"Notícia d'AEschyl i ses obres" dins Prometheu encadenat, d'Èsquil

I

Era en l'Olimpíada XXXX.ª El príncep de la lírica universal, el gran Pindar, veia florir els llorers més preats de sa corona cantants als herois vencedors en les carreres celebrades de temps en temps en la ciutat d’Olímpia. Grècia estava al bo de sos triomfs militars, sos fills li guanyaven batalles com les de Marathó, Salamina i Platea, i li feien un renom per al pervindre, que ni el temps ni els daltabaixos de la fortuna podran fer oblidar mai més.

Un jove descendent d’una família noble d’Atenes, nasqué en la vila d’Eleusis l’any 525 abans de J.C. Son pare, Euphorió, li féu donar una educació brillantíssima, i el jovenet Æschyl, que així s'anomenava, donà tant preclares mostres de son ingeni, que als disset anys, segons erudits historiaires, escrivia tragèdies de gran volada i alè patriotic.

L’espasa i la ploma es disputaven el cor i les mans del jove fill d’Euphorió, i el poeta que creava el Prometheu i Les Eumenides ajudava en els camps de batalla als Milciades i Themistocles a guanyar les victòries més glorioses de l’antiguitat. Fou Æschyl germà de Cynegir i Aminià, herois com ell en la lluita, encara que no fossin ni soldats rasos en les palestres de les arts.

En els concursos de tragèdies donaren tretze vegades la corona de poeta llorejat al gran Æschyl, mentres en els camps de batalla recollia, entre moltes altres, una mortal ferida al pit, de la que sempre es mostrà més orgullós que de les corones rebudes dels agonothetes literaris. I és que el valor patriòotic del militar fou qui engendrà al poeta, en termes que en totes ses obres s’hi veu, abans que tot, l’esperit bregador del bon fill de la pàtria que estima a son terrer com al tresor més sagrat que l’home deu servar sobre la terra.

Mercès al gran compilador Atheneu es conserva un epitafi en vers del mateix Æschyl, que aquest composà per a son sepulcre, en el qual, tot fent menció de les accions de guerra en què prengué part, no parla ni resa un mot de ses tragèdies.

II

Per a apreciar com se mereix la missió que Æschyl portà a cap en la tragèdia grega, és precís recordar com va trobar el teatre nostre poeta guerrer. Des de les cavalcades primitives de Thespis, bressol de les representacions dramàtiques, quan, segons Horaci,

                        Et plaustris vexisse poemata Thespis
                        Quae canerent, agerentve...

fins als assaigs de Phrynicus, es pot ben dir que tot estava encara per fer. I Æschyl ho féu tot i ho féu bé. Amb sa intuïció genial endevinà els camins i dreceres que l’art dramàtic devia seguir, posant els fonaments del cànon preceptiu, si se'ns permet el concepte.

Sabem per Aristòtil(1) que el començ de les representacions tràgiques deu cercar-se a Sicília, que els primers que procuraren de donar unitat a la faula representada foren Epicharmus i Phormies, i que a Atenes fou Crates el qui, abandonant la forma jàmbica, intentà arrodonir l’acció dramatica de la millor manera que el seu bon gust li donà a entendre. Setze mil habitants comptava la ciutat d’Atenes, quan a l’any 520 (abans de J. C.) se construí el teatre Baco (        ), el primer fet de pedra que es conegué al món. Comptava sols amb 14 coristes (         ), i el lloc de l’orquestra, dit timéle, era davant del que després es digué prosceni i aleshores es deia            i pulpitum després entre els romans. L’escena (           , tenda de campanya) era al fons del teatre i significava la tenda de l’heroi o cabdill (          , protagonista, o el que lluita primer), dient-se deuteragonista o tetragonista als actors que feien els papers de segon o quart ordre en la tragèdia.

En temps de Thesips entrava el cor, i un dels actors del mateix avançava i declamava son paper; després ho feren dos, i més tard, en temps de Sòfocles, fins a tres. Aquests representaven i desenrotllaven l’acció, que el cor es cuidava de comentar i escatir amb pensaments i sentències oportunes. L’aparell per a mudar el decorat es deia           , i després Æschyl, geometres tant cèlebres com Demòcrit i Anaxàgores es dedicaren a l’estudi de la perspectiva teatral. La lira, la flauta i la cítara eren els únics instruments permesos per acompanyar la declamació, semitonada aleshores amb un ritme del que s’han perdut els vestigis(2).

Æschyl fou, doncs, el primer poeta que acudí a l’archonta d’Athenes (una espècie de senyor batlle d’aquells temps) demanant-li el nombre de ciutadans necessaris per constituir el cor de la tragèdia. Larchonta ho solia concedir si el poeta gaudia de renom públic, i Æschyl obtingué fàcilment la seva pretensió. L’obra del primer dels tràgics fou de tanta durada que avui, vint-i-quatre segles després, els dramaturgs simbolistes més modernitzants emmatlleven no poques situacions i segueixen de ben a prop les tendències de l'autor de Prometheu. Amb raó pot ben afirmar-se, recordant un popular adagi barceloní:

                        Roda el món
                        I torna a Atenes(3),

com deia amb oportunitat fa tres cents anys el gran Escaliger.

III

Æschyl, a més d’escriure la tragèdia, féu de pintor, maquinista, director d’orquestra i fins s’encarregà de dirigir els petits balls que el cor dansava en alguna de ses obres. Ell tot ho creà, tot ho degué organitzar, i no té res d’estrany que el geni d’un sol home, havent de fer tantes coses, no les fes totes amb la deguda perfecció, ja que eren tants els registres que tocar, i tantes les dificultats amb què devia lluitar per força. Lo que ens sorprèn és que amb els pocs elements que comptava arribés a la perfecció relativa a què arribà. Ses primeres obres porten un xic el segell de la inexperiència, però en les següents emprèn una embranzida tant valenta, que bé es coneix al mestre i colós de l'art que allí on posa la mà fa creacions veritables. El plan de ses tragèdies és més regular així que l’experiència li ensenya que el nus i intriga deuen, ans que tot, ésser d’una verossimilitud rigorosa, ja que no d’una rigida veritat històrica, puix el mestre Aristòtil vol que l’historiaire narri les coses tal com foren, però que el poeta les deu explicar tal com degueren o pogueren ésser. Sos diàlegs són més naturals i humans, encara que no puguin assolir aquella hermosa senzillesa que distingeix a Sòfocles i que fa tan agradables els diàlegs d’Eurípides.

Però l’ànima forta i ardenta d’Æschyl estava ben lluny de pretendre sentimentals delicadeses. Ell pla bé que tenia sa missió prou ben fresada i vivia en unes altures que no li permetien pas obirar ni assimilar-se tampoc tot aquest conjunt de mitges tintes delicades amb què sempre es vesteixen la passió i el sentiment davant dels ulls de l'artista que vol estudiar el cor humà, el llibre ensems de més fàcil i difícil lectura.

Æschyl mai arrencarà llagrimes ni farà enternir al public, ja fos perquè la naturalesa li hagués negat el do de la sensibilitat, ja fos perquè no volgués de cap manera fer tornar febles a sos conciutadans. Les violències i dolceses de l'amor no les va posar mai en escena: fou l’esglai terrorífic el que sempre es va empenyar en inspirar al públic. Però aquest esglai i terror foren tan sublims de vegades, i portats a un grau tant enlairat, que en la representació de Les Eumenides hi hagué setanta matrones gregues que en el mateix teatre avorataren corpreses per l’esglai que l’entrada del cor produïa, en una de les situacions més patètiques que s’han vist sobre les taules.

IV

Sa dicció és sempre sublim, sense arribar mai a l’altisonància, encara que és difícil que algun colp no sembli un xic inflada. I això és fill de l’atreviment de les metàfores, d’enamorar-se massa sovint de l’onomatopeia, i, més que tot, d’una concisió que, de tant gelós que se'n mostra, arriba alguna vegada a l'encarcarament. En els seus girs mai s’hi veuen els raigs de la serena inspiració sofòclea, ni tampoc la claredat d’Eurípides; encara que aquest prou li emmatllevaria de gust el nervi vigorós amb què Æschyl pinta i descriu, sembrant la hipòtesi amb una traça de mestre consumat.

Després d’ésser el príncep dels tràgics grecs trenta anys arreu, es veié Æschyl condemnat per la Providència a presenciar i aplaudir els triomfs d’un rival jove, que fou Sòfocles. En els certàmens l’autor jove del Œdipus vencé al vell mestre vàries vegades, i amb la corcor de l'amor propi ofès (tots els temps i els homes són iguals!), volent venjar-se del que ell en deia la injustícia dels fills d’Atenes, es desterrà voluntàriament a Sicília, on visqué a la cort d’Hieron, rei de Siracusa, el Mecenes d’Epicharmo, Simònides i Pindar. Allí acabà sos dies, mort, segons se conta (i feina tindrà qui vulga esbrinar-ho), per una tortuga que una àliga féu caure sobre son cap. Larcher, en sa Cronologia d’Herodot, ens diu que morí l’any 436 abans de J. C., de seixanta-nou anys d’edat, i deixant dos fills, Euphorió i Bion, que també conrearen les lletres amb èxit gloriós.

Æschyl havia escrit seixanta tragèdies, Suidas n’hi atribueix noranta, però malauradament només n’han arribat set fins a nosaltres: Prometheu encadenat, Els perses, Els set cabdills davant de Thebes, Agamemnon, Les Choèphores, Les Eumènides i Les Pregadores. Ja donem més avall un catàleg de les perdudes totalment o parcialment, essent de notar que de la que se'n conserva més, encara no hi ha una escena sencera.

V

Res direm de la tasca nostra, empresa per amor als estudis clàssics i continuada com un dels esbarjos més agradívols de tota una vida consagrada a l'estudi. Estudiants d’hel·lenista som, sense cap pretensió d’haver fet una obra mèrit. Als aprenents ens toca ensenyar la tasca al mestre, escoltar l’arrambatge i després treballar millor.

El que sí ens plau de consignar és que nostre goig ha sigut molt gran en el curs de nostre treball al traduir mot per mot de l’original grec, a una llengua tant germana de l'hel·lènica com ho és la catalana. En cap altra de les neo-llatines trobàrem expressions i modismes tant feliços com en nostra llengua.

La nostra versió, sense ser ad verbum, ni molt menys, és tant fidel com hem pogut. Hem preferit adoptar sovint una expressió vulgar i casolana, en tant que fos fidel, a deixar la idea de l’original o confosa o trencada. L'endecasíl·lab lliure ens ha semblat més acomodat al vers iàmbic en què la major part de les tragèdies d’Æschyl estan escrites. A la sortida i entrada dels personatges hem dividit en escenes la tragèdia(4), no amb pretensions de refondre i esmenar res (que Déu nos en guard), sinó per ajudar al llegidor a la millor intel·ligència del desenrotllament de l’acció dramàtica.

Per confirmar el que tenim dit en llaor de la concisa expressió de la llengua catalana, ens plau afirmar que més de la meitat de nostres endecasíl·labs se corresponen, un per un, a un iàmbic de l'original. Nostra llengua, tan concisa i gràfica, molt ens hi ha ajudat, amb la llarga llista d’idiotismes amb què compta. Però no hem abusat de la concisió en termes de consentir que el text grec no fos fidelment interpretat. Harmonia, elegància i hipèrbaton, molt sovint han sigut sacrificats (amb recança, però amb decisió) a la fidelitat més rigorosa. Amb tot i això, pensi el llegidor que Æschyl no és pas un poeta que el puguin entendre els que fàcilment badallen. Convé sovint posar-se la mà al front per a entendre'l i no descoratjar-se si al primer colp ens sembla obscur en excés. Així ho pensa l’eminent professor del liceu de Coburg, el gran comentarista Ahrens, amb qui ens plau repetir: Bona mercè serà pels treballs nostres, conseguir que sia més llegit el poeta més sublim que tota l’antiguitat té més digne de que ho sia.

VI

Hem consultat i tingut a la vista pera nostre treball l’edició d’Æschyl:
                — Glasguae in aedibus academicis. Ex Roberto Foule MDCCXLVI.
Coneixem la de Stanley de 1663, la de Corneli de Pau de 1745, la de M. Schütz de 1782 (en 3 vol. In 8.º), la de Brunck de 1779, la de Franc de Pompignan de 1770, la de Theil de 1794 i la de Didot de 1877. Hem fullejat els escholis i comentaris de Stanley, Robortel, Turnébe, Henric Stefano, La Harpe, Müller, Dindorf, Ahrens i Welcker.

Nostra versió és la primera catalana i en vers que es publica a Espanya. L’art i l’amor de la pàtria ens han mogut i encoratjat. Amb els goigs que aquestes dues devocions proporcionen, ja ens donem per ben pagats de nostra tasca.

VII

Prou fóra ocasió d’acabar ara dient quatre mots suggerits pel detingut estudi que tot traduint hem hagut de fer del Prometheu encadenat, la primera tragèdia d’Æschyl que la Biblioteca de «L’Avenç» dóna a llum. Però com no tenim pretensions de fer un estudi ni un assaig tant sols de les obres del gran poeta, nos contentarem fent notar únicament lo ben ensopegat del quadre que s’hi enquibeix de les humanes calamitats i de la impotència de l’esforç humà lluitant amb el fatalisme de la dissort.

(1) Art Poetica, cap. V.

(2) Vid. la Historia de la literatura grega, de Carlos Müller y Heitz.

(3) Mundum percurras omnem, tandem redibis Athenas.

(4) L’autor de la Promethèide, Sar Peladan, ja ho féu l’any passat sense cap escrúpol.

(5) «L’obra d’Æschyl té, en veritat, quelcom de metafísic, o, més ben dit, d’esoteric, i tot lo que resta del gran tràgic ho prova completament. Els grans esperits d’aquell temps estaven seguraments iniciats a les doctrines secretes conservades en els temples i trameses per les iniciacions. Els poetes dramàtics ne deixen respirar bastant en llurs escrits. Moltes obres d’Euripides (com les Bacants, l’Hippòlyt i altres) ne són plenes en abundor.»

Artur Masriera: “Notícia d’Aeschyl i ses obres” dins Aeschyl: Prometheu encadenat. Barcelona: Tipografia “L’Avenç”, 1898, ps. 7-19.