Flo La Vigne

Quan les castes eren més hermètiques, hi havia menys enveges. No és freqüent envejar el Rei, però sí els reis del Cotó i del Nylon, perquè ser rei d’aquests està dins les possibilitats de molts.

Flo la Vigne ho expressa ―és clar― malament. Es contradiu i es confon, però l’entenc molt bé.

―No t’acab d’entendre, Flo.

―És ben clar. Abans, el pobre no sabia què era el caviar. Avui tampoc no ho sap, però el veu darrera un vidre.

El tema m’interessa menys que el mecanisme mental de Flo. ¿On acaba l’infant i comença l’home? Els seus braços són encara febles; aniré a veure aquest professor de gimnàsia que em recomanà Thierry. ¿Fins a quin punt el seu cervell es va fent fort? Per posar en marxa aquest mecanisme li dic que avui els proletaris viuen millor que no pas molts burgesos de fa setanta anys.

―Viuen pitjor, em respon. Pitjor, no ja que els burgesos, sinó que els proletaris de setanta anys enrera. Tenen dinets que els permeten guaitar a un món que mai no serà el seu. Van al cine, es poden comprar una ràdio, llegeixen revistes…

Alerta, Flo. Si jo et volgués embullar, et diria que la solució consisteix a rebaixar els jornals, com pensaria l’oncle Marià o el filòsof Spengler. Així sí que em trobaries egoista i reaccionari; perquè tu no saps encara ―als divuit anys no es pot haver llegit tot― que si l’oncle Marià és un carca, Spengler passa per una mentalitat egrègia. A més, tu no t’adonaries que la idea de rebaixar els jornals no se m’havia ocorregut sinó a conseqüència dels teus arguments, sens dubte vàlids com a psicologia. Desviem la conversa. Em sembla que a l’etiqueta de «literatura social» li dóna Flo un sentit molt estret, un sentit de casta… Tota literatura humana és social, en rigor.

En canvi, una literatura proletària, «socialista», pot molt bé ser inhumana.

―Del que es tracta, intenta aclarir Flo, és de fer bé a la societat, de fer coses «útils» i no de delitar-nos amb esteticismes de l’ancien régime.

Ho ha dit amb certa virulència i m’ha semblar que d’un cop amenaçava destruir la lírica, la música, l’estatuària, l’arquitectura i la pintura…

―Si pensés així, jo no faria literatura, Flo. Em dedicaria més aviat a la jurisprudència, a la política. En la teva mateixa carrera pots fer coses més «útils» que en les lletres. Els teus estudis de química…

Aixeca el cap i articula una resposta vacil•lant:

―És que jo… Els meus estudis…

Calla de cop. No cal inquirir; té els ulls plorosos. Me n’adon i afegesc de pressa:

―Després de tot, quan la literatura és humana, quan és ampla, és social. ¿No et sembla que Proust ja en feia, de literatura social?

―No, senyor. Sols el preocupaven les duquesses.

―¿Tu has llegit Proust?

―No senyor.

Flo no ment. Però no sempre, tampoc, encerta.