Aquella Arcàdia perduda

Les oficines instal·lades a la planta setze. El carrer, angost, és un corrent voraginós. El meu acompanyant resol d’aparcar el cotxe al soterrani (sisena planta des del carrer) per agafar l’ascensor i remuntar-nos a la setze, que des d’allà és la vint-i-dues. La baixada es fa per una rampa en espiral. Columnes grisenques sostenen l’edifici. Regna un aire metífic, medieval i mortuori. Si fallàs l’electricitat caldria pujar els vint-i-dos pisos per l’escala, estreta i tenebrosa. Davant el progrés inhumà que ens aniquila em decant més aviat per la contracultura i deman a l’amic què s’esdevindria si el cotxe esbucàs una de les columnes. «Això no ha succeït mai!» S’escridassa: ho creu probable. Confessa que un camió xocà amb una i m’explica que el xofer era una bístia. Prefereixo creure que aquella bístia era únia en la Història i que per tant no es repetirà l’accident.

Arribaran al nostre destí. El vestíbul fa ostentació de rètols de coloraines en cinc o sis idiomes. Mecanògrafes poc femenines, amb pantalons; empleats trists, equívocs; portes que s’obren i tanquen en acostar-s’hi. A quina cosa es dediquen aqueixes gent estranyes? Préstecs? Electrodomèstics? Turisme. Anar i venir. Pujar i baixar. L’esquirol de la faula:

Yo trabajo
subo y bajo…

L’amic em mostra un artefacte rar semblant a una màquina d¡escriure sobre la qual vibren uns cartons foradats.

―Veus? Ara transmetem amb Alemanya.

―I què diuen aqueixos cartons? ―Arrufa les espatlles.

L’empleada babèlica tampoc no ho sap. La lectura no correspon al seu despartament. Passam a una altra Babel, diferent. Més senyoretes masculinoides. Més empleats trists. Un tènue panteixar d’artefactes misteriosos. Són les tres. Sabem que fora llu el sol, que a la platja és blava la mar. L’oficina manca de finestres, però està climatitzada. «Resulten més operants els neons i l’aire condicionat…» És un dogma de fe. «Fins i tot tenim jardí, mira…» Sobtadament s’obre una porta i ens pega pels nassos.

Ens trobam dins una petita cambra, engrandida visualment per miralls, plena de flors de plàstic. «Fixa’t quin perfum fan els clavellets. Els que venen les floristes no tenen aroma.» Fan olor de pebre bo i espècies, com a les clàssiques matances de la pagesia. «Fixa’t en la temperatura. Estam a gener de ple.» El termòmetre marca 30 graus i m’ofec amb l’abric posat. «Què et sembla?» «Com si estàs a Nova-Yprk.» Aprova, satisfet. «Allà, a molts de locals ―adduesc―, suen d’hivern i es constipen d’estiu. Bé, no em faci cas», afegesc en notar el seu esguard. (Decididament som un blasfem.) «Aquest jardí és una delícia», afegesc, contemporitzador.

Una veu incolora, sense sexe, que sembla sortir dels clavells, ens murmura a l’orella: «Senyor director, Tòquio no contesta… Senyor director, Tòquio no contesta… Senyor director…» «Cridi al BHJ 13», respon el meu amic. Penetram a una sala més gran. Més éssers masculinoides, més teclejars monorítmics, timbres en sordina, màquines, crides, avisos i calor, calor, calor… Un jovencell esquifit ens envesteix:

―La senyora número 278 K 3 C. des de l’«Hotel Formentoe», reclama un guia per visitar el volcà Vesubi.

―Li digui que això és a Nàpols.

―És que ella es pensa esser a Nàpols.

Bé, prou, m’ofec. «Me’n vaig encantat i enlluernat», dic mentre don la mà a l’amic. «Encara no has vist el bar.» «Serà una altra vegada. Gràcies.»

M’escapolesc. La calor de gener, les màquines actives i estúpides, la suor, l’unisexe, tot em retorna a la meva infantesa de Bearn, quan el ferrer del poble, un heroi, un atleta de vint anys, m’ensenyava a nedar en el safareig de Son Pastor i a pujar a pols per la corda. Pens també en els meus insomnis a l’hora de la sesta amb Coloma, sobre un munt de palla, quan, a vuit anys, projectàvem viatges llunyans, sense necessitats d’agències, sols amb la nostra fantasia…

Davant mi camina un adolescent estranger, primatxol, d’aspecte famolenc. Què pensarà aquest marginat de les oficines enlluernadores, els neons i els clavells de plàstic? Potser es tracta d’un fugitiu de Califòrnia que cerca per error, en aqueixa illa mediterrània una vida simple com la que antany cercaren els anacoretes als deserts de Tebaida. Caminava lentament entre les empentes d’un turba ferida del mal de Sant Vit i s’ha aturat al llindar d’un comerç de fruites. Tímidament ha agafat dues cireres, però en adonar-se que el venedor l’observava les ha deixat i ha seguit, resignat, el seu camí.

(De Narracions, 1974)