Cavalls cap a la fosca

Can Balaguer era un casalot que també semblava abandonat, la porta sempre tancada i més de la meitat de les finestres tapiades amb maons. L’home va obrir-lo amb una clau grossíssima, que en girar va grinyolar incisivament. «Només visc al menjador», xiuxiuejà entrant-hi i començant a encendre llums: havia traslladat allí les làmpares de la casa ―de peu, de nit, aranyes…―, que tenia endollades amb fils que travessaven tota l’estança de qualsevol manera. Les irrupcions lluminoses se succeïen, encegadores, d’una blancor excitada.

Jo em vaig haver de mig tapar els ulls, mentre Balaguer es movia, estabornit de llum, com mig borratxo, i anava dient: «Veu? Aquí ja no sembla ni el jutjat ni el poble. És com nun altre món. I meu. ¿Creu que damunt els núvols, aquests dies tapats, hi ha una claror així, a sota mateix del sol?» I apropant-se a un vell aparador, va agafar una ampolla de vi, trossos de pernil, mig pa i un meló massa madur. Va posar-se a menjar, començant pel meló, que estripava amb els dits, empassant-se golut aquella polpa groguenca. La boca i la barbeta li rajaven…

La brutor envaïa tota la cambra. Arreu hi havia olles i plats bruts, alguns amb un dit de floridura, d’un verd delicat, de primavera, i d’altres amb menjar podrit, des d’on guaitaven uns cucs blanquinosos i curts. Ampolles buides s’amuntegaven ací i allà, i a vegades havien degotat: mosquits diminuts s’adherien a les taques. Sobre la taula hi havia una gibrella amb aigua tèrbola, dues tovalloles negroses i diverses pastilles de sabó mig gastades. Roba rebregada penjava dels respatllers de les cadires. Un catre, amb els llençols fets un bolic, marronencs, era arrambat a una paret, i tenia al devora una pila de novel•les mig estripades: es veien les portades, amb vaquers enarborant un colt o noies de rostre angelical mirant un noi bru de cabells onats… Una pudor intensa, com el tuf que exhala el llot de les clavegeures, saturava l’habitació.

I Albert Balaguer menjava i em fitava amb una expressió mòbil, encara que barrada dins un inintel•ligible autodiàleg, i que li anava canviant el rostre. D’irònic, sacsat per breus riallades nassals, passava a una expressió calculadora, la mirada de la qual, ampliada per les diòptries, es convertia en geomètricament apallassada. Bevia a galet, les glopades se succeïen.

Fins que el tripijoc va adquirir ressò verbal, va arribar-me la seva veu, entre sorneguera i desconfiada: «Sí, o creus que qui la fa no la paga? Els rojos trobaven camins per fugir i el meu pare que no havia de fer-ho va morir. Tots, a apuntar-nos a la idea de la guerra, hi vam anar perquè ens en volíem anar de tot i de nosaltres i no sabíem on anar… Res va quedar a casa, en morir ell. I jo defensava la meva supervivència. Que ha estat el jutjat. Bé, el jutjat, i què? Tant li fot, i encara vaig guanyar. Que si hagués perdut, també l’hauria pagada. Fugien per les muntanyes, amunt. Que els anàvem a buscar i no hi són, deien, no sabem on són. Camins de muntanyes, de les bèsties, els amagatalls… I l’Antoni, el teu pare, muntanya amunt, els pantalons curts i la camisa blava, que m’acaronava els cabells, sí… Les seves cuixes tan plenes, movent-se com un miracle… Un dia, te la fan tragar. Una dotzena, no. No, què va, no. El vigilàvem, al Marter, l’Antoni i jo i dos més i malgrat fos allí més viu que no nosaltres, i una vegada, després d’una nit d’estar amagats dins unes mates esperant que passessin ells sota la fosca, i el meu cap descansava sobre les seves cuixes, va ésser ell qui va aparèixer. Sol. I què! Sol. Però els malparits fugien per on fos. Sol. I algú o alguns s’hi van llançar a sobre i jo també… Qui la fa la paga. El camí dels crancs, ha, ha, ha… No pot saber-se, ningú no ho sap, mai ningú no ho ha dit. I jo només a l’Antoni, que no sé on és, puc dir-ho, perquè ell era el meu amic, sempre plegats, en aquella cambra obscura on fèiem de la cadira un cavall… I se’n va anar. De mi, de tots. I jo no ho podia creure. M’havia passat la mà pel coll, demà ens veurem, digué. I mai més. Saps cantar? Bah, és igual. Vés-te’n. Que jo bec, veus, en vols?, i beuré encara més. Sota la llum. I engegaré la ràdio: canten i conversen i la poso més forta cada cop. Més forta. Cada dia. I m’ajauré i llegiré: oh, qualsevol llibre, qualsevol, i l’obriré per un viatge a Orien o per una noia que estima o per un barranc californià. I beuré i sentiré música i veus i tornaré boig de llum i seré a Califòrnia. O vindrà ell… Vindrà un arcàngel i si tots els desigs m’alcen m’obriré els pantalons, em…» Ja no el vaig sentir i me n’anava, de pressa, sense saber si envestir-lo a puntades de peu, corrents i més espantat potser de mi mateix que no d’ell…

Perquè ell va quedar allí, ara mateix per ventura encara hi és, i a mi em va deixar amb… No, hi ha portals pels quals no passaré i vull fer-me fort al llindar. «Que sigui la Dormida qui faci la passa a l’altra banda. Jo l’escolto, però no la faré», em repetia l’àvia, s’ho reiterava a ella mateixa.

De la mort de l’àvia, l’efecte més trasbalsador i primer que se’m va gravar, va ésser el d’una insòlita dissociació. La pluja d’aquell dia resultà la penúltima de la primavera. I com si el temps obeís un manament ferreny, s’entaulà un sol incisiu. Una esgarriada divergència reganava a les fulles dels arbres i de les plantes: mentre, i al mateix arbust, una part d’elles començava a esllanguir d’estiu, assecant-se, les altres encara s’aguantaven gràcils i llustroses.

Jo mirava aquella partició des de la vicaria, on vaig passar amb l’oncle Dionís les setmanes anteriors a la meva marxa. Mirava i vivia també una realitat que es trastocava, que es desfeia en peces i adquiria dimensions vàries i contradictòries.

Perquè quan, a Son Vadell, esperava la mort de l’àvia, assegut a la saleta i sense ni atrevir-me a fer funcionar la insignificant màgia del timbal, quan pujava a la seva cambra i la contemplava, esquifint-se sota el tapament, deixada anar ja en la indiferència de la consumpció, pensava que des de més enllà de la seva mort em perseguiria absolutament per sempre, com un batec aixafador.

I l’enterràrem. Va quedar el taüt dins un nínxol de cementiri, amb els seus corredors de tombres carregades de fastigoses creus i garlandes de guix, abarrocades, com si fossin els luxosos fonaments d’un palau, antany superb i avui volatilitzat. Hi havia tarongers entre les fileres. Havien crescut massa: les branques dels costats sortien contra els laterals del corredor, premien les làpides i, dibuixant un angle recte, partien amunt. A vegades, s’hi enredaven rosers entre les branques i roses i taronges florien dins el fullam estrafolari.

Jo els veia des de la balconada de la vicaria, de ferro forjat, bruts els vidres: la gran batuda del sol, l’endemà de l’enterrament, ho aclaparà tot, féu del cementiri un espai rosadenc i alegre, com una explícita i absoluta manifestació de naturalitat. Jo mirava cap allà i res no m’hi cridava: havia d’obligar la meva imaginació per reconstruir el record de l’àvia, del seu cadàver que s’estava corrompent allí davant. La llum i la tebior vencien el temps i els afectes…

Mai més, després d’anar-me’n, no vaig tornar a veure el mossèn Dionís. I en guardo una impressió desagradable… El vicari era arterioscleròtic, un pantà de vellúria. Quan la sang alentia el seu reg, perdia l’exacta noció de les coses, i quedava uns minuts, una estona, com parlaitzat. Un dia, en sortir d’un d’aquests estadis, la seva pell d’una blancor tal que ja semblava completament dessagnada, em digués: «Quedo així… I veig com un bàrbar amuntegament de cossos nus i purulents, als quals ataquen àngels vestits amb armadures vermelles i solars, enarborant entortolligades serpents verdes d’emmetzinat siulet…»

I va restar allí, glaçat, mirant amb repugnància tota la cambra, com si el que havia imaginat fos un líquid que s’hagués escorregut pels racons del despatx, però que d’un moment a l’altre pogués revenir, envaïdora maregassa. Les nàusees el feien boquejar, semblava que tindria un còlic… Fins que es refeia i se n’anava anant de cap al llit: només allí es trobava realment bé, entre aquella tebior artificial, feta per sis ampolles de terra plenes d’aigua calenta. El seu cos ja ni emetia la imprescindible calor.

El fred era l’obsessió del vicari, aquelles setmanes. Un nit, parant-se a mig sopar, va explicar-me titubejant que per ventura no era cert allò que la vida provenia del foc i que el centre de la Terra era una massa incandescent. Per contra, ell veia el sol, la calor, el foc, com un titànic esforç per vèncer el glaç, una humitat que es troba a l’origen i a la fi de tot. Desaparegut el sol en la seva diària posta, mort un cos, cavat un clot, pujant a dalt d’un puig, era una atmosfera de gelor la que ascendia o davallava, col•lapsava tota vida possible.

Potser fou endut per aquesta certesa de ser ja només una materialització de la por, abans d’ésser-ho del fred absolut, que el vicari buscava esbiaixadament de fer-me una mena de confessió. Confessió dels altres, per això, i que fins molt tard no vaig poder ni endevinar que també apuntava, seguint una tortuosa espiral, molt més enllà…

Parlava i parlava, tornant sempre sobre els Valerosos Ducs, amb un inintel•ligible embarbussament: «I per què aquests darrers anys han suprimit la seva festa?», vaig preguntar-li, una mica per compromís, per respondre d’alguna manera a aquella celada dèria que pareixia consumir-lo. I es posà tot d’una a explicar, reflexiu i sense interrompre’s, com si hagués saltat un ressort curosament parat:

«Els Ducs… Mai no s’ha sabut si n’eren, de ducs… Primerament t’he de dir que ell, el Duc de Pantaleu, no sabia dir o no parlava ni una paraula de català. Ni ningú no semblava haver sabut quina era, la seva llengua, malgrat que als documents de tant en tant hi trobis una espècie de transcripció fonètica de paraules seves.

»No sé si m’he equivocat, però penso que podria haver estat grec. Com aporon, es llegeix en una ocasió, i si fos així s’escriuria α-‘πορος ου, que vol dir més o menys sense camí. I una altra vegada crec que hi endevino paparreo, que seria fluir, córrer, o sigui παρα-ρρεω. I si també va dir entre altres coses εχυρος, o exiros, abans de morir, podria ésser que hagués recomanat a Elionor de Vadell que es mantingués forta, ferma… Perquè Elionor i Marc Maria de Vadell, el bisbe, van ésser sempre els intermediaris entre ell i els altres. Intermediaris o simplement traductors, car tampoc no diria que el Duc fos el rector del altres dos… No sé. ¿I vol Pantaleu cinc illes, o és una superxeria, inspirada en el nom de l’illot de Pantaleu, davant la Dragonera i Sant Telm, i també del nucli més antic d’Andratx, que així es diu?

»Marc Maria de Vadell era germà del llavors propietari de Son Vadell, Lau. El germà petit. I fills els dos del Donat Vadell implicat en l’assumpte dels naufragis, que va estudiar aquell professor nord-americà. Elionor era la tercera dels germans, encara que la més gran: el 1756, quan va arribar al poble casada amb el Duc i en companyia de Marc Maria, tenia quaranta-quatre anys. Havia nascut, doncs, el 1712. El seu pare, Donat, que el 1737 en tenia quaranta-cinc, hauria d’haver nat el 1692… Però és vers el 1708, que mor Escolàstic de Capovara, deixant hereu a Onofre Vadell. I que sapoguem, no tenia més germans. Ni van trobar la seva desgraciada germana MArgarida. I de familiars del galiot Jaume Vadell, tampoc no n’ha quedat referència… Vull dir que su t’ho mires de prop, tot es complica, s’entrebanca, i no quadren les dades ni res. ¿D’on surten aquests Marc Maria, Elionor, el seu pare, forçosament contemporanis d’Onofre Vadell? O els uns o els altres són falsos. O tots. O les dades estan equivocades. I llavors, sigui el que sigui, tots els fonaments de la nostra nissaga ballen… Uff…

»Fa anys, jo buscava les raons de les coses, creia que hom s’havia de guiar per les idees, tenir una línia… Però ja només són els fets, que em fan el pes: tota la resta és una espècie de mar o d’incendi, una cosa que ho és tot i que no és res… Però, quedem-nos aquí, al 1756, quan els tres desembarquen a Andratx, al Port, en un vaixell que es diu El Dofí.

»Marc Maria tenia llavors quaranta anys justos, segons el Registre de Canongia de la Seu de Palma, on va ésser el canonge encarregat de la pia almoina. I entre els retrats que pengen per les parets del palau episcopal de Palma, n’hi ha un que bé podria representar-lo. Posa «Il•lustríssim Canonge de la Pia Almoina», i va ésser pagat el 1741, un dels tres anys que el nostre avantpassat va ocupar el càrrec. Però, és clar, fou fet llavors? Eren freqüents els casos de deutes inacabables, de plets, perquè la Cúria no pagava quadres, mestres d’obres, cerers i fins i tot els mateixos canonges…

»Acceptem que hagi estat aquella la seva efígie: té un front estret, simiesc, gairebé només amb dues grans arrugues malgrat el jove que era llavors. I uns ulls colèrics, els llavis molt gruixuts, sensuals. Sembla un home caparrut, arrauxat. Vés a saber… I tenia la canongia no sé com, per ventura per oposició, malgrat no haver-ne trobat jo cap prova. Perquè, ¿quina influència podien tenir els Vadell, per aconseguir-la per un altre mitjà? També hi ha la possibilitat que mentre estudiava de capellà, o al principi d’ésser-ho, lligués alguna amistat important… No ho sé. Em desespera anar de pregunta en pregunta, a les palpentes entre tantes incògnites. Una espina et burxa per dintre, sembla que et vol estirar, que et demana que l’estiris. I ho fas i no hi ha res, tret d’aquests indicis com trucats, esmunyedissos… I et dic una cosa: jamai ho aclariré. Em falta poc per morir-me. Quan hi penso, em degollaria: és tan absurd, tan horrible… Me’n vaig a la fossa sense haver trobat ni una de les veritats que tant he cercat.

»No sé si estaré en un perpetu sacrilegi, si he pecat contra l’Esperit… No puc, no m’ho puc contestar, no ho sé. I sospito que ja ni m’importa. Estic fatigat, veig que em vaig derruint. I per què ha de ser immortal la meva ànima? Ànima, fe, vida sobrenatural: vaig creure, i aferrissadament, en el dogma. Però ara, veient com m’acabo, i sabent el que sé, el caos és l’únic que m’engrapa. I què és el que li degué passar a Marc Maria Vadell?, que el de se’l posà en tornar, així com ell i els Ducs van ressuscitar la insígnia dels Capovara, els tres aurífers cavalls al galop sobre el fons negre. Va trobar, remenant els arxius de la catedral, papers desconeguts referents al final del Cisma d’Occident? Al final acceptat per Roma, vull dir.

»L’imagino transitant les grans naus de la Seu, adelerat. I llegint als gabinets gòtics, amb un ciri devora… Perquè has de saber que aquell canonge de la catedral de València que va ésser elegit Papa de Peníscola, amb el nom de Climent VIII, a la mort de Pere de Luna, van nomenar-lo bisbe a Mallorca. Es deia Gil Sancho Muñoz. I va abdicar, voluntàriament o pressionat, tots els seus pretesos drets a la tiara pontíficia, va deposar totes les excomunions i condemnes que Benet XIII havia llançat contra Martí V, i, com a pagament, li van atorgar el nostre bisbat.

»Però, devia creure en el seu interior que Luna era un falsari i Martí de Roma el Papa autèntic? Tampoc no ho sé. Soils hi ha el fet que Marc Maria s’embarca el 1743, deixant poc menys que de sobte el càrrec d’almoiner, el qual inclús durant uns mesos no poden proveir, buscant un nou canonge que se n’ocupi. I degué partir amb la seva germana Elionor, perquè amb ella va tornar, després d’haver viscut, presumiblement, les mateixes experiències. Elionor, soltera, devia cuidar el canonge, fent-li com de majordoma. Si no, és il•lògic que sortís d’Andratx.

»Bé, érem a quan Marc Maria se’n va. I si penso en algun llegat secret d’aquell Climent VIII-Muñoz, que encaminés Vadell, és perquè el 1760, quatre anys després d’haver retornat, va ésser presentada en contra d’ell una estranya i greu denúncia al Vicari General i a la Inquisició: se l’acusava d’ésser l’autor d’un llibre en llatí titulat Introito ad anima Dei, que defensava proposcions herètiques. Però no van poder provar que el Benedictus Johannes que el firmava fos ell. Fixa’t, però: BEnet Joan. Benet XIII i aquell cardenal que va nomenar i que es deia Jean, Joan, Carrier… I Vadell, que en el curs dels tretze anys que va anar d’un lloc a l’altre sense saber-se ben bé darrera què, va embracar i desembarcar diverses vegades a Marsella. La tripulació d’El Dofí era tota marsellesa, per exemple.

»El llibre no ha subsistit, però hom pot fer-se’n una idea a través del procés instruït. Sembla haver estat inspirat per una confusa barreja de teologia maniquea. La qual deia de la impossibilitat de l’home per fugir del mal, car els enemics de l’ànima no són dimoni, món i carn, com ensenya la doctrina, que el diable res no té a veure amb tot això: que món i carn són dues de les tres parts que té l’home, i l’altra és l’ànima. Però com que dues parts pesen més que no una, l’home no pot evitar caure. Així el Regne de Déu, l’ànima, no triomfarà sobre la Terra mentre el món i la carn no siguin eliminats. I sols una generació conscient, plena de gràcia divina, aconseguiria el miracle: esterilitzant homes i dones i destruint així la societat ―ciutats, diners, honors―, els éssers es convertirien en errabunds i purs i la Terra en un nou i purificat Paradís terrenal. I la fi del món seria així immediata, amb la qual cosa Déu, al Judici Final, tindria en aquells éssers les úniques ànimes netes que hi hagi hagut mai, i podria llavors bastir una nova Creació.

»I qui vindria els darrers dies, llavors, no seria Satanàs, o l’Anticrist, que aquest ja no tindria raó d’existir, en no haver-hi pecat, sinó un fins llavors desconegut enviat de Jesucrist, que és sempre al nostre costat, però invisible, i que seria elegit Papa i cap de tots els Estats, i regnaria en la novella Creació… Un Papa ocult, es llegeix textualment en un dels papers…

»Una de les frases transcrites diu: “L’home és com un home que una gran nit de pluja camina a les fosques i clapoteja dins xaragalls, i que sent com el freguen les ales d’un ocell calent i suau, i no sap què és i continua, xop i enfangat.” No sé…

»Però més tard l’acusen altra volta: ara d’haver-li sentit, dins l’església tancada, proferir determinades blasfèmies contra el Papa… Els denunciants, veïns d’Andrats, no van saber formular, però, el seu contingut. Això passava el 1762. I de totes maneres va ésser oberta una investigació més àmplia sobre Marc Maria de Vadell.

»Era bisbe? Recorda: havia tornat a Andratx el 1756. I sis anys més tard, durant el procés, exhibeix una butlla, un nomenament, etcètera, de diguem-ne prelat domèstic, emanats directament del Papa Benet XIV, mort el 1758. Però en arribar ja es feia dir bisbe… I declara que el Sant Pare l’envià com a legat ocult ―ocult, i el Papa es deia també Benet i XIV: com Carrier es féu dir― a Palestina, per negociar amb l’emir Daher el-Omarm que va trobar a Sant Joan d’Acre, la devolució del Sant Sepulcre als cristians… Tot el de Marc Maria Vadell queda mig penjat, sense poder-se comprovar amb claredat, malgrat que van i vénen jutges episcopals, inquisitorials… Revisen la seva biblioteca, on troben llibres rars, que parlen sempre del mateix: un home nou. Esbojarraments sobre criar formigues i abelles a Hongria i amb elles alimentar una raça escollida, i de si la Naturalesa i Déu i la Tenebra són el mateix… Encara, després de mort l’almenys canonge de Vadell, van rebrotar aquestes curolles a través d’una tal Mariona de Vadell, que tingué problemes amb la Inquisició per qüestions que ara no fan al cas…»

Per saber que el «Dofí» del qual parlava la Marioan era El Dofí de Marc Maria Vadell, vaig haver d’esperar la mort del vicari. Que aquell dia que em va explicar la inestable història del bisbe volia i dolia: suggeria, sense acabar d’amollar tot el que el preocupava fins al desassossec… Mentrestant, jo el mirava, alarmat, convençut que la raó ja li mancava. Un dia m’engegà que per què havíem de treballar, si amb això no fèiem més que obtenir mitjans per alimentar el cos, funció tan obscena com la de defecar.

«La revolta, però ―continuà―, s’ho emportà tot: inestigacions, l’aleatori Ducat, tot… Va ocórrer el 1765. Un dels arguments a favor de Marc Maria, davant el tribunal eclesiàstic, havia estat que els seus denunciants eren deutors de la seva germana Elionor. Perquè els Ducs, que pareix indubtable que de diners en portaven molts, l’endemà de desembarcar van començar a fer obra a Son Farriol, a comprar terres, a concedir préstecs amb un interès draconià, i organitzaren una mena de petita companyia armada, al seu servei, manada per un llibert oriental ―grec, turc?― al qual deien capità Dako. I tot en estreta aliança amb el bisbe de Vadell.

»No hi va haver res d’atacs de moros, com explicaven la festa dels Valerosos Ducs. La tradició o uns interessos ho van aanr sublimant tot… El que va passar va ésser que els pagesos, més de mig poble, extorquits fins al màxim, gairebé obligats a rendir vassallatge feudal als Ducs, ja sigui sota l’amenaça de la companyia de Dako, ja per tenir les mans lligades pels préstecs, es van aixecar rabiosos.

»Era una tropa, una onada, d’homes famolencs i flamejants, la que devia avançar pels rostolls, brandant llances i dalles, la falç, la torxa encesa… Marc Maria de Vadell estava dient missa, quan van avisar-lo de la gernació que pujava cantant a la mort. Va resistir dins el temple, va poder-se escapolir després. I, en haver acabat el procés instruït contra els pagesos, exactament després que Elionor prengués la justícia per la seva mà, potser espantat va desaparèixer: El Dofí va salpar del Port, i es va difuminar per sempre més… I durant l’assalt a Son Farriol ―que va abrusar la finca, car calaven foc als mobles, Dako i els seus homes decapitats, martellejaven les parets, van matar tots els animals domèstics― el Duc va ésser enclavat a la porta de la casa.

»L’estiraren damunt la fusta, amb claus grossos el clavaren per les mans, pels peus, eixarrancades les cames: cridava i pronunciava una extraordinària quantitat de paraules, que ningú no entenia, i els pagesos reien i arrossegaven des de dintre i cap allí davant Elionor de Vadell, estripat ja el seu esplèndid vestit brodat en robins i fils de seda portats de la Xina…

»El duia, el mateix vestit, i sense haver cosit cap esqueix, aquell dia a la Torre de la Fe: va comprar el lloctinent del general Zeplien, i féu treure de la presó els pagesos convictes d’haver participat en l’assalt, i que s’havien d’emportar a Palma per jutjar-los, va manar que els situessin enfront del torricó. Elionor, faixada, amb tot l’entrecuix esquinçat, s’havia fet instal•lar damunt dels merlets, dins una llitera luxosament endomassada. Noranta-set, eren els presoners.

»I Elionor, escardalenca i empesa pel fibló del record de quan l’estol d’homes, barbuts, enfollits, bruts, va envair tumultuosament el seu dormitori enarborant forques i gatzolls, i van untar amb saïm el seu sexe ja sec per violar-la tots, un i un altre, Elionor dirigia majestuosament la venjança: a cops d’espasa, els camperols eren capats i mentre es rebolcaven o es desmaiaven bramulant, el poble, allí reunit, s’havia de menjar els testicles, que fregia dins una gran calderada d’oli bullent…»

Vaig ésser jo, qui va fugir per no vomitar, fart d’aquell vell capficat, que havia perdut ja la noció de la realitat… Li ho vaig dir, aspriu. I esclatà en plors. I era com si plorés per a ell sol, absent al que el rodejava, preguntant-se què tenia a veure el que era ell llavors, un cos vacil•lant i un cervell a estones dissolt en aquositats, amb el que havia estat de nen, de jove, amb l’home madur que fou:

«Córrer darrere un conill per la garriga, llegir amb frisança de goig els Evangelis, sentir la frescor de les nits d’estiu, sofrir i substituir, sotmetent-lo, el desig carnal per la mística alegria del celibat victoriós… El que he estat ja no ho sóc: tot va passar, però no al que sóc ara jo, sinó a un Dionís que ja no té res a veure amb mi…

»Únicament sento meva, abraçada a mi, una imatge futura: la del cotxe mortuori, amunt per la costa dels til•lers… I deixo endarrera, mig embastat, com tots els que m’han rpecedit, el que potser un dia o un altre acabaran de construir…»

Bisbe de Sant Joan d’Acre… Vaig ésser-hi, a Acre, fa uns anys, per donar una conferència precisament sobre la Inquisició i els jueus a Mallorca. El meu llibre Els xuetes ha estat molt difós, pels ambients israelians… L’havia organitzada l’associació de la joventut obrera i estudiant, la Hanoar Haoved Vehalomed, que tenia el local al costat de la mesquita d’Ahmed Pacha el-Jazzar, on a mi m’agradava anar, deixar fondre’s el temps assegut al jardí, davant la font de les ablucions… I caminar per les muralles, aquella geometria de la força, que s’emmirallaven en la mar. Els minarets apuntaven al cel. Jo dinava amb un peix a la planxa, vora mar, en un racó de silenci, sota una figuera que bortava del mur colossal… I havia anat a la Mar Morta, enclotada, pàl•lida, quieta, amb els grans esbarts de corbs que voleiaven.

Em perdia pel mercat àrab… Dins el meu cervell, galopaven cavallers del Temple, teutònics, capitanejats per prínceps i bisbes i Sant Lluís rei de França, conquerint pam a pam els rossos sorrals de Palestina, infligint la derrota als infidels de la Mitja Lluna i posternant-se, fervorosos, sota el signe de la Creu… I davallava a la cripta de Sant Joan, a les galeries subterrànies dels Croats: lúbriques condícies internes havien entronitzat Balduí IV, el monarca leprós, i el Gran Mestre del Temple, Jacques de Monlay, va ésser cremat per sodomític i satànic tracte amb Orient, aquí devora aquests salzes, aquest colze del Sena grisós, una mica més avall del meu apartament de la Bûcherie… El Regne de Jerusalem fou esquarterat.

En tornar un dia l’hotel, ja a l’hora foscant, amb els retalls dels diaris que lloaven la meva conferència, el conserge em va donar un paquet. Vaig obrir-lo: hi havia a dintre un ramell de tres taronges. De moment, no sabia a què venia, allò. Quan de sobte va semblar com si el cap em rebentés: L’Amor de les Tres Taronges, i només amb una persona m’unia a mi aquell lligam il•lusori i recòndit.

Trastornat pensant en el pare, vaig preguntar al conserge qui havia dut el paquet. No ho sabia: l’havia rebut el seu company, que plegava a les sis de la tarda. Cap a la casa del qual vaig anar de pressa: havia estat un mariner, el portador, un home amb una gorra que posava «Spátha». Corrents, em vaig dirigir al porter d’Acre: només hi havia barques de pesca i alguns iots. Però un policia em va indicar que anés als enormes molls de Haifa, a l’altra banda de l’ampla badia, on atracaven vaixells de tot el món.

Tinc fixat aquell horabaixa… La llum es diluïa en una obscuritat tènue, com si de la mar adormida, semblant a una làmina de zinc, avancés un alè tendre. Era dissabte i el port de Haifa era un camp de solitud, com un paisatge somiat, amb les gegantines grues apuntant al cel, opalí, lleugerament rosa a ponent. I a mesura que jo anava avançant lentíssim amb el taxi, llegint el nom de cada nau, l’aigua, arran del moll, començava a llamnrejar, amb els llums primers que s’encenien, com floretes, pel llom de Mont Carmel.

Al fons de la badia, fumejaven les altres masses còniques de la refineria i al nord es retallaven, vagues al crepuscle, les muralles d’Acre, on jo havia de tornar…

De sobte, el taxista m’assenyalà amb l’índex: «Spátha», deia, amb unes lletres blanques sobre un buc negre, llargarut, i que amb parsimònia, gairebé inaudible el motor, s’anava separant del moll, ficant-se per estribor en l’aigua sedosa, morta. En coberta, dos mariners enrotllaven maromes. I recolzat al pont, sota una dèbil bombeta, s’albirava la silueta d’un oficial, gruixuda, el rostre invisible sota la visera de la gorra.

Vaig botar del taxi, vaig cridar cap al vaixell, agitant el braç. No sé què deia, suposo que «pare», «Antoni de Vadell», «Amor de les Tres Taronges», no ho sé… L’oficial em va dir quelcom, que no vaig entendre: l’Spátha s’allunyava, el renou del motor creixia…

Allí dret, només tenia davant allò: un vaixell de ferro, d’unes cinc o sis-centes tones, enfonsat el buc fins a la darrera marca a causa de la càrrega, alçada i aguda la proa, un castell de popa cepat.I l’endemà vaig anar a la Comandància del port: tota la dotació de l’Spátha portava nomes grecs.

Tot anant-se’n… L’últim dia que vaig ésser a Andratx una buidor astral semblava haver-se apoderat de tot. La tardor dominava el poble, amb la cendrosa nuesa del fred. Els arbres ja despullats pareixien gragots de carbó. D’altres encara conservaven una moribunda sumptuositat d’aram. L’església es perfilava, com si només fos ja una petrificació, com si des de feia segles no hagués ressonat dins aquell àmbit cap veu ni gest.

Vaig tornar a passar per Son Vadell. Em vaig asseure a la clastra, al coll del peoiu. La cadena estava rovellada i pel forat, obscur, pujaven guturals uns sorolls indefinits. No hi devia haver gens d’aigua… La torre, rectangular, semblava que s’anés a precipitar, nua i sòlida, dmaunt del pati. I dels enfonyalls de l’heura irrompien estols de rat-penats, que com esquitxos d’ombra voletejaven amb electritzada i laberíntica rapidesa, dispersant-se, diluint-se tot d’una dins l’espectral claror de l’horabaixa que sucumbia…

(Cavalls cap a la fosca, Obres completes, 5, El mite d’Andratx. Barcelona: Proa, 1993, p. 325-326)