Poemes

ALGÚ QUE VE DE LLUNY

We are such stuff
As dreams are made on, and our litle life
Is rounded with a sleep.
The Tempest. Acte IV, escena 1.

 
Aquí, ara, només arriba algú
que ve de lluny, cansat,
bevent passat, inútilment volent
trobar sentit al que mai no en té,
llevat de, per exemple, les mogudes
fulles dels arbres:
El ventalle de cedros aire daba.
 
Li varen ensenyar què són records
o de mirar el capvespre tot girant el cap,
com un que diu adéu.
I va conèixer Rilke,
i Riba li va dir que s’estimés
aquell que l'ajudés a fer-se gran.
I Hölderlin tancat en una torre
li va parlar de l’Ungebundene.
De Li Tai-po sabia
que dictava els seus versos, embriac,
i que es llançà de nit al mar
per aconseguir la lluna. De dictar ja en sé.
Però de lluna no n’hi ha, ni primavera, ni tardor,
nin llunys, ni props.

Qui no comprenc, però que no em menysté,
sempre em fa companyia.
Dóna’m les herbes d'embogir. Beu te.
Prepara un bebistrajo.
No crec en mi però no em deixis.
Und wenn mein Kuss nicht süsser ist,
dann trink du Malvasier.
Caldrà que un dia anem a Sitges
i prop les barques, ajaguts, veurem l’església blanca;
no tot és mort. Fes-me el favor de creure,
no pas en mi, de creure
que les coses per mi són per ser dites,
que jo encara m’assajo
de dir-les amb paraules difícils de trobar,
que quan les trobo ja no hi ha les coses
i em quedo sol.
 
Flebes, el mariner, va córrer moltes mars;
guanyà, perdé, sofrí la mort per aigua.
Llegim-nos l'un a l'altre La Tempesta:
sabrem alguna cosa
de la vida, del somni i de la mort.
 

ARA QUE ÉS TARD

Du musst dein Leben ändern.
                            RILKE

Cobrí l’ocell les muntanyes del mar
i les planúries de la terra,
veié la llaura, la sembra i la collita,
i els homes aücant
els cavalls desbocats.
Van cremar les fogueres
tota la nit espurnejant
sense pluges apaivagadores.
                                              El foc s’havia estès
fins a la casa que ja flamejava,
i es va formar una filera d’homes
que es passaven galledes plenes d’aigua dels pous antics
de l’un a l’altre en cadena i la llancen
al foc per matar-lo, però el foc se les beu
a desenes i a cents.
                               El poble tot allí.
                                                        Ploren les dones,
que ja del blat no en queda res
i cremen les palleres.
                                  Els cavalls nocturns
a l’era en cendres batien
les garbes que sols eren en els ulls
esbatanats dels qui ja tot ho havien
perdut.
           ―Ple d’una cadència
segura, corriol que porta
al cor mateix de la realitat,
he de tornar a la llei
dels poemes antics i no deixar-me endur
pels mots imprecisos.
                                  Recordes
el ferrador com avivava el foc
amb el vent de la manxa, com ferrava
les mules, els cavalls, les eugues,
la flaire de cremat
de les peüngles?
                          Insistència
reiterativa en el foc.

                             *      *

Pel clar principi
d’aquest poema plana un gran ocell
que al cim d’un pic vaig veure a tocar,
majestuosament volant, allunyar-se
fent cercles.
                   La resta
records i paraules.
                             Provo de saltar
de nen per sobre les fogueres
mig apagades.
                       Posa-hi ara un groc
de palla flairosa.
                          Sobretot no oblidis
un blau intens al fons sobre el qual
es retallin muntanyes de perfil esquerp
de pedra dura,
que la pissarra es desfà
                                     ―grisalla
de pensaments, de somnis.
                                           Aboca’t a la nit.
Escolta els ocells, mira el dia
com neix.
                Torna a veure les coses
en els ulls d’un infant.
                                    Torna a llegir en els llibres
ara que és tard.
                        Has de fer una altra vida.