molècules o els seus electrons que s’oposen, per exemple, a la penetració d’un obús. L’escalfor d’un tros de ferro o de fusta és ja més apassionant, per a nosaltres, que el somriure o les llàgrimes d’una dona.

Nosaltres volem donar, en literatura, la vida del motor, nou animal instintiu del qual coneixem l’instint general a la vegada que haurem conegut els instints de les diverses forces que l’acompanyen.

No hi ha res més interessant, per a un poeta futurista, que l’agitació del teclat d’un piano mecànic. El cinematògraf ens ofereix la dansa d’un objecte que es divideix i es torna a recompondre sense intervenció humana. Ens ofereix també l’embranzida a l’inrevés d’un nadador, els peus del qual surten del mar i reboten violentament sobre el trampolí. Ens ofereix, a la fi, la cursa d’un home a 200 quilòmetres per hora. Són molts altres els moviments de la matèria, fora de les lleis de la intel·ligència i, doncs, d’una essència més significativa.

Cal introduir a la literatura tres elements que fins ara foren omesos:

1. El soroll (manifestació del dinamisme dels objectes).

2. El pes (facultat de vol dels objectes).

3. L’olor (facultat de disseminació dels objectes).

Cal esforçar-se, per exemple, per donar el paisatge d’olors que percep un gos. Escoltar els motors i reproduir-ne els seus discursos.

La matèria ha estat sempre contemplada per un jo distret, fred, massa preocupat en si mateix, ple de prejudicis de saviesa i d’obsessions humanes.

L’home tendeix a embrutar la matèria de la seva joia jove o del seu dolor vell, la qual posseeix una admirable continuïtat de llançament cap a un ardor més gran, cap a un major moviment, cap a una major subdivisió de si mateixa. La matèria no està ni trista ni contenta. Té per essència el coratge, la voluntat i la força absoluta. Pertany enterament al poeta endevinaire que sabrà alliberar-se de la sintaxi tradicional, pesant, restreta, enganxada al terra, sense braços i sense ales perquè només és intel·ligent. Només el poeta asintàctic, i mitjançant les paraules deslligades, podrà penetrar l’essència de la matèria i destruir la sorda hostilitat que la separa de nosaltres.

Els període llatí que ens ha servit fins ara, era un gest pretensiós amb el qual la intel·ligència indolent i miop s’esforçava a donar la vida multiforme i misteriosa de la matèria. El període llatí, doncs, havia nascut mort.

Les intuïcions profundes de la vida, parents l’una de l’altra segons el seu naixement lògic, ens donaran els trets generals d’una psicologia intuïtiva de la matèria. Aquesta es revelà al meu esperit des de dalt d’un aeroplà. Mirant els objectes des d’un nou punt de vista, ja no de cara o d’esquena sinó des de dalt, o sigui d’esforç, he pogut fer a miques les velles traves lògiques i els fils de plom de la comprensió antiga.

Tots vosaltres que m’heu estimat i m’heu seguit fins aquí, poetes futuristes, fóreu com jo frenètics constructors d’imatges i valents exploradors d’analogies. Però les vostres estretes xarxes de metàfores, malauradament són massa pesants a causa del plom de la lògica. Us aconsello que les alleugeriu, per tal que la vostra immensitat pugui llançar-les luny, desplegades sobre un oceà més vast.

Nosaltres inventarem junt això que jo anomeno la imaginació sense fils. Arribarem un dia a un art encara més essencial, quan gosem suprimir tots els primers termes de les nostres analogies per no fer altra cosa que el sentit ininterromput dels segons termes. Per a això, caldrà renunciar a ser compresos. Ser compresos, no cal. Nosaltres, d’altra banda, n’hem prescindit quan expressàvem fragments de la sensibilitat futurista mitjançant la sintaxi tradicional i intel·lectiva.

La sintaxi era una mena de clau abstracta que ha servit als poetes per informar les masses del color, de la musicalitat, de la plàstica i de l’arquitectura de l’univers. La sintaxi és una mena d’intèrpret o de ciceró monòton. Cal suprimir aquest intermediari per tal que la literatura entri directament en l’univers i hi prengui cos.

Indiscutiblement, la meva obra es distingeix netament de totes les altres per la seva espantosa potència d’analogia. La seva riquesa inexhaurible d’imatges quasi iguala el seu desordre de puntuació lògica. Posa fi al primer manifest futurista, síntesi d’un 100 HP llançat a les més folles velocitats terrestres.

Per què utilitzar encara quatre rodes desesperades que s’avorreixen, a partir del moment que podem aixecar-nos de terra? Alliberament de les paraules, ales de la imaginació desplegades, síntesi analògica de la terra abraçada per una sola mirada i recollida sencera en paraules essencials.

Ens criden: “La vostra literatura no serà bella! Ja no tornarem a tenir la simfonia verbal dels harmoniosos balanceigs, i de cadències tranquil·litzadores!” Això està ben entès! I quina sort! Nosaltres, en canvi, utilitzem tots els sons brutals, tots els crits expressius de la vida violenta que ens envolta. Fem coratjosament el “lleig” en literatura i matem la solemnitat de per tot. Fora! No agafeu aquests aires de grans sacerdots quan m’escolteu! Cal escopir cada dia sobre l’Altar de l’Art! Entrem en els dominis il·limitats de la lliure intuïció. Després del vers lliure, vet aquí finalment lesparaules en llibertat!

En això no hi ha res d’absolut ni de sistemàtic. El geni té rauxes impetuoses i torrents fangosos. Això tal vegada imposa lentituds analítiques i explicatives. Ningú no pot renovar de sobte la pròpia sensibilitat. Les cèl·lules mortes estan barrejades amb les vives. L’art és una necessitat de destruir i d’escapar-es, gran regadora d’heroisme que omple el món. Els microbis -no ho oblideu- són necessaris per a la salut de l’estómac i de l’intestí. Hi ha també una espècie de microbis necessària per a la vitalitat de l’art, aquest perllongament del bosc de les nostres venes, que s’escampa, fora del cos, en la infinitat de l’espai i del temps.

Poetes futuristes! Jo us he ensenyat a odiar les biblioteques i els museus, per preparar-vos a odiar la intel·ligència, despertant en vosaltres la intuïció divina, do característic de les races llatines. Mitjançant la intuïció vencerem l’hostilitat aparentment irreductible, que separa la nostra carn humana del metall dels motors.

Després del regne animal, vet aquí que s’inicia el regne mecànic. Amb el coneixement i amb l’amistat de la matèria, de la qual els doctes només en poden conèixer les reaccions físico-químiques, nosaltres preparem la creació de l’home mecànic amb parts canviants. Nosaltres l’alliberarem de la idea de la mort i, doncs, de la mort mateixa, suprema definició de la intel·ligència lògica.

(11 de maig de 1912)

Extret de Les avantguardes a Europa i a Catalunya. Selecció de textos i traducció a cura de Carme Arenas i Núria Cabré. Barcelona: Edicions de La Magrana, 1990.