Una aventura: traduir l'Ulisses

Aquestes aventures d’escriptori poden fer somriure més d’un. En tot cas jo no m’acabo de veure com a aventurer. Però accepto el títol suggerit, si no en el sentit de «fet que s’esdevé inesperadament a algú», sí en l’accepció d’«empresa de dubtós reeixir». Per a somiar en l’èxit de la traducció calia una bona dosi de fe i d’il·lusió, no solament per part del traductor, sinó dels editors, dels primers lectors i institucions que es van subscriure a l’edició especial i que donaven una base econòmica per a emprendre una edició comercial, dels amics que m’encoratjaven i m’ajudaven, de la família que m’aguantava, dels crítics que esperaven la sortida del clàssic joycià en català i dels qui em concediren el premi «Serra d’Or», o de la Generalitat, en distingir aquesta traducció; representant així l’acollida «inesperada» que el nostre poble fa molt sovint a obres en principi de difícil ressò, de «dubtós reeixir».

 

No sé exactament si moure’m en el terreny de les memòries de traducció o en el de la teoria, sorgida de la meva pràctica. Tractarem de sortir-nos-en com podrem. Les arrels són remotes i diverses i no sabem del tot d’on arrenquen ni com destriar-les. De jovenet no se m’hauria acudit que podia dedicar-me un dia a fer traduccions literàries. Somiava –això sí, i us serà familiar– a fer algun llibre meu, l’obra mestra que deixés bocabadats els savis de tot el món –i la veïneta de l’escala–; en definitiva, que em servís per a obtenir l’acceptació de què l’adolescent fretura. Després hom s’adona que això és molt més difícil que no sembla, però descobreix, en canvi, que per gust o per professió pot fer alguna cosa mínimament útil. I al capdavall, ja limitada la ingenuïtat, un traductor pot practicar l’ofici de la llengua. Si la infància me’n va donar la vivència i l’institut la reflexió, encara que des d’una altra llengua majoritàriament, el Centre de Lectura de Reus me’n va donar la consciència. A part dels escriptors que hi descobria i hi coneixia, en Ramon Amigó em decantava cap al català escrit, i el doctor Vallespinosa em feia conèixer les seves traduccions de T. Williams, Ionesco, Kafka i Pirandello, a més d’autors antics, que no podia llegir en la seva llengua. Ens atreuen obres gregues, llatines, franceses, italianes, russes... que no podríem conèixer si no fos en traduccions, i el català ha estat, des de les d’Andreu Febrer o del Decameró, sensible a aquest interès per mitjà del qual la majoria de lectors i d’autors ha arribat a l’estudi de diverses literatures. Bé, tornant al nostre cas, el fet és que entre el coneixement d’algunes obres modernes i la notícia en els últims anys de batxillerat d’algunes altres que la circumstància política feia inassequibles, i eren tímidament citades als llibres de pre-universitari, sortia sovint el nom de Joyce. Ara era un comentari, ara un article, ara una pel·lícula, on l’evidència del bandejament de l’Ulisses per part de règims totalitaris o societats intransigents no excloïa l’admiració dels autors més importants. Un dia en vaig trobar la traducció argentina i la primera lectura va ser incompleta i avorrida, però amb prou elements d’atracció que me n’estimulaven la constància. Més tard vaig llegir la traducció francesa, els estudis de Curtius i de Garcia Sabell, i després d’anar a Anglaterra un any com a «assistant teacher», van venir l’estudi de l’anglès, l’acarament amb l’obra original i les primeres pràctiques de traducció d’una obra completa amb Look back in anger. La creació de la delegació universitària de Tarragona va permetre’m, empès per en Joan Solà, donar-hi classes i amb això reforçar els meus coneixements de català, encara coixos. El 1972, em penso que en un petit parèntesi de lleure a Poblet, vaig intentar traduir algunes pàgines de l’Ulisses. I l’any següent ja hi estàvem posats. Després ve el dia de parlar-ne amb en Verjat o amb en Ciruelo –que, animat, em va encarregar de traduir la Utopia–, de llegir-ne uns fragments amb en Jaume Vidal –repatani envers Joyce però solidari de l’aventura– i a la Maria-Aurèlia –que des del primer moment volgué ajudar-me a publicar el llibre i ja en va fer l’article abans de sortir del forn. Els contactes editorials no van anar prou bé perquè «Galba», que hi tenia molt d’interès, va haver de plegar, i «Proa», malgrat la real simpatia de Joan Oliver pel projecte, no va gosar embarcar-se en una aventura econòmica dubtosa, i quan me’n van tornar a parlar, ells i algunes editorials més, ja havien entrat en contacte amb «Leteradura», que, en aquells moments, havia acollit l’empresa amb entusiasme paral·lel al de «Shakespeare and Co.» i va portar-la a terme amb la cura exquisida i els esforços incansables que només en part es poden deduir fullejant el llibre. Ells van proporcionar-me també la revisió intel·ligent de Jem Cabanes i les indicacions de Josep M. Pujol. Per Sant Josep de 1981, el presentàvem a Reus. Molt aviat l’encàrrec de traduir Tom Jones m’abocava altra vegada a una tasca que ha atret tantes vegades els lletraferits catalans. I no puc evitar de creure que es tracta d’una tasca vàlida.

 

No veig clar que la traducció hagi de representar necessàriament una traïció, o en tot cas no gaire diferent de la que es fa en qualsevol lectura en la pròpia llengua pel sol fet d’intepretar-la. Les versions reduïdes del «Reader’s Digest» són de fet traduccions intralinguals (Jakobson) que sense sortir de l’anglès poden trair l’original –per mor de la divulgació, potser legítima, d’altra banda– i allunyar-se’n més que la traducció a una altra llengua. La fidelitat a l’autor aniria, sense prescindir-ne, més enllà dels problemes de la discussió sobre traducció literal o literària, i s’hauria de preguntar, en el nostre cas, com hauria escrit Joyce l’Ulisses si hagués sabut perfectament el català i l’hagués tornat a escriure en la nostra llengua. Dic si n’hagués sabut, com si hagués estat ell mateix català, perquè l’obra és vitalment arrelada a una altra experiència cultural que es tracta de fer nostra, però no com a adaptació sinó sense perdre de vista la singularitat anglo-irlandesa, reexpressable en la nostra llengua gràcies a la capacitat d’universalitat de l’obra. Naturalment, el pare de la criatura s’hauria pogut permetre unes llibertats que la nostra subjecció a l’obra concreta, tancada, no ens permet. Per això hem d’actuar sistemàticament per a una correcta interpretació del conjunt i de cada una de les intencions expressades en els paràgrafs del llibre. Això suposa decisions i tries que han de ser abonades per l’estudi més que per vagues i perilloses intuïcions, i que han d’intentar un resultat en què la traducció canti, sense escarritxos, amb la pròpia veu, però al so que marca la partitura de l’autor. I parlo de música perquè l’obra de Joyce té com poques el dring que enllamineix el nen que aprèn la seva llengua, en aquell joc de sons i d’imaginació que l’introdueix al món.

 

Però parlem una mica d’aquest estudi d’Ulisses, obra certament complexa d’estructura i contingut i de riquesa de mots més que shakespeariana. En primer lloc hi ha l’obra original, però el traductor no en té prou amb uns coneixement més o menys sòlids de l’anglès, si no aprofundeix en el marc en què l’obra es produeix. Per sort, la cultura anglo-saxona és abundosa d’eines que ens poden orientar, i la crítica de Joyce ha omplert milers de pàgines que serien un bosc inextricable si no hi hagués camins prou ben traçats. Per començar, els diccionaris generals i especialitzats, les enciclopèdies, ens mostren els mots, l’etimologia, els usos i canvis, les frases fetes, els esquemes culturals a què l’estranger ha de recórrer. I les biografies, les bibliografies, les guies de lectura, les mateixes traduccions a d’altres llengües, les informacions i les anàlisis dels escoliastes, que arriben, per exemple, tant a l’estudi de les al·lusions musicals de l’Ulisses com a l’índex de mots, permetran traduir un fragment amb to de cançó popular o refer un mot o una expressió recurrents en la nostra traducció, perquè hi ha enregistrat el nombre de vegades i l’indret on aquest mot es troba. Per això si sabem que un fragment fa al·lusió a una cançó infantil, podrem traduir «arri arri, tatanet» en comptes de «cavallet meu, endavant», igualment literal formalment però menys exacta conceptualment. I si quan parlem de «Castle» de Dublín, seu del virrei anglès, pensem en les connotacions de domini d’una paraula tan senzilla, podrem traduir «Ciutadella» i corregir fàcilment els «Castell» d’una primera versió.

 

Després haurem de recórrer a les eines semblants del català, emparats també per la vivència de la llengua. I la nostra sorpresa, educats en la ignorància d’aquelles eines, era comprovar la riquesa d’informació dels diccionaris de Fabra, d’Alcover Moll, dels de sinònims, d’argot, mèdics, de la construcció, dels llibres sobre ocells, de la GEC, on trobàvem noms vulgars i noms científics que ens permetien la tria del mot més adequat, la locució equivalent, els canvis i les aplicacions.

 

I encara hi ha altres eines que calia tenir en compte: les traduccions catalanes. Si Joyce es refereix, sense esmentar-les perquè el lector anglès ja en té el ressò, a la Bíblia, a l’Odissea, a Shakespeare o a Dickens; nosaltres no podem prescindir de la Bíblia catalana, de Riba, de Sagarra o de Carner, per ser fidels a la regla de tres segons la qual el context cultural anglès és a l’Ulisses original, com el nostre context cultural (traduït en aquest cas, o paral·lel en altres) és a l’Ulisses en català.

 

L’esforç va per aquí i, siguin quins siguin els resultats, és extraordinàriament enriquidor. No econòmicament, això és un altre assumpte, però sí culturalment. No és de massa, considerar la labor artesanal de molts traductors catalans. Tothom té al cap autors magnífics atrets per la traducció, potser perquè volien fer-se seva –i nostra– la lectura d’una obra, i la traducció és sempre, abans que res, una lectura a fons. Però és evident la dificultat de guanyar-s’hi les garrofes. Una política traductora hauria de tenir en compte la professionalització, que vol dir escola, que vol dir adquisició d’uns coneixements i d’uns procediments aptes i rendibles. En alguns casos veig una dedicació continuada que ha creat una personalitat traductora definida –Folch i Camarasa, Arbonès... Calen les bases per a una continuïtat que ho aprofiti.

 

Però tot i dedicant-nos a d’altres coses, la traducció ha influït en la nostra professió. Jo mateix ensenyo anglès a l’institut i català a la universitat. La traducció ha estat un hobby que m’ha absorbit bastant, però que també m’ha fet aprofundir en les dues llengües i m’ha afectat, per tant, professionalment. De vegades potser en un sentit poc pràctic. «El que hauries de fer és la tesi doctoral –em deia amicalment un professor– i després ja faries una dotzena de traduccions, si volies.» «Home –intervenia un altre, afalagador–, ser traductor de l’Ulisses també és un honor.» «Si, sí –retorquia el primer–, però, desgraciadament, també pot ser un estigma.» Potser ho feia una mica fort. Però em penso que és cert que, en algun moment, la investigació acadèmica, necessària i sistemàtica, no cal dir-ho, s’ha eixarreït en una tasca d’esquarterador de cadàvers, que deia Cioran, d’on el plaer de la lectura ja és absent. Potser caldria conservar sempre la frescor apassionada del descobriment, el capbussó vital del lector, juntament amb la lucidesa de l’analista. Però aquest ja seria un altre tema, una altra aventura.