La traducció, el país i les circumstàncies

DOCTOR HONORIS CAUSA RAMON FOLCH I CAMARASA

DISCURS DE RAMON FOLCH I CAMARASA

 

 

 

Excel·lentíssim i Magnífic Senyor Rector,

Digníssimes autoritats,

Senyores i senyors,

 

M’agradaria poder dir el que sento en aquests moments, en aquest marc solemne, i davant de tan altes personalitats com les vostres. Pel meu gust us diria, és clar, que no em considero digne de l’honor que m’heu volgut conferir. Però no us ho diré, en primer lloc, per dues raons de pes: l’una, que aquesta declaració podria semblar dictada per la falsa modèstia; i l’altra, que dir això seria tant com titllar d’errònia la decisió que heu pres a favor meu.

 

Potser encara n’hi ha una altra, de raó, per no declarar-me’n indigne; i és que entenc que l’honor que em conferiu no va adreçat només a mi mateix sinó també, i amb molta més justícia, a tants escriptors i traductors catalans d’ahir, avui desapareguts, i a tants altres traductors d’avui, en actiu, que em toca representar davant vostre. En qualsevol cas, a vosaltres us vagarà prou i massa de jutjar si va ser o no errònia la vostra amable decisió, després d’escoltar això que potser espereu que sigui una lliçó magistral.

 

No em veig pas amb cor de dictar-la, en aquest acte solemne, una lliçó magistral sobre l’art i l’ofici de traductor. Perquè jo no sóc pas un teòric de la traducció i no podria de cap manera donar-ne lliçons a ningú. Sóc, això sí, un obrer, un treballador de la traducció; i encara que a còpia d’anys he acumulat inevitablement una certa experiència, que no nego pas, sé molt bé que és difícil, per no dir impossible, transmetre aquesta experiència als altres. Va ser aquesta mateixa convicció la que m’aconsellà, ja fa uns quants anys, renunciar a la invitació que se’m va fer des d’aquesta facultat a impartir un curs a les vostres aules.

 

No exposaré, doncs, teories que els alumnes de primer i segon curs d’aquesta facultat segurament coneixen millor que jo. Potser valdrà més que us parli de com vaig esdevenir traductor en un temps en el qual no hi havia al nostre país cursos universitaris que n’atorguessin el títol, i de com funcionaven llavors el mercat i el panorama de la traducció en el món editorial i també en l’esfera de les institucions internacionals, i tot això dintre dels límits de la meva experiència personal.

 

 

El naixement d’un traductor

 

Quan escric això encara no estic ben segur de saber allò que la doctora Montserrat Bacardí haurà dit de mi en un intent de presentar-me a vosaltres, espero que amb el lloable desig de fer-me quedar bé. Potser hi haurà, doncs, en el meu text, alguna repetició del que ja sabeu.

 

Penso, tanmateix, que un relat de la meva experiència personal, com la de tants altres, podrà tenir un mínim d’interès per als qui m’escolteu.

 

Comencem, doncs.

 

Si quan era petit algú m’hagués preguntat què volia ser de gran, no se m’hauria acudit pas de dir que volia ser traductor. Ni tan sols escriptor. I, no cal dir-ho, tampoc militar, capellà, bomber i encara menys torero. Fill d’un escriptor català tan professional, tan prolífer i tan popular i estimat dels seus lectors com el meu pare, Josep Maria Folch i Torres, és probable que pensés que la feina més normal per a un home gran era seure darrere una taula, sense moure’s de casa, i escriure d’un cap de dia a l’altre. Ni tan sols devia pensar-ho. Més aviat ho donava per fet, segurament, com donava per fet que amb el temps em creixeria pèl a la cara, em casaria i tindria, si no deu fills com els meus pares, prou per no fer un mal paper.

 

Després d’un primer pas fugisser, als quatre anys, pel mateix col·legi de monges on estudiaven les meves germanes, totes més grans que jo, vaig entrar als Escolapis del carrer de la Diputació, on estudiaven dos germans més, i on vaig tenir el temps just de fer-hi el parvulari, el preparatori i bona part de la primària. L’esclat de la guerra i de la revolució, el 1936, tancà el meu col·legi, com totes les altres escoles religioses, i això em va permetre —amb gran alegria per part meva— perllongar aquell estiu durant tota la tardor i part de l’hivern, sense altres obligacions escolars que els pocs rudiments que rebia de les meves dues germanes grans, totes dues casades.

 

Tot això passava a la Barcelona revolucionària. Però el febrer del 37, després del primer canoneig de Barcelona, el pare decidí traslladar-nos a la casa d’estiueig de Plegamans, amb caràcter provisional, una provisionalitat que havia de durar dos anys sencers, fins al febrer de 1939.

 

Durant la guerra, al poble, vaig passar per les mans de diversos mestres locals i vaig arribar a aprovar l’ingrés i el primer curs de batxillerat, després d’un examen previ a l’Institut Maragall de Barcelona, on ens traslladàvem des de Plegamans a bord del camió de la llet. Dels estudis cursats a Plegamans, en recordo especialment que durant una temporada un dels mestres m’encomanà la tasca d’ensenyar a d’altres alumnes més joves a dividir. Hauria semblat evident, per a qualsevol observador, que en Ramon estava destinat a ser un matemàtic d’alta volada, oi? La realitat, però, és que, anys després, quan vaig acabar el batxillerat a Barcelona, no havia pogut passar de l’àlgebra.

 

Però no ens anticipem. Un altre record d’aquells estudis de guerra a Plegamans és que un altre mestre em confià las tasca de fer llegir en veu alta textos en francès als meus companys de curs i corregir-ne la pronunciació. Cal dir que el meu coneixement de la llengua francesa era menys que rudimentari. El meu pare en sabia molt, de francès, perquè s’havia vist obligat a fugir a França, encausat per catalanista, i allà va viure tres anys; però el pare, que havia de treballar de valent per mantenir-nos, no tenia pas temps d’ensenyar francès als seus fills, i el poc que jo n’havia après ho devia a les classes improvisades que n’havia rebut de la meva germana gran els primers mesos de guerra. En tot cas, jo en devia saber més que el mestre, entestat, el bon home, a fer-nos pronunciar el mot violette, «vualette», amb gran escàndol per part meva. Així, doncs, un altre observador superficial m’hauria pronosticat una brillant carrera de professor de llengües, oi?

 

Acabada la guerra, la família Folch tornà a Barcelona, a la Barcelona franquista on el meu pare, que havia viscut fins llavors d’escriure en català, es trobà sense feina i sense recursos econòmics. Tanmateix, vaig poder tornar als Escolapis de Diputació, on vaig fer tot el batxillerat després de revalidar l’ingrés i el primer curs amb un nou examen, del qual recordo especialment que, en la prova de religió, el sacerdot que m’examinava, en castellà naturalment, va accedir, en ple Año de la Victoria, a deixar-me recitar el parenostre i el credo en català perquè no els sabia en cap altra llengua.

 

Un problema semblant sorgí a la classe de segon curs, el primer dia de la reobertura del col·legi, quan l’escolapi de torn, a l’hora del rosari que havíem de resar tots plegats cada tarda, preguntà si algun dels alumnes sabia dirigir-lo. A casa l’havíem resat sempre cada vespre, fins i tot durant la guerra, i tots els germans el dirigíem per torn. Vaig aixecar el dit, doncs, i em fou conferit l’honor de dirigir el primer rosari del curs. Vaig començar en català, és clar, i el capellà em va haver d’interrompre per demanar-me, això sí, amb bones maneres, que ho fes en castellà. Ho vaig intentar, traduint improvisadament les oracions al castellà tan malament com sabia, tan malament que el reverend decidí eximir-me d’aquella funció, i dirigir ell mateix el rosari en la lengua del Imperio.

 

Ara que ja sé qui sóc i qui he estat, no em costa gaire de veure en aquells primers contactes amb la llengua francesa i amb la castellana, a la qual vaig intentar traduir les oracions, un primer indici del que un optimista en diria la meva futura vocació de traductor.

 

De castellà, en vaig haver d’aprendre, és clar, no sense algunes ensopegades clamoroses. Un dia de classe, el professor ens preguntà quant feien dos-cents trenta més dos-cents setanta, i abans que cap altre company aixequés el dit per contestar ho vaig fer jo, amb un hilarant «cincocientos» que va ser rebut amb un esclat de rialles unànime. Un parell de cursos més tard, quan figurava que ja sabia prou castellà, un altre professor preguntà a la massa de seixanta-quatre alumnes que compartíem l’aula si calia o no fer alguna operació matemàtica que ara no recordo, i recordo que vaig tornar a aixecar el dit per proferir «No cale», amb el mateix èxit de rialles de l’altra vegada.

 

Tot això, suposo, devia acabar de posar-me en estret contacte amb el problema de la llengua, i qui sap si no va influir en la meva tirada cap a la tasca de la traducció. On és més segur que m’hi vaig sentir atret va ser en l’estudi del llatí, i en les petites traduccions elementals que ens tocava fer de fragments de la Guerra de les Gàl·lies. M’agradava, aquella feina, gairebé com si fos un joc, un trencaclosques, una mena de mots encreuats; i això que en tot el batxillerat no vaig tenir mai cap diccionari llatí-espanyol, perquè a casa anàvem curts de diners i no ens podíem permetre certs luxes. Per tant, m’havia de refiar del diccionari que em deixava consultar el meu veí de pupitre, a canvi, és clar, que li deixés copiar la meva traducció. D’aquells estudis dels rudiments del llatí, en vaig aprendre coses que en l’estudi de la llengua castellana no m’havien ensenyat. Per exemple, el valor del vocatiu, de l’acusatiu, del datiu, de l’ablatiu i de l’ablatiu absolut, entre altres coses. Però el cobejat diccionari del meu veí de pupitre em va permetre, a més, de descobrir la utilitat insubstituïble d’aquesta eina del traductor que són els diccionaris, eina, com tots sabeu, tan preciosa com perillosa, com comentaré més endavant si escau.

 

Un altre contacte amb el joc de la traducció me’l van proporcionar els cursos de llengua alemanya que ens impartiren durant el batxillerat; de llengua alemanya i no d’anglès, perquè érem en plena Segona Guerra Mundial i els alemanys l’estaven guanyant. Himnes, cançons i poesies en alemany i exercicis de traducció van obrir-me una finestra al coneixement d’una llengua que mai no vaig arribar a dominar, i que només em permet resar el parenostre en alemany i cantar alguns himnes i cançons en aquella llengua.

 

Acabat el batxillerat, m’arribà l’hora de triar carrera universitària. Com ja he dit, jo no sentia cap mena de vocació especial per uns estudis determinats. Sortosament o dissortadament —encara ara no ho sé—, el consell de família decidí per mi. Semblava que en Ramon, jo, tenia més tirada per les lletres que per les ciències, potser perquè des dels tretze anys ja escrivia uns versos més o menys elementals, en català naturalment. La carrera de Filosofia i Lletres podia semblar la més adequada, però oferia llavors poques perspectives de futur. Es decidí, doncs, que cursaria els estudis de Dret, que, segons deien, tenien moltes sortides. En tot cas, no era una carrera difícil, llavors, i això em va permetre, mentre anava aprovant assignatures, continuar escrivint versos, perfeccionar-me entre classe i classe en les arts del billar, i ajudar el meu pare en algunes de les feines que li encarregaven.

 

Això durà fins que se m’oferí l’oportunitat d’una primera feina retribuïda, d’una feina meva, amb la qual podia contribuir a la primparada economia familiar.

 

D’aquella primera feina retribuïda, n’hauré de parlar especialment per les conseqüències que havia de tenir per al meu futur i fins i tot per al meu present, aquest present que m’ha portat avui davant vostre.

 

Miraré d’anar al gra.

 

Per un seguit de circumstàncies, el meu pare va perdre la feineta de la qual malvivíem gràcies a la generositat ben entesa d’un mecenes més ben intencionat que no pas altra cosa. Un mal dia, el secretari del mecenes em comunicà a mi personalment la mala nova de la pèrdua de la feina, per desistiment del mecenes, i m’encarregà a mi la dura tasca de fer-ho saber al meu pare. Abans de donar-li aquest disgust em semblà que calia trobar la manera de poder acompanyar la mala nova amb una bona nova si podia comunicar-li alhora que jo havia trobat una feina que ens compensaria de la pèrdua soferta. Sense deixar la Facultat, vaig recórrer el viacrucis de les visites a amics i coneguts del meu pare en cerca d’una feina per a mi, amb el seguit de decepcions i desenganys que calia preveure, fins que se m’oferí una col·locació d’oficinista en una empresa d’assegurances que m’obligaria a deixar els estudis a canvi d’un sou fix, força modest i amb poques perspectives de futur. Abans d’acceptar aquella feina vaig recórrer per carta, i en darrera instància, a un bon amic i admirador del meu pare, l’editor Josep Janés i Olivé, que em va rebre al seu despatx i, després d’escoltar-me, m’oferí la possibilitat de guanyar l’equivalent del sou que m’havien ofert, i més encara, i sense haver de deixar els estudis.

 

La nova feina consistia a corregir proves d’impremta per a l’editorial Janés, feina que podia fer a casa, o al pati de la Facultat entre classe i classe, sacrificant, això sí, el meu perfeccionament en el noble esport del billar.

 

Abreugem.

 

Quan començava el cinquè i últim curs de Dret, vaig caure malalt de tuberculosi. Tanmateix, entre pneumo i pneumo vaig poder acabar la carrera anant a la Facultat a examinar-me de les darreres assignatures, en taxi, des de la clínica fins a la Universitat. Vençuda la tuberculosi, i havent tornat a la feina de corrector extern, generalment de novel·les traduïdes al castellà, aviat em vaig adonar que sovint ensopegava en les galerades que corregia amb paràgrafs incoherents o que no acabava d’entendre. Demanant de consultar l’original, anglès o francès, vaig anar descobrint que entenia millor aquells textos originals que algunes pèssimes traduccions espanyoles que em tocava corregir. Això em donà coratge per proposar a l’editorial que em deixessin provar de fer alguna traducció jo mateix, del francès primer, i de l’anglès més tard.

 

Havia nascut, doncs, en Ramon Folch i Camarasa traductor.

 

Després d’alguns intervals ulteriors de treballar com a empleat a l’editorial en diverses funcions, vaig acabar per decidir-me a viure exclusivament de la traducció. Cal dir que una d’aquelles funcions va resultar molt instructiva per al futur traductor que jo havia de ser. Consistia a rebre al meu despatx de l’editorial els aspirants a traduir llibres per a nosaltres. Els feia fer una petita prova, que en alguns casos resultava positiva, però que en la majoria dels altres casos revelava deficiències i fins i tot disbarats, de vegades divertits i tot, com el cas d’aquell aspirant, tot un periodista professional, que havent de traduir al castellà, a prova, un text francès on es descrivia una escena en un port de mar, traduí la paraula francesa cale, o sigui, en castellà cala i en català «bodega», senzillament per calle, i el mot gosses, o sigui «vailets», per perros, convençut, l’home, que el francès era un idioma molt fàcil.

 

Mentrestant, jo havia fet una cosa transcendental: m’havia casat amb la Montserrat, la que ara, gràcies a Déu, continua sent la meva dona, i és alhora mare dels nostres sis fills i àvia dels nou néts.

 

Ja he dit abans que finalment vaig decidir dedicar-me a la traducció. Sense gairebé proposar-m’ho, doncs, em vaig trobar fent justament allò que de petit ja havia pensat que era la manera normal de guanyar-se la vida: seure darrere una taula, sense moure’m de casa, i escriure d’un cap de dia a l’altre, com havia vist que ho feia el meu pare. Amb la diferència que ell, el meu pare, s’hi guanyava bé la vida i l’admiració dels seus lectors, mentre que jo, al preu que es pagaven llavors les traduccions, la ballava més aviat magra i només tenia una admiradora: la meva dona.

 

Potser va ser això —i qui sap si la meva autèntica vocació— allò que em portà a escriure, entre traducció i traducció de llibres aliens, llibres propis, novel·les, contes, poesia i teatre, i a participar en concursos literaris, més o menys importants, amb força fortuna, ho he de reconèixer.

 

Tanmateix, per mantenir la família, que començava a augmentar, en aquella època em calia treballar dur, des de les sis del matí, i enllestir almenys trenta pàgines mecanografiades de traducció al dia, cada dia de la setmana i durant tot l’any. Tot això, sense cotitzar, sense vacances i sense futur. Més ben dit, amb la perspectiva que a mesura que em fes gran perdria la meva capacitat de producció.

 

Això i els consells d’uns bons amics em van portar a la decisió sublim de fer una cosa que sempre m’havia promès a mi mateix que no faria mai: anar a Madrid mentre Catalunya no fos lliure. Hi vaig anar, doncs, però no pas com a badoc provincià sinó per provar sort en un examen que havia convocat l’Organització Mundial de la Salut, amb seu a Ginebra, Suïssa, per cobrir una única plaça vacant de traductor «espanyol».

 

Hi vam concórrer una multitud d’aspirants. Amb quin resultat per a mi? Em sap greu haver de confessar-ho, però tot i la meva llarga experiència de traductor, amb més de cent títols del francès i l’anglès al català, i molts més al castellà (aquests signats amb diversos pseudònims), no vaig guanyar la plaça; això sí, no vaig tornar a Catalunya amb les mans buides, perquè vaig ser seleccionat per anar a Ginebra com a traductor temporer, provisionalment, fins que em demostrés digne d’ocupar una plaça fixa quan n’hi hagués una, cosa que vaig aconseguir al cap de tres anys de contractes temporals, durant els quals havia de deixar la família i passar tot sol unes quantes setmanes a Ginebra, tres vegades l’any.

 

He de dir que per a mi, que no havia sortit mai de Catalunya, amb l’excepció de l’escapada a Madrid, era tota una aventura, això de passar la frontera de l’Estat. Llavors els joves i els pares de família amb pocs possibles no viatjaven pas com es viatja ara. Un moment, vaig pensar que m’escaparia de córrer aquella aventura gràcies a la Policia, que em denegà el passaport perquè «estava fitxat», però que a l’últim me’l va lliurar cedint a les gestions d’un cosí del pastisser de Plegamans que tenia un amic policia. Les coses, de vegades, van així, en els règims totalitaris, si són prou corruptes!

 

I allà, a Ginebra, havia d’acabar portant-hi tota la família en pes —dona i sis fills— i passant-hi tretze anys seguits treballant com a funcionari internacional a l’OMS, fins a la meva sospirada jubilació, als seixanta anys, el 1986.

 

Però això ja és una altra història.

 

 

La traducció al català i al castellà els anys cinquanta del segle passat i fins ara

 

Tothom sap, i més que ningú vosaltres, els estudiosos de la traducció, que ja des de temps antic hi havia hagut a Catalunya excel·lents traductors. Sense anar més lluny, en el primer terç del segle XX, els millors escriptors catalans alternaven la seva producció literària original amb la traducció de les millors obres estrangeres, clàssiques o modernes.

 

La brutal destralada de la guerra civil tallà el que hauria pogut ser la continuïtat ininterrompuda d’una tradició. Acabada la guerra, molts dels nostres escriptors s’havien hagut d’exiliar, d’altres havien mort i els pocs que quedaven a Catalunya malvivien com podien. La prohibició absoluta del català a les escoles, als teatres i en els actes públics no solament afectà la creació d’obres originals en la nostra llengua, sinó també la producció i l’edició de traduccions al català, totalment prohibides, en un intent assassí, del més gran refinament, de reduir els editors catalans a la publicació d’obres autòctones, quan tots els editors de tot el món havien i han de recórrer forçosament a la publicació de traduccions d’obres estrangeres per nodrir els seus catàlegs.

 

Van haver de passar anys perquè fossin autoritzades amb comptagotes, i després d’una rigorosa censura prèvia, les primeres traduccions al català.

 

Les traduccions al castellà, en canvi, omplien els catàlegs de les nostres editorials i els aparadors de les llibreries. I ben sovint, com ja he insinuat abans, eren traduccions de baixa qualitat. Quina era la causa d’aquesta manca de qualitat? Us en brindaré la meva explicació, que no passa de ser una hipòtesi.

 

De castellà, figurava que tothom en sabia a Catalunya. I això feia que qualsevol persona amb un mínim de coneixements dels francès o de l’anglès es veiés amb cor de fer traduccions, per un preu irrisori, per fer-se un sobresou i sense tenir cap mena de capacitat per a l’escriptura. Generalitzo, és clar, perquè cal dir que hi havia excepcions ben dignes d’elogi. No mancaren, a més, casos de picaresca, com ara el de certs desaprensius que, per amistat, aconseguien d’algun editor l’encàrrec de traduccions, distribuïen entre alguns «negres» de bona fe el llibre original, en capítols o altres fragments, aplegaven després les traduccions fragmentàries, en feien una revisió sumària, cobraven de l’editor el total de la traducció, retribuïen miserablement els diversos «col·laboradors» i es quedaven una sucosa «comissió». És fàcil d’imaginar quin grau de qualitat podia arribar a tenir aquella mena de productes!

 

Quan s’obrí una mica l’aixeta de la dictadura i es van autoritzar les primeres traduccions al català, als nostres editors se’ls plantejà un problema. Després de tants anys de prohibició del català a les escoles i a la premsa, hi havia a Catalunya poca gent capacitada per escriure en català amb un mínim de correcció. Sortosament, a través dels premis literaris que també es començaven a autoritzar, anaven sorgint nous escriptors o tornaren a la vida pública alguns dels escriptors supervivents de la guerra. Eren, uns i altres, de fet, els únics que podien fer traduccions al català si coneixien prou alguna llengua estrangera.

 

Això va fer que, sempre amb les excepcions naturals, el nivell de qualitat de les traduccions que es publicaven en català fos molt superior al de les traduccions castellanes, justament perquè els seus autors eren gent de lletres, escriptors.

 

Aquest panorama general, certament desolador i preocupant, em va ser favorable, suposo. Jo ja feia anys que traduïa llibres, al castellà, traduccions que mai no vaig signar amb el meu nom, com ja he dit abans, perquè no les considerava obra literària sinó una manera força dura de guanyar-me el pa, en una llengua tan respectable com qualsevol altra, però imposada en detriment de la meva pròpia.

 

El fet d’haver guanyat ja alguns premis literaris i d’haver publicat algunes obres en català degué servir perquè se’m confiés la primera traducció al català, el Diari d’Anna Frank. No devia ser tan dolenta com això, puix que a partir d’aleshores em van començar a ploure altres traduccions, amb força continuïtat, fins al punt que aviat vaig poder deixar de fer-ne al castellà. I aquestes traduccions al català sí que les signava, i amb legítim orgull, perquè sí que les sentia com una part de la meva tasca literària.

 

Quant al meu coneixement del català, potser no era perfecte, però Déu n’hi do, sobretot pels temps que corrien. Sovint trobo gent que em diu, excusant-se perquè m’escriu en castellà: «És que a mi, sap, mai no me’n van ensenyar, a l’escola». I és curiós de comprovar que en la mateixa carta fan tantes o més faltes en castellà que potser farien en català. A aquests, els podria dir que a mi tampoc no me’n van ensenyar, de català, a l’escola. Però no seria just de fer comparacions. Jo vaig tenir un privilegi, un avantatge: un pare escriptor, escriptor en català, i la biblioteca de casa, ben nodrida de llibres en català, fins i tot d’autors que es declaraven antifolquitorristes, llibres que el pare ens aconsellava de llegir. Molts llibres en català, sí, però també molts en castellà i molts en francès.

 

Però tornem al que dèiem.

 

Altres escriptors catalans d’aquells anys de la segona meitat del segle passat, encara sota el franquisme, van alternar com jo la seva producció literària original amb les traduccions al català, i entre tots vam fer de pont, en certa manera, per salvar el paorós buit dels primers anys de dictadura, de pont entre els traductors catalans d’abans de la guerra i els actuals, formats ja en la nostra llengua a nivell universitari, capaços de mantenir i fins i tot d’augmentar el tradicional bon nivell de la traducció catalana.

 

No sé si aquesta anàlisi un xic precipitada de la situació serà compartida pels que avui m’escolteu. En tot cas, és així com ho veig jo.

 

 

Traductor tot terreny?

 

El veritable traductor vocacional, suposo, és el que s’enamora d’una obra determinada que ha llegit en llengua estrangera i vol fer-la conèixer als seus compatriotes, i per això la tradueix, no pas per encàrrec sinó per amor, sovint sense ni tan sols saber si la seva traducció serà mai publicada, ni si serà retribuïda la seva tasca.

 

Hi ha també l’escriptor o l’intel·lectual de prestigi que rep d’un mecenes il·lustrat una subvenció perquè pugui dedicar una bona part de la seva vida a traduir una obra mestra de la literatura universal. En coneixem força exemples admirables a casa nostra que no cal que us recordi.

 

Jo no sóc cap d’aquests. Ja he dit en començar que em considero un treballador de la traducció. I ara em qualifico a mi mateix de traductor tot terreny. Potser exagero, perquè no sempre he acceptat l’encàrrec de traduir una obra determinada. De vegades —poques—, perquè es tractava d’una obra que atemptava contra les meves conviccions, que també deuen ser poques, però fermes, això sí; i una sola vegada perquè no em vaig veure amb cor de traduir una obra massa difícil per a mi, com en el cas de l’Ulysses de James Joyce, que Joaquim Mallafrè traduí després tan admirablement.

 

Normalment, però, he traduït tot el que se m’ha encarregat. Des de novel·les bones i mitjanes, assaigs, teatre, poesia i textos teològics o filosòfics d’autors de primer rengle, fins a contes infantils d’autor anònim o de quarta fila, o novel·les policíaques més o menys intel·ligents. Ja no parlo, és clar —perquè van ser traduccions anònimes i en castellà—, de les que vaig haver de fer a l’Organització Mundial de la Salut, durant vuit hores cinc dies a la setmana, al llarg de més de tretze anys. He d’afegir-hi, això sí, i amb molta honra, les trenta-cinc cançons de música moderna que vaig traduir de l’anglès, del francès, de l’italià i fins i tot —quin coratge!— de l’alemany, durant una bona temporada, per encàrrec de la discogràfica Concèntric, creada per l’eximi senyor Ermengol Passola amb objectius purament patriòtics, amb l’esperança que el català cantat arribés a les ràdios i als envelats de les nostres festes majors.

 

I ara he dir, ben sincerament, que totes i cadascuna d’aquestes traduccions em van ensenyar alguna cosa. Com a traductor i també com a escriptor.

 

Com a escriptor? Us diré en quin sentit afirmo això darrer.

 

Els escriptors com jo tendim a escriure només sobre allò que coneixem. La traducció, en canvi, ens obliga a trepitjar altres terrenys, sovint poc fressats o totalment desconeguts per a nosaltres, i això eixampla els nostres horitzons i enriqueix el nostre vocabulari. No parlo de les traduccions tècniques, que són un món a part —ni tan sols de la traducció de catàlegs de ferreteria, que són un veritable problema—, sinó, per exemple, de les traduccions d’obres d’ambient marítim, històries de navegants, o dels tròpics, o del món de la delinqüència, amb el seu pintoresc argot, o de l’esfera policíaca, judicial o militar, amb la seva terminologia i els seus graus i escalafons, que, per fortuna, les persones pacífiques com jo desconeixem del tot.

 

D’altra banda, estic segur que la meva feina de traductor ha influït de vegades en la meva obra d’escriptor. Sempre he dit que un estudiós desvagat que un bon dia, mancat de tema per als seus assaigs literaris, emprengués la tasca d’analitzar algunes de les meves obres literàries en paral·lel amb les obres que jo havia acabat de traduir en la mateixa època descobriria segurament alguna d’aquestes influències que deia, sobretot en l’estil. Sort per a mi que aquest imaginari estudiós desvagat encara ha de néixer!

 

I ara us faré una petita confessió. Si em preguntéssiu si em sento cofoi de les meves traduccions, hauria de dir-vos que, de tota la feina feta, me n’ha quedat molta satisfacció, és clar, però també un petit neguit, una certa inquietud, una íntima convicció que al llarg de tants anys i de tants llibres dec haver comès, de segur, més d’una relliscada involuntària i fins i tot alguna errada escandalosa... Que els autors als quals no he estat prou fidel involuntàriament m’ho perdonin!

 

 

Unes quantes reflexions

 

Se suposa que els vells hem de poder donar molts i bons consells als joves. No patiu: en donaré pocs i no tan bons com caldria desitjar.

 

Ja he parlat de la utilitat dels diccionaris i he al·ludit als seus perills. En primer lloc, abans d’obrir el diccionari cal saber com s’escriu correctament el mot català o castellà que hi cerqueu per trobar-ne l’equivalent en anglès o en francès, perquè no us passés com a aquella noia que traduí sobre todo, així, en dos mots, per overcoat, perquè el mot que havia cercat al diccionari era sobretodo, així, en una sola paraula. «Me gusta mucho el cine —deia la frase en castellà—, sobre todo las películas de amor». Podeu comptar com devia quedar en anglès!

 

Hi ha també, és clar, el parany dels anomenats «falsos amics», els mots d’una llengua estrangera que s’assemblen molt a mots catalans o castellans. Ja els coneixeu prou, però cal mantenir-se en estat d’alerta per evitar-los, perquè hi podem caure tots, fins i tot els més experts. Un exemple: un traductor de l’OMS, poeta espanyol consagrat, va haver de traduir un text anglès on es descrivia un mercat de poble, amb les seves parades de roba, d’estris de tota mena, d’eines de pagès i de comestibles. Per atzar, la traducció castellana d’aquest text va passar per les meves mans. El veterà traductor hi descrivia, entre d’altres, una parada de vegetales, de verdures, perquè el text anglès parlava de vegetables.

 

Un problema molt important és el de l’elecció dels mots. És un problema dur, molt dur, i que demana molta finor. Els millors diccionaris porten milers d’entrades, amb diverses accepcions en la majoria. Però ni els diccionaris més excel·lents porten ni poden portar tots els matisos de l’ús dels mots. Un mot determinat canvia de matís si el poseu a la boca d’un infant, d’una noia o d’una persona gran, si aquests l’usen en un determinat ambient, senyorívol, burgès, petitburgès o humil, o en una ocasió especial, en una escena plàcida o tensa, o amb una entonació que l’escriptura no pot expressar. El bon traductor només pot intentar resoldre aquest problema aplicant el sentit comú, el bon gust literari, aquella finor que dèiem.

 

Un altre problema, molt més petit, és, per exemple, el fet que en un text anglès els personatges es diuen de you al llarg de tota l’obra. Ara, a Catalunya i a Espanya s’ha posat de moda tutejar-se amb tothom, però hi ha textos en els quals, en català, cal que un noi i una noia, en una novel·la de temps passats, per exemple, quan es coneixen, es diguin de vostè i que, en un moment o altre, en la versió catalana, passin al tu, i és al traductor a qui correspon d’escollir el moment del canvi de tractament, de vegades utilitzant un recurs tan poc ortodox com ara en la frase «T’estimo —li va dir, tutejant-la per primera vegada», o emprant qualsevol altre procediment més discret.

 

Cal, sobretot, que el traductor entengui que la seva feina és servir l’autor, desconfiar d’ell mateix, no intentar «millorar» el text original, i no creure que l’autor va cometre un error quan va escriure una frase que ell no acaba d’entendre.

 

Mireu: un crític de bona fe que respecto com cal, comentà molt favorablement una traducció meva al català d’una novel·la escrita en castellà, afirmant que la meva versió era millor que el text original. Suposo que ho va escriure com un elogi, i li agraeixo la intenció, però jo vaig tenir un petit disgust. Si era certa aquesta pretesa superioritat, volia dir que la meva traducció, senzillament, no havia estat prou fidel.

 

Quant al nivell del llenguatge, no cal dir que sempre ha de ser adequat a la situació. I convé molt no caure en cap dels dos paranys que consisteixen, d’una banda, a utilitzar un català estrictament pur, gairebé asèptic, acadèmic o encarcarat, que obligaria el lector corrent a llegir el llibre amb un diccionari català al costat; l’altre parany és el de recórrer a això que en diuen «el català que ara es parla»; senzillament perquè, per desgràcia, a casa nostra aquest català és tan dolent que amb prou feines se’n pot dir català. Sovint no és gaire més que una barreja estrafeta del català amb barbarismes importats de ponent a la nostra llengua, víctima des de fa segles d’un transvasament, no sols de l’Ebre sinó de més enllà de l’Ebre. I això no és tot. Hi ha aquest altre llenguatge pobre, que no se sap com es posa de moda, i que és tan difícil de combatre. Aquest llenguatge que fa que una nena catalana, filla i néta de catalans, que viu a Catalunya i és escolaritzada en català digui que «es fica» molt contenta quan li fan un bon regal, i que «es fica» nerviosa en els exàmens, i que, quan telefono a casa seva per parlar amb el seu pare, em digui «ara es fica» per dir-me «ara s’hi posa».

 

No; la nostra tasca d’escriptors i de traductors catalans ha de ser tota una altra: escriure un català correcte, impecable, triant mots d’ús corrent i ben entenedors, però sempre correctes, i fins i tot integrant-hi algun mot una mica en desús, de tant en tant, quan el context permeti entendre’n de seguida el significat sense haver de recórrer al diccionari. D’aquesta manera contribuirem a corregir el progressiu empobriment de la nostra llengua i a recuperar els mots, les expressions i les construccions gramaticals que constitueixen justament la identitat del català, el seu geni.

 

 

Per acabar

 

Senyores i senyors, m’adono, massa tard, deveu pensar, que estic abusant de la vostra benevolència i sobretot de la vostra paciència. Hauré d’acabar, doncs, i prou greu que em sap, perquè sóc un xerraire empedreït, especialment quan parlo de coses que estimo. I d’aquestes coses jo en sóc una! I la traducció, una altra!

 

M’hauria agradat, per exemple, esmentar anècdotes pintoresques de la meva feina de traductor i de corrector i dels meus contactes amb altres col·legues, així com parlar-vos del contrast entre la meva feina de traductor freelance, que havia d’enllestir trenta pàgines diàries per un preu mínim, i la meva tasca de traductor de l’OMS, com a funcionari internacional, on, segons se m’informà el mateix dia del meu ingrés a l’Organització, si arribava a traduir no pas trenta sinó set pàgines al dia ja hauria complert decorosament la meva obligació. Set pàgines, ni cal dir-ho, pagades a un preu que multiplicava per deu o més el que havia cobrat fins aleshores.

 

Tampoc no voldria oblidar-me de retre homenatge als intèrprets, dels quals no he dit res. Vull que consti aquí la meva admiració pels que exerceixen la difícil tasca de la interpretació, per a la qual, per cert, no estic ni mínimament dotat.

 

Però, ja ho he dit, no vull abusar de la vostra paciència. I potser, al capdavall, tampoc no són aquesta mena de confidències, més aviat autobiogràfiques, allò que teníeu tot el dret a esperar de mi, d’un flamant i cofoi doctor honoris causa.

 

Acabaré, doncs.

 

No, però, sense permetre’m de recomanar als il·lustres professors d’aquesta exemplar universitat, i especialment de la Facultat de Traducció i d’Interpretació, i als seus alumnes, que tinguin ben present, com segurament ja ho fan, el privilegi de disposar de les eines que ara tenen a les mans i que als vells com jo ens van ser negades.

 

Als estudiants els vull dir encara una altra cosa. Jo crec sincerament que per ser un bon traductor d’obres literàries és convenient ser escriptor i, si és possible, un bon escriptor en la llengua pròpia. Si més no, convé saber escriure, vull dir saber escriure bé. Ja m’enteneu. Cal també tenir prou humilitat per acceptar la tasca subordinada que és en el fons la traducció, cosa que vol dir respectar per damunt de tot l’autor de l’obra original, i això de diverses maneres: no intentant «millorar» aquesta obra, evitant de desfigurar-la i consultant tantes vegades com calgui els millors diccionaris o les persones que us poden ajudar. Cal, és clar, conèixer bé la llengua estrangera i, si pot ser, no solament la llengua d’un país sinó també la seva cultura, el tarannà de la seva gent. I, finalment, disposar-se a aprendre, a aprendre cada dia.

 

Després d’aquesta exhortació pietosa, encara em queda feina. Vull agrair des d’aquí a tots els editors de les meves traduccions la confiança que van posar en mi, i el fet de donar-me així l’oportunitat de guanyar-me el pa amb una feina que m’agradava i m’agrada i amb la qual —goig suprem— he tingut sempre la sensació de treballar modestament però amb convicció per al nostre petit país, tan necessitat de l’esforç de tots els seus fills.

 

Vull donar també les gràcies als correctors i revisors d’estil, figures indispensables del món de l’edició i de la traducció, no sempre reconegudes com caldria, les recomanacions, els advertiments, les esmenes i els consells dels quals he acceptat sempre —o gairebé sempre, tot sigui dit— a ulls clucs.

 

I gràcies, finalment, a vosaltres, començant per la doctora Montserrat Bacardí, i a tota aquesta universitat tan dignament representada aquí, perquè m’heu donat la gran alegria de rebre un honor com el d’avui.

 

I encara —ara sí que acabo— gràcies a tots vosaltres, els ací presents, que heu tingut l’atenció, el coratge i la paciència d’escoltar aquest parlament, al qual en aquest punt —gràcies a Déu!— poso punt final.

 

 

 

Ramon Folch i Camarasa

Discurs llegit a la cerimònia d’investidura

celebrada a la sala d’actes del Rectorat el dia 26 d’octubre de l’any 2006

 

 

 

FOLCH i CAMARASA, RAMON, “La traducció, el país i les circumstàncies”, en Discurs Honoris Causa Ramon Folch i Camarasa, Bellaterra, Universitat Autònoma, 2006.