Introducció (a El corb i altres poemes, de E. A. Poe)

Incorporat a la tradició xilena del Viejito Pascuero, Mr. Edward De Bittencourt, nascut a Bombai, doctorat en Filosofia i Lletres, que s’encarregà de donar-me lliçons d’anglès del 1943 al 46, va obsequiar-me amb un exemplar de The Complete Tales and Poems of Edgar Allan Poe, edició de «The Modern Library, New York»: considerable volum de 1026 pàgines.

«Una advertència prèvia –va dir-me en to professoral–: tal com a Mallarmé, també a mi em repugna l’espuri Allan que li endossà el seu protector, fins i tot la “paràsita inicial” quan signava Edgar A. Poe; però americans i anglesos, caps de brot, com sempre, encolonialisme, han imposat la bastarda mistificació ... Al capdavall, jo exerceixo només de professor, i sembla que el meu deure és resignar-me. Bé, em resigno, però ningú no pot impedir-me de considerar Edgar Poe el més important poeta d’Amèrica, l’artista més musical i perfecte que manipulà la llengua anglesa, al mateix temps que l’artista que va sofrir les més dures humiliacions i amargors en la seva pròpia terra... Únicament m’atreviria a objectar la seva “filosofia de la composició”, el maniàtic afany d’explicar a base d’enginyoses però comptat i debatut absurdes teoriesracionalistes allò que per naturalesa ha de quedar inexplicable, sobretot si, com en el cas de The Raven (“El Corb”), Poe mateix va confiar a certa dama per carta que es tractava d’una teoria elaborada una vegada escrit el poema. Més que supèrflua, trobo que put a demoníaca la pretensió de demostrar la visió del vident o de desmentir la revelació del poeta, del profeta...»

Vaig intentar de llegir per primera vegada en anglès aquell poeta que definia la poesia com «una rítmica creació de bellesa» i que creia innecessari demostrar que «la Bellesa és l’única legítima província del poema».

Al cap d’un temps, Mr. De Bittencourt va proposar-me de traduir en prosa The Raven. «En el possible –va aconsellar-me ingènuament–, conserveu el ritme sistemàtic del poema, un dels més bells que s’hagin mai escrit.» Per poder-me assegurar una aproximadainterpretació , vaig fer-ne una versió en prosa castellana sense vestigis, no cal dir-ho, de ritme sistemàtic, i en la qual el meu professor va introduir gran quantitat d’esmenes.

En aquell temps jo havia traduït alguns poemes de Baudelaire. No coneixia, però sabia que l’autor de Les fleurs du mal havia dedicat cinc volums de traduccions a l’obra d’Edgar Poe. No es tractava, doncs, d’una admiració circumstancial, sinó d’una passió, d’una participació cada vegada més intensa, com guanyada a pols i, en el cas de Baudelaire, després de no poques resistències sobretot d’ordre estètic; també, qui sap, d’obscures concomitàncies mentals, fins i tot d’ordre fisiològic, polítiques, socials, que un dia el portarien a declarar: «Vaig dedicar-me bastant de temps a Poe perquè ens assemblem una mica.» ¿Una mica només, o bé qui me ressemble comme un frère?

D’Edgar Poe havia escrit que a causa de la seva extraordinària lucidesa, de ser «el geni de l’anàlisi i l’inventor de les combinacions més noves i les més seductores de la lògica amb la imaginació, de la misticitat del càlcul, el psicòleg de l’excepció, l’enginyer literari que profunditza i utilitza tots els recursos de l’art», va modificar el destí d’un poeta tanoriginàriament ben dotat com Charles Baudelaire . Aleshores... Fins i tot de vell, i de més vell encara, no he deixat d’afegir nous capítols a les meves incursions de pirata. Aleshores, ja buscava, trobava arguments que m’inclinaven a intentar la traducció de The Raven i no en tant que exercici escolar, sinó «literari». Reforçava aquesta gradual inclinació amb tot d’estrafolàries singularitats existencials que presentaven la vida de Poe i la seva obra: per exemple, des de la cabalística coincidència de POE=POEta, a l’estructura de la casa que habitava a Baltimore: aïllada, alta, estreta, de dos pisos i una sola finestra (i, encara, de la mansarda), molt adequada a l’escenografia d’un dels seus contes; de l’esborronadora i fatídica relació que podia existir entre l’obra i el mortal atac que l’aterrà al peu de la taverna on havia passat la nit i de la qual, borratxo fins a l’ànima, l’havien tret a la matinada, i la lesió cerebral que el teniaclínicament sentenciat a una mort prematura... i que, en morir, només tenia quaranta anys, l’edat que jo ranejava...

Sovint, cap al tard, sortia a passejar-me per la Quinta Normal del barri suburbà on jo vivia. Als parcs frondosos i amb recers selvàtics, les tardors, en declinar, excreten transpiracions sufocants, corrompudes: provoquen estranyes deliqüescències, lírics desvaris, amors il·lícits, extravagants vocacions, suïcidis... Un dia, entre dos foscants i quan ja em disposava a abandonar la Quinta, un ocell negre, esbategant-se, baixà a parar-se a la branca inclinada d’una enorme quil·laia. L’au em mirava, i em mirava fixament. Vaig aturar-me colpit per un rapte, atret per una seductora idea temerària: es tractava d’una muda proposició del Corb... Molt bé, l’acceptava humilment agraït, i amb fervor. M’encararia amb els «seus» versos, però sense precipitar-me, com si fos un exercici dels que solia encarregar-me Mr. De Bittencourt . A més, trobava que valia la pena de comprovar si progressava en el domini, no tan sols de l’anglès, sinó de l’ofici i, de retop, del meu idioma. Acceptar «tiranies» semblants a les que s’infligia Poe havia de resultar un saludable gènere didàctic per partida doble. Després de tot, dos poetes que comptaven no poc en la meva admiració:Baudelaire i Mallarmé, no tan sols l’havien traduït sinó exaltat a la categoria d’escriptor genial, de poeta i crític d’excepció, de creador d’arravatadores maneres de narrar; en rigor, l’arrencaven a la indiferència, l’atonia, la vulgaritat dels seus compatriotes, i li asseguraven una merescuda immortalitat literària.

Abans d’emprendre la traducció vaig alternar la lectura de poemes sobretot amb els contes de Poe. D’entre tantes modalitats, m’atreia un encara no sé prou bé què d’enigmàtic inherent, més que als temes, ja enigmàtic de per si, jo diria, a rigorosos principis estètics, a tot d’insòlites i peculiars actituds mentals; m’atreia fins i tot, i no poc, l’ús, si no l’abús, d’unes inflexibles rimes internes queproporcionaven tant o més que un suplement d’harmonia als versos, una torbadora suggestió de secreta, d’íntima transcendència molt típica de l’autor. Probablement es tracta de la desconcertant qualitat que Pablo Neruda qualificaria de «su matemática tiniebla», mena de «temps» amb fascinadores, metàl·liques insistències com les de certs moviments d’ El clavecí ben temperat, de Bach.

Que em sigui permesa una breu confessió: pateixo de constants sensacions d’inestabilitat idiomàtica; he covat enveges que els anys no han afeblit. Els simbolistes francesos m’havien exigit, en tant que traductor, considerables esforços de concisió, infidelitats motivades tan sols per una personal insuficiència ingrata i rasposa com paper de vidre. A bell ull, The Raven exigia més encara. Però és que un estil flonjo, desmanegat, imprecís, em descoratja. Una sola vegada vaig traduir uns poemes d’Eluard amb la rescabaladora intenció de sentir-me ben assistit «contra» els poetes que tal vegada abusen d’un excés de consistència, de mesura. Per a mi, inveterat aprenent de la meva llengua, esmerçar temps i esforç en una empresa que no reclama tota la meva capacitat d’expressió, acaba, en aquest sentit, per descoratjar-me.

Temeritat inconcebible la de traduir poemes. Per si fos poc, les traduccions solen ser, al meu entendre, suscitades per l’admiració i, en secret, és a dir, a lainsabuda d’un mateix, per certa mena d’enveja que intenta rescabalar de les congènites incapacitats personals per a la creació. M’ho repetia amb l’intent de posar un dic a la meva impaciència, i l’apuntalava amb lesprudentíssimes paraules de Baudelaire en referir-se justament als poemes d’Edgar Poe: «...la meva humil i molt devota facultat de traductor no em permet de suplir les voluptats absents del ritme i de la rima.» ¿És que jo me les podia permetre? Per Déu, siBaudelaire i Mallarmé n’havien fet una traducció en prosa, ¿amb quina autoritat podia jo aventurar-me a traduir-lo en vers? ¿Impulsat per l’insensat entusiasme que no es priva d’entrar a mata-degolla en propietat privada? Raonaments d’una lògica que emdesconcertava , però que no aconseguien acovardir-me del tot. Al capdavall, el procés de la meva traducció es trobava tan sols en estat d’exercici escolar i en castellà en unes pàgines del meu quadern de classe. Cert que, en la meva imaginació, s’executaven tot de provisoris experiments basats en laflexibilitat del català en tant que eficacíssim instrument d’adaptació, de subtil poder de dependència. De moment i fins aleshores, tot es reduïa, doncs, a vagues especulacions que implicaven, no ho nego, conformitat amb la definició que el mateix Poe s’havia donat de la poesia. Vaig seguir operantclandestinament. En última instància, si pecava, era per excés de fervor i sense altre testimoni que la meva consciència.

Vaig discutir llargament amb mi mateix l’encara difús propòsit. Em preguntava si no es comet una més greu infidelitat en traduir un poema en prosa que no pas en vers –heretgia, la de traduir-lo en prosa, denunciada per Paul Valéry en ple Collège de France: «És un error contrari a la naturalesa de la poesia, deia, i seria atemptar-hi mortalment pretendre que a tot poema correspon un sentit veritable, únic, i conforme o bé idèntic a alguna idea de l’autor. Una conseqüència d’aquest error és la invenció de l’absurd exercici escolar que consisteix a fer posar els versos en prosa. Vet aquí una manera d’inculcar a la poesia la més fatal de les idees, perquè representa ensenyar que és possible de dividir la seva essència en parts que no poden subsistir separades. És creure que la poesia és un accident de la substància prosa. Però la poesia només existeix per a aquells ulls dels quals aquesta operació és impossible, i que justament coneixen la poesia a causa d’aquestaimpossibilitat.»

La infidelitat involucrada en la traducció vers=vers, amb respecte pel ritme i la rima, em deia jo subsidiàriament, tan sols atempta a la literalitat d’unes personals formes d’expressió d’un autor, formes tanmateix modificables per ell mateix (si més no teòricament, i que en no poques reedicions comprovava que ho havien estat en la pràctica) i que ho poden ser,respectuosament, per un tercer –en aquest cas, el traductor–, com més sensitives les seves facultats d’identificació , com més versat en la manipulació del seu propi idioma. Perquè, evidentment, afegia per justificar-me, el moviment d’un poema és d’essència i, el continent, ho és de potència, de potència expressiva,complementaris l’un de l’altre, i l’un i l’altre necessaris. Una traducció vers=vers, mantenint ritme i rima, és possible (per a mi aconsellable si no indispensable) perquè participa de la naturalesa idèntica de l’original: compenetració amb els discutits fins a la sacietat conceptes de fons i de forma i que ara utilitzo per expeditius, vull dir, tant per còmodes com per entenedors. Hi ha, naturalment, maneres i maneres de traduir i, en aquesta diversitat, compten només, i ho repeteixo, graus d’intensitat,d’identificació i destresa en l’ofici.

En definitiva, la fórmula vers=vers, amb ritme i rima, també m’era imposada per la definició del propi Poe d’ençà que havia escrit que la poesia és una «rítmica creació de bellesa». I per bé que subordinat a la concreta relacióautor-traductor , sempre que em dedicava a traduir tenia ben present que aquest monstre de la «fantasia analítica» s’havia proposat de buscar, tal com declara en Eureka, la Veritat en raó de la Bellesa que conté, i de revelar-la com si es tractés d’un Objecte d’Art, d’expressar-la com un Poema.

M’ho repetia: no és que sigui difícil de traduir un gran poema, és impossible. Tanmateix sempre trobava la rèplica a punt; si es vol, la meva excusa: però ni que una versió resulti parcialment reeixida, ni que resulti fins i tot frustrada, crec que es produeixen, per a un mateix, el traductor, excepcionals moments d’una comunicació tan fonda, tansingularment intensa (probablement incomunicables ) que t’adones que has aconseguit d’arribar al moll del poema: el sents bategar, i que el poema cedeix vers a vers una gran part del seu misteri.

En el curs de la meva primera versió d’El Corb consultava naturalment el meu professor d’anglès. Revisava, esmenava incansablement, inevitablement. Per mantenir-me en un clima apropiat, Mr. De Bittencourt em feia llegir i traduir en veu alta fragments del primer capítol d’Arthur Gordon Pym. «Ens trobem –deia– de ple dins una al·legoria de la vida de Poe, de la progressiva catàstrofe d’una vida, pobra vida, d’obsés per la lucidesa, per la perfecció... En l’oceà en què bregava per navegar, el naufragi era fatal i, en el fons, desitjable...» Fatal, desitjable: comportava la idea d’arrodonir la biografia de Poe en la més patètica de les seves «històriesextraordinàries»: la darrera.

Considerar-lo a distància, definitivament emmarcat per la mort: anguniosa complicitat de desordres, turments físics, mentals, al·lucinacions, humiliacions; considerar aquesta vida des del meu recersantiaguí d’exiliat, em produïa una rara, vergonyosa, però al capdavall i per contrast, confortable sensació de benestar, de comoditat. Jo era només un traductor. Tot era, en rigor,irreversible. En una pàgina del llibre deia:

EDGAR ALLAN POE
1809— Nascut a Boston, fill d’uns còmics ambulants que el van deixar orfe als dos anys i en la misèria.
1849— Mort a Baltimore, pobre, sol, d’un atac de delírium trèmens.

Obsessionat per «l’àngel de l’insòlit», lliurat a l’alcohol, a les drogues, expulsat d’escoles, universitats, acadèmies, redaccions, a causa d’immoderats excessos... En canvi, jo, l’assidu a les úlceres duodenals, entrava en la seva obra com en casa pròpia de la mà no de «l’àngel del’extraordinari », sinó d’un àngel de tarannà domèstic, que no es cansava de recomanar-me moderació, l’ús del bicarbonat i del bismut i, en ser de nit, de la sintaxi, la sinonímia, l’analogia, per anar traduint pacientment The Raven, ara un vers, ara l’altre:

Temps ha, una nit desolada, feble, cansat, l’oblidada
saviesa meditava d’uns rars i arcaics papers
i, en abaltir-me...

Lliure d’introduir-me en aquell prodigiós domini, regirava secretes matèries impalpables, escampava damunt la taula les paraules dels versos, les sotmetia a torsions,desfiguracions, les retallava perquè encaixessin amb les justes mides de les previstes exigències...

La meva primera versió de The Raven va ser publicada a «Germanor», la vella revista de la colònia catalana xilena, pel desembre de 1944, exactament un segle després de la seva publicació al «New York Mirror» (29 de gener de 1845). Entre d’altres falles (algunes de les quals haurien bastat perquè Poe m’hagués negat l’imprimatur, i que jo anava descobrint amb pena cada vegada que en rellegia les primeres versions) n’hi ha una d’intolerable perquè, justament, conculca la rigorosa bellesa que el poeta s’exigia per a cada un dels seus poemes: de les divuit estrofes de la meva primera versió –les divuit de què consta The Raven–, tan sols vaig ser capaç de conservar-ne aleshores la meitat amb la rima interna que reclama el quart vers de cada estrofa en marcar la cesura de l’hemistiqui. En la nova i sempre «definitiva» versió d’aquest poema –la d’aquest volum és la quarta– crec haveracceptablement i «definitivament » reparat aquestes deficiències d’estructura al marge d’altres de tanta o més importància d’ordre formal. El mateix Poe m’ha servit d’exemple. Ja és sabut: van ser tantes les revisions a què va sotmetre els seus versos a l’hora de reeditar-los que, un cop mort (mort als quaranta anys), crítics i editors van haver de discutir llargament per posar-se d’acord sobre quina, de les disset versions conegudes, era la «definitiva». Poe, doncs, justifica revisions, esmenes, reedicions; les justifica i les estimula.

Fins bastant de temps després de la meva primera traducció de The Raven, no vaig llegir «Filosofia de la composició» del nostre poeta. A despit del sincer entusiasme que els raonaments científico-literaris d’aquest assaig van despertar en Baudelaire, Mallarmé i Valéry, confesso que, des de la meva sincera i obligada modèstia, tot d’instintives resistències, al principi, més tard d’una suma de reflexions, m’impedien de participar-ne. De sempre m’havia semblat que un home de granintel·ligència corre el perill de transformar una obsessió en teoria o doctrina; i que, com més fixa i arrelada l’obsessió, més, doctrina o teoria, poden ser contagioses, semblar vàlides. «L’èxtasi intuïtiu o alguna cosa com un delicat frenesí» de Poe venia a operar de cordó umbilical que el relligaria als «humiliants agents transmissors» de Valéry i, el seu modus operandi, a una pretesa aplicació de les matemàtiques a la poesia.

¿Què es proposa Edgar Poe amb la seva peculiar filosofia referida circumstancialment a El Corb, però que no exclou pas l’elaboració d’altres poemes? Demostrar que, per a un poeta, la «bellesa» d’un poema es redueix a un fonamental sistema de càlcul en el qual «cap detall de la seva composició no pot assignar-se a un atzar o a una intuïció, sinó que l’obra s’executa pas a pas fins a quedar completa, amb la precisió i el rigor lògic d’un problema matemàtic»; fins i tot cal mesurar astutament la seva extensió: no més de cent versos, si no es vol perdre  laindispensable condició «d’unitat que li és intrínseca», atesa la capacitat d’atenció, la durada sensible del lector i, molt especialment, cal saber trobar el to, un to que, en un poema com El Corb, no podia ser altre que el de la tristesa. «La malenconia és el més autèntic dels tons poètics», afirmava. I cas de ser cert que aquest poema havia estat concebut i realitzat abans d’escriure «Filosofia de la composició», el fet que en una determinada conjuntura hagués «mentit» revelava fins a quin límit extrem el seu esperit de creador sistemàtic repudiava el que ell anomenava «èxtasi intuïtiu», «delicat frenesí». En suma, que per naturalesa tant com per càlcul, aspirava, si més no, a sotmetre la pràctica poètica a una rígida teoria.

Afortunadament, la lectura d’El Corb no produeix, no em produeix, cap sensació de problema aritmètic, ni tan sols després de saber amb quin rigor podien haver estat calculats els efectes a provocar, per exemple, amb la reiteració del mateix recoble tot al llarg del poema, de les precises diversitats de peus rítmics per als cinc versos de cada estrofa. En el pròleg a les Obras Completas de Poe, Julio Cortázar, que n’era el traductor, s’expressava en aquests termes a propòsit de «Filosofia de la composició»: «...però sí que és lícit de sospitar, a la claror d’una anàlisi d’impulsos i propòsits, que la rellotgeria d’El Corb neix de la passió més que de la raó, i d’allò que s’agita en les profunditats tal com va sentir-ho Rimbaud.»

D’acord. L’espès, l’impàvid grallar «mai més» del corb i el símbol que entranya, entenc que no suggereix de cap manera una pissarra empedrada d’equacions, sinó la patètica nit deBaltimore, la miserable, torturada vida d’un solitari desesperadament malalt però capaç d’interrogar, d’increpar amb accent prodigiós i únic, el Destí.