La literatura catalana de postguerra

    «Postguerra»? Caldria discutir-ho, d'entrada. A aquestes altures (1969), potser ja comença a resultar una mica ambigu el terme com a designació obvia i automàtica d'un període conceptualment vàlid a nivell «d’història», sigui literària o no. Sens dubte, hi ha raons que abonen la licitud de la seva utilització: al cap i a la fi, uns determinats i molt sòlids factors de continuïtat, d'ordre político-social, permeten mantenir l'etiqueta sense cap risc de trair-ne el sentit profund. Però trenta anys són molts anys i tot el que hi ha passat -tant si parlem d'«evolució» com de «canvis, tant si són grans com petits- bé mereix algunes puntualitzacions, de cronología i de nomenclatura alhora. És possible que, dintre d'un segle, la perspectiva d'un observador erudit coincideixi amb la nostra rutina actual i que el mot «postguerra» torni a servir per a ficar dins un mateix sac unificador els trenta anys d'ara i uns quants més que aniran venint. Tanmateix, nosaltres, que els hem vist viscut i que els estem vivint, potser hem de ser més pulcres en el qualificatiu. Encara que només sigui per a no fer-nos embolics amb fets, obres i homes que, en realitat, responen a significats i a punts de mira molt diferents. Entre la dècada dels 40 i la dels 60 hi ha molta cosa en comú, evidentment; és molt probable, però, que hi hagi encara molta més divergència...

    LLENGUA I LITERATURA

    Pel que fa a la literatura catalana, el «període» en qüestió és estranyament complex i desigual. No caldrà recordar, em sembla, que certs condicionaments de base, gairebé materials i per tant decisius, no han experimentat cap alteració apreciable. Això és ben sabut de tothom. De tota manera, la situació ha anat «evolucionant» o «canviant» a ratxes, segons el vaivé d'unes circumstàncies que no sempre tenien o tenen alguna cosa a veure amb el treball dels escriptors o amb l'atenció del públic lector. Pensem, per exemple, en un aspecte tan fonamental -tan sine qua non!- com és la publicació de llibres. Hi va haver uns quants anys, pocs, en què l’edició en català era vetada; en van seguir uns altres en què ja es tolera, i només es tolera, amb comptagotes, algun opuscle de versos innocents o l'exhumació de textos més o menys «passats» -fos Verdaguer, fos Eugeni d'Ors-, d’escàs interès per al consum immediat; les traduccions havien estat bloquejades, amb l'excepció d'alguns clàssics greco-llatins, per a erudits o per, a bibliòfils, i un dia, algú, potser per sorpresa, hi trenca el gel; més tard, els entrebancs administratius van disminuir; últimament, el grau d'opció de què disposen els editors en català és molt pròxim al dels editors en castellà... Les diferències, en el temps, són, com veiem, importants.

    I, ben mirat, la peripècia del llibre no ho és tot, ni de bon tros. Ens hauríem de referir a més «coses» que, sumades al llibre, constitueixen la primera premissa del problema. No ho farem ací, per a no allargassar excessivament aquest paper, entre altres motius. Però l'insinuat i l'implícit ens porten a subratllar el fons de l'assumpte: una literatura no és únicament allò que escriuen els literats; és, més que això, o tant com això, allò que llegeix la gent. La dialèctica, la interrelació, o com vostès vulguin dir-ho, entre «escriptura» i «lectura» és, en definitiva, el que dóna consistència a una «literatura». Les anomalies que defrauden o vicien el tràmit esmentat poden ser de diversa índole: de vegades la «lectura» es conserva intacta i fins i tot apetent, quan l' «escriptura» és objecte de frens i cauteles; en d'altres ocasions, purament i simple, s'impossibilita la «lectura». Poso hipòtesis extremes. En qualsevol d'aquestes hipòtesis, les forces en joc hi surten perdent: hi surt perdent la «literatura». I no cal explicar per què. La catalana ha sofert al màxim tots dos perills. Dels quals, en efecte, «potser» el pitjor és la frustració de la lectura... O sense el «potser»: aquest és el pitjor. Perquè suposa una amenaça de mort notòriament clara. Una literatura «sense escriptors» -amb escriptors mediatitzats- es podrà recuperar en quatre dies; una literatura «sense lectors» es troba a la vora del buit.

    Per a ser honestos, doncs, hauríem de començar per la llengua. L'aventura literària estrictament catalana, en la postguerra, serà inintel·ligible si s'oblida o es dissimula allò que li ha passat a l'idioma que n'és el suport. I el drama no es redueix a les inclemències editorials, ho repeteixo. Una llengua, «per a ser llegida», ha de comptar amb escoles, amb premsa regular i amb tota la resta. Sense uns tals ressorts, abandonat a l'únic ús col·loquial, el català es queda, de la nit al dia, sense «públic». El que ja existia, procedent de l'etapa anterior, va haver de patir les primeres conseqüències: la dispersió, la perplexitat, la falta de «lectura». El resultat fou que, d'alguna manera, s'envania l’hàbit de llegir en el propi idioma i, cosa encara molt més greu, s'interrompia la jove tradició d'aquest hàbit, i s'enfosquia el futur. Els reductes de fidelitat, tot i ser amplis, no aconseguien ser-ho prou perquè les garanties de supervivència fossin raonables. Aquest handicap determina el procés íntegre de l'actual literatura catalana com a fet social.

    Afegim-hi encara un altre fenomen, tan important o més: la immigració. Grans masses castellanoparlants s'han assentat als Països Catalans, i particularment a les àrees industrialitzades, amb Barcelona al capdavant. Amb això, la «composició» lingüística de la nostra societat es complicava i, de retop, la situació de la literatura indígena es feia més difícil, si no més precària: almenys, a la llarga. I així ho semblava. Després de tot, aquella munió d'immigrats no tenia els mitjans «lògics» que afavorissin la seva còmoda incorporació a l'idioma de la seva nova residència. Francisco Candel, en Els altres catalans, ha exposat l'assumpte amb una notable agudesa. Aquesta incorporació, en definitiva, es produeix: però lentament, i a costa de la «normalitat» cultural d'aquests «nous catalans»... Encara podríem apuntar més rèmores o més adversitats per a la llengua. Insisteixo que només tenint-les en compte -totes- s’aconseguirà enquadrar com Déu mana la qüestió de la literatura.

    PARADOXA D'UNA VITALlTAT

    Ja ningú no parla de l'«instint de conservació»: el dialecte dels psicòlegs i dels psiquiatres, no sé per que, eludeix aquesta fórmula, candorosament tòpica. Però d'alguna manera hem de dir les coses: diguem que un cert «instint de conservació» es posa en marxa davant les dificultats angoixoses. I la literatura catalana, inicialment privada de lectors, va tenir i continua tenint escriptors: molts i molt bons. Són les xambes de la vida. O potser no són xambes. Sigui com sigui, no ens han faltat «escriptors». Al contrari: podem afirmar que la «postguerra», en la nostra literatura, ha estat i continua sent una època singularment fecunda en «producció», tant en quantitat com en qualitat. O més en qualitat. Dins o fora dels Països Catalans, durant els darrers trenta anys, s'ha escrit en català un bloc particularment gloriós de papers. No costaria gaire fer-ne el recompte. La interferència de generacions, de tenacitats i d'estímuls rebels o tossuts ha estat prou apassionada, i «providencial» perquè el nus en què conflueixen les unes i els altres es traduís en un panorama esplèndid.

    Escric «esplèndid» sense vacil·lar. La literatura catalana posterior al 1833 -data de l’Oda del senyor Aribau, que sempre se sol citar com a principi de la Renaixença- passà per moments il·lustres: el de Verdaguer, el de Guimerà, el de Joan Alcover i el canonge Costa, el de Víctor Català, el de Joan Maragall, el d’Eugeni d'Ors (àlias «Xenius»), el de Josep Carner i el seu amic Guerau de Liost, el de Salvat Papasseit... El saldo de la «postguerra» val tant com tot això. I no podia ser de cap altra manera: malgrat tot, la literatura catalana -cóm a «escriptura» principalment- ja posseïa força i canals seriosos, «regulars», en esclatar la crisi del 36, i aquesta energia no es podia resignar al col·lapse. Una bona part d’aquesta «postguerra» és herència de la «preguerra», és clar. Però és una herència prodigiosament insigne.

    Em prendré la llibertat d'involucrar en l’al·lusió noms i títols d'índole diversa, fins i tot contradictòria, però amb el denominador comú del seu «valor» indiscutible. Aquí tenim el darrer Carner, amb el seu Nabí, i Puig i Ferreter, amb l'enorme volum dels dotze o tretze paquets novel·lístics d'El pelegrí apassionat, i el mateix Gaziel, és a dir Agustí Calvet, l'etern director de «La Vanguardia» que durant desenes es va abstenir d'escriure en català i que hi «retornà» quan menys ho esperavem... I, alhora, els de la generació següent, que van ser agafats pel desastre en l'estrena de la seva maduresa: el Carles Riba de les Elegies de Bierville, de Salvatge cor, de l'Esbós de tres oratoris; el Josep Pla infatigable, que ara va pel volum onze o dotze de les seves «Obres Completes»; Pere Quart, o Joan Oliver, que en Vacances pagades i en Circumstàncies marca una plenitud densa del seu art alhora líric i sarcàstic; i Josep M. de Sagarra, fluid, vibrant, incisiu; i els altres: el diamantí J. V. Foix, Clementina Arderiu, Marià Manent, CarIes i Ferran Soldevila, l'enginyosíssim Francesc Trabal... I Llorenç Villalonga, naturalment: el Villalonga de Bearn... He ressenyat escriptors nascuts abans de 1900 o poc després. Però no van ser els únics a «aguantar».

    No eren els únics. La promoció següent, també ferida, i mal ferida, per la guerra i les seves seqüeles, significa també una afirmació i un pont: Sebastià J. Arbó, Maurici Serrahima, Rafael Tasis, la lúcida i magnífica Mercè Rodoreda... I, de seguida, els que van arribar en aquesta vall de llàgrimes uns anys més tard: passat el 1910. El matís cronològic, amb el 36 pel mig, és fonamental. Són: Salvador Espriu, Vicens Vives, Agustí Bartra, Joan Sales, Màrius Torres, Pere Calders, Joan Teixidor, Ferran de Pol, Joan Vinyoli... Deixo obertes les nòmines amb els punts suspensius. No pretenc donar un cens complet, en absolut, només una indicació vaga i lleugerament persuasiva. Amb ella, en tot cas, queda en evidència l’esforç i la brillantor d'un episodi històrico-literari convuls i vidriós. Ignoro el que alguns d'aquests noms, potser la majoria, puguin «dir» a un lector no català: per a nosaltres representen «molt». La voluntat de subsistir es traduïa en obres d'una consoladora transcendència.

    I, per ventura, l'afirmació i el pont van ser útils. El que passa després ja és l'avui més tangible. Si he d'improvisar una nova llista indicaria, l'avantatge és ara molt més gran: ens trobem davant uns autors el rendiment creador dels quals encara pot donar molt de si, i aquest marge de confiança té un abast optimista. Diguem: Maria Aurèlia Capmany, Joan Brossa, Gabriel Ferrater, Manuel de Pedrolo, Blai Bonet, Joan Triadú, V. Andrés Estellés, Joaquim Molas, Baltasar Porcel, Jordi Sarsanedas, Josep M. Castellet, Felix Cucurull, Josep M. Espinàs, Francesc Vallverdú, Ramon Folch... I podríem continuar fins a Guillem Frontera o Terenci Moix. Amb els que falten a la menció, aquestes darreres fornades reforcen el plantejament: l'«escriptura» catalana, contra vents i marees, ha sabut resistir. Ha resistit, si més no, el suficient perquè, en produir-se una renaixença de la «lectura» la viabilitat de la «literatura» torni a ser una expectativa mitjanament afectuosa.

    D'ALTRES INCERTESES

    Perquè la «lectura» s'ha reactivat. A poc a poc, els catalanoparlants han recuperat el gust de llegir o, més ben dit, han après a llegir: a llegir en el seu català. No gaire, una mica. I ha estat una «mica» tan sobtadament efectiva, que ha donat peu a un aparatós boom editorial. Quan i com hagi pogut tenir lloc aquest «miracle,. és una cosa que encara resulta difícil d'aclarir, i convindria que algú intentés d'esbrinar-ho. La inflexió es fa visible entre 1962 i 1963, però els antecedents, la tasca preparatòria, caldrà buscar-los, naturalment, en els anys anteriors. El cert és que la «lectura» ha deixat de ser un «acte de fe» polític i que es reintegra als tràmits quotidians de la gent. Sens dubte, no tant com voldríem, però. Encara ens trobem en un, nivell de sous développement palmari, i així continuarà sent mentre no es corregiran les deficiències de fons. Tanmateix, dins la relativitat de les circumstàncies, el progrés és constatable. Les xifres, d'alguns tiratges d'impresos -els primers números del setmanari «Tele-estel» o els evangelis de la versió montserratina- són encaratjadors i revelen un «mercat» possible de «lectors» ja decidits molt digne de ser aprofitat. Sense sortir del «subdesenvolupament» f orçós, l'horitzó ja se'ns presenta menys tètric.

    Segons unes dades que trec d'un llibret del professor Joan Coromines -El que s'ha de saber de la llengua catalana-, el nombre d'«unitats bibliogràfiques» publicades en català l'any 1926 fou de 500, que passà a 660 el 1927 i que el 1933 arribà a 740. Per altres fonts, puc informar que el 1960 només es van editar 183 llibres en l'idioma local, i això ja era un «respir» després d'una llarga quaresma. Les notícies per als anys subsegüents són: 270 títols el 1962, 309 el 1963, 368 el 1964, 430 el 1965, 548 el 1966. I m'aturo aquí: no en sé més. Potser el 67 i el 68 van suposar un augment més o menys voluminós. La comparació entre 1933 i 1966 -acceptant com a bones les quantitats esmentades- no autoritza a parlar de boom per a qualificar la situació actual. De tota manera, per a especular seriosament amb tot això caldrien testimonis més concrets: distingir entre «llibres» i «fullets», calibrar els tiratges, etc. L'operació queda fora dels meus recursos. Ara bé: el salt de 183 títols el 1960 als 549 de 1966 ha hagut de semblar, fatalment, un boom.

    De la «literatura» catalana? No tant de la «literatura» en si, per descomptat, com de la «lectura» a seques. De les 548 obres publicades en català durant l'any 1966, 207 van ser traduccions. La qual cosa, segons com - es miri, pot ser un senyal positiu o negatiu. Jo crec que, en última instància, positiu. Perquè el «llibre» va més enllà de la «literatura»; i perquè una «literatura- viva no es limita al consum autòcton i proteccionista. En el nostre camí cap a la normalització cultural. necessitem «tenir» en català tot allò que sigui imprescindible: Peter Weiss i Shakespeare, Sartre i Einstein, Russell i Marcuse, Marx i Milton, Schumpeter j el Catecisme Holandes, Lukacs i Pavlov, Brecht i Camus, la Bíblia i Marcial... Ja em faig entendre. Dins aquest marc, la producció nadiua adquireix sentit i vigor; sense el marc, seria tant com resignar-se al folklore regional. Afortunadament, doncs -és la meva opinió-, aquest elevat percentatge de traduccions reflecteix una ambició col·lectiva indiscutiblement sensata. Amb el temps, se n'advertiran les conseqüències. I que consti que aquest comentari no és gens eufòric. Per tal de comprendre bé el que passa, o ens passa, convé recordar i subratllar una cosa que salta a la vista: que la «lectura» dels catalanoparlants, fins i tot la dels més monolingües, no pot ser monolingüe...

    I ací s'obre un altre problema. El català és un idioma amb una demografia més aviat petita. Teòricament el parlem 6.800.000 individus. Aquesta és la població censada dels Països Catalans, aproximadament. Però això no vol dir que tota ella sigui catalanoparlant. He al·ludit la immigració massissa dels darrers anys; afegim-hi uns centenars de milers d'indígenes que parlen francès -a Perpinyà- o castellà -a Alacant o a la mateixa Barcelona. El càlcul més emotiu i alegre incita a contrastos, d'altra banda, legítims: el suec és parlat per 7.000.000 de veïns; el danès o el noruec queden molt per sota dels nostres números, sense anar més lluny. En suec, en danès, en noruec, és possible una cultura en la llengua del país: ¿per què no en català? Aquesta seria la pregunta immediata. Amb tot, però, i l'observació és supèrflua, el paral·lelisme no se sosté. Ara com ara, aquestes confrontacions de xifres només serveixen per a despertar «consciència», i tal és la seva validesa. En la pràctica, però, les perspectives són força més tristes. Els presumptes 6.800.000 catalanoparlants no tenen gaires probabilitats de convertir-se en catalanolectors. I la «literatura» s'insereix en aquesta probabilitat.

    Aquella «revolució del llibre» de què parla Robert Escarpit, i que ofereix unes opcions tan amables, que és el livre de poche -el llibre de faltriquera, com es deia en castellà fa quatre segles-, es fa difícil quan la clientela és tan curta. El llibre de butxaca representa la democratització de la «lectura» -amb totes les reserves que vulguem-, i aquí ensopeguem nosaltres amb l'obstacle geològicament impertèrrit: les «negatives» que impedeixen el trànsit «natural» del parlant al lector, en vernacle. La «lectura» queda encallada, i les raons econòmiques i polítiques es confabulen per a encallar-la. El livre de poche, ben mirat, tampoc no ho és tot. L'altre llibre, l'«habitual», es veu constrenyit a tiratges curts. La demanda previsible no dóna per arnés... I, correlativament, l'«escriptura» en pateix. He destacat el voluntarisme salvador dels escriptors. Però la salut d'una literatura no es pot sostenir en o sobre la vocació heroica dels literats. Ara tindríem l'ocasió de parlar de què «guanya» -en diners comptants i sonants- un autor català per la seva obra. I l'ocasió de parlar sobre els seus «bilingüismes»: francès-català, si és del Rosselló, o castellà-català, si és ciutadà espanyol. El professionalisme, per a l'escriptor català, suposa ser bilingüe amb la ploma. Deixem el tema...

    Un altre punt a evocar seria el de la difusió «extralingüística» de l'obra escrita en català: les seves traduccions a uns altres idiomes. Al castellà, que és més pròxim. O al francès, i a les altres llengües maquinalment denominades «cultes». Quin assessor d'editorials, a París, a Milà, a Buenos Aires, a Londres, a Moscou, a Nova York, «llegeix» en català? Les llengües minoritàries -el suec, el danès, el noruec, inclosos- topen amb aquest penós destí: no hi ha «igualtat entre les llengües, com tampoc no n'hi ha entre els pomes. Només que les mini-llengües amb un artilugi diplomàtic a l'esquena poden aconseguir un cert auditori, prefabricat, per als seus autors; però les que no disposen d'aquests tipus de plataformes, es veuen postergades en la previsible difusió. Les traduccions del català a d'altres idiomes han estat, darrerament, més abundoses que abans. Salvador Espriu ha estat «vertit» si més no, a mitja dotzena de llengües, i Mercè Rodoreda, a tres o quatre, i Joan Sales, a dues o tres, i altres... Renuncio a més precisions. I queden els altres: els de traducció «difícil». S'ha traduït Josep Carner tant com vulgueu, però ¿era realment traduïble tota la seva màgia verbal? I Josep Pla, la immensa obra de Pla, ¿fins a quin punt era i és susceptible de ser traduïda? El Bearn de Villalonga es publicà, originàriament, en castellà, i no aconseguí ni un centenar de compradors... Que ningú no corri a agafar el rave per les fulles: Carner, Pla, Villalonga, són escriptors tan «universals» com el que més. Bearn és un Gattopardo tan bo com el de Lampedusa i anterior al d'aquest distingit príncep...

    CODA PER A SUSPICAÇOS

    -De tot aquest imbroglio, esbossat precipitadament al llarg de les presents notes, només quedarà clara una cosa: que, malgrat tot, hi ha «literatura» catalana per a estona. Perquè ens dóna la gana. I no és fatxenderia. És allo que en diem «societat». Que l'«estona» en qüestió duri poc o molt és una altra història. Serà, en tot cas, la decisió de la història. A favor o en contra d'una antiga, modesta, pertinaç «societat» que s'estén de Salses a Elx, de Lleida a Maó...

    Joan Fuster: "La literatura catalana de postguerra", dins Obres completes, vol. V, Barcelona: Edicions 62, 1977.