Tribu i polis en la traducció literària

Reprodueixo els vint punts –comentats per tal de no limitar-los als purs enunciats– de recapitulació i conclusions de la meva tesi, que intentava establir algunes de les bases importants per a una traducció literària, aplicades a la meva propia traducció de l’Ulisses de James Joyce. Encara que hi manquen els exemples i el ple desenvolupament de l’argumentació, aquesta exposició esquemàtica avança una visió general de l’obra, que pot tenir interès per als lectors.

 

 

1. La possibilitat de comunicació comporta la possibilitat de traducció.

 

L’impuls traductor suposa un cert grau de confiança en el resultat de l’empresa. Confiança intuïtiva o bé basada en criteris que inevitablement reclamen una petició de principis, però també derivada de coneixements i estudis necessaris, que no menystenen la dificultat de la traducció ni tan sols el tòpic –que compta, tanmateix, amb arguments raonables– de la traïció. Caldrà un tractament que redueixi els esculls. Però les dificultats no es troben només al camp de la traducció. Tot i les característiques que hi calgui establir, n’hi ha de semblants, com a pertanyents a un mateix àmbit general, en tot procés de comunicació. Si admetem fins a les últimes conseqüències que una llengua és irreductible a una altra, també és impossible el transvasament entre diversos grups geogràfics o socials i entre individus que parlen una mateixa llengua perquè, en última instància, el concepte «llengua catalana» –o qualsevol altra– ja inclou les diverses llengües de cada grup o de cada individu. ¿Per què les dificultats entre aquestes «llengües» dins d’una llengua no haurien de ser insalvables i sí, en canvi, les que marquen les fronteres entre el català i l’anglès, per exemple?

 

I si admetíem que són insalvables negaríem tota possibilitat de comunicació, idea que també ha tingut els seus defensors. Però goso creure en la possibilitat pràctica de comunicació dins d’una mateixa llengua i, doncs, entre llengües diferents, almenys en el marc realista de les característiques i els límits de la naturalesa humana, dins el qual cal acceptar no solament la possibilitat de diàleg i entesa, sinó tota aprehensió del món que ens envolta, traduït necessàriament a l’escala humana en què ens desenvolupem. Pel cap baix, podem dir que hi ha missatges essencialment comunicables, encara que accidentalment puguin resultar inexactes. I certes inexactituds o certs ajustaments controlats és possible que contribueixin a una comunicació global més plena.

 

 

2. Els coneixements teòrics i la intuïció sistematitzable afavoreixen un mètode i una transmissió didàctica.

 

El traductor aplica solucions intuïtivament, sovint sense formalitzar-ne les raons. Darrere d’aquesta intuïció, i a més d’una sensibilitat lingüística que té una història al marge de la biologia o d’eteris dots naturals, hi ha una formació que actua (en part inconscientment, perquè ha estat assumida en profunditat) en el procés de la traducció. L’anàlisi del resultat i l’estudi, tant d’altres resultats com dels fonaments teòrics de traductors i estudiosos anteriors i contemporanis, enriquiran processos traductors posteriors en què la pràctica harmonitzarà amb la teoria, i la intuïció, racionalitzada al seu torn, esdevindrà sistematitzable i didàcticament transmissible.

 

 

3. La història de la traducció ens ajuda a trobar una aproximació i una síntesi equilibrada dels pols en conflicte.

 

El repàs de les idees sobre traducció al llarg de la història ens permet d’aprofitar les que s’avenen amb la nostra síntesi. La traducció ha oscil·lat entre els pols de concepcions dualistes en què era difícil trobar l’equilibri, per una banda entre forma lingüística i contingut, i, per altra, entre la llengua original (LO) i la llengua de traducció (LT) de l’autor i del traductor –el primer dels lectors–, respectivament. Si l’atenció es desplaça excessivament sobre la llengua, redueix l’obra a una transliteració; si sobre el contingut, a una adaptació. Quan la traducció apunta al domini exclusiu i perfecte de la LO d’un autor la traducció esdevé impossible; si es decanta del tot cap al lector i la LT traeix l’obra original.

 

Un millor coneixement de les llengües situa equilibradament el problema. La seva dimensió estructural i lògica és resolta en part per l’automatisme. La teoria de la comunicació supera l’excessiu descriptivisme lingüístic i té en compte una complexitat d’elements que permeten la professionalització. Això suposa una pedagogia traductora que supera la tasca artesana aïllada i estableix principis i sistemes tant d’una concepció general teòrica com de metodologies específiques per a cada especialitat traductora.

 

 

4. L’obra original és al lector de l’obra original, com la traducció és al lector de l’obra traduïda. El traductor assumeix el paper de l’autor repetint la mateixa obra en una altra llengua.

 

L’obra inclou, en un tot, la matèria d’un autor en la seva llengua oferta a uninterlocutor real o possible. L’obra interpel·la un públic (en últim extrem, reduït al mateix autor). Sense interlocutor no hi ha missatge. El traductor trasllada aquesta relació al món de la pròpia llengua i l’equiparació de públics de l’obra original i de la traduïda completa la correcció de la proporcionalitat.

 

 

5. En el concepte d’equivalència, que s’ha aplicat a la traducció completa, cal veure-hi tres nivells. Si bé es parla de traducció equivalent quan es considera el conjunt global d’autor, matèria, llengua i lector, en una anàlisi més particularitzada podem reservar el terme equivalència per a la llengua, i, encara, en segments lingüístics de la traducció, distingirem la simple equivalència de la literalitat compatible amb la fidelitat al sentit. El «mateix valor» dels altres elements consisteix en el fet que autor i matèria són idèntics als de l’obra original, i els lectors equiparables.

 

El contacte entre emissor i receptor (autor i lector en el missatge escrit) fa compartir un missatge lingüístic, que té un contingut expressat en la llengua de l’emissor. Aquest compartir suposa els quatre elements assenyalats, que caldrà considerar quan es vol traslladar el missatge a una altra llengua. El traductor no ha de ser un intrús en aquest procés. Ja sabem que no pot prescindir de la decisió personal, però basada en un criteri de fidelitat al missatge, del qual és representant, però que no li pertany. L’autor té la paternitat d’un tema expressat amb gramàtica i retòrica pròpies, amb la intenció d’atraure un públic afí, preparat o susceptible d’acostar-se a la seva obra. Si bé el lector potencial és tot aquell qui coneix la llengua de l’obra, en la pràctica, tant el missatge en la LO com el seu equivalent en la LT van adreçats a un públic anàleg d’unes característiques determinades. Quant a la llengua, l’equivalència consistirà a bastir el mateix missatge amb la combinació de significants de la LT que més s’hi ajustin, com a equivalència restringida a reproduir el mateix sentit amb components semàntics diferents o com a literalitat, que conserva el sentit amb els mateixos significats semàntics. Aquesta serà prioritària, quan sigui possible.

 

Es útil distingir en la llengua, en sentit ampli, la gramàtica com a estructura lògica de la informació, reduïble mecànicament a una altra llengua, i la retòrica com a manera de comunicació, amb recursos comuns per a diverses llengües o específics per a cada llengua. En aquest últim cas la delicada tria del traductor consistirà a importar la retòrica de la LO o a sotmetre-la a la de la LT, en graus diversos.

 

 

6. Tinc en compte diverses especialitzacions traductores, no excloents, però amb metodologies específiques; traducció oral: interpretació i doblatge; traducció automàtica; traducció escrita, segons matèries diferents: publicitària, periodística, científica i tècnica, legal-administrativa, religiosa, literària.

 

En tots els casos es pot pretendre, si cal, una traducció completa que tingui en compte els quatre elements esmentats i la relació emissor-receptor, encara que no intervenen amb el mateix grau de presència en cada cas. L’autor pot ser individual, una col·lectivitat o anònim; el destinatari canvia; el tema pot ser més important que la forma en què es vehicula o cal accentuar la cura per la forma. La traducció corresponent ho reflectirà en sintonia amb el missatge original. La traducció automàtica pot bastar en alguns casos i troba els seus límits en missatges més complexos per als quals només podrà tenir un paper auxiliar. Cada text té diverses exigències i trobarà el traductor especialitzat. La complexitat i les varietats literàries fan que hàgim atès breument a d’altres tipus de traduccions i als mètodes corresponents.

 

 

7. Centrats en la traducció literària, crec útil distingir la didàctica (complementària) de l’artística (substitutiva). M’inclino, en la pràctica personal i en aquesta tesi, per l’anàlisi de la traducció artística, que deriva de la regla de tres del punt 4 i racionalitza la meva inclinació pràctica.

 

La traducció artística pretén reflectir l’obra original, completa, amb la mateixa càrrega artística, projectada a un públic anàleg, és a dir, amb una llengua diferent, però amb una comparable percepció del missatge. En les meves traduccions cerco la resposta d’un lector català anàloga a la del lector tipus de les obres angleses originals, escrites d’una determinada manera per Fielding, Joyce, Osborne, o Pinter.

 

Quan vaig preparar l’edició trilingüe de la Utopia, en canvi, la traducció s’adreçava a un públic diferent. Era informativa més que comunicativa. No intentava convèncer el lector, com devia pretendre More, ficant-me a la pell de les doctrines utòpiques, sinó que informava del contingut de l’obra amb les paraules del seu discurs traduït. En segon lloc, potenciava un acostament a la primera traducció anglesa que el lector tenia al costat, i encara remetia aquesta a l’obra original en llatí. La traducció era un auxiliar que l’empenyia cap a l’original. En tercer Iloc, l’aparell crític pretenia aclarir un mot llunyà per al lector contemporani i la interpretació d’una llengua desapareguda d’un àmbit oral general. Potser per això, una traducció dels clàssics grecs i llatins, o qualsevol traducció d’una llengua pertanyent a una civilització allunyada o perduda, haurà de recórrer amb més freqüència a la traducció didàctica, complementària d’un text original que el lector té davant dels ulls, però que és poc penetrable perquè expressa un món remot realment i lingüística, al qual el mena la traducció crítica, sotmetent la llengua a la de l’original i aclarint-ne el sentit amb significats alternatius i notes a peu de pagina.

 

També es pot fer una traducció didàctica d’una obra contemporània per dirigir el lector a l’obra original, al moment en que ja no li calgui rellegir la traducció que el va ajudar.

 

La traducció artística, en canvi, substitueix la lectura directa de l’obra original i no en contempla necessàriament la ulterior lectura. És segurament més possible entre llengües pròximes –que paradoxalment serien més assequibles– més que per estructura pel fet de pertànyer a una àrea d’influència cultural comuna. L’anglès i el català, malgrat la distància entre una llengua germànica i una de romànica, comparteixen, si més no parcialment, una tradició classica, una influència judeocristiana, una història europea. Però creiem que entre llengües més distants podem trobar també comuns denominadors antropològics. Tornant a la divisió de la traducció literària, direm que la traducció artística s’adreça al lector; la traducció didàctica, a l’estudiós.

 

 

8. La traducció literària artística, a part els aspectes denotatius de la llengua, ha d’incloure els connotatius, els valors afegits al discurs gramatical estricte. La seva identificació i caracterització facilitaran la traducció del text original complet.

 

Hi ha en la comunicació general una part que hem qualificat d’informació que, quan és completa, cristal·litza en un discurs unívoc en el seu context, explícit, objectivable, bàsicament denotatiu. És la gramàtica del text. Però la comunicació interpersonal de l’obra literària pressuposa una complicitat cultural que fa comprensibles les complexitats formals, els sobreentesos, les comparacions, els equívocs, les cantarelles i fragments de llengua preexistent, que, si no són marcats, són difícils de copsar per part d’un lector aliè. El seu sentit no és necessàriament ajustat als significats que el lector coneix. Enriqueixen el text amb uns valors afegits que el contrapunten, completen, amplien o modifiquen. És la retòrica del text literari, amb metres, figures, jocs de sons i paraules, però també amb altres elements que no contempla del tot la retòrica tradicional i, no cal dir que molt menys, la lògica gramatical: un cert to emotiu semàntic, volàtil i poc aprehensible, la intencionalitat dels registres, les frases fetes que es desfan i es tornen a refer, les al·lusions amagades en la construcció gramatical general de la llengua, o procedents d’una frase d’estricta informació que per si sola no permet altra anàlisi que la gramatical, convertida en connotativa o especialment significativa per la seva co1·locació en un moment de l’obra. Intento una aproximació a aquest conjunt que ens permeti un enfocament útil per a l’anàlisi de l’obra literària que es vol traduir.

 

 

9. Els conceptes de tribu i de polis, a la base antropològica d’un gran nombre de llengües, ajuden a classificar les formes significatives i els elements implícits del discurs literari.

 

La comunicació compta amb una gran quantitat de cristal·litzacions lingüístiques que donen ja fórmules, frases i conceptes definidors de situacions donades i en faciliten la transmissió. Els membres de la tribu es comuniquen directament. El llenguatge és ajudat pel contacte físic en una societat abastable sensiblement com un tot complet, i se’n fa un aprenentatge vital, lúdic, que és més abstracte des del distanciament de la polis. La creixent interrelació entre els grups humans n’amplia el cercle i en minva la percepció directa, que ha de recórrer a mitjans de comunicació interposats. Històricament, l’escriptura és el més important d’aquests mitjans, si bé els avenços de la tecnologia eixamplen poderosament les possibilitats de comunicació indirecta. La dinàmica progressiva –i progressista– determina un creixement del saber, que s’especialitza en cada sector. En comptar sobretot amb artefactes intermediaris de la comunicació –el llibre, la màquina, l’aparell– cal una informació amb llenguatge unívoc dins del propi sector del saber. La univocitat d’un llenguatge de polis altre que el literari pot esdevenir connotativa d’aquest llenguatge en l’obra literària. La literatura, que aprofita de sempre els recursos i el llenguatge de la tribu, de la qual sorgeix, també incorpora els llenguatges de la polis. Per altra banda, és ja llenguatge de polis ella mateixa des del moment que utilitza la llengua escrita, i com a evocació de projecció universal. La traducció té un paper polititzador universalista important en trencar l’aïllament intralingüístic i obrir camins d’informació i de sensibilitat compartides.

 

 

10. Hi ha en la tribu una gran quantitat de material lingüístic elaborat –estàtic i dinàmic– que es refereix a:

10.1. Cos i entorn

10.2. Llengua

10.3. Observació i judici

10.4. Misteri i spell

10.5. Lleure narratiu en diverses fomes

 

Des de les societats tribals més elementals la llengua determina el procés dialèctic humà amb l’entorn i amb els altres homes i crea fórmules que el faciliten. El seu aprenentatge és imprescindible per a moure’s en el món físic, en l’espai d’afirmació personal (amb els límits tractats per homes i per naturalesa), en un cert domini, ni que sigui irracional, de l’inexplicable, o per a gaudir amb el joc narratiu en les seves diverses formes.

 

10.1. Assenyalem fórmules orals o cantades, jocs lingüístics lligats a la psicomotricitat: sobre parts del cos (mans, peus, sexe, etc.), sensacions (pessigolles), moviment (bressol i balandreig, cavall, campana, ball), ritme espacio-temporal, orientació i creació de territori.

 

10.2. En els jocs d’aprenentatge de la llengua cal distingir les fórmules fonètiques (pures o combinades amb les semàntiques, sintàctiques, o procedents d’altres camps semiòtics: al·literacions, onomatopeies, imitacions lingüístiques, fugues de sons o lletres, rimes, embarbussaments, contrapets, dobles sentits), jocs gràfics (palíndroms, jeroglífics, sigles, encreuats), fórmules semàntiques (dobles sentits, endevinalles, argots, noms emblemàtics), sintàctiques (coixins, locucions, frases fetes fossilitzades o dinàmiques) i els recursos utilitzats.

 

10.3. Aprofitant l’aprenentatge lingüístic la llengua es projecta en fórmules d’observació i judici del món físic i social que cobreix, i crea criteris d’adaptació, de domini i de crítica, condensats en formes proverbials en sentit ampli, és a dir, fórmules d’ensenyament, compartibles en diverses llengües.

 

En la traducció poden ser compartibles amb idèntic sentit i els mateixos elements semàntics (literalitat preexistent), amb el mateix sentit i components semàntics diferents (equivalència preexistent). Quan no existeixen fórmules comunes prèvia la traducció pot crear una expressió d’idèntics sentits i components semàntics, combinats segons els procediments de fórmules ja existents: rimes, ritme, inversions, generalitzacions, etc. (adaptació literal). En últim terme, encara podríem aplicar aquests procediments a components semàntics diferents que donessin el mateix sentit (adaptació equivalent. Cf. el punt 18 d’aquestes conclusions).

 

Davant l’opinió que considera el proverbi –o l’idiotisme– com a clixé, en valoro també l’originalitat en el moment de la seva creació, en l’evolució històrica viva i canviant o en la reactivació de la fórmula en l’ús oral diari o en la pertinent utilització escrita d’expressions que poden esdevenir tòpiques. El pas del temps, l’entorn climàtic, l’estructura social, la interrelació personal, sexual, el lleure i el treball, cobriran amb expressions prefabricades un camp compartible per diverses llengües, que trobaran en aquestes observacions i judicis comuns punts útils de comparació.

 

10.4. Una gran quantitat de fórmules pretenen escapsular, a través d’imatges sensibles i amb mots en alguns casos tan incomprensibles com el món que volen reflectir, l’element misteriós que envolta l’home, per tal de coneixer-lo, dominar-lo per al bé o per al mal o evitar-lo per mitjà de la paraula.

 

La paraula no és un simple recurs literari, sinó que constitueix una aprehensió nominalista del misteri que pretén dominar. Recullo entre aquestes fórmules lingüístiques exemples referents al pretès poder actiu que en aquesta concepció tenen els mots, domini del significat a través d’uns significants originàriament ritualitzats en activitats acompanyades sovint de fórmules lingüístiques més o menys esotèriques de miralls i encanteris. Em fixo en fórmules negatives, de petició de danys (imprecacions, malediccions i, per extensió, insults), fórmules positives (deprecacions, benediccions), endevinacions i tabús (amb els quals enllaço els eufemismes), com a contingut que pot sobreviure d’alguna manera fins i tot en expressions i exclamacions ja desproveïdes de la càrrega original.

 

10.5. A part elements que poden ser contemplats en altres apartats, em centro en el comú denominador de molts poemes, narracions (de l’anècdota al conte, resumits en una frase o desenvolupats àmpliament) i cançons de la tradició oral: l’interès per un fil narratiu de característiques formals diverses.

 

 

11. El llenguatge de polis proporciona fórmules que agrupem en cinc grups generals:

11. l. Organització i pràctiques socials

11.2. Ciència i especialització

11.3. Ideologia

11.4. Religió positiva

11.5. Literatura culta

 

11.1. L’organització de la polis feta amb la distància que suposa un agent o mitjà intermediari formalitza estudis i relacions interpersonals prèvies o en propicia segons els seus fins. Això crea un corpus del qual extraiem fórmules generals o que, nascudes d’especialitzacions, són generalitzades entre amplis sectors de població per la complexitat de la vida de polis.

 

La creació i l’expansió de la polis genera un llenguatge que implica els afectats com un nucli que supera el marc tribal. Certs aspectes del llenguatge bèl·lic, del comerç, la indústria, l’administració o el lleure, a part de reductes reservats a l’especialista, passen a ser del domini comú, medi al qual s’adapten, el simplifiquen o en modifiquen fórmules.

 

11.2. Resten llenguatges closos –els metallenguatges de la ciència, la tècnica, les especialitzacions–, reservats als especialistes, als quals cal acostar-se tenint en compte llurs criteris, en usar-los, o detectar-los en obres no característiques de l’especialització corresponent, com fa de vegades l’obra literària.

 

La traducció tindrà cura de veure si es tracta del metallenguatge especialitzat, que traduirà d’acord amb aquest, o de recórrer-hi com a punt de referència comuna per als mots o expressions populars de diverses llengües.

 

11.3. Serà convenient de distingir el grau d’intencionalitat «política», o de creació d’una ètica social, o d’urbanitat, en frases, sentències, gèneres, fins i tot en algunes fórmules assimilables a expressions tribals.

 

11.4. La religió positiva aprofita molts elements de tribu o els dóna una nova dimensió i té, per ultra banda, un llenguatge especialitzat assignable al punt 11.2. Però aquí ens interessa destacar la sèrie de fórmules litúrgiques, teològiques, devocionals o les citacions de llibres sagrats, de coneixement general, derivades de la difusió del llenguatge d’una religió positiva entre els seus destinataris.

 

11.5. L’obra literària es pot nodrir d’elements del màxim nombre d’apartats anteriors, així com dels procedents d’una altra obra literària. Cal considerar-hi tant el caràcter propi com el de suma d’apartats possibles.

 

 

12. La polis necessita uns ponts que la posin en contacte amb la tribu. Escola (12.1) i Mitjans de comunicació (12.2) són els apartats a que reduïm aquest entrenament «polític».

 

12.1. En una primera fase, l’escola aprofita els recursos de tribu per a vehicular coneixements de polis, els quals, amb la preparació progressiva, primer general i després especialitzada, afermen un llenguatge propi.

 

12.2. Els documents, llibres, periòdics, de la llengua escrita (llengua que la polis tendeix a unificar) i els mitjans àudio-visuals, d’importància creixent, completen la integració general a la polis o hi faciliten el diàleg.

 

Dediquem una atenció particular al llenguatge periodístic i al de la publicitat, sobretot en la seva utilització de diversos apartats, comparable a la de la literatura, encara que com a excipient de finalitats que els són pròpies.

 

 

13. Cal tenir en compte la paròdia: a) intratribal, b) entre conceptes contraposats de tribu o de polis, c) com a rebuig d’aspectes tribals per part de la polis, d) com a reacció de la tribu davant la polis. Considerem en especial exemples d’aquest últim punt en els apartats de polis que es relativitzen o es ridiculitzen.

 

 

14. La perspectiva de polis i tribu m’ha ajudat a contemplar el llenguatge de l’Ulisses amb una visió global que s’afegia a les que em proporcionaven els estudiosos de Joyce. La creació del seu estil és explicable a partir de l’experiència particular, sintetitzada individualment, d’un món tribal irlandès al qual s’han imposat els llenguatges diversos de dues polis que en mediatitzaran la «politització» i n’impregnaran la mateixa llengua tribal. Des de la confluència dublinesa, són aquests els elements de la seva rebel·lió artística, quallada en producció cosmopolita.

 

La simbologia conjunta de tribus dominades per polis alienes, família i color il·lustra aquesta idea:

 

irlandesos — anglesos

jueus — romans

mare —pare

verd — vermell

blau —groc

 

 

15. A part el fet de situar les coordenades generals de l’obra, els apartats de tribu i polis completen la lectura de l’Ulisses, els seus capítols o parts extenses unitàries, i són especialment útils per a sistematitzar la comprensió de fragments aïllables dins el seu context, localitzar-ne la repetició, triar la construcció o paràfrasi que reflecteixi més exactament l’expressió original.

 

 

16. M’interessa la gran quantitat de «llengua preexistent» que es troba en una obra literària o els fragments concrets inspirats en expressions prèvies o construïts amb els seus recursos. És a dir, aprofitats exactament com a tals expressions preexistents (citacions), parcialment (ecos), o que funcionen com una expressió preexistent, possible matriu d’una citació futura (motlles).

 

Naturalment, l’escriptor utilitza els mots d’una llengua que ja troba fets, o en crea de nous seguint-ne normalment les regles. Però en general no té consciència de citar un diccionari. M’interessa la consciència de citació o la voluntat de crear-ne. Tracto dels mots, o sobretot de fragments unitaris més llargs, suggeridors d’un context determinat extern al text que s’escriu, d’un clima que ens sona familiar, d’un sentit perdut que reactiva l’etimologia, i que restauren l’expressió ja dita, totalment o parcial, localitzable o implícitament suggeridora; o les creacions personals amb vocació conscient o inconscient d’encomanar-se.

 

En la traducció respectem les expressions d’una llengua aliena que empra l’autor, tret de casos de barbarisme incorporats per la LO, pero no per la LT, en que caldrà recórrer a la traducció per un barbarisme familiar en la LT, si existeix. Així, un gal·licisme familiar en anglès pot ser substituït per un castellanisme de sentit i context corresponents. També cal traduir noms emblemàtics i adaptar grafies forànies, segons la tradició de la LT.

 

 

17. Els fragments de llengua preexistent o susceptible de convertir-s’hi són quantificats a partir del recull de fitxes de traducció, en les quals es comenten solucions particulars de reexpressió. La menció dels «temes» justifica la seva adscripció a l’apartat corresponent i el recompte d’entrades indica els apartats que han originat més punts de comentari reexpressiu en la novel·la de Joyce. Al mateix temps ens suggereix els seus interessos expressius prioritaris.

 

Les entrades són recollides en fitxes agrupades per ordre d’aparició a la novel·la dins de cadascun dels apartats de tribu o polis. El buidat em sembla complet i prou il·lustratiu, encara que no sigui exhaustiu. Algunes fitxes podrien ser classificades en més d’un apartat, i potser en algun cas és dubtosa l’adscripció d’algun exemple. Procuro atendre l’aspecte principal sense descurar-ne d’altres que hi intervenen, de vegades amb intensitat semblant. Crec que les possibles variacions o vacil·lacions no són, tanmateix, significatives.

 

De l’ordre total resultant conclouríem el de les preferències de Joyce (conclusió molt vaga per tal com no tenim en compte la comprensió; pot, tanmateix, ilustrar-nos sobre els apartats on més es mostra el seu interès expressiu): Li atribuiríem, en ordre de freqüència descendent, el gust pel gir idiomàtic; del doble sentit dels noms emblemàtics (7 %del total d’entrades); una certa atracció pel misteri i spell, que els símbols que molts comentaristes han trobat a la seva obra confirmarien, o que es reduiria en molts casos a la tendència per l’exclamació apassionada. Els sons, en honorable quart lloc, confirmen l’oïda de Joyce (un 7’35 % d’entrades són onomatopeies). Les referències religioses hi són també abundants. La literatura i les cançons, populars i cultes, tanquen la primera meitat d’aquest ordre i augmentarien en importància si no les separàvem en dos grups. Em sobta una mica el baix percentatge de formes proverbials populars i no tant el dels jocs de paraules, que requereixen més elaboració. El cos i l’entorn, tot i que en parla sovint, origina o reprodueix poques formes lingüístiques. Els mitjans àudio-visuals no comptaven en la seva època i els jocs formals, molts d’ells gràfics, abunden poc en la llengua. És probable que defugi les «grans paraules que ens fan ser tan infeliços» (p. 35 d’Ulisses) de la ideologia; i l’ensenyament superior, més que el món escolar infantil, li inspira fórmules, assignables a d’altres apartats.

 

 

18. Aplico el terme de simple equivalència a la traducció que conserva el sentit amb components semàntics diferents: amb creació directa (adaptació equivalent) o amb una expressió que ja tenim en català (equivalència preexistent), i reservo el de literalitat a la traducció que conserva el mateix sentit i els mateixos elements semàntics, amb creació directa (adaptació literal) o amb fórmula catalana (literalitat preexistent). La preferència és per a aquest últim tipus de traducció. Quan no és possible, opto successivament per l’adaptació literal o per l’equivalència preexistent (prioritària aquesta, en molts idiotismes, fórmules de misteri i spell o en algunes de proverbials) i només en última instància empro l’adaptació equivalent.

 

 

19. A l’Ulisses la literalitat és prioritària (59,5 %), tant en la traducció de llengua de tribu com en la de polis. Però considerant els dos grups per separat les diferències s’accentuen. Mentre que a la llengua de tribu trobem un 51 % de traduccions literals i un 49 % de traduccions equivalents, a la polis, com correspon a un llenguatge més denonatiu, la traducció és literal en un 90,4 % de casos i equivalent només en el 9,6 % restant.

 

 

20. La visió teòrica adquirida per mitjà de tractats i traduccions i la sistematització de la pràctica personal, almenys en alguns aspectes rellevants, possibilita una perspectiva més i un aplec de bases metodològiques per a enfocar determinades obres literàries. L’aplicació d’aquesta formalització a certes construccions lingüístiques que apareixen en el transcurs d’una obra –en el nostre cas, 1’Ulisses– en facilita la traducció completa, tant de la formulació explícita com de les implicacions referencials.

 

 

 

MALLAFRÉ, Joaquim. 1990. “Tribu i polis en la traducció literària”, El Marges 41, 29-38.