Relacions

Traduir és robar, apropiar-se uns béns en certa manera públics però alienables. Dret de propietat o dret natural no faculten l’entrada en casa particular o del comú i, amb l’excusa de procedir moguts per bones intencions, de furgar, d’escorcollar, d’«alterar-ho» tot i, menys encara, si l’acció és comesa per barroeres mans capaces d’armar un irreparable saqueig. Val a dir-ho, tampoc en traduir no es roba impunement i, qui sap si a major competència, els remordiments són més inquietants a l’hora de confrontar originals i traduccions.

Aquestes pàgines es proposen de narrar la història dels meus remordiments precedida de les meves fabuloses incursions de pirata.

Les traduccions solen ser, al meu entendre, suscitades per l’admiració i, en secret, és a dir, a la insabuda d’un mateix, per certa mena d’enveja que intenta de rescabalar de les congènites incapacitats personals per a la creació.

En tant que fidel d’aquest art seductor de la traducció poètica, la meva crònica cal que debuti l’endemà d’uns Jocs Florals de Perpinyà (1926), on vaig adquirir Choix de poésies de Paul Verlaine avec un portrait d’après Eugène Carrière. Préface de François Coppée, de l’Académie Française. Cent dix-huitième mille. Paris. Bibliothèque Charpentier, Eugène Fasquelle, éditeur, 11, rue de Grenelle, 11. 1925. 118.000 exemplars venuts, però le pauvre Lèlian feia trenta anys que havia mort tractat històricament a cops de peu, igual que un gos sarnós. Ara mateix contemplo aquest volum, amb el seu groc de llimona destenyida, apedaçada, però, per a mi, autèntica relíquia. D’arribada a Barcelona -segons vaig contar fa pocs anys-, en ser nit, assegut a la taula del meu dormitori, vaig obrir-lo amb devoció. El primer poema, Nevermore, s’iniciava amb aquesta melangiosa interrogació: «Souvenir, souvenir, que me veux-tu? L’automne...» «Record, record, què vols de mi? L’autumne...» Mot per mot, crec que la traducció d’aquest primer vers resulta literalment inobjectable. Ara bé, a partir del segon, vaig sentir-me absolutament incapaç de superar les dificultats que em plantejaven les tres rimes successives.

«Souvenir, souvenir, que me veux-tu? L’automne
Faisait voler la grive à travers l’air atone,
Et le soleil dardait un rayon monotone
Sur le bois jaunissant où la bise détone.»

El sonet exigia un mínim de tres mots que consonantessin amb l’insubstituïble «autumne» i, a mi, com a recurs extrem i absurd, només se m’oferia de moment una extemporània i solitària «columna», no apta per a sostenir l’edifici dels quatre versos inicials del singular poema. Per a un neòfit, la solució era tan còmoda com humiliant: buscar un altre poema de traducció «més» fàcil. Vaig llançar-me desesperadament dins aquell llibre de paisatges tristos. Ja molt entrada la nit, vaig tancar el Choix de poésies de Paul Verlaine amb les mans buides però compromès a venjar-me. Abans de ficar-me al llit vaig sortir al balcó de casa. Penjat al centre de la nit, assumia el meu primer fracàs i, per endavant, tots els fracassos que m’estiguessin destinats, però necessitava creure que, un dia o altre, inevitablement, arribaria l’èxit i que seria capaç de fer meus els millors poemes dels més grans poetes i que, com a premi, em seria retribuïda una digna personalitat literària.

Al cap de quatre o cinc anys de treballoses provatures, vaig fer taula rasa per dedicar-me a traduir amb més rigor uns poetes que practicaven l’ofici amb gran sentit de responsabilitat i d’exigència. Aquell (Rimbaud), manipulador d’una alquímia verbal, pretenia haver-se inventat el color de les vocals per a una més intensa associació amb els sons que el portaria a «escriure silencis, nits, a anotar l’inefable, a fixar vertígens». L’altre instal·lava la figura d’una idea en el nostre espai; lluitava per fer parlar, somiar, infantar formes temporals a l’extensió, per aconseguir que l’espera, el dubte, la concentració, esdevinguessin coses visibles (Mallarmé en Un coup de dés, segons Paul Valéry)...

El meu germà gran, tècnic tèxtil, m’havia fet aprendre que per a la prèvia anàlisi d’una tela, calia col·locar-ne un retall sota la lupa del comptafils, destriar l’ordit de la trama, inscriure les passades de l’un i de l’altra en amples fulls de paper quadriculat per tal d’obtenir, teòricament ampliat, el dibuix de la roba. Doncs bé, seria aplicant la teoria de l’ordidor que em dedicaria a traduir poesia, és a dir, a destriar minuciosament el teixit del poema, no adoptant una retòrica uniforme sinó buscant per a cada poema la que posseís les orgàniques propietats de la pell, la que més s’ajustés per necessitat, per naturalesa, al seu principi, a la seva essència.

Vaig tornar al poeta que, segons Albert Thibaudet, «purifica i desmaterialitza la poesia» i que ha posat el seu cor, no psicològicament, com Baudelaire, sinó musicalment al nu. Però aleshores, i justament en Verlaine, vaig descobrir que poesia no era, no calia que fos sinònim de màgia, i que l’«art angèlic» podia tan sols utilitzar-se en tant que element complementari de la delectació. Arthur Rimbaud i, paradoxalment, per art de màgia!, m’atreia poderosament. Aquella poesia immaterial a estones «Oisive jeunese / A tout asservie, / Par délicatesse / J’ai perdu ma vie...») que supurava somnis, deliris, pus, il·lusions, blasfèmies, em fascinava.

De Verlaine, Rimbaud i Baudelaire, vaig desembocar al Mallarmé de Brise marine i Le tombeau d’Edgar Poe.

«Tel qu’en Lui-même enfin l’éternité le change,
Le Poëte suscite avec un glaive nu
Son siècle épouvanté de n’avoir pas connu
Que la mort triomphait dans cette voix étrange!»

(«Tal com en Ell el muda per fi l’eternitat,
el poeta suscita amb glavi un des d’ara
el seu segle aterrit per no haver-se adonat
que la mort triomfava en aquesta veu rara!»)

No és que sigui difícil de traduir un gran poema, és impossible. Però ni que una versió resulti parcialment reeixida, ni que resulti fins i tot frustrada, crec que es produeixen, per a un mateix, el traductor, excepcionals moments d’una comunicació tan fonda, tan singularment intensa, que t’adones que has aconseguit d’arribar al moll del poema; el sents bategar, i que el poema cedeix vers a vers una part si més no del seu misteri.

Ara, a tants anys de distància, sé que aquest afany de traduir, propi de tants -diria, de tots- els escriptors d’aleshores, implicava un esforç del que, en el meu familiar llenguatge, m’agrada de dir-ne «fer bona lletra». ¿Quin altre significat podia tenir fer, literàriament, bona lletra? Ultra el que deu assenyalar la més elemental preceptiva, en el nostre cas implicava inqüestionables mires polítiques, atès que l’idioma n’és la més substantiva. Paral·leles impossibles, doncs, de desparellar sense que el trencament d’una recta redundés en perjudici de l’altra, però la que assumia la representació de la cosa política era impensable sense la que assumia la de l’idioma. Saber escriure era, d’altra banda, l’únic eficaç sistema que ensenyaria a ben parlar. Aleshores no tenia gairebé cap sentit -i menys ara- el consell de La Fontaine, «Un auteur gâte tout quand il veut trop bien faire» («Tot ho malmet l’autor que vol lluir-se massa»), pel simple fet que el nostre renaixement es trobava a una enorme distància de la maduresa. Els esforços dels escriptors d’aquella època són visibles: o es pecava per excés o es pecava per defecte. Cada escriptor pagava un tribut al recobrament de tants segles de decadència. Tant se val, penós i difícil, era un col·lectiu servei inajornable. Dormíem amb les «Converses filològiques» de Pompeu Fabra sota el coixí i, a desgrat de no poques adversitats que ens eren, com de costum, administrades per sistema, vam desembocar en uns feliços anys trenta, preludi del que hauria pogut ser una venturosa història tràgicament truncada.

Serà de la llarga experiència d’un traductor amb arrels molt aferrades a l’esperit i la conducta d’aquella època anterior a la guerra, que gosaré esplaiar-me, i tenint en compte, al meu entendre, que un traductor ha d’estar per principi subjecte a una rigorosa voluntat de servir, no de servir-se de l’obra d’altri. Voluntat de servir que involucra identificació tant com amb l’esperit amb l’estil de l’obra sotmesa a traducció.

Ignoro quins poden haver estat els guanys que hagi sabut adquirir al llarg del meu incessant aprenentatge, per bé que tan sols l’he practicat en èpoques esporàdiques; sé, això sí, que traduir exigeix esperit de renúncia, fervor, humilitat, capacitat d’admiració, d’enveja, d’amor a l’idioma i, potser, si no sobretot, una «llarga impaciència».

Xavier Benguerel: Relacions. Barcelona: Editorial Selecta, 1974, ps. 23-28. (Biblioteca Selecta; 475).