Situació de l'escriptor català

    "Il n'y a d'autre revoir ou mieux d'autre bonheur pour un écrivain que faire simplement ce pour quoi il se sent fait."

    Maurice Chapelan

    EN AQUESTS darrers lustres hom ha escrit molt sobre les obligacions, els deures i la responsabilitat de l'escriptor. Hom creu necessari que es defineixi, que es comprometi, que prengui partit. Els més exigents amb els escriptors, acostumen a ser els propis escriptors. Per tant, no hi ha manera de queixar-se contra l’exigència. Mentre que als homes que exerceixen altres professions i oficis, si se'ls exigeixen uns certs deures. se'ls concedeixen alguns drets compensatius, per a l'escriptor només hi ha deures. Escriure no comporta cap dret. Per alguns patriotes, que de bon grat establirien la censura, ni el dret de dir el que pensa. I tractant-se d'escriptors catalans, ni el dret d'autor. Li ha de bastar la satisfacció patriòtica.

    El patriotisme és, precisament, el que més se li exigeix. Cal, primordialment. que l’escriptor català sigui tot un patriota, disposat a tots els sacrificis. Jo trobo molt bé que l'escriptor català sigui patriota. Escriure, en principi em sembla que sempre és comprometre's i ho accepto de bon grat. El que no entenc és perquè es considera que l'escriptor ha de ser obligadament més patriota que un altre cuitada qualsevol. Em sembla una suposició absurda perquè l'escriptor no és un home diferent dels altres. Si en fos, tal com suposen alguns poetes i intel·lectuals tanoques, si no compartís totes les passions humanes, des de les més heroiques a les més \'ils, la literatura no tindria el més mínim interès.

    Però potser sí que és una llàstima que no basti ser bon patriota o, simplement, bona persona, per a resultar bon escriptor i que. en canvi, hi hagi tants tarambanes, cínics i immorals o amorals que resulten escriptors suggestius. Ens hauríem de revoltar contra aquest fenomen. O almenys, ja que la revolta contra la condició humana és inútil, ens hauríem de negar a llegir aquesta segona mena d'escriptors, negar-los el pa i la sal, condemnar-los a la inanitat per manca de lectors, i només dedicar-nos a llegir els escriptors patriòtics, com més enfuridament patriòtics, millor. Suposo que molts estaran d'acord que una tal decisió seria molt saludable. D'acord o no, qui ho practica?.. ¿ Són els llibres purament patriòtics els més llegits? " Sembla que la literatura patriòtica s'ha convertit en la cançó de l'enfadós.

    ¿No serà que el que s'exigeix a l'escriptor no és ben bé el que caldria exigir-li? ¿Si més que patriotisme se li demanés. per exemple, amor a l’idioma, que és tant com amor a l’ofici? ... ¿Si més que patriotisme, se li demanés amor a la veritat? ... Aquests amors són els que, secretament, senten molts escriptors amb fama de cínics, de pessimistes o d’escèptics. La primera qualitat de l'escriptor per a tenir interès, és no ja la de posseir el valor de dir la veritat, la seva relativa veritat, sinó la d'encarar-se amb la realitat i les idees, de repensar-les a cada moment per compte propi, de veure-les amb els seus ulls. en lloc de mirar amb els vidres de miop de les visions dels altres. El que desvalora la literatura patriòtica és el constant mastegar tòpics envellits, sense deturar-se tan sols a meditar si els tòpics que mastega (un xiclet sense suc ni bruc) són oportuns i si tenen encara vigència. ¿A qui trairà l'escriptor (ja que de vegades se l’acusa de trair) que presenti la realitat tal com la ven o que respongui a les qüestions plantejades, segons li dicti la seva consciència? ... L'escriptor només traeix, quan es traeix ell mateix. I es traeix, voluntàriament o involuntària, quan encara que sigui per patriotisme, deforma la veritat, exagera els sentiments, proposa empreses absurdes o impossibles. El demagog és, en el nostre clima i en tots els climes, el pitjor dels enemics. Fins i tot quan és demagog -i n'hi ha!- per innocència.

    Em desvio del tema que m'havia proposat: la situació de l'escriptor català entre tantes exigències. La situació de l’escriptor català és autènticament desesperada. Entengui’s que ni remotament vull dir que els escriptors catalans siguin uns desesperats. L’home és l'animal que s'adapta millor als climes més diversos, i es procura anestèsies naturals contra els sofriments materials i morals al punt d'esdevenir-hi, de vegades, insensible. És el que fa l'escriptor per a salvar-se. Però és la situació en si, que és desesperada, tràgica.

    A l'interior són molt pocs els que es poden dedicar plenament al seu ofici. La majoria només fan d'escriptors de set a nou del vespre, o de set a les quatre de la matinada, segons la resistència. Alguns aprofiten adeleradament unes vacances - el seu descans és treballar! - per a enllestir l’obra somniada. Vol dir que el talent d'aquests escriptors no dóna el rendiment que donaria en una situació normal. Hi ha res més lamentable? ... I encara topen amb els entrebancs de la censura, que limita el seu pensament. La llum que ens ofereixen, pressuposa, dit digui amb Valéry, una trista meitat d'ombra.

    I la situació de l'escriptor a l’exili no és pas més favorable per a ell ni per a les lletres catalanes. Posseeix, cert, la divina llibertat, però ¿què en pot fer d'aquesta llibertat com a escriptor de llengua catalana? ... Pot, naturalment, dedicar els seus ocis daurats a col·laborar en una d'aqueixes revistes catalanes de l'exili que vegeten com a rares flors silvestres, sempre a punt d'extingir-se en un clima inclement i que, de vegades, s'extingeixen sense que a penes ningú no els canti les absoltes. Pot també - tira peixet! - gaudir de tant en tant d’un premi als Jocs Florals funàmbuls, sense aspirar a veure publicat el seu treball. I que més?... Hom es pregunta: ¿On són els patriotes que exigeixen tant de patriotisme als escriptors? ... ¿Què fan els patriotes visionaris que somnien armar estols per a l’alliberació de Catalunya?.. ¿Què dimoni alliberarem, si ni tan sols som capaços de mantenir uns òrgans dignes d'expressió, si és tan migrat l’esforç per a donar continuïtat al que més ens dignifica i que constitueix la raó de ser de Catalunya: la cultura autòctona?

    Parlo en forma general, és clar. Perquè sé prou que tant a l'interior com a l'exterior hi ha nuclis d’excel·lents catalans que ajuden a mantenir el foc sagrat. Si no fossin aquests nuclis! . .. A l'interior alguns editors són ben benemèrits. Però ¿subsistirien les seves editorials si només es dediquessin al llibre català? ... Hom instaura també, a l'interior i a l'exterior, alguns premis literaris per estímul dels arrossinats escriptors. Cal agrair-ho. Els premis, ni ho cal dir, són sempre més mal dotats que els que es dediquen a les lletres castellanes. Això a Barcelona mateix! Hom dirà que és una supeditació deguda al règim. Massa sovint donem dels nostres mals la culpa als adversaris. El cert és que la concessió dels premis destinats a les obres en llengua castellana, desvetlla a Barcelona una expectació incomparablement superior a la que desvetllen els concedits a la nostra literatura. I alguns llibres en castellà hi obtenen èxits que, per immoderats, són vergonyosos. Un escriptor català, confessava confidencialment (i no invento) : «D'ençà que escric també en castellà, els meus llibres catalans es venen molt més». Significa tot això que entre la gent benestant de Catalunya hi ha tot un públic beoci, al qual ni els cataclismes que hem passat, han tret del seu somnolent i imbècil provincianisme. Són com una tribu de negres que, posseint l'or verge, se'l malbaraten per unes acolorides galindaines.

    De fet, els escriptors, llevat dels morts i mutilats, han sofert més directament que ningú les conseqüències de la catàstrofe. I això tant els que foren arrossegats a l'exili, com els que van quedar-se a l'interior. Tots han estat víctimes propiciatòries. Parlo de fets, i no de conductes. I en aquesta situació hom blasma el bilingüisme. Hi ha patriotes que, en condemnar-lo, voregen l'histerisme. Potser tenen raó en els seus blasmes. Convinc que el bilingüisme és un mal, i el mal cal condemnar-lo, encara que sigui un mal inevitable. La majoria dels escriptors que escriuen en diversos idiomes, acaben per no escriure decentment en cap. Però es produeix una paradoxa. Els mateixos que condemnen el bilingüisme, lloen les obres, els assaigs i articles de propaganda catalana, escrits per catalans. Lloen també, quan és important, l'obra d'escriptors que gairebé només escriuen en castellà. I és que tots sabem perfectament que hi ha obres que, per la matèria que exposen, no és possible, avui, editar-les en català. Hom sap, encara, que altres obres, convé més editar-les en castellà que en català. I ningú no ignora que, llevat de casos especials, l'escriptor, el professor, l’intel·lectual català, tant a l'interior com a l'exterior, ha de ser bilingüe. És trist, però és així. I el responsable que sigui així no és l'escriptor. L'escriptor - ho repeteixo - és la víctima de les circumstancies. La missió de l'escriptor és essencialment escriure.

    Em pregunto, sense tractar de justificar res ni ningú: ¿ hauria estat preferible que els escriptors de l'interior, quan no era possible d'escriure en català, haguessin callat unànimement? ... ¿Hauria estat preferible que s'haguessin negat tots a col·laborar en la premsa supeditada i dirigida? ... ¿Que s'hi seguissin negant? ... I, també, en nom de la puresa i de la llibertat de l'esperit, podria preguntar: ¿és legítim que l'escriptor s'avingui a sotmetre la seva obra a les arbitrarietats de la censura, que n'accepti les mutilacions o que ell mateix les mutili per a evitar estralls pitjors? ... Ja sé que hi ha silencis admirables. Però aquests interrogants, si es reflexiona, no es poden contestar amb un monosíl·lab. I reflexionar és dolorós per a un patriota. Ben mirat, reflexionar no és patriòtic. Una bona part del patriotisme - podeu estar-ne segurs - es nodreix en la irreflexió.

    No tenim massa autoritat per parlar dels deures dels escriptors catalans, de la seva obligació d'escriure en el propi idioma, mentre no variïn les circumstàncies. Que els escriptors poden influir a fer-les variar? ... Ens trobem en un cercle tancat. L'escriptor hi podria influir si tingués tribunes lliures i lectors independents. Com que a penes en té, la seva influencia és molt vaga. I, de vegades, per a influir, li cal recórrer a un altre idioma.

    El que, sobretot, em proposava posar de relleu és que resulta veritablement admirable que hi hagi tants escriptors, i entre ells els millors, que hagin seguit fidels a la pròpia llengua, entre tants obstacles, entre tants desdenys, entre glacials silencis i... sense lectors. Es encara més admirable que no hagin vacil·lat els escriptors de les noves generacions. Movent-se en les tenebres, sense mestres, sense guies, en contra de tots els avantatges materials i de les satisfaccions de la vanitat, vencent les temptacions, han preferit escriure en català. Han donat així testimoni, en els moments més difícils, de la voluntat d'existir de Catalunya. Proposaria que el dia de la victòria se'ls erigís un monument col·lectiu, un monument per a perpetuar la seva gesta, com al soldat desconegut. Car coneguts o desconeguts o menystinguts són avui els millors soldats - soldats sense sou - de la causa catalana. En són inclús quan, al marge de tota xaranga patriòtica, es limiten a escriure poemes abstractes. Un poema abstracte té sovint arrels molt profundes al cor de la terra.

    Però no, em retracto. Deixem-nos de monuments! O deixem-los per als patriotes! Als escriptors catalans no els fan cap falta. Per a ells, escriure en català no és ben bé una qüestió de patriotisme, encara que, a moments, escriure en català es converteixi. de per si, en un fet polític; encara que, mirat d'un punt de vista oposat al nostre, prengui categoria de delicte. En escriure en català no obeeixen cap crida exterior. Obeeixen una profunda exigència biològica. Escriuen en català perquè els plau més, tal com a molts els sedueix més, sense saber perquè, una noia bruna que una noia blanca, encara que la blanca tingui més dot. Més que complir amb un deure, han buscat i trobat el seu goig.

    I és que de fet el que salva sempre Catalunya no és el patriotisme, sovint a flor de pell, mudable i ventís, supeditat per molts a les conveniències i a les convivències, als estira i afluixa de la política i als interessos personals o socials. El que salva Catalunya són les seves íntimes lleis biològiques, avui per avui intransmutables.

    Santiago de Xile, juliol de 1957.

    «Pont Blau»: num. 58, agost 1957, ps. 230-232.