El model de llengua en la traducció

Més d’una vegada hem sentit dir que «el model de llengua» d’un traductor és arcaïtzant, per exemple, o que no s’adapta al model que l’editorial considera adient. En aquest cas, fa pensar que, per a aquesta editorial, tot model que no sigui el que ells prefereixen no serveix, la qual cosa, a més de denotar un esperit autoritari, que atempta contra la llibertat que ha de tenir tot creador, imposaria una uniformitat esterilitzadora. És com si tinguessin un motlle mitjançant el qual fossin capaços de compactar els models de llengua de tres o quatre traductors distints per a obtenir un producte uniforme. I no cal ser gaire perspicaç per a suposar que el raser ha de ser baix, com el que adoptaren els precursos del català light per tal que els lectors no trobessin gaires entrebancs creient que, així, arribaran a capes més àmplies del públic lector. Aquest és el criteri que impera en organismes oficials, com ara les Nacions Unides, on imposen als traductors unes normes uniformitzadores, de tal manera que tots els documents semblen redactats per una sola i mateixa persona, utilitzant un model de llengua ben planer, ben pobre i ben híbrid.

En tot cas, si acceptéssim que existeix això que se sol anomenar un model de llengua, hauríem de concloure que n’hi ha diversos i distints, així com que, en tot cas, el model de llengua l’imposaria l’autor del llibre original, i no pas l’editorial, ni tan sols el traductor, de la mateixa manera que és l’autor qui ens imposa el seu estil i, fins i tot, el seu lèxic. Per tant, generalitzar d’aquesta manera i dir que el model de llengua d’un traductor és absolutament arcaic, per exemple, resulta absurd, perquè no crec que calgui ser molt espavilat per a comprovar que el model de llengua d’una obra de Thackeray o de Henry James, per exemple, no és igual que el model de llengua d’una novel·la policíaca de Raymond Chandler o d’Ed McBain.

En tot cas, jo m’estimaria més que parléssim de nivells de llenguatge o de registres. Perquè, fins i tot dins una mateixa obra, podem trobar-hi distints models de llengua, com és el cas de les obres de Henry Miller o de D.H. Lawrence, però que, de fet, són diferents nivells de llenguatge. Considero que el traductor, quan s’acara a una obra, no ha de tenir cap «model de llengua» preparat d’antuvi, ben esporgat d’acaismes i de noses d’aquestes, per aplicar-lo de sec a sec. De manera que el model, doncs, l’anirà bastint sobre la marxa, atenent a les variants que li presenti l’autor, atenen a l’època en què transcorren els fets, etc. I és molt possible que, en algun moment, trobi que l’autor ha tirat mà d’un arcaisme, que se li ha escapat un anacronisme, que ha forçat la sintaxi, etc., etc. i, en aquests casos, el traductor els haurà de respectar, aquests «defectes», perquè és un servidor de l’autor i, com a tal, no té cap dret a esmenar-li la plana, com no té el d’imposar-lo un «model de llengua» altre que el seu.

És evident que en afirmaar que un «model de llengua» és arcaic el que hom pretén és desqualificar-lo. De més a més, deu voler dir que hoom escriu com escrivien al segle XV o a la Renaixença? O deu voler dir que hom empra alguns arcaismes? Doncs bé, acceptem que a La fira de les vanitats, per exemple, hi ha expressions, frases o paraules que actualment són antiquades, que han «caigut en desuetud», com diu el Fabra en defininr què és un arcaisme. Tenint en compte que l’obra transcorre al segle passat, seria lícit  actualitzar aquelles expressions, aquelles frases o aquelles paraules? Suposant que ho fos, per quines expressions, frases o paraules les hauríem de substituir? Hauríem de recórrer al català que es parla? I el català que es parla a on? A Barcelona, a Girona, a Lleida, a Tarragona, o a comarques? Al País Valencià o a les Illes? (I penso en la traducció d’A la recerca del tempss perdut, de Jaume Vidal Alcover.) Posem-ho d’una altra manera. Quin seria el model de llengua catalana que correspondria a l’anglès de mitjan segle passat?

Sense anar tan lluny, vegem què va passar quan reeditaren els Tròpics de Henry Miller a la «Col·lecció Clàssics Moderns». Amb el criteri precisament d’actualitzar alguns mots, van tirar al dret i cada vegada que apareixia la paraula xona, per exemple, hi posaven cony, i on deia mansa, tia. Personalment no hi vaig estar d’acord, amb aquest canvi perquè, si bés és cert que avui dia, per influència del castellà, són més corrents els mots cony i  tia, hem de tenir en compte que aquests llibres de Henry Miller els va escriure als anys vint, moment en què a casa nostra les paraules xona i mansa eren ben corrents i, per tant, resultaven molt més apropiades que no pas les altres. És a dir que, mitjançant canvis com aquests, es produeix una transposició temporal ja que, sempre cenyint-nos a l’exemple exposat, als anys vint a casa nostra ningú deia tia ni cony, en el sentit que tenen als llibres de Miller.

Però cal tenir en compte que el català que actualment es parla és una llengua embastardida, tant en la pronunciació com en la sintaxi, i sobretot en el lèxic. La convivència forçada del català amb el castellà, els esforços de certs sectors per a imposar un estàndard descafeïnat per als mitjans de difusió orals i escrits, els criteris d’alguns correctors respecte a establir un «model de llengua» light, tot plegat ens ha portat a una situació que ni tots els esforços realitzats per la normalització lingüística, ni el fet de comptar amb la llenguaa catalana a les escoles no assoleix de millorar-la. Atesa aquesta situació, pregunto jo: és lícit d’exigir a l’escriptor i al traductor que utilitzin el català que ara es parla, bandejant aquelles expressions que, tot i ser autènticament catalanes, han deixat de ser emprades pels catalanoparlants?

Considero que la llengua literària és una convenció, sigui quin sigui l’idioma de què es tracti; que l’escriptor intenta de reproduir la llengua viva però, per molt que s’hi escarrassi, mai no arribarà a copiar estrictament la manera de parlar de la gent. I si ho aconseguia, el resultat no seria pas una obra artística. Seriaa un document per a una investigació sociolingüística o per al que fos, però no pas un prodicte de creació literària. Ja he posat l’exemple de Hemingway en un altre lloc (Presentació a Els primers quaranta-nou contes, Barcelona, Edicions 62, 1989), on assenyalava que algun crític havia remarcat que l’escriptor nord-americà posseïa poter «la millor orella que mai s’hagi dedicat a la creació de prosa anglesa», volent significar que els diàlegs de les narracions i les novel·les d’aquest escriptor fan la impressió d’haver estat extrets de la parla quotidiana. Però, així mateix, també hi va haver qui manifeestava que Hemingway havia après a escriure més «per mitjà de l’ull que no pas de l’orella», tot subratllant que si el seu llenguatge era col·loquial, ho era sobre el paper, car Hemingway era incapaç d’escoltar l’anglès que es parlava al seu voltant. Al crític que una vegada li va preguntar com era que tots els seus personatges enraonaven igual, Hemingway li contestà: «Perquè jo mai no escolto ningú.» I per tal d’aportar una veu autoritzada de casa nostra al tema, citaré el que em deia la malaguanyada escriptora i amiga Montserrat Roig, referint-se als paartidaris del català light, en una carta del 15 de maig de 1989: [...] Però, no veus com l’escriuen, el català? Primer m’eren simpàtics, però ara en fan un gra massa [...] tenen la mania d’escriure com es parla i això no ha estat mai possible: és una bajanada. Tothom, quan llegeix, sap que està llegint la llengua escrita i no la parlada, però ells són tan dogmàtics com els més puristes d’entre els puristes –que també n’hi ha!»

Doncs bé, tot això ve a tomb per a demostrar que la llengua que l’escriptor posa sobre el paper és fruit d’una recreació, com ho és tota obra artística, per molt realista o naturalista que vulgui ser. Per consegüent, el traductor ha d’anar amb peus de plom a l’hora de traslladar aquella lengua a la seva, i jo crec que de cap manera no és lícit que, sense cap escrúpol, la col·loqui al llit de Proust d’un model de llengua i li talli tot allò que no s’usa en el català que ara es parla, per tal d’esporgaar-lo d’arcaismes. Amb aquest criteri, no és estrany qu un editor sigui tan inescrupulós com per esquarterar una novel·la, repartir les parts entre diversos traductors i, després, uniformar-ne els models de llengua respectius per tal d’obtenir un prodicte a la mida del seu model de llengua, ben depurat. Però híbrid.

Un altre epítet que he vist aplicar a certes traduccions –fins i tot jo mateix n’he estat víctima– és que pedroleja. També, crec, aquesta expressió cal interpretar-la com la indicació d’un defecte, i no pas com un elogi. I aquó em sembla endevinar un prejudici de caràcter ideològic. I dic això perquè ja fa uns quants anys que sentim besacntaar la prosa de creació de Pedrolo, així com la de les seves traduccions, per persones enrolades a les files del català light. Amb motiu de la publicació de la meva traducció de Cambres estretes, de James Purdy, Ferran Toutain (un dels paladins del català light) escrivia a la seva ressenya sobre el llibre al Diari de Barcelona (5 de maaig de 1988): “És de doldre que la traducció catalana, molt en la línia de l’escola de Pedrolo i massa servil amb la sintaxi original, no estigui a l’altura d’aquestes qualitats” (qualitats de la novel·la que el crític assenyalava anteriorment). Tot i que l’autor de la novel·la em deia en una carta personal: “Tank you for you beautiful translation of my book Narrow Rooms. The Catalan language is very wonderful. I know Spanish and French and can read a great deal of your marvelous translation”, no hi ha dubte que malgrat la seva bona voluntat, no posseïa la perspicàcia necessària per a descobrir les causes per les quals, segons el senyor Toutain, la meva traducció no estava a l’altura de l’original. Jo no sé si ningú ha establert mai que existia –o existeix– una escola Pedrolo en el camp de la traducció. Toutain deia també que la meva traducció era «massa servil amb la sintaxi de l’original». Això és un disbarat, perquè ambdues llengües tenen una sintaxi tan distinta que qualsevol esforç que tendeixi a imitar la de la llengua d’origen resultaria avortat, car seria impossible de traslladar-ho a una prosa coherent. Allò que el crític segurament volia dir és que la meva traducció era massa servil amb l’estil de l’original. I és que, com deia Cèsar August Jordana en l’article Josep Carner, traductor (L’obra de Josep Carner, Barcelona, Selecta, 1959), «la tasca del traductor no és generalment avaluada amb justícia. Això és degut, d’una banda, a la gran quantitat de traduccions defectuoses que es publiquen i, de l’altra, a un desconeixement de com és verament aquesta tasca [el subratllat és meu]». Per això molt sovint trobem que els crítics que no s’han dedicat a fornir-se uns coneixements adients sobre l’art de la traducció solen relliscar d’aquesta manera. Jordana mateix diu, en l’article citat: «Un bon traductor ha d’ésser un bon escriptor, un escriptor que té el seu estil; però aquest estil no ha d’ofegar l’estil de l’altre [subratllat de Jordana].»

La qüestió de la llengua que cal emprar en les traduccions fou debatuda en una sessió dins els dos seminaris que organitzà Frank McSheane a l’Escola d’Arts, de la Universitat de Columbia, els resultats dels quals resumia en un article, L’ensenyança de la traducció, inclòs en una antologia de textos publicada pel PEN American Center, el 1971. La sessió fou destinada a la crítica d’algunes presumpcions que han estat força esteses entre els qui traduïen a l’anglès, tot refereint-se, en especial, a l’opinió que l’anglès de la traducció ha de ser col·loquial i espontani, com si es tractés d’una obra contemporània de ficció, escrita en la llengua pròpia. Una tal opinió s’originava, segons remarcava el professor McSheane, en el desig d’evitar arcaismes i artificialitats que, teòricament, interposarien una barrera entre el text original i el lector dels nostres dies. Si fa no fa, la mateixa cosa que argüeixen els qui es dediquen a desqualificar les traduccions arcaïtzants. Però, com va remarcar un traductor participant del seminari, D.S. Carne-Ross, quan hom adopta aquest criteri, «la versió sovint es llegeix amb tanta naturalitat que ha deixat totalment de ser literatura [el subratllat és meu]». El problema, doncs, consisteix, segons el professor Mc Sheane, a elaborar un nivell d’expressió (o sigui, com diria jo, un nivell de llenguatge) que correspongui a les qualitats de l’original, ja que, en definitiva, «aquest no sols proporciona un contingut, ans també un estil».

Ens trobem, doncs, en una disciplina que no accepta ortodòxies, cotilles, camises de força, ni cap raser ni llistó que pretengui limitar la capacitat creadora del traductor. Tampoc no hem de ser tan sobergs de creure que podem establir què és un arcaisme i encara molt menys condemnar-lo a les calderes de l’infern. Com molt bé assenyalava Robert Payne en un altre paper de l’antologia citada, Sobre la impossibilitat de traduir, [...] estem tan acostumats a mantenir la il·lusió que els mots signifiquen allò que diuen o semblen dir, que en realitat no fan més que canviar incessantment llurs significats, rebotant pels racons, modificant el seu aspectem acumulant o perdent gravitació d’acord amb l’èmfasi que tinguin els vocables propers [...]». O sigui, un mot ccaigut en desús, en mans d’un escriptor, o bé per voluntat de la comunitat parlant, pot tornar a renéixer i, fins i tot, substituir aquell barbarisme que potser l’havia reemplaçat (i penso en bústia, vaixell, etc.). Justament, crec que aquesta era una de les característiques de l’obra que va fer Manuel de Pedrolo amb la seva prosa: flexibilitzar una llengua literària que encara romania travada per formes que, en haver estat bandejades per la parla popular, havien caigut en la categoria d’arcaismes, o bé havien estat embastardides pels barbarismes, una llengua que li permeté d’enllaçar amb aquella prosa que encara no havia salvat del tot l’abisme que separava la novel·lística del segle XV amb la qual va arrencar de nou després de la Renaixença i, encara, els abismes que s’han anat obrint de la Renaixença ençà. Cal tenir en compte, també, que aquesta mena de criteris autoritaris, aplicats a la llengua, són perillosos, com pretenia demostrar George Orwell a 1984, on els planificadors lingüístics, que també es dediquen a la manipulació del passat històric, miren de substituir la parlavella per una novaparla, de la qual, a més de l’eliminació de la càrrega heterodoxa de paraules com ara lliure, trossejaven la llengua tot destruint les formes arcaiques, reduïen el camp lèxic per tal d’impossibilitar l’associació lliure d’idees i de mirar de separar la llengua de la consciència, de manera que, un cop superada l’etapa històrica de la parlavella, aconseguirien de rompre definitivament el lligam amb el perillós passat. (Vegeu «El contacte de llengües en la literatura de ciència-ficció», per Jordi SOLÉ-CAMARDONS, Revista de Catalunya, juliol-agost de 1995).

Recordo que Joan Fontcuberta i Gel, en un article publicat a la Revista de Catalunya (desembre de 1989), titulat Als cinquanta anys de «l’art de traaduir» de C.A. jordana, en el qual assenyalava la «rèmora realment dramàtica que patim els traductors», per la manca d’acords i de definicions entre els experts de la llengua, deia: «Em refereixo a problemes amb què ensopega el traductor en aspectes concrets de la llengua no prou ben estudiats i per als quals no troba respostes clares, satisfaents o unànimes. D’una banda, les autoritats competents no gosen o no acaben de definir-se i, de l’altra, veus no sempre investides d’autoritats, no prou qualificades, pontifiquen a cor què vols.» No cal dir que subscric íntegrament aquesta opinió. I una mica més avall, en el mateix article, Fontcuberta diu: «Crec que és un error d’enfocament dir que s’ha d’acostar la llengua escrita (literària o periodística) a la llengua del poble i no al contrari. No hi ha cap país que ho hagi defensat o promogut. No és una qüestió de purisme, sinó d’educació i supervivència. I trobaríem mil arguments lingüístics per a demostrar-ho.» Això és doblement necessari quan la situació de la llengua no és normal, i en una situació anormal, diu Fontcuberta, «no valen els mateixos criteris ni la mateixa permissibilitat [...] que en el cas d’una llengua autònoma i sobirana». I voldria acabar amb una última citació de l’article de referència per tal de reblar el que jo deia més amunt en posar en qüestió la validesa d’adoptar un model de llengua que respongui al català que ara es parla. Després de subratllar que tot i que jordana no ho diu al seu article, ho practicava a les seves traduccions, Fontcuberta, amb una lucidesa extrema, remarca: «un dels grans axiomes de la lingüística és la diferència entre llengua escrita i llengua parlada (des de Saussure fins a la darrera tesina de llicenciatura)».

Si acceptem que la traducció literària és un art, que el traductor ha de ser, al seu torn, escriptor i artista, hem de defensar la seva llibertat a emprar, fins i tot crear, el llenguatge que consideri adient per tal de traslladar un text d’una altra llengua a la pròpia de la manera més artística i eficaç possible, sense cenyir-se a cap model establert, sense rebutjar res com no sigui una expressió corrupta i embastardida per la influència de l’altra llengua amb què conviu la nostra, però en inferioritat de condicions. Per tant, allò que no hem de consentir és que ens vinguin amb cants de sirena per a convèncer-nos que el model de llengua que hem d’adoptar és l’inspirat pels defensors de català light o per qui es cregui tenir la veritat revelada sobre una qüestió tan enrevessada i complicada com és l’art de traduir.

Aquest article va aparèixer publicat en el núm. 104 de Revista de Catalunya.

Jordi Arbonès

ARBONÈS, Jordi. 1997. “El model de llengua en la traducció”, Revista del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filologia i Lletres i en Ciències de Catalunya 99, 54-57.