Experiència d'una traducció en vers

Experiència d'una traducció en vers

Emprendre’s la traducció en vers a una altra llengua, d’un poema en vers, és sempre fruit d’un sobtat entusiasme. I aquí vindria a tomb recordar l’origen i descomposició etimològica d’aquesta paraula; en Theos, o sigui en Déu, pel cantó de sortida d’un mateix que implícitament significa. Perquè cal en efecte sortir d’un mateix —ésser arrencat de l’afany que un pretès escriptor té de dir coses pròpies, coses que malgrat l’assentiment al nihil novum sub sole li semblen noves i necessàries de dir— per decidir-se a repetir en llengua pròpia el que un altre escriptor ha dit en la seva.

Probablement és aquest entusiasme el que li facilita, de moment, unes solucions ràpides i brillants —que després no trobarà ja, o almenys amb tanta d’espontaneïtat. Si s’ha deixat temptar, doncs, i s’ha fet propòsit seriós de la traducció del poema —un poema d’una certa extensió—, pagarà car l’entusiasme primicer, car no trobarà en les noves represes, amb tantes coses allunyades d’aquesta tasca en l’endemig, unes solucions que al llarg del poema mantinguin el mateix to d’espontaneïtat i justes que tenien les que l’han animat a proposar-se-la; si llavors les solucions d’ordre general, intuïtivament establertes, no són ajustades a un càlcul ben previst, la irregularitat farà malbé el treball. I cap a la meitat de la feina, quan el camí a recórrer en fred és més llarg encara que el recorregut comptant amb l’empenta inicial, la fatiga se li tornarà descoratjament.

Aquests problemes que ha de resoldre per a aportar-hi el seu obrar, varien, naturalment, amb cada poema i llengua transvassada. Jo parlo per l’experiència feta sobre un poema anglès: La Balada de la Presó de Reading, d’Oscar Wilde,(1) i no puc sinó referir-me a certes particularitats i dificultats intrínsiques, que en qualsevol altre cas seran d’altra mena, però sempre subsistents, si no majors.

Els problemes que aquest cas planteja són els següents:

  1. Traduir expressions d’una llengua predominantment monosil·làbica (l’anglès) a una llengua de mots de dues síl·labes com a terme mig, sense que l’ampliació necessària de l’expressió destruís el ritme original. Solucions: tendir a la recerca d’expressions monosil·làbiques en català, sense alterar en el conjunt l’aparença de la llengua, i de paraules que puguin concatenar mitjançant apòstrof o sense, l’última i primera síl·labes respectives.
  2. Mantenir mitjançant un tipus de vers adequat, una particular disposició de l’estrofa anglesa (tres versos llargs i tres de més curts, alternant-se) que: a) donessin una particular musicalitat que calia conservar i b) facilitessin els cops d’efecte de què està ple l’original per la precipitació de l’expressió en els versos que van fent de segon —els més curts— coincidint amb el ritme més regular en accents interiors, d’aquests:

    He did not wear his scarlet coat
    For bood and wine are red

    El confront rítmic d’aquesta alternança de versos de vuit i sis síl·labes i la seva potencialitat expressiva tenien una sola possibilitat de conservació en català: el trasllat a versos de deu o vuit. Pretenir una exactitud literal, donant versos de vuit per versos de vuit, encara que en principi sembli major vitalitat, hauria tingut un resultat contrari, car el vers català de vuit síl·labes, per l’alternança d’agudes, molt fixes en el centre del vers, amb plantes, té una contundència major que el de vuit anglès, format per més monosíl·labs d’accent equivalent. Llavors, en lloc de prendre força els dístics en el segon vers, l’hauríem vista afeblir-se, per causa de l’excés de pes del primer. Aquesta equivalència feta dels versos de vuit a deu, dels de sis a vuit, donava a més un increment de síl·labes en cada vers, indispensable per a resoldre el problema exposat en l’apartat primer.

  3. Fidelitat absoluta a l’expressió. El traductor dissentia en absolut d’aquella informulada, però no menys existent creença, que fa que hom consideri una traducció en vers com una cosa “més bonica” que una altra en prosa, per la qual hom s’ha permès certes llicències. No. Si boniquesa o bellesa ha d’haver-hi en un poema original o traduït, no ha de venir de certs arranjaments, sinó de l’autenticitat. El que pretenia precisament el traductor en donar l’equivalència en vers català del poema anglès és mantenir, a part de l’absoluta fidelitat al text original que el lector català ja podia conèixer en versió en prosa,(2) una fidelitat a l’esperit del poema que el traductor en prosa no pot proposar-se. Particularment la Balada pren gran part de la seva força de certes asseverances duals i, més sovint triples, cada una augmentant la força de la precedent, que veuen augmentada encara aquesta força si vénen fetes simètricament en el mateix punt de cada grup de dos versos, llarg i curt, que d’una manera també triple formen l’estrofa. És prou evident doncs que la graduació de la major o menor intensitat de l’expressió, que pren així autèntics efectes teatrals, no pot ésser mantinguda en prosa, i en general molts poemes en ésser traslladats a prosa no poden mantenir pas una fidelitat major que el de la traducció en vers, car a part d’haver de deixar d’atendre aquestes exigències, es troben amb certs recursos que usa el poeta autor originari, perfectament lícits en el poema, però que en prosa o han d’ésser suprimits o queden desplaçats fent fofa l’expressió —reiteracions justificades pel ritme o allargassaments dissimulats per la rima, entre altres. Ja parlarem després de tot això; però ja que hem mencionat aquesta:
  4. La rima. La darrera de les exigències a què el traductor s’havia sotmès. Els tres versos llargs —1, 3, 5— de l’estrofa anglesa, resten lliures quant a la rima; els curts —2, 4, 6— rimen entre ells. O sigui que una mateixa rima es repeteix tres cops en cada estrofa, freqüència superior a la de les habituals quartetes.

    El traductor, que s’havia proposat més fermament les altres exigències perquè aquesta li semblà més superficial, volgué ésser assenyat en principi i no demanar-se impossibles: es limità a exigir-se que d’aquests tres versos curts, dos rimessin en català, fossin els que s’escaiguessin i no tots tres com en anglès. I així féu la traducció. Tot fent-la, però, a l’escalf i suggerència de les belleses formals d’una altra llengua, es trobà que sovint resolia estrofes amb una rima més que la que s’havia proposat. O sigui que les deixava com en l’original anglès. No es deixà temptar, però, per unes exigències que després no pogués acomplir i això el descoratgés de les altres, i va seguir la traducció de nou dotant a totes les estrofes de la tercera rima.

    Aquesta fou la segona etapa del seu treball. Després començà per tercera vegada la tasca en una realització que participava del que hem insinuat i en part deixat per dir en la 3a exigència i d’una, la

  5. Anar transformant amb petits retocs les estrofes (petits retocs que en llur multiplicitat de vegades les transformaven totalment o imposaven solucions radicalment distintes), perquè diguessin exactament el que ja havia trobat que havien de dir, però de manera que no s’apartessin gens del geni de la nova llengua, el català, en què s’expressaven.

    En aquesta tercera fase de retoc general el més important, però, era veure fins on en les primeres versions hom s’havia apartat dels propis propòsits i havia, no falsejat l’expressió, que això no s’ho havia permès mai, però sí forçat la frase catalana justament per a mantenir aquella fidelitat, i buscar la naturalitat sense perdre la fidelitat volguda, o fins on hom havia emprat expressions massa literàries, poc apropiades a un poema narratiu, i evitar-les; o si calia bandejar una expressió catalana precisament per massa típicament catalana, poc apta per a matisar una manera d’ésser o de sentir que pogués ser vivència d’un subjecte anglès.

    No fatigaré el lector amb exemples de substitució d’una forma menys encertada per una altra més bona i aquesta per una de millor. És tasca que tots els autors i més els traductors, realitzen. Tal vegada serà curiós, en canvi, perquè és exigència particular de l’estructura d’aquest poema, citar una estrofa referent a un cas particular de treball que requereix, en quant a la fidelitat a l’esperit que he defensat com a possibilitat a favor d’una traducció en vers que no pot proposar-se una traducció en prosa; exemple que, al propi temps, és una demostració del que he dit sobre l’adequació a l’esperit d’una altra llengua:

    For strange it was to see him pass
    with a stop so light and gay,
    and strange it was to see him look
    so wistfully at the day;
    and strange it was to think that he
    had such a debt to pay.

    Perquè era estrany de veure’l quan passava
    amb el pas tan lleuger i content,
    i també estrany de veure com mirava
    el dia tan àvidament;
    i estrany encar imaginar que havia
    de pagar un deute tan cruent.

    A part de la comprovació de l’alternança de versos llargs i curts en anglès i en català, del que hem dit sobre rima i ritme d’accents interns en llocs més regulars en els versos curts, el lector pot notar que en els versos llargs l’estrofa comença amb una mateixa asseveració: For strange it was – and strange it was – and strange it was. “Perquè estrany era – i estrany era – i estrany era”. Així cada nova asseveració assoleix una major intensitat sobre la precedent, per la repetició (recurs abastable a la prosa) però també per la coincidència rítmica de la col·locació en l’inici dels tres fragments rítmics de l’estrofa, que coincideixen amb els tres fragments discursius (recurs que només està a l’abast del vers).

    La meva versió catalana manté la identitat de les asseveracions en la identitat del lloc des d’on poden produir el màxim d’efecte volgut pel poeta. Però les tres asseveracions són més variades que a l’anglès. “Perquè era estrany – i també estrany – i estrany encar”. Per què? En primer lloc, la repetició exacta és en anglès un recurs graciós així com en castellà és un símptoma de pobresa. El català, d’una major flexibilitat, pot sentir-la d’una manera o d’una altra. Només l’alertament de la sensibilitat pot guiar-nos per saber en quin cas serà una cosa o l’altra. I una solució de flexibilitat és la que he volgut donar aquí: mantenir la força de la repetició sense que es fes antiidiomàtica: dotant-la en traspassar-la al català de la varietat: substitució de “era estrany”, per “també estrany”. Segonament, amb aquesta variació del “també” no s’introduïa cap canvi de sentit (les variacions que m’he permès són només d’aquest ordre: un “també”, quan la repetició ja l’implica en anglès ni que no es digui, però no de supressió ni d’afegiment de res amb significació pròpia. Segonament, deia, en suprimir la repetició del verb “era” (era estrany) per “també” (també estrany) recuperava en la força del “també” el que podia perdre d’intensitat la repetició rígida de l’anglès en adequar-la a la flexibilitat exigida pel català. Tercer: en la tercera repetició canvio de lloc l’“estrany” (no dintre del vers, sinó del fragment on s’expressa) i evito igualment repetir el “també”: en lloc de també estrany, estrany encar. Substitueixo també per encar igualment com abans per mor de la flexibilitat; i situo l’“estrany” davant, no darrera, com els altres cops. Per què? L’anglès, que repeteix una frase de sons opacs: strange it was (so: strenx it uos), no ha de tenir por que la repetició soni com una rima interna: resta apagada i no es nota. En català estrany té un so retronador; l’orella el recorda tant, que a la tercera vegada, amb la contundència que porta el vers i la simetria de la col·locació, sonaria com una rima inadequada; en dislocar-la (repeteixo no en relació al vers, sinó mantenint-la en relació a aquest com en anglès) sinó dintre el grup simètric només, i completant-la amb l’encar, que aportant un so brillant al punt més destacat, rebaixa per contrast el del també, s’obté l’exactitud d’esperit buscada. La resta de l’estrofa és traducció literal de cada element significatiu, precisant només “un deute tal” per “deute tan cruent” (es refereix —i en aquest punt el lector del poema ja ho sap— al fet que el protagonista espera la seva execució).

    És probablement a la recerca de l’exactitud en esperit amb detalls com els acabats d’esmentar, que Joan Triadú s’ha referit sagaçment en el pròleg de la versió a dues menes de fidelitat, blasmable l’una i apreciable l’altra. I és d’aquesta manera, amb la paciència que cal, que al llarg de les 109 estrofes del poema ha estat duta a terme la versió.

    Em cal dir només el greu que em sap haver hagut de parlar-ne tan extensament, essent una cosa meva, però era inevitable fer-ho així si el que em proposava era donar als lectors de El Pont una idea viva del que és una traducció en vers i defensar els punts de vista exposats sobre la noció comparativa corrent entre versions en vers o en prosa. Però si és així, que se’m perdoni en virtut de la següent reflexió a què invito el lector: i és que si quelcom de ponderatiu se’n despèn pel meu treball sobre la xifra de 109 estrofes que acabo de citar, l’apliqui a l’ingent treball que pot haver significat cada una de les valuoses versions d’extensíssims poemes realitzades per eminents poetes nostres, el nom dels quals confessaré que ja no m’avinc a citar, perquè el record de la seva glòria no torni massa obscur el meu modest esforç.

    1. Vegeu La Balada de la Presó de Reading, Oscar Wilde. Traducció en vers català per Miquel Arimany. Edicions d'El Pont, Sèrie Universal, n. 1.
    2. Vegeu la mateixa obra traduïda en prosa per Josep Janés i Olivé, a les Edicions de la Rosa dels Vents. Barcelona, 1938.

Miquel Arimany: Experiència d’una traducció en vers, “El Pont”, 13 (1959), ps. 64-72. Reeditat dins Montserrat Bacardí, Joan Fontcuberta i Gel, Francesc Parcerisas (eds.): Cent anys de traducció al català (1891-1990). Antologia. Vic: Eumo Editorial. Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Traducció i Interpretació d’Osona de la Universitat de Vic, 1998, ps. 165-170. (Biblioteca de Traducció i Interpretació; 3).

Josep M. Ramis dv., 11/05/2012 - 13:59