Introducció a Natura, de Ruskin

Sa fas coneixían

núvols y montanyas,–

la imatje, hom diría,

de llurs propias caras.

EMERSON

 

 

Galantment invitat per JOVENTUT, al pendre de nou la ploma en ma tasca de fer coneixe al present autor, poca cosa’m caldrá afegir, com á preliminar, á lo que deixo ja avensat en altre lloch (1), fora d’unas notas explicativas del present llibre, y un breu esbós biográfich, que dada la naturalesa de aquell trevall, no havía trobat allí lloch convenient. L’objecte d’aquell assaig era simplement exposar en el més reduhit espay possible la substancia de l’obra inagotable del genial pensador; y’m va semblar que á un trevall d’aquella índole no escauría altra mena de biografía que la interior ó psicológica, –las vicissituts de la vida d’aquella ánima extraordinaria. Aprofitaré, donchs, gustós, la ocasió que se’m presenta pera omplir aquell buyt inevitable. No sé si aquella obra realisa’l fi pera que fou escrita. Sols sé que, malgrat el meu ulterior estudi de sa materia, poca cosa que no fos de detall hauría de cambiarhi si tingués de comensarla altre cop; y á ella, donchs, dech referirme pera tot lo que sigui exposició general de la pensa y obra de J. Ruskin.

 

Tal volta presumtuosa y certament desigual á las mevas forsas, un cop realisada aquella tasca, ve ara’l moment de continuarla y completarla; y aixís com avans sols me vaig contentar ab «fer una senzilla presentació» de la figura d’en Ruskin, será ara’l meu objecte presentar ab més detall un sol cantó de sa variable fisionomía –aquell aspecte de sa personalitat que crech fonamental entre’ls demés, si es qu’algún pot aixís nomenarse– l’amor á la Natura. Aquest amor á la Natura, ab tot y bategar ab forsa en totas las sevas obras, esclata d’un modo suprém en els cinch volums dels Pintors Moderns, y es per aixó que á ells principalment he acudit pera remassar el meu material. Aquesta gran y constant passió de la seva vida, combinada ab el carácter arrebatat y reflexiu alhora del nostre autor, afecta una rara dualitat de forma, en la qual el naturalista y’l poeta s’acusan ab igual relleu. Íntimament y extranyament combinats ab aquest sentiment, hi há l’entussiasme estétich y la preocupació moral, –els altres dos elements generadors de sa complexa constitució; é íntimament y extranyament combinats, en aquesta obra, el poeta, el naturalista, el moralista y’l crítich d’art, tots tom per tom apareixen y desapareixen en el fons comú d’una eloqüencia y d’una gracia de dir sempre brillants, exquisidas é inimitables.

 

Inimitables! Més que descripcions, paisatjes ab paraulas, pinturas sense colors, poden dirse molts dels fragments traduhits; y més que pinturas semblan alguns trossos auténtichs arrencats al viu de qualque xamosa escena natural, ahont el mágich pintor acaba per fondre’l darrer vestigi de sa personalitat en el rull indecís d’un rieró ó en l’imperceptíble aleteig d’un insecte. Aytals passatjes, si no la part essencial, son certament la més hermosa d’aquesta, com de sas altras obras. Ells constituheixen pera’l lector una atracció mágica, irresistible; mes també pera’l traductor una dificultat insuperable. Perque cal advertir que lo que’l lector superficial pendrá potser per sonoras parrafadas d’una oratoria buyda y brillant, ó per barrochs apilotaments de jochs de paraulas, son en realitat sólits fragments d’una poesía inédita que canta y observa alhora, y anota ab religiosa reverencia y minucia científica las lleys y las maravellas més retretas de la creació. Aytals fragments son molt justament comparables als quadros d’en Turner, quals bellesas, que molt sovint cantan, foren en, part llur inspiració. Com en aquellas pinturas, cada exemplar es en aquests la expressió escrupulosament fidel d’un moment psicológich de la Natura. Uns y altres mostran envers ella aquell misteriós poder d’adaptació, tan remarcat en en Shakespeare, que sembla una característica dels genis inglesos. La harmonía que’ls regeix no es lógica, peró es natural. Ells corresponen exactament al llur model, y aixís com cada pinzellada en els uns, cada paranla en els altres té’l seu corresponsal en la Natura que’ls ha inspirats. Aquesta íntima harmonía’ls dona tal carácter de precisió com sols la vida pot donarlo; y cert detall, en apariencia insignificant, pot mudar, inconsideradament tractat, una representació palpitant en un pilot de paraulas sense sentit. Aquest miracle demana per altra part un absolut domini de la técnica, y tal pot considerarse’l que tenía en Ruskin del llenguatje. En realitat, consideradas de part de fora, moltas de sas célebres descripcions no son altra cosa que monstruosos agombolaments de imatjes y conceptes, mantinguts ferms per sa extraordinaria potencia de ritme, justesa de vista y gracia d’expressió. Caldría parlar una llengua tan subtil y elaborada com la inglesa, y manejarla ab el lliure domini d’un Verdaguer, pera rendre dignament tals maravellas literarias, únicas potser en el món, y sense disputa en la llengua inglesa. Lluny de mi tals pretensions, Mes també lluny de mi aquella falsa modestia que per por d’esguerrar una obra abandona un noble fí. Advertit, donchs, el lector de lo inaccessible de ma tasca, aquí li presento’l meu treval1 dihentli: «Com un pintor en un museu d’obras mestras, ó mellor, en una excursió per un país de fadas, he trevallat llargas horas en copiar lo que no pot copiarse. No he estalviat temps ni molestia. Si algún pálit reflex del meu model pots fruhir encar en mos borralls, satisfet quedaré de la meva obra. Tota taca ó defecte qu’en ella trobis l’accepto gustós com meu. Si t’enutjo, sols te pregaré una cosa: que pensis en el fí que m’ha guiat y no m’ho retreguis.»

 

 

JOHN RUSKIN (2)

 

 

Els núvols y las mon-

tanyas han estat ma vida.

RUSKIN

 

 

John Ruskin nasqué á Londres en 8 de febrer de 1819. Els seus pares eran d’origen escocés y de classe burgesa, si bé abdós procedian dels més nobles llinatjes d’Escocia. El seu pare, John James Ruskin, comerciant diligent y honrat, ab ribets de poeta y artista, s’havía dedicat desde sa joventut al comers de vins de Xerés ab la rahó social «Ruskin, Telford y Domecq», negoci qu’ab el temps li valgué una fortuna. Sa mare, Margaret Cox, educada en els principis del més auster puritanisme, era una perfecta mestressa de casa, dona de pocas fantasías, modesta ilustració y rígida voluntat.

 

John Ruskin fou el fill únich d’aquest matrimonit y afegint á aquesta circunstancia la extraordinaria precocitat de sa inteligencia y la delicada salut del seu fisich extraordinariament sensible, no es d’extranyar que la criansa del fill absorbís completament la vida dels pares. Malgrat aixó, gracias als severs principis de la mare, la educació no fou gens consentida; ans al contrari, si d’alguna cosa pecá, fou de massa rigor y d’extremada atenció.

 

Aquella criatura quasi desde sa naixensa’s revelá com un infant prodigi. Als quatre anys aprenía ell sol de llegir y escriure. Als set anys comensava á fer composicions originals en vers y prosa qu’omplían de goig y esverament als seus pares. «Henrich y Llucia (Harry and Lucy)—Volúm I ab planxas al coure—Imprés y compost per un nen petít y també dibuixat», es el títul original d’un d’aquells assaigs, ahont la criatura posa en boca d’uns infants els seus primers coneixements de las lleys físicas. Tot aixó feu naturalment concebir als seus pares las més falagueras esperansas. Guiats de la preocupació religiosa, ells volían dedicarlo á la Iglesia, somniant ab fonament de véurel arquebisbe anglicá als 50 anys, y vers aquest fí fou endressada la seva criansa. La mare, capficada ab l’alta missió que Deu li havía confiat de guiar els primers passos del seu futur genial arquebisbe,’l mantenía en la més absoluta reclussió en el sí de la familia, convertida en una mena de capella inviolable ahont l’infant miracle ocupava’l santuari. Cada día li llegía un capítul de la Biblia, y ab una constancia heroica li’n feya apendre de cor passatjes sencers. Las solas joguinas permesas eran un carret, una pilota y una capsa de mahons de fusta; y ab aixó y’l seu cap meditador y fins sentits, l’infant era deixat llargas horas á vagar sol pels caminals del bell parch de Herne Hin, gaya y confortable residencia de la familia als encontorns de Londres.

 

El seu pare, molt aficionat á la literatura y á la pintura, y entussiasta endemés de las bellesas naturals, trobá en la felis marxa dels seus negocis amples medís pera cultivar sas aficions, de las quals feya participar á sa reduhida familia. Tots els vespres, acabada la feyna del dia, reunida aquella trinitat, llegia’l pare en veú alta’ls seus autors favorits –W. Scott, Shakespeare, Homer, Byron. En els seus freqüents viatjes comercials sempre trobava temps pera visitar els museus y coleccions particulars de pinturas, y’ls monuments histórichs de las poblacions qu’atravessava. Mare’y fill l’acompanyavan en aquests viatjes, el noy cómodament instalat en el carruatje (encara no hi havía carrils), assaborint ab el pare las bellesas del paissatje que’s desplegava al llur pas, y compartint, en una paraula, totas las emocions estéticas d’aquell esperit cultivat y romántich.

 

Aquesta extranya atmósfera de purisme moral, refinament estétich y naturalísme sentimental, fou el bressol de la seva infancia, y sagellá tan de bona hora son cor sensible y son cervell potent, qu’encara no contava quatre anys que ja barbotejava sermons sobre’l tema «Homes, siguéu bons», y á la mateixa época, quan el pintor Northcote li feya’l retrat, al preguntarli qué volia per fons, aquell marrech de tres anys y mitj respongué: «Montanyas blavas».

 

L’exemple esmentat de Harry and Lucy ens proba que ja desde sa primera infancia s’havían manifestat en ell sas dúas grans aptituts de naturalista y dibuixant. Ab tot, no foren aquestas, sínó las poéticas las que primer va conrear. Durant la seva infancia y primera joventut, encoratjat pels seus pares, ell se cregué poeta y escrigué gran nombre de poemas y poesías, influhidas de Byron y Scott, que circularen privadament entre’ls amichs, y més tart foren publicadas per son pare. Malgrat contenir grans bellesas, y haver un dels seus poemas obtingut el premi en el concurs «Newdigate» d’Oxford, son aquestas poesías molt inferiors á sas obras en prosa. Ell mateix reconegué més tart que no era aquesta sa vocació y deixá d’escriure versos.

 

Al mateix temps no descuydava’l dibuix, en qual art ell trobá un primer guía excelent en’la persona del seu pare, qu’era un aficionat gens vulgar. Després, al costat de diferents mestres, seguí perfeccionantse en la pintura, que fou una passió constant de sa vida y un auxiliar poderós en sa futura carrera de naturalista y de crítich. Eran tan notables las sevas dots en aquest punt, segons las deixa i plenament demostradas en las magníficas ilustracions de las sevas obras, que hi ha hagut crítich que s’ha lamentat de qu’en Ruskin no’s dediqués exclusivament á la pintura, assegurant qu’hauría arribat á ésser un paisatjista eminent.

 

Als 15 anys, signant ab l’expressíu pseudonim de «Kata Phusin» (segons natura), comensà á escriure en revistas articles sobre geología y ciencias naturals, y més tart sobre arquitectura. Assaig sobre la estratificació geológica del Montblanch,—Investigació sobre las causas del color de l’aygua del Rhin,—La Poesía de l’Arquitectura; ó l’Arquitectura de las nacions d’Europa considerada en sas relacions ab las escenas naturals y’l carácter nacional,— son alguns dels respectables temas ab que s’atrevía entre’ls 15 y 18 anys; trevalls que aviat guanyaren á «Kata Phusin» una bona anomenada.

 

Fins aquí hem pogut observar en el jove Ruskin elements pera moltas y grans cosas. Aquella infancia portentosa semblava augurar un bon poeta, un pintor eminent, ó un gran naturalista. Dos fets en apariencia insignificants determinaren en ell sa primera voació de crítich ab que feu sa entrada definitiva en la vida pública. En 1832, ab ocasió del seu natalici, Mr. Telford, el consoci del seu pare, regalá al noy Ruskin la Italia de Rogers, ilustrada per Turner. En aquell temps, en Ruskin encara no havia sentit parlar del genial pintor, en no essent algún cop casualment per son mestre de dibuix. Las famosas vinyetas d’aquella obra produhiren en son cor d’infant una impresió tan fonda, qu’en Turner restá des d’aquell día’l seu ideal en art. Aixís no es estrany que quan en 1836 va llegir Blackwood’s Magazine una violenta diatriba contra uns quadros d’aquell pintor, que alashoras entrava en el seu tercer istil tan discutit, en Ruskin, sentintse ferit en lo més pregón, enviés á dita revista una llarga epístola (3) en sa defensa. Aquesta lletra, qu’ell ab rahó nomenava’l primer capítul dels Modern Painters, posteriorment remanegada y aumentada, prengué forma definitiva en el primer volúm d’aquesta obra, que fou publicat en 1843.

 

En 1837 el crítich incipient feya sa entrada en la Universitat d’Oxford, ahont va seguir durant tres anys els seus estudis, sense res de notable sinó un gran aborriment per la ciencia oficial y las costums escolars. Sense’l més petit interés per ells, fou tant mateix un estudiant formal y aplicat, y obtingué ab honors el títul de Batxiller en Arts. En aquesta ocasió fou quan en Ruskin abandoná definitivament tota idea de devenir bisbe, ab gran disgust dels seus pares. Llavors, per primera vegada en sa vida, «vegé d’una manera vaga que sa missió era la d’un poeta en prosa de la Natura y del Art».

 

Fou també durant aquests anys de sos estudis que’s desenrotllá en son tendre cor el petit drama del seu primer amor. En 1836 arribava á Herne Hill, pera passar una temporada ab els Ruskins, Mr. Domecq, l’altre consoci de son pare, acompanyat de sas quatre fillas, jovas, gayas, bellas y educadas á París; y aquell esquerp minyó que, absort en sa vida quasi monacal, havía arribat als 17 anys sense adonarsen de las fillas de Eva, caygué na­turalment á la primera encontra, y s’enamorá de Adela Clotilde ab tal ardor, que segons la graciosa expressió de sas memorias «en quatre días quedá reduhit á un blanch munt de cendras». Dimecres de cendra, afegeix, que va durar quatre anys. Per sort ó per dissort la seva Adela no’l va correspondre, y com que’l sech calvinisme de Mrs. Ruskin s’escruixía devant la idea d’una nora católica, l’infelís amant tingué de renunciar al seu bell somni; mes no sense que aquest sacrifici posés en perill sa feble vida. En 1840 Adela’s va casar, y dos mesos després síntomas alarmants de tisis obligavan á J. Ruskin á suspendre’ls seus darrers exámens d’Oxford, y á rodar durant dos anys ab els seus pares, fet un inválit, per Fransa, Italia y Suissa. Aquí, per fí, recobrá la salut del cor y la pau del esperit. Ja en un viatje anterior (1833) la vista dels Alps havia estat pera l’infant una revelació decissiva de sa vida. Desd’ara, en totas las crisis de sa tormentosa existencia, acudirá com á ultim remey, en cerca de reconfort físich y moral, á aquest gran temple de la Natura, com ell l’anomena, del qual ell ha d’ésser el sublím sacerdot. Fora d’aquesta violenta sotragada y fonda depressió de quatre anys, aquest amor no sembla haver afectat essencialment el curs general de sa vida pública; com tampoch els seus estudis d’Oxford, prescindint de la severa disciplina intelectual á que’l someteren, y de la experiencia de món que li donaren.

 

Menys encar sembla haver influhit en ella’l seu desgraciat matrimoni, aquesta segona novela de sa vida, que fácilment hauría acabat en tragedia, en no essent la gran fermesa y magnanimitat desplegadas pel nostre héroe. Casat en 1848, á instancias dels seus pares, ab la bella Euphemia Gray, se vegé als cinch anys de matrimoni abandonat per ella; é instada la demanda de divorci, fou romput el llas de conveniencia que no havía pogut mudarse en afecció. Ella’s va casar al poch temps ab el pintor Millais, amich d’en Ruskin, y aquest va tornar seré y perdonant al costat dels seus pares, demostrant en tot aquest assumpte una estoíca conseqüencia ab sos principis. Filosóficament enfonzat en sos estudis, resistí quasi sense vacilar aquella ratxa tempestuosa, y durant aquests anys de proba dúas de sas obras més bellas y més importants eixían á llum —Las set Llantias de l’Arquitectura y’ls tres volums de Las Pedras de Venecia.

 

Aquestas grans obras, junt ab un gran nombre de menys importants, aparegueren intercaladas entre’ls cinch volums dels Pintors Moderns. A la publicació en 1860 del darrer volúm d’aquesta, en Ruskin tenía afirmada entre son públích una autoritat, en materias d’art, qu’havía anat sempre en aument, fins arribar á exercir en el gust inglés una influencia quasi absoluta.

 

Arribat ab aixó á sa plena virilitat y al domini de sa forsa literaria, el crítich celebrat fa un cambi de direcció en sa carrera, que si extrany en apariencia, no es més que natural y 1ógich, prenent en conte sa sinceritat y resolució de carácter y l’esperit de sa doctrina estética, puig que no es en el fons altra cosa que una rigurosa aplicació dels seus principis. En el mateix any de 1860, ab gran estupor dels seus amichs y del públich, desde las columnas de la Cornhill Magazine romp el foch d’una manera estrepitosa y violenta contra las teorías económicas á la moda. L’efecte d’aquests articles en el camp sociológich, es sols comparable al produhit en el camp del art pel primer volúm dels Pintors Moderns. Basti dir qu’arribaren á tal punt las protestas, que l’editor de la revista, Thackeray, se va veure obligat á retornar al autor sense publicar el darrer de dits articles. Mes en Ruskin no era home que tornés fácilment enrera; publicá’l seu trevall en el volúm que porta per títul Unto this Last, y seguí impávit la nova campanya. De 1860 á 1870, sens abandonar del tot las qüestions artísticas, se consagrá ab totas sas forsas al estudi dels problemás socials, morals y económichs, afirmant cada día ab més coratje sa nova missió redemtora.

 

En 1870, nombrat professor d’Art de la Universitat d’Oxford, inaugura las series de conferencias que d’un modo tan brillant y també tan fatal havían de coronar sa gloriosa carrera. En ellas emprén un nou camí, barreja y síntesi dels dos anteriors. Ja no parla d’art sols als dilettanti, sinó al poble en general; ja no pren l’art com un fí, sinó com un instrument poderós pera la reforma moral y social que’l preocupa, y á la qual ell tracta d’arribar interposant sa gran popularitat de crítich. Aquesta y sa eloqüencia arrebatadora atreyan á l’aula milers d’estudiants de per tot el món, inclós de l’América. No hi havía sala capás pera l’auditori, y molt sovint las conferencias tenían d’ésser repetidas pera donar l’abast. En aquestas conferencias, qu’abarcan el darrer període de sa vida literaria (de 1870 á 1884), y foren després coleccionadas en diferents volums, se combina en la més fantástica amalgama, y sense cap preocupació sistemática, ni del llur objecte oficial, lo més personal y sovint lo mellor de la heterogenia ensenyansa d’en Ruskin en art, ciencia natural, política, religió, moral y economía. Ellas y las cartas als obrers, publicadas al mateix temps ab el títul de Fors Clavigera, contenen 1’ultim y desesperat esfors de aquell campió indomtable pera imposar son enlayrat ideal de la vida en el públich inglés. Inútil es afegir que aquest no’s va deixar convence. Enlluhernat per sa fogosa eloqüencía, remanía passíu, sense compéndrel, y’l día en que’l professor se proposá fer una proba del seu ascendent y una práctica demostració dels seus principis, invitant al seu auditori á qu’en lloch de perdre temps y forsas en sos sports ociosos l’acompanyés ab pichs y aixadas á apariar un tros de camí als encontorns d’Oxford, sols uns pochs dels seus deixebles el seguiren, y la experiencia degué abandonarse entre las riallas del públich. Un altre desengany més seriós rebía á la sahó en Ruskin ab el fracás de la Societat de S. Jordi, el més important dels múltiples experiments que l’ocuparen en aquesta época, que devía posar en práctica’l conjunt de sas ideas estéticas, morals y socials. Ab ella’s proposava convertir un recó del territori inglés en un país «bell, pacífich y fecond», símbol y realisació de la societat que somniava. Ab la cooperació d’alguns amichs foren compradas terras y s’establi’l centre á Sheffield, que guarda encara’l célebre Museu. Durant vint anys, gracias als seus esforsos, la cosa va marxar, mes al fí ell se va tenir de confessar vensut. En aquestas empresas extraordinarias el gran poeta de la vida esmersá son capital, sas energías, sa reputació y sa mateixa vida; y desengany sobre desengany el rendían á la trista evidencia de que’l món no era encara prou madur pera tanta ventura.

 

A més de tots aquells grans trevalls, no parava d’escriure cartas á la prempsa sobre’ls aconteixements públichs, ni d’entaular áspras controversias y denuncias sobre tota classe de materias y ab tota classe de personas. «Ell era com la conciencia viventa del món modern», diu un seu deixeble y biógraf, «y sentía agudament els errors y las injusticias dels altres. En cap etat va poder aquell cor sensible escapar á aquests dolors.» «Le pauvre enfant, il ne sait pas vivre», deya d’ell el seu guía alpí. «No es el meu trevall lo que’m torna boig, sinó’l sentiment de qe res ne surt», exclama ell mateix, en un moment de desesper.

 

Las 96 lletras de Fors Clavigera están impresas d’aquesta pugna suprema pera fer viure á tota costa’ls seus grans somnis, que ocupa la darrera etapa de sa vida. Mes com que ja no era qüestió de quadros ni catedrals, el sensat públich inglés no’s va deixar guiar tan fáciIment com avans per l’autor dels Pintors Moderns, y, devingut «una veu clamant en el desert», aquell héroe, acostumat á la victoria, caygué víctima de sa noble ambició. Ja anteriorment s’havían notat síntomas graves de desordre en son cervell poderós, y durant tota sa vida continuas malaltías havían amenassat son cos feble y malaltís. Sa sensibilitat mórbidament refinada havia tant mateix soportat braument els graos xochs de sa vida tumultuosa. Mes desde 1870, arribat á la vellesa, aquells síntomas anaren acusantse més y més terriblement en son cervell trevallat al excés, fins qu’en 1878 esclatá la tremenda crisis que devía inutilisarlo pera sempre. Els atachs de febre cerebral se repetiren després, deixant entre mitj llarchs intervals lúcits. En 1883, creyentse completament restablert, prengué nova possessió de sa cátedra, que la malaltía li havía obligat á abandonar. Mes aviat el públich se pogué convence de que sa curació era ilusoria. Ell mateix ho comprengué, y al any següent resigná’1 professorat y’s retirá per sempre de la vida pública. En sa poética estada de Brantwood, vora’l llach de Coniston, un dels més exquisits paratjes de la regió dels llachs, carinyosament atés per la familia de sa cosina Mrs. Severn, el vell venerable va passar els darrers anys de sa vida, soportant coratjosament las fortas grapadas del torb congriat en son cervell. Mes encara sa extraordinaria vitalitat va triomfar, y l’autobiografia qu’allí vá escriure ab el nom de Præterita’s conta entre sas més bellas produccions. Poch á poch la tempesta va anar minvant, mes sols pera fer lloch á un estat de reverie quasi infantil, precursor de la mort. Els darrers deu anys de sa vida’ls passá en Ruskin en apartada reclusió y en absolut repós, sols interromputs per la rara visita d’un intim, y unas pocas paraulas sobre sas publicacions y las obras d’altres, y de tant en tant la perdua d’un amich. Lentament, sense dolor ni malaltía, sas forsas l’abandonaren, y en 20 de janer de 1900 aquella ombra de vida expirava suaument en brassos dels seus. Per sa propia voluntat fou enterrat al cementir de Coniston, y la familia refusá l’oferiment de1 govern inglés de sepultarlo en la abadía de Westminster.

 

John Ruskin havia heretat de1 seu pare una fortuna de 200.000 lliuras esterlinas. A sa mort aquesta suma s’havía fos quasi del tot en donacions, subvencions d’obras filantrópicas, pensions de particulars y altres fins semblants. De fet els seus últims anys ell havía viscut exclussivament del producte de las sevas obras. Del seu magnífich museu, compost dels més notables exemplars del art y de la natura, sols quedavan alguns objectes escullits. Els seus funerals foren una imposant demostració de que sa popularitat y sa influencia no havían gens minvat en els setze anys de sa reclusió; com tampoch han disminuhit després, ans aumentan cada día, de lo qu’en son bona proba’l gran nombre de fundacions de tota mena que naixen continuament al calíu de sa feconda paraula y gloriós exemple.

 

Un detall en sos funerals. En ells, per una delicada atenció al gust del difunt, se prescindí del seu odiat negre. El drap mortuori era carmí, brodat ab sas favoridas rosas boscanas sobre fons gris. Poms y garlandas de tots colors cubrían el presbiteri, y al devant de tot una gran creu feta de sas tan estimadas rosas vermeIlas. No hi havia en son enterro, diu un amich, altre negre que’l que duyam pe1 nostre dol.

 

Negre, no-color ó negació de color. A qué extranyas reflexions no’s presta aquest detall en tan solemne ocasió—respecte á la vida que tornava á la terra, y al negre món en que lluytá fins á la mort, y al nou món que somniá, y volgué fer, y que esperém—d’ahont el negre será banit!

 

 

ELS «PINTORS MODERNS»

 

Aquesta obra, qual confecció ocupa quasi la meytat de la vida literaria del nostre autor, y qu’ab rahó n’es considerada com l’arbre mestre, més que un tractat sistemátích, es una colossal compilació dels fruyts dels seus estudis juvenils. Ab aixó no cal dir que, junt ab las qualitats més apreciables, ella presenta aumentats els defectes generals que’s senyalan en las obras d’en Ruskin. No’s cregui per’xó que careixi d’unitat, peró aquesta es més en l’esperit que la domina qu’en la forma de la exposició. Desde la primitiva carta á la Blackwood, ja esmentada, fins á la compleció del quint volúm, ella va anar creixent en importancia y proporcions en la pensa del autor, mateix que una montanya ab la superposició successiva de novas capas geológicas. Assolit ab el primer volúm el seu objecte inmediat—la defensa d’en Turner y demés alashoras moderns paissatjistas inglesos, Harding, Fielding, Prout, etc, en contra dels antichs Salvator, Poussin, Claude, representants de la tradició—aviat va sentir el novell crítich la necessitat d’ampliar el camp de la discussió, abarcant el domini sencer del art. Aixó ho pogué fer en els volums successíus, no més que desenrotllant plenament els diferents punts plantejats ó discutits en el primer. En aquest, després d’extendres en las condicions del art, passa á estudiar els fets naturals y compara ab ells las obras dels artistas. El resultat d’aquest estudi es la condemnació del antich convencionalisme, y la apología d’aquells paissatjistas inglesos, demunt dels quals coloca á en Turner com al més gran in­térpret de la Natura. El segón volúm, dedicat á las Ideas de Bellesa, conté lo que podría dirse la esté­tica dels Modern Painters. En el tercer, titulat De moltas cosas, fa la crítica de las diversas escolas. El quart es un inmens poema de las montanyas. Y en el quint tracta de la vegetació y del cel, y termina ab las ideas dominants expressadas pel gran art, y ab esbossos de las vidas dels grans artistas. Els cinch volums son igualment notables, y’ls tres darrers van espléndidament ilustrats per llur autor.

 

L’interés principal de l’obra es la circunstancia, potser única en el món, d’una íntima compenetració del crítich y del naturalista, fosos en la mes noble y pura concepció del art y de la vida. Aquella concepció que tendeix per una banda á fer del art una mena de ciencia—«la ciencia dels aspectes de las cosas», qual revelació vegé en Ruskin en els quadros d’en Turner, y quals principis intenta sentar en els Pintors Moderns; y per altra part una mena de religió, no precisarnent la Religion de la Beauté d’en Sizeranne, sinó més aviat la Religió de la Natura, á la qua1 vol fer retomar als bomes que se’n son apartats, «atribuhint al artista la responsabílitat d’un predicador, y excitant en l’esperit general aquella consideració qu’aytal ofici demana.»

 

Tres ordres d’estudis, tots tres ben importants y desllindats, se combinan, donchs, en aquesta obra: Teoría de la bellesa, observació dels fets, y crítica del art. D’ells, sols el segón será l’objecte dels fragments traduhits. En ells, dintre dels estrets límits del present llibre, quedan sumariament ilustrats tots els aspectes y aplicacions d’aquell gran Amor á la Natura, al principi esméntat com la nota fundamental de la vida y acció del genial escriptor. Desde las rapsodias de lírich entussiasme devant d’una eixida de sol vista desde un pich de montanya, passant per la minuciosa y vívida descripció dels infinits moviments de las onas d’un mar emborrascat, fins al cálcul pacient dels milers de rinxos d’un núvol ó dels grans de sorra qu’arrossega un rieró, sense may descuydar las consideracions d’ordre moral que aquells fets sugereixen, totas las mil variants d’aquella feconda passió’s manifestan en el text que segueix.

 

Y no es com á simple informació que l’ofereixo al curiós lector, sínó més aviat ab la esperansa de que 1’esperit que hi batega li sigui d’alguna ajuda y pugui trascendir d’alguna manera en sa vida actual; convensut, com diu molt justament una autoritat gens parcial, que «aquell qu’ha llegit las obras d’en Ruskin, s’acosta á la Natura ab una nova capacitat per’apreciarla. La seva atenció’s fixará en objectes sobre’ls quals ell avans passava indiferent, y ell veurá moltas cosas qu’avans li eran amagadas. Adhuch aquells que posseheixen aquesta capacitat, la reforsarán y aumentarán ab dita lectura. Y aixó no únicament ab relació á la bellesa dels Alps ó á la mar tempestuosa; sinó que ella’ls donará en part la facultat de trobar noble goig en lo més petit, en la floreta qu’al estíu’s gronxa devant la finestra, y fins en el pelat brancatje del arbre qu’al hivern se dressa en son jardi ó en la plassa de la ciutat; y tant si está seré com núvol, tant si plou com si fa sol, cada broma de las qu’avans sols li causavan pena y neguit, será pera ell una font de pura joya.»

 

 

EL PRESENT LLIBRE

 

Dúas observacions respecte d’ell me resta fer, que per lo demés ja deixo apuntadas en mon precedent trevall. Es la primera relativa á las famosas contradiccions d’en Ruskin, sobre las quals aquí sols tinch de remarcar que la forma fragmentaria d’aquesta traducció las posa sovint en relleu.

 

L’altra’s refereix al estat de la conciencia religiosa del autor, presa encara en las estretas mallas del calvinisme matern durant la confecció dels Modern Painters. Posteriorment, deseixit de dits lligams, aquest esquifit estat de conciencia li arrencará las més amargas queixas, y será un dels motius per que’s resistirá durant molt de temps á reeditar l’obra, ab la esperansa de refundirla d’acort ab sas mes humanas conviccions.

 

No puch posar fí á aquestas ratllas sense fer constar un deute que’m lliga al difunt professor Jacob Feis, deixeble y traductor alemany d’en Ruskin, á qual costat havía trevallat. Aquest escriptor ha publicat una serie de volums qu’en forma fragmentaria y en excelent traducció ofereixen al públich alemany lo més essencial de l’obra d’en Ruskin en sos diferents aspectes. Sense seguirla literalment, ans separantme sovint d’ella, aquesta obra ha sigut tant mateíx la principal inspiradora del meu plan (4), y m’ha servít també d’autoritat pera decidirme á fer lo que á alguns semblará potser una profanació, y qu’es sempre una desmembració delicada d’un’obra ja en sí fragmentaria.

 

Seguint, donchs, al professor alemany, he triat els fragments que m’han semblat més indicats al meu objecte. He procurat en lo possible que’ls fragments fossin integres. Prescindint dels títuls explicatius, may he gosat mesclarhi res de foraster; y si algún cop, com es inevitable, he tingut de suprimir alguna cláusula ó paragraf digressíus, ó confegir dos fragments separats en el text, seguint una práctica del mateix Ruskin, he suprimit els corresponents punts suspensius, per mor de no suspendre inútilment l’atenció del lector.

 

Aquest llibre es un trevall de proba. De la rebuda que trobi en el públích dependrá que’l traductor segueixi ó no’l camí comensat presentant en vo1ums successius y en forma semblant altres aspectes de la doctrina del mestre, ó traduhint ocasiona1ment algunas de sas obras menors en tamany, mes no en importancia y bellesa

 

 

C. M.

Barcelona, janer, 1903.

 

 

 

NOTES

 

(1) John Ruskin. Fragments traduits del inglés amb un assaig introductori.

(2) Las següents notas son tretas principalment de Præterita, la autobiografía d’en Ruskin, dels estudis que sobre ell han escrit R. de la Sizeranne, J. Bardoux, Marshall Mather, F. Harrisson, J. Feis, y articles de revistas y periódichs.

(3) Me permeto recomanar á l’atenció del meu amich D. R. D. Perés, aquests fets, que, al meu parer, destruheixen alguns conceptes emesos per ell al fer la crítica de mon anterior assaig en La Vanguardia del 5 de juny de 1901. Aixó es lo que resulta de las propias memorias d’en Ruskin (Præterita, I, 28, 87 y 243); com també la presentació d’aquest á Turner per Mr. Griffith en 1840, quatre anys després de la lletra á la Blackwood  (Ib., II, 66).

(4) En ell m’han guiat també In Montibus Sanctis, Cœli Enarrant y sobre tot Frondes Agrestes, tres trialls dels Modern Painters publicats per en Ruskin durant l’época en que’s resistía á reeditar aquesta obra.

 

 

 

MONTOLIU, Cebrià. 1903. “Introducció” en RUSKIN, John. 1903. Natura, Barcelona, Joventut, VII-XXXII.