Desig (un altre fragment)

LA DONA

 

Tardarà a arribar, perquè és pacient.

I quan arribi, finalment, ho farà sol. ¿Per què m’ajuda?

No ho pregunto.

Res d’explicacions; mai; això ens ha salvat.

Mentida. Jo, sí, vaig parlar.

I m’ajuda. ¿Què el mou, ja que d’amor...?

Amor, aquesta paraula innoble.

Cors de color de rosa i llacets de color blau cel: misèries.

Llocs comuns ridículs repetits i acceptats al llarg de segles.

Seria capaç de donar una conferència sobre el tema.

Una conferència tan insuportable com les meves manies.

¿Quanta estona hauré d’esperar?

Jo no en sóc, de pacient.

Mai no he estat pacient.

La passió és breu, potser, però no pacient.

Millor saber que aquesta malaltia té final, que aquesta angoixa tindrà un final.

Que el goig s’apagarà, però també el dolor.

¿Quin goig?

Sí, el goig. D’acord, el goig, la bogeria dels sentits.

Però mai no arribar, ni aleshores, allí on es vol arribar.

L’ansietat no ho permet, la serenitat desapareix.

Convertida en una pobra bèstia vulnerable.

¿Qui entra?

Encara no és ell.

Entra tan poca gent, tenen tan pocs clients, aquesta tarda...

El dia no acompanya, ningú no gosa sortir a la carretera.

Un interior desert, quatre pobres diables controlant-nos els uns als altres.

Cap parella d’enamorats.

Cap parella que doni un nom equivocat als seus desitjos.

Els pares s’estimaven.

Amb tendresa, fins que van morir.

¿Què era, allò?

Mai no he vist res que s’assemblés tant a l’amor.

¿Què era?

No hi ha res segur.

Aquella mena de serenitat.

Passar de la serenitat dels pares a la serenitat del marit.

Però no, entre una cosa i l’altra, allò.

Un marit tranquil, reposat, i allò ja havia passat.

M’havia desvetllat, lliurat, estimbat, i llavors ell i la seva protecció.

¿Per què no? La comoditat de deixar-lo fer.

Fins avui. L’utilitzo i potser m’utilitza.

Res de dissonant, i cap nota excessivament alta.

Potser, en ell, al principi, la passió.

Potser sí, en ell.

Si va tenir algun problema, no el compadeixo.

Sé de què parlo, tot passa. La passió crema i al final s’apaga.

L’únic consol, saber que és inevitable, que acabarà apagant-se.

No, si us plau, no ho vull, ¡no!

Calma, també entra dins l’ordre: rebutjar el remei.

Calma. Com puguis, inventa-la: calma.

¿D’on ha sortit aquesta cançó?

Aquesta estúpida cançoneta sentimental.

A l’altra banda del vidre s’atura un cotxe. No és el seu.

No me n’havia adonat, que hi hagués música.

No és el seu, però és ell qui surt ara del cotxe. I és clar, no arriba sol.

No arriba sol, no arriba sol, no arriba sol.

Quina vergonya, hauré d’associar la seva aparició amb la música enganxosa, apegalosa, que sona aquí dintre.

Guardaré sempre dintre meu..., fa riure, és ridícul, quin desastre.

Resigna’t, guardaré sempre dintre meu el record d’aquesta música.

 

 

 

 

BENET i JORNET, Josep Maria. Desig. València: Tres i quatre, 1991.