Notes i eines de traducció d'Ulisses

El títol de l’article d’Antoni Seva (L’Espill, núm. 5), «Traduir: trair? triar?», incorpora un joc de paraules segurament més exacte que l’italià de traduttore-traditore. Perquè la possible o inevitable traïció no és, en tot cas, exclusiva de la traducció d’una obra a una altra llengua més o menys allunyada de la cultura original, sinó que es dóna en qualsevol lectura, en la pròpia llengua. És un problemad’interpretació . ¿Fins a quin punt no som traïdors quan fem nostra l’obra que ha escrit un altre, quan subratllem passatges o pensaments que ens arriben més, per sobre d’altres que potser hauria preferit l’autor? O, ¿no és potser en aquesta capacitat de suggeriments múltiples, partint i prescindint alhora de l’autor i del seu context immediat, que una obra esdevé universal? Una bona traducció pot ser, doncs, més fidel a l’original que una lectura insuficient, o superficial, o parcial, o partidista, d’una obra en la nostra llengua. ¿I qui se n’escapa? La traducció ha de ser, en primer terme, una lectura profunda, conscient i vigilant.

És així com comença la tasca de la traducció. Una traducció inicialment llarguíssima, amb més d’una solució per a cada capítol, per a cada paràgraf o per a un simple mot i tot. Procurant de tenir present allò que ha dit el mateix autor, elscomentaristes de l’obra, o les solucions que han adoptat altres traduccions. Quan hom té aquest llarg esborrany comença la tria. Tria dels mots i de les frases més adients, que tenen en compte la traducció més exacta del sentit, però també per la sintaxi, per la música dels períodes, que en una obra com Ulysses és tan important. La llengua ha de cantar amb la pròpia música i ballar al so que toca l’original. La síntesi entre traducció literal i traducció literària es troba en una cosa: la fidelitat. Quan sabem els sentits literals de

In cups of rocks it slops: flop, slop, slap: bounded in barrels. And spent, its speech ceases. It flows purling, widely flowing, floating foampool, flower unfurling,

fem diversos intents fins que arribem a

clapoteja en gots de roca: toc, xoc, cop: acomboiat en bocois. I, esgotat, exhaureix la xerradissa. Flueix en un murmuri, fluint a l’ample, flotant bassal d’escuma, flor que es forma (p. 55),

que ens sembla un resultat satisfactori perquè la descripció de l’embat de l’aigua en un tancat de roca és fidel a l’anglès per un acceptable equilibri entre sentit, ritme i al·literació d’aquesta descripció onomatopeica.

La paraula castle vol dir «castell», com ens informa el diccionari més elemental. Però el Castle de Dublín, seu del virrei anglès a la Irlanda sota el seu domini, té unes característiques que fan que en un moment determinat de la traducció se’m produeixi l’«epifania», en el sentit joycià, que em suggereix Ciutadella. I em decideixo, crec que fidel, per aquest mot que té per al català l’evocació de Castle per al dublinès. La tria respon a una senzilla regla de tres que he intentat resoldre aquí com a la resta de la traducció: novel·la anglesa/lector anglès: traducció catalana/lector català. Traducció catalana. No pas obra original catalana. Es tracta de no perdre el context original. L’Ulisses, amb tota la seva possible universalitat, és una obra que passa a Dublín, amb uns personatges concrets i històricament i culturalment situats. (Un altre problema seria el de les adaptacions. Stephen podria ser un Esteve –i fixem-nos que un «Senyor Esteve» ja ens donaria unes notes molt, potser massa, concretes. que fàcilment podrien desvirtuar, trair, l’obra deJoyce– que ha estudiat a la universitat de Barcelona, etc . Les adaptacions segurament envelleixen més de pressa. Depèn, naturalment, de l’obra i de la traça. Però -per posar un exemple de teatre, on les adaptacions es donen més sovint-, per mi, l’adaptació de Tartufo que dirigeix Marsillach, al marge de l’eficàcia que pugui tenir en un moment concret, és excessivament localista i temporal, anacrònica i anatòpica. ¿És Le Tartufe? No del tot. I encara menys, Molière. En canvi, La viuda trapella em sembla molt més fidel i permanent, tot i tractar-se també d’una adaptació.)

A part de l’argument en si, la tria de Mr., Miss en lloc de senyor, senyoreta, o d’Eccles Street en lloc de carrer Eccles, mesures i noms sempre que s’entenguin, són petits detalls que ens situen en l’ambient de l’obra. Però, en canvi, serà útil de traduir els àlias, per exemple. Així, he convertit Flower en Flor, Buck en Boc, Blazes en Brases sistemàticament, ja que d’aquesta manera em semblaven atènyer aquella fidelitat de què parlàvem, gràcies, a més, al toc anglès que podia conservar la llengua catalana per les sevescaracterístiques. No endebades els diversos gèneres literaris en llengua anglesa han temptat, de vegades prioritàriament, torsimanys importants com Riba, Carner, Sagarra, Manent, Pedrolo o Arbonès –i la llista no acaba aquí–, cosa que per una banda mostra la mal·leabilitat de l’anglès emmotllat pel català, i que dóna una infrastructura de solucions per a la traducció, que pot ser tinguda en compte per traductors posteriors.

Naturalment, el traductor no pot posar-se a la feina reclòs en ell mateix, amb autosuficiència. Depèn, no solament de l’autor que tradueix i del context de l’obra, sinó del propi món cultural. I d’uns lligams comuns que ens dóna allò que anomenem «cultura occidental». Amb totes les limitacions que vulgueu, és clar. (Els problemes que crearia la traducció d’una obra d’una cultura remota són figues d’un altre paner, que no tastaré, per ara.) Per això em calien eines, informació, que enriquissin, en una direcció concreta, l’experiència cultural. No voldria fer la impressió petulant de feina impossible odificilíssima. No hem de magnificar la llista que segueix. No es tracta de materials que he estudiat exhaustivament. Com en la traducció, es tracta de triar, de tenir-los a l’abast.

Aquests són els elements que he tingut en compte en una obra de la complexitat i riquesa de registres d’Ulisses:
–Ulysses de James Joyce, que era la novel·la que havia de traduir.
–Les altres obres de Joyce, que hi estan tan relacionades.
–La biografia de l’autor, important en una obra que n’és, en bona mesura, projecció.
–Un entorn històric suficient.
–La bibliografia, la més representativa si més no, sobre l’obra de Joyce. L’aparell crític, les interpretacions, els estudis de tota mena són vastíssims.
–Altres traduccions d’Ulysses.
–Enciclopèdies i diccionaris anglesos (Britànica, Oxford English Dictionary, diccionaris especialitzats...).
–Diccionaris anglès-català/castellà/castellà-català.
–Enciclopèdies i diccionaris catalans (GEC, Alcover-Moll, Diccionari de la construcció, de l’argot i de la delinqüència, jurídic, vocabulari mèdic, etc.)
–Diccionari de sinònims.
–Traduccions de l’anglès al català (tant pel que he dit abans, d’apropar-me als problemes de traducció de l’anglès resolts o bé tractatspràcticament en la nostra llengua, com pel fet que a Ulysses abunden cites de diversos autors. Així, doncs, les cites de la Bíblia, de Shakespeare o d’Homer, les he anades a buscar a la Bíblia en català o a les traduccions de Morera i Galícia, Sagarra o Carles Riba).
–I, per últim, la cerca del detall, de la paraula viva, en diversos nivells de llenguatge, a carrer i a la literatura, i el record i recerca dels jocs i les cançons i els versets i els rodolins de la meva infantesa, dels meus amics, del meu poble.