John Ruskin

L’Inglaterra ha marxat al cap

del moviment industrial dels nostres dies.

Seria, doncs, natural que fos ella també

la primera de senyalar i d’intentar un remei

als mals que aquest moviment ha ocasionat.

(Un judici francès sobre en Ruskin.–

J. C. Phythian.–Manchester Quarterly.)

 

 

I

 

La raça anglosaxona acaba de perdre el darrer dels seus profetes. El dia 20 de gener de 1900, a l’entrar el món en la ratlla que separa dues centúries, plena l’una d’amargs desenganys i l’altra d’alegres promeses, i en el moment crític en què els efectes d’una guerra formidable i cruel començaven a pesar terriblement sobre el seu país com les primeres avançades del negre núvol de calamitats que l’amenaça, en el mateix moment crític en què ses profecies començaven a complir-se, aquesta figura venerable, ha temps oblidada dels seus, s’ajeia tranquil·la i solitària en el somni de la mort. Sovint escarnida, sovint desatesa, sovint acallada per la remor tumultuosa de les passions inferiors, sa veu poderosa ha sigut tanmateix, a la llarga, i tant si es vol com si no es vol, la directriu, la precursora i, en cert manera, creadora d’un gran moviment dins l’opinió pública anglesa envers la condemnació i l’esmena d’errors fatals quals resultats ara tot just comencen a sentir-se, i l’anunciadora, també, en el seu país, del nou món de regeneració amb què sembla venir prenyada aquesta nova centúria. Emocionat i exaltat per la visió profètica de veritats inefables –nou Orfeu dominant amb les harmonies de sa lira divina els udols infernals de les fúries modernes– ha llençat intrèpid enmig d’elles el seu missatge de pau, i les nostres ànimes, nafrades de dubte i d’egoisme, han trobat en la certitud i en l’amor dels seus oracles un bàlsam consolador

 

No sols un profeta, sinó un heroi, ha estat en Ruskin. Heroica fou la seva vida i heroica la seva mort. En realitat, en Ruskin morí fa alguns anys, víctima tràgica en sa lluita sublim i fatal contra tota l’opinió del seu temps. Era la darrera sèrie de conferències que donava a la Universitat d’Oxford, en aquella càtedra que ses predicacions havien fet ja tant famosa. El públic aplaudia frenètic, més que mai, a l’orador, encisat per la màgia irresistible de sa paraula. Aquests aplaudiments, capaços de satisfer a 1’home més ambiciós, a ell el desesperaven. Volia inculcar en el públic ses idees, i aquest sols feia atenció a ses paraules; i aquella aula que ell havia somniat fer-ne planter d’una nova generació, la va haver de veure cínicament devinguda vulgar teatre on, a costa dels més sagrats ideals, regats amb sa pròpia sang, li calia fer el trist papee de clown, distraient els spleens del respectable públic amb una comèdia indigna; Feia temps, d’ençà que no s’ocupava ja sols d’Art, sinó també d’altres coses de més palpitant interès per als seus paisans, com eren la ciència social i econòmica, la religió i la moral, que aquells que amb prou feines l’havien pogut seguir en sa primera volada, l’havien perdut completament de vista en sos enlairaments progressius. Però ara l’abisme que el separava dels seus s’havia fet més gran, Ara ja no s’acontentava amb predicar i escriure llibres: ara tractava d’implantar ses utopies i realitzar ses idees. Fins a quin punt pot arribar l’aberració del geni quan es vol posar massa en contacte amb la multitud rutinària (Pegàs volador junyit al jou al costat del bou mandrós), és inconcebible. Això e1 va acabar d’enfonsar. Aquest esforç immens per a sostenir una lluita tant desigual, ell sol contra tots, el va aclaparar, com era inevitable. Què és la mà de l’home més fort per a deturar la marxa d’un tren? El Progrés Modern va seguir el seu camí, impertorbable, llençant negre fum per ses mil xemeneies. L’heroi va caure, i el monstre va passar trepitjant amb menyspreu les despulles sagnants de sa víctima temerària.

 

Una malaltia mental sobrevingué d’aquesta lluita suprema, i en Ruskin restà per sempre més impossibilitat per a tot treball intel·lectual. A les vores del llac Conniston, que ell amb tanta passió estimava, vivia fa alguns anys retirat, inactiva sa ploma revolucionària, i reduïda al silenci sa màgica paraula, solitari, voltat solament d’alguns amics fidels, separat completament del món i esperant serenament la mort, com aquell que, havent acabat la seva feina, espera tranquil a la porta del seu amo l’arribada del salari. Res dc soroll, res de plany, res de neguit en aquesta vellesa privilegiada, plàcida, tèbia i serena, com crepuscle de tardor; i ara, al pendre comiat dels seus germans, ell ha pogut veure somrient que els seus anys de silenci forçós no havien passat en va, i que la Natura treballa en el silenci i en el repòs molt més que els homes en el ple de llur activitat i tumult. La llavor estava llençada, i el que el seu prodigiós esforç individual no pogué fer, quinze anys de silenci i de pau ho acompliren. Les seves ensenyances en matèria d’Art (més o menys ben compreses) són avuí exteses i acceptades per tot el món, com que tot el que s’anomena Art Modern, en oposició al Clàssic i Acadèmic, deriva d’elles. I en quant als seus punts de vista en Religió, Moral, Sociologia, Economia i Política, per més que lents en imposar-se, per les fondes i radicals transformacions que demanen a la societat, no per això deixen d’haver filtrat per totes les capes socials de sa nació fins arribar la saó a les masses, qual socialisme les reconeix per senyera; havent-se arribat a dir per algun crític que si la missió d’en Ruskin en el terrer de l’Art pot considerar-se com terminada, l’influència que aporten ses doctrines en l’ordre social tot just comença a sentir-se, essent la tasca d’altres generacions que la seva el portar-les a la pràctica.

 

En Carlyle, en els seus Heroes, ha estudiat, o, millor, ha cantat amb paraules de flama la veritable essència de l’heroisme i les variades formes baix les quals en el transcurs de la història aquesta força immensa i misteriosa, segons els llocs, temps i circumstàncies, s’ha presentat. La matèria és de sí inagotable, i avui més que mai, perquè si bé és veritat que en altres temps les preocupacions socials han volgut vincular aquest privilegi dins classes i professions determinades, com eren reis, guerrers, sacerdots, tindrem de confessar, tanmateix, que és un benefici que les corrents democràtiques modernes ens han proporcionat el de posar l’heroisme a l’abast de tothom, grans i petits, benefici que no deixa de trobar sa compensació, per desgràcia, en la disminució en nombre i talla dels nostres genis, comparats amb els d’altres temps més feliços, quan l’arbre sagrat de l’heroisme creixia fort, robust i majestuós, estenent per tot el món la seva ornbra a través dels recintes inviolables dels temples i dels murs inexpugnables dels castells.

 

En Ruskin, precisament, ha vingut avui a informar un nou aspecte, una nova encarnació del vell Heroisme. En ell hem pogut veure per primera volta a l’Heroe com a Crític. Aquest fou, en efecte, el seu ofici, on entrà empès per la força irresistible de les circumstàncies (crític d’Art primer i d’altres coses després), i al qual va romandre fidel tota sa vida, sense cuidar-se ni un sol moment de si l’embalum de sa genialitat cabia o no dins dels estrets límits d’aquesta professió humil.

 

La Crítica: heus aquí una cosa que semblarà a molts incompatible amb l’Heroisme, com semblava als romans l’ofici de mercader, i a l’Anglaterra d’en Shakespeare el d’actor o d’autor dramàtic. I, tanmateix, no sols la Crítica no està renyida am l’Heroisme, sinó que, com totes les professions, estats i condicions humanes, sols dintre de l’Heroisme troba la plena expressió del seu paper social i, per tant, la seva raó d’ésser. Sols un heroi, batejant-les amb el foc del cel, les pot donar la consciència i la dignitat de sí mateixes, i amb elles el dret de ciutat. La Crítica és una ciència o un art completament modern. És filla legítima de la Reflexió, planta que no es fa en les valls paradisíaques de l’Evolució, sinó que troba el seu desplegament en els cims nevats d’on s’albiren grans panorames. Molts l’han desconegut i menyspreat aquest art pervingut. Apol·lo i les Muses, diuen, no e1 poden admetre en llur Parnàs. El crític no és mes que un artista manqué, un home que no ha pogut arribar a dominar el seu art, però que n’ha après prou per a xerrar d’ell als ignorants, un reporter més o menys il·lustrat encarregat de satisfer com els altres la curiositat pública; un mercader innoble i innecessari que separa el productor del consumidor d’Art, de Ciència o de Literatura.

 

Efectivament, aquest fou el modest origen de Crítica, i així vivia arrossegant-se per terra, fins que trobà en en Ruskin el seu heroi, que, alçant-la de la pols en què jeia i converint-la d’esclava en reina, va revelar al món sa essència veritable. La Crítica en les mans d’en Ruskin és un Art i un Art poderós. Més que Art, és una professió santa, un sacerdoci de l’home, savi i poeta ensems, que, penetrat de la santedat de treball humà en totes ses branques i professions, fa d’ell l’objecte del seu estudi i l’assumpte grandiós del seu poema. L’escultor treballa el marbre, el pintor treballa els colors, el poeta la paraula, el savi els cossos, les substàncies i els conceptes, tots modelen llur material conforme a la llur idea. La Crítica en les mans d’en Ruskin treballa el treball de tots aquests i el modela a la seva idea: és l’Art elevat a la segona potència. Després d’en Ruskin ja no deu, ja no pot anar el crític captant com un esclau darrera el brillant estol dels artistes, sinó que d’un bot es posa al davant d’ells. No sols forma part de la llur societat, sinó que ocupa en ella per dret propi un tron fins ara vacant. El crític és el poeta dels poetes, és l’artista dels artistes. Aquests treballen les primeres matèries del món. Aquell agafa llurs obres, les tria, les estudia, les compara, les ordena, i canta, poeta com és, llur conjunt harmoniós; dirigeix l’immensa simfonia del treball humà, i, fent-se l’intèrpret, la síntesi i l’oracle de ses mils veus, predica a la multitud les ensenyances del sublim evangeli que proclamen. Tasca santa i sublim, però terriblement costosa, requerint facultats extraordinàries, i de resultats que ara tot just es destrien, però que suggereixen un gloriós avenir. Avui no ha estat això més que un assaig, i encara un assaig parcial; mes el dia en què aquesta noble munió dels artífexs de la pensa, el dia en què tots els poetes, tots els artistes, tots els savis, que, escampats avui per tot el món. treballen, cadascú en el seu racó, isolats i a les fosques, sense conèixer-se uns als altres, no sabent lo que perden llurs forces que es destrueixen i s’anul·len mutualment així dispersades per manca de direcció; el dia en què, conscients de la llur missió divina, una nova ordre com la dels cavallers-sacerdots de l’Edat Mitjana, fortament organitzada amb ses jerarquies i estricta disciplina, concentrés llurs mils raigs de llum en el reflector poderós d’una direcció sàvia, inspirada i vident, ¿vos atreviu a imaginar quin bot més prodigiós no hauria fet, en quina nova era d’esplendors no hauria entrat la humanitat? La torre de Babel, ¿no hauria arribat potser el moment de reconstruir-la.

 

Mes, deixant-nos de digressions i tornant al nostre tema, direm, en definitiva, que en Ruskin fou un crític per sa professió, un poeta per son temperament i un heroi per sa vida empleada totalment i exclusivament al servei d’un ideal sant i coronada a la fi amb la palma del martiri.

 

¿Quins són aquests ideals, com han nascut, com s’han desenrotllat, en quin medi i baix quines formes i condicions? En una paraula: ¿qui és en Ruskin, com ha nascut, com s’ha format, què ha dit, què ha fet? Preguntes són aquestes tant difícils de contestar, en un breu assaig, com ho fóra e1 trasvassar la mar dintre d’un vas; preguntes tanmateix que d’una manera o altre, i amb l’aproximació que mes forces permetin, em proposo actualment respondre.

 

No és pas el meu propòsit fer una biografia, ni un estudi total ni parcial, de l’obra d’en Ruskin; empresa, per una part, superior als límits que m’he imposat, i, per altra, supèrflua per no faltar, per cert, bons treballs d’aquesta mena (1). És el meu propòsit fer tant sols una senzilla presentació d’aquest personatge, digne per tots conceptes d’ésser conegut (2). L’última paraula respecte de ses doctrines està encara per dir i trigarà potser encara a ésser dita. Mes jo, no considerant-me amb forces ni amb autoritat per a judicar-lo, m’acontento amb senyalar a l’home entremig de la munió, per a promoure entre nosaltres el seu estudi i, si fos possible i convenient, l’assimilació de quelcom del seu esperit.

 

 

II

 

L’Anglaterra, s’ha dit, és el país dels contrastos, el país de la llibertat i de les restriccions, de l’aristocràcia i de la democràcia, de la religiositat i de l’escepticisme, de l’idealisme més vaporós i del realisme més abjecte, i aquesta impressió, que és la que al foraster generalment produeix aquella estupenda amalgama d’interessos oposats i aguantats en miraculós equilibri per una llei invisible, es troba nova i plenament confirmada pel cas d’en Ruskin. L’Anglaterra d’en Bentham, d’en Stuart Mill i d’en Smith, l’egoista, la positivista, la filistea i prosaica Anglaterra, la pàtria del carbó, del fum i del ferro, que més aviat als nostres ulls meridionals ens sembla una immensa fàbrica que una nació, aquest és el medi on ha nascut i viscut el nostre heroi, l’enamorat de la Natura, el defensor de l’Art i, finalment, com a conseqüència per ell lògicament deduïda, l’enemic mortal, franc i decidit del moviment industrial modern i de tot el que

en ell ens ha conduït.

 

I no es cregui que en Ruskin deixi per això d’ésser anglès, perquè ho és de cap a peus; tot ell, cos i ànima, d’una sola peça, concebint i obrant d’un sol cap, meditant tot el que fa i fent tot el que medita; esperit positiu aferrat a la realitat, enemic de sistemes i de dogmes i de tot el que pugui constituir la més petita trava a la lliure investigació experimental, tot això és ben anglès. Sense cap dubte, a la primera vista descobrim en ell un descendent directe d’en Bacon i d’en Shakespeare; i si, per altra part, considerem que en Ruskin és tingut pels seus mateixos enemics com un dels més grans si no el més gran estilista d’Anglaterra, dominant son llenguatge com ningú avui i, ben pocs en el passat, podrà potser no estranyar-nos el fet que, malgrat la terrible oposició i cruels burla i menyspreu amb què ses tendències foren de cap rebudes, no va trigar de reunir-se al seu voltant un cercle d’admiradors que avui dia s’ha tornat secta, al mateix temps que l’opinió imparcial ha anat evolucionant respecte d’ell fins al punt d’haver pogut disfrutar en vida d’una popularitat ben guanyada (3).

 

Però cap d’aquestes raons fóra prou per a explicar-nos satisfactòriament l’apassionament de la discussió, la fúria del combat i la glòria enlluernadora del triomf, tractant-se com es tracta d’un home que ha tingut l’ardidesa de renegar en plena Anglaterra de la reforma protestant i de la política econòmica industrial i comercial angleses, que són els dos ídols sagrats, intangibles, que tot esperit verament britànic deu sense reserva acatar.

 

I és que avui, com en tot temps, aquí, com a Anglaterra, com per tot arreu on un alè de vida bategui, a la llarga i malgrat modes, estils, escoles i tota mena de fantasmes, sols el que val és apreciat. –Val (és a dir, usant de son propi raonament) de valere, ésser bo, sa, robust; robust de vida (si es tracta d’un home) o valent; robust per a la vida (si d’una cosa) o valenta.– I és aquesta vida sanitosa, aquesta sang perfumada de cor verge que glateix l’invisible per entremig ses paraules, que fa que llur lectura ens encisi d’un mode inexplicable, perquè és ben veritat que el ventrell humà està avui afamat i a més viciat per excés de drogues: les falsificacions i les imitacions són en majoria, i amb dificultat es troba per a l’ànima arraulida i malalta un aliment veritable, és a dir, que tingui vida o valor.

 

És per això que la seva obra, gran per sí mateixa, és immensa per sa transcendència, i fins baix l’aparença modesta de crítica de les arts plàstiques commou els fonaments de la societat. Un gran cap, un gran cor junts amb una voluntat de ferro el caracteritzen, i enmig d’això una sinceritat i una curiositat tant extraordinàrics que un home gairebé se’l figura com un nen gran. Ell és, efectivament, un home que si, atret per l’esclat de sa bellesa, es para a considerar una flor –i una flor es l’Art de l’arbre de la Vida– els entusiasmes del seu cor enamorat no són prou per a dissipar del seu enteniment la set immensa de conèixer, ni els seus ulls s’acluquen, ni el seu cap li roda mai; tot adorant aquella flor, amb respecte l’examina i fondament l’analitza, i no l’abandona fins que ha estudiat l’arbre sencer fins les arrels més amagades. Però el secret de sa força està en el seu lema, en el lema de sa vida, «Amor i Veritat, no em deixeu» (4), al qui restà fidel en tots moments de sa existència. Amor i veritat, no em deixeu. Si com un veritable home de ciència a la moderna ha consagrat la seva vida a la busca exclusiva de la veritat en les mil variades direccions dels seus estudis, com un poeta veritable l’ha estimada aquesta veritat, i com un sant l’ha adorada i s’ha sacrificat per ella arreu on l’ha trobada; i l’Amor i la Veritat, en justa correspondència, no l’han abandonat, i així ses paraules, sien quines sien, captiven sempre amb llur música etèrea, suggestionen d’un mode inexplicablee fins a aquells que són enemics de sses opinions, i ens convencen no tant pel que diuen com pel que callen i deixen endevinar, perquè llur autoritat no és pas en elles, sinó en el to en què parlen. Aquesta és la força secreta, aquesta és la vida que anima l’obra d’en Ruskin, vida que en va busquen els homes en tants mils i mils d’obres de tants mils i mils d’escriptors amb què llur supèrbia és glória. Són la veu d’un home que ha vist i que ha estimat tant com ha pogut i que amb tota sinceritat i ple d’amor i d’efusió ens comunica ses pròpies experiències.

 

«L’Anglaterra –s’ha dit– ha marxat al cap del moviment industrial dels nostres dies.» «La història de l’Anglaterra –ja havia dit en Macaulay– és, abans de tot, la història del progrés.» Però veus aquí que del fons d’aquell Pandemònium social, enmig del terrabastall d’una lluita despietada de classes i per sobre de les mils eixordadores estridències del febrós bategar del ferro i de l’infernal xiscladissa del vapor, una veu s’alça distinta, ressonant d’una manera estranya. Com la veu de la consciència d’un poble que ha comès un crim, en el moment més crític s’ha fet sentir, i els seus accents patètics i tons de perfecta convicció, prenyats de negres pressentiments i de vagues esperances, han fet reflexionar a més d’un. I no ha estat aquesta la primera volta que això ha succeït. Feia molt poc que allí mateix una altra veu tan poderosa, però més fatídica, hi havia ressonat declarant que el tal moviment industrial havia estat un error i el titulat progrés modern un retrocés, i que amb paraules de vident a l’Anglaterra i als pobles que la seguien profetitzà una ruina certa si no rectificaven de pressa el llur camí. «Ai!, que no forem prou savies! –deia.– Hem pres la Semblança superficial per la Substància perdurable; ens hem allunyat de les Lleis d’aquest Univers i, mireu, el Caos desenfrenat i la Quimera inane ja es preparen per a devorar-nos.» I en Ruskin la va escoltar aquesta veu, i el seu cor vibrà amb ella a l’uníson; però com que ell no havia mai descendit, com en Carlyle, al negre abisme del dubte i del desesper, i el seu cor restà sempre materialment verge, també ses paraules foren més gracioses i consoladores, i, així com les profecies d’aquell foren un sulfurosa erupció d’anatemes i malediccions, lees d’en Ruskin ens deixen entreveure a la ratlla de l’horitzó, sota d’un cel tenebrós, la rosa aparició d’una nova aurora que, fent oblidar les misèries actuals, omple a tot cor d’alegres esperances. I és per això que tot cor es té d’alegrar de que un tal home hagi viscut i de que tals paraules s’hagin pronunciat, i és per això que l’egoista, positivista i escèptica Anglaterra, després d’haver-se’n burlat i d’haver-lo condemnat, després d’haver-lo aplaudit sense comprendre’l prenent-lo per un boig, a la fi ha començat a escoltar formalment el seu missatge i a recollir amb reverència el seu testament. Què és el que en farà? Si l’acceptarà o el rebutjarà, si l’esperit anglès té prou força vital per a assimilar-se les precioses gotes d’elixir de vida amb què sens dubte fermenta, o si l’oblit com negra llosa cobrirà per sempre més en sa pròpia pàtria les despulles del màrtir, és qüestió de poca importància. Potser els temps no són encara propicis; potser és una altra molt diferent de la somniada per en Ruskin la missió en el món de l’Anglaterra; potser el místic anyell té d’ésser encara altre cop trepitjat per la despiatada grapa del lleó. Tant se val. La llavor està llençada. Si no és avui serà demà: si no és allí, en altres terres més joves i més fortes germinarà. «Lluita, cor valent i sincer –ha dit en Carlyle– i no tremolis en la sort ni en la desgràcia. La causa que defenses, en tant que és veritable i no més, però precisament en tant, és ben segura de victòria. La mentida, no més, que contingui serà destruïda, com aixís deu ésser. Però sa veritat és part de les pròpies Lleis de la Natura, coopera amb les eternes Tendències del Món i és invencible.»

 

 

III

 

La seva història és molt senzilla. Fill únic de burgesos cultes i acabalats, trobà en la llur riquesa i benestar els grans avantatges d’una educació sòlida i esmerada i d’una posició esplèndida que li permeté més endavant dedicar sumes enormes a la seva cultura i a l’adquisició del gran cúmul de coneixements que provocà després l’eclosió del seu geni crític.

 

Mes no foren aquests sols avantatges d’ordre purament material els que degué a la providència del seu naixement. En els seus pares tingué també en Ruskin la gran sort de troobar l’impulsió primordial del camí de sa pròpia vida, els gèrmens i models de les dues grans qualitats que caracteritzen d’una manera indeleble sa pròpia personalitat; l’Amor a la Natura i la fonda Religiositat: qualitats que pdoen realment reduir-se a una sola, puix la primera no és al fons, ni pot ésser més que la manifestació natural i necessària de la segona, que en tot cor sensible i obert com el d’en Ruskin no pot menys de verificar-se. En el puritanisme rígid i exaltat de sa mare, que ni li comprava joguines ni li permetia jugar amb els nois de la seva edat, de por que el seu es tornés frèvol i mundà, i que dedicava llargues hores a fer-li aprendre de cor capítols sencers de la Bíblia, es troben els fonaments veritables d’aquell gran sentiment religiós que inspirà sempre als seus actes i paraules; religiositat portada a l’exageració en ses primeres obres, plenes de dogmatisme teològic i de biblisme pesbiterià (5). Però el seu pare, estranya barreja de comerciant i d’artista, i li va encomanar de bona hora el seu gran entusiasme per l’Art i per la Natura, i la dolça influència de l’amor i de la veneració que per ell sentia va deslliurar al fill dels perills de corsecació i d’envarament dogmàtic a què l’influència de sa mare l’exposava. L’excés de fervor religiós amb què el seu cor sadollava, va trobar així en la contemplació estètica de la Natura una porta segura d’escapament, una vàlvula de seguretat, que el va privar de caure en les extravagàncies místiques a què el seu temperament l’empenyia; canal d’aigües pures i vivificants que va establir entre el seu esperit i el món una comunicació recíproca, constant i benèfica, mantenint en l’un la pau i l’equilibri indispensable per a la vida, i fecondant l’altre amb els recs suavitzats de ses revelacions tormentoses. I així com en l’intimitat de sa educació familiar podem sense esforç trobar els gèrmens de la qualitat més preciosa del seu caràcter, aquella qualitat que devia fer d’ell més endavant –literalment i sense por de paradoxa– un místic d’acció.

 

De bona hora, des de l’edat de cinc anys, veiem al tendre noi acompanyar als seus pares per llargues i estranyes peregrinacions a través de l’Anglaterra i de l’Escòcia, de la França i de la Suïssa. En aquests estranys viatges, mig mercantils, mig estètics, fou on en Ruskin va començar a obrir els ulls a la Natura, i la seva sensibilitat exquisida va trobar un guia ideal en aquell bon senyor del seu pare que empleava els dies fent negoci, i els vespres, acompanyat del seu fill, en excursions romàntiques al clar de lluna, per lees vores d’un riu o vers les runes històriques d’un vell castell o catedral abandonats; o bé, quan el temps no ho permetia, copiant amb amor dibuixos i aquarel·les d’en Turner, o llegint en família versos d’en Wordsworth. En aquests estranys viatges fou també on va començar a estimar-la amb el seu cor pur d’infant i a interrogar-la tímidament, en aquesta Natura que més endavant havia d’ésser el seu únic mestre, el seu únic model i l’únic mot de la senyera dels seus combats, i en aquests estranys viatges em sembla trobar l’impuls decisiu, el segell que va consagrar definitivament la seva manera d’ésser; perquè en ells, a més de rebre les primeres impressions, que són les que generalment decideixen de la futura configuració de cadascú, va trobar també les eines i materials necessaris per a l’edificació del seu gran caràcter; d’ells deriven, en efecte, llur naixença i desplegament, els dos trets més originals i més famosos de sa fisonomia d’escriptor, això és, l’esperit crític i el tourisme (6) i ells foren, en una paraula, com el guarda-roba a on el seu geni, encara nu i per consegüent indistint, va acudir per a vestir-se i manifestar-se així entre els homes.

 

Tot lo demés de sa vida és natural i lògic com el curs d’un riu, que, per més que faci voltes i fins algun cop via enrera, no per això deixa d’anar al mar pel cami més dret possible. Així és com, dotat d’una tenacitat prodigiosa, d’un esperit analític irresistible i d’una ànima equilibrada i serena com poques, el veiem abraçar aquest amor a la Natura, no com un malaltís i atordit dilettante, a ratxes i cegament, sinó com un home veritable, abocant-s’hi tot ell, cos i ànima, consagrant-li totes les facultats d’aquesta, pensa, cor i voler, adorant-la i interrogant-la al mateix temps; i més que com a home, com a heroi, és a dir, com a germà nostre, oferint-se en sacrifici i arrencant-li, en bé de la humanitat, per cada bes una penyora i per cada comunió amb ella una paraula de salut que, més o menys imperfectament traduïda a la nostra llengua vulgar –amb quina aproximació, al qui hagi fet el seu camí li toca dir-ho– a la humanitat present i futura queda, quan menys, donada com a testimoni d’una ànima noble i generosa.

 

Totes ses altres passions queden com engolides i s’esvaneixen devorades dins la gran foguera del seu Amor a la Natura; totes, inclòs son primer amor, que, «com a home capaç d’una gran passió imaginativa, el va sacudir amb ones furioses», i que, contrariat per motius religiosos, el va conduir per terribles crisis a les portes de la mort, de la qual l’altre Amor el va salvar. «I més endavant, quan, curat ja del tot –diu en La Sizeranne–empès pels seus parents i amics, es casa amb una noia de Perth, de rara bellesa, no s’interromp per això el seu somni místic; i quan, després de sis anys, la seva dona l’abandona i la unió legalment formada legalment es dissol, el gran entusiasta no sembla haver apartat ni un instant els seus ulls dels horitzons radiants de la terra, ni haver fet infidelitat a la Natura.»

 

Aquest Amor a la Natura l’impulsa naturalment a estudiar-la. La Mineralogia, la Botànica, la Geologia, la Meteorologia, són de sa part objecte de seriosos estudis, començats des dels quinze anys i publicats en diverses revistes; ensems que dibuixa i pinta i fa versos, començant a conquerir-se la seva doble anomenada de pintor i de poeta.

 

Aquest mateix Amor a la Natura el fa descobrir en el paisatgista Turner, quin gran geni era aleshores desconegut i menyspreat, un intèrpret fidel i amorós de sa estimada, i el Profeta d’un gran art eesdevenidor. I, allargant-li la mà generosament, emprèn la publicació de sa primera obra, The Modern Painters, amb l’única intenció, al principi, de vindicar-lo, no dubtant, per a conseguir-ho, d’atacar la teoria estètica estantissa, però universalment acceptada, d’en Reynolds i dels acadèmics, rompent amb totes les tradicions i plantant per sobre les runes de l’art anglès passat a en Turner, com la primera pedra del seu nou temple esdevenidor. Obra colossal, en quals cinc volums va llençar tota la ciència recollida en ses minucioses i variades observacions i estudis –els fruits de tots els treballs de sa primera joventut– empresa en defensa d’un artista a qui personalment ni tant sols coneixia! Obra que, malgrat defectes propis de tot fruit primerenc (7) i dels quals ell mateix en notes d’edicions posteriors despiatadament se’n burla, tant per l’immens acopi de coneixements de totes classes quc conté, com per la fonda i sobtada revolució que va produir en l’Art anglès, podria fer ella sola l’anomenada d’un escriptor.

 

Publicat el primer volum d’aquesta obra, i encesa d’un cop la lluita per tota la línia, l’instint de pròpia conservació, obligant-lo a armar-se amb arguments sòlids per a sostenir els atacs furiosos i cruels de què fou objecte, el va portar fatalment a estendre més i més el camp de batalla i, abans de continuar els demés volums, a aprofundir més i més els misteris de l’Art i les lleis de la Bellesa. Estudi que, a mida que confirmava, aclaria i modificava ses idees, el va dur a publicar tota una sèrie d’obres (8) que van aparèixer intercalades entre els cinc volums dels Modern Painters, i en les quals amb inspirades paraules exposa les seves idees sobre la Pintura. l’Escultura i l’Arquitectura. El primer viatge que va fer a Itàlia amb aquest objecte fou per a ell una revelació. Allí l’enamorat de la Natura, el Sant Francesc modern, «va obrir els ulls a un art no mencionat per en Reynolds ni pels crítics anglesos», i va reconèixer en aquell art naïf, sincer i creient dels primitius l’ideal realitzat dels seus somnis, essent allí realment on l’enamorat de la Natura va enamorar-se de l’Art com d’una segona Natura o de la seva imatge reflectida en cristall puríssim.

 

La història sencera del Pre-rafaelites queda inclosa com un episodi dins d’aquest gran poema Ruskinià; gairebé com una flor hermosa, però efímera, en una planta vigorosa i durable. És sabut que Rossetti, Hunt i Millais, havent desertat escandalosament de les files acadèmiques, varen resoldre, en un acte heroic, de rebutjar la corrompuda ensenyança que en elles se’ls oferia i no aprendre més sinó de l’únic mestre, la Naturas, no beure sinó a ses fonts pures i eternes. A ella van acudir en «plena sinceritat i humilitat de cor», seguint, potser inconscientment, l’hermós precepte d’en Ruskin. Menyspreats i escarnits de tothom, i rebutjats en totes les exposicions, no vacil·la el nostre heroi en fer de llur generosa protecció una nova gesta en sa carrera; i, per més que el llur art no era aleshores gaire més que el tímid i inarticulat balbuceig de tres infants, ell els reconeix al punt com a seus, i, veient ell sol entre els crítics la transcendència d’aquell balbuceig, els empara amb sa gran autoritat contra els atacs furiosos de tota l’opinió anglesa, i els condueix, finalment, a una victòria brillant i quasi miraculosa que devia dur un nou alè de vida no solament a l’art anglès, sinó al de tot el món.

 

En Ruskin arriba amb això a una època de la vida en la qual, per més que un hom faci, per més que cridi i giri el cap per a no veure, ni la lluita clamorosa de les passions, ni el teatre enlluernador de la il·lusió són ja prou per a amagar-lo de sí mateix i de la paorosa realitat; allí, cobrint tot l’ample del seu camí l’Esfinx implacable, tantes voltes i amb tants esforços evitada, immòbil, impertorbable, insensible, l’espera. L’enigma té d’ésser resolt, baix pena de mort. «Fins aquí, i no més –li crida– respon i passa; no responguis, i entorna-te’n a les tenebres d’on has sortit.» Moment solemne i decisiu; cap intel·lectualisme, cap diletantisme, cap artifici són ja capaços de fer-li aclucar els ulls i continuar jugant, com fins ara, damunt la blanca llosa que ha tingut l’ardidesa d’alçar. Moment de prova per a l’home on es decideix per sempre més la gran qüestió del «ésser o no ésser» (to be or not to be). Moment solemne i decisiu que per a tothom arriba, d’«el·lecció breu, però eterna», on tot el més bell de l’existència de l’home, tot el que d’afirmatiu i de positiu en el fons del seu cor els jocs innocents de l’infantesa hagin anat depositant, és cridat de sobte a l’arma per a decidir sense remei, en una sola batalla, la lluita eterna de la Vida i de la Mort, de l’Afirmació i de la Negació, de la Llum i de les Tenebres!

 

Al fons del més insondable Venusberg hi ressona al seu dia la campana del sacrifici, i tot d’una les veus interiors s’ouen distintes; llur murmuri confós es torna clar i articulat, i l’home lluita desesperadament per a desfer-se dels braços fatals de Maya, l’encisadora. Qui ho conseguirà? L’Heroi solament; aquell que tingui forces per a dir: «Fins ara he estat una criatura, però d’avui endavant seré un home. No vull que el plaer i la pena, la paor i l’esperança em trontollin més d’ací d’allí com les ones a un cadàver. Vull ésser jo el qui pensi, vull ésser jo el qui vulgui, vull ésser jo el qui faci. El Déu que habita al meu pit que em doni la mà i jo el seguiré; i amb la meva llantia encesa donaré testimoni de la Llum a tots els qui tinguin ulls.»

 

En Ruskin, força és confessar-ho, en·eix moment de prova es va portar com un home. Tot, sa posició social, l’èxit cada dia creixent de ses obres, ses pròpies inclinacions i sa edat ja lluny de la joventut, el convidava a seguir discutint art des de les tranquil·les i confortables esferes de la burgesia i, no cuidant-se del que passava al seu voltant, fruir plàcidament de sa bona estrella, com tants i tants en semblat cas han fet.

 

Però evidentment en Ruskin no havia nascut per a ésser feliç; al menys així ell ho va entendre. Pertanyia a la casta d’aquells que «no poden cloure els ulls», que diu en Maeterlinck; tenia a totes hores la realitat present que el suggestionava i li era força respondre d’un mode o altre a les terribles preguntes que feia temps l’obsessionaven. «¿Tindré jo dret a gaudir de la Natura, de la vida, de l’Art, quan ara mateix al meu costat tants milions de sers infeliços, germans meus, la immensa majoria d’ells s’estan consumint al fons de la més desconsoladora abjecció, de fam i de fred i, el que és pitjor, d’angúnia i mal de cor? Jo, el ric, l’afortunat, voltat de Turners i de Tintorettos, sol entre milions, gaudint de les voluptats del luxe i d’una instrucció i educació refinades, què els hi vaig a predicar, com em puc fer entendre dels meus germans agonitzants? Pa els hi falta i vestits, i fe i amor, i no consells ni sermons. És més: ¿és possible, ni tant sols concebible una sola obra d’art veritable mentres duri l’estat present de coses?» «Aneu a la Natura amb tota simplicitat de cor», havia dit als artistes. Però, ¿on és aquesta Natura, quan amb prou feines ens queda un pam de terra que homes miserables i dolents no hagin estrafet i enlletgit, contrariant amb mires interessades i egoistes les lleis eternes a què tot l’univers està subjecte? «La figura humana, qual estricta còpia –havia dit– és l’ideal més noble que es pugui qualsevol artista proposar», on és aquesta meravella de la creació? ¿Serà el pit enfonsat i els muscles raquítics i extenuats i, el que és pitjor, la fisonomia embrutida pel treball innoble de la màquina, d’un desgraciat obrer fi de segle? ¿O bé la musculatura artificial feta a compàs, caricatura d’atleta, de l’ociós sportsman que consum son temps i ses forces, contra totes les lleis de la Natura, en un treball improductiu? No, no és certament d’aquests models de qui parlava quan donava als seus deixebles el cèlebre consell de «no rebutjar, no menysprear, no escollir res», després tan discutit. I si d’aquí passem a considerar les condicions i capacitats actuals dels públics i dels artistes, tots irremeiablement arrossegats dins d’aquest remolí vertiginós de febres i neguits sense fi que s’anomena vida moderna, ja no ens estranyarà que el mestre que senyalava com «condicions essencials de l’art el més noble, d’una mà d’obra impecable i durable, la serenitat en el repòs i en l’acció i la figura deslliurada de tot vici o dolor», hagi quedat fondament desconsolat a la vista d’una realitat tan diferent del seu somniat paradís i que precisament en relació a la fondària d’aquest abisme hagi estat la maror del seu desconhort.

 

Disset anys, la flor de sa joventut, havia invertit lluitant amb tota classe d’armes –llibres, conferències, escoles, museus, etc,– per a portar art a les masses, per a «anunciar-les el bon temps vinent, ensenyant i predicant amb dolces paraules i amb aparent acceptació que els homes han d’ésser bons o si no que no pintin». I tanmateix els homes seguien iguals, el bon temps no venia. Per què? Que ho destorbava? ¿És que potser «no fóra el problema fer davallar l’Art a les masses, com les escoles oficials intentaven (i intenten encara desgraciadament), sinó aixecar les masses a una apreciació de les qualitats reals contingudes en lot art vital i fer-les plenament capaces d’ell?»

 

En Ruskin d’un cop d’ull va comprendre tot això i va veure que de res servia, per gran que fos, tot el que fins aquell moment havia fet, si no responia d’un mode o altre a aquestes i altres preguntes que feia temps caòticament germinaven al fons del seu cervell. Aquesta empresa gegantina no el fa vacil·lar un sol instant. Armat de sa sinceritat i de sa bona fe, intrèpid com nou cavaller cobert de ferro, es para a considerar un instant el colossal edifici que les cièncics socials, per a ell poc menys que desconegudes, havien fet aparèixer, com obstacle insuperable, al mig del seu camí. Palau encisat, castell o presó, que serà? S’ha de veure. Cap consideració el detura. Troba tancada la porta, però hi entra per la finestra, i, un cop a dins, els resultats no es varen fer esperar. Més d’una pilastra hi va fer bellugar per tothom creguda incommobible. Més d’un savi hi va trobar encantat en migdiada soporífera, al qui, amb gran perill de sa pròpia vida, li calgué despertar d’un crit. Més d’un milionari, més d’un aristòcrata formidables el varen veure passar espaordits enmig de la llur torpe orgia; i a molts milions de sers humans, enterrats vivents al fons d’horribles calabossos-sepulcres, va portar paraules de consol i d’esperança que encara no havien sentit. Hem dit que en Ruskin era un nen gran, però és ben cert que res hi ha al món tant perillós i tant terrible com un infant que juga amb el foc del cel.

 

Aquest acte hermós entre tots els de la seva vida, i consolador per a tots els que com ell han fet vot de viure en la veritat i en la justícia, serà també el darrer que senyalaré dintre sa biografia, així a grans traços psicològicament esbossada. No és que faltin, per cert, fets d’interès en la resta dels seus llargs anys; però, a l’arribar a aquest punt, el drama intern era acabat. En Ruskin des d’aquell instant podia mirar la vida com a seva. Un cop el sacrifici del jo fet, res en el món ni fora d’ell era capaç de deturar-lo en son camí vers la Saviesa. La victòria era segura i no es va fer esperar. «Molt escarnit, molt plorat, com un leader perdut que, per haver-se volgut apartar de la terra ferma de l’eloqüència i de l’art, hagués caigut als fangals del Quixotisme i de la Utopia –diu en Collingwood (9);–però amb tot això no feia més que desplegar el principi fonamental de la seva vida, la doctrina de tants variats aspectes de la sinceritat.» A la qual cosa podríem afegir, amb en La Sizeranne: de la sinceritat i de l’Amor a la Natura, perquè aquest és la força oculta que l’aixeca i que el sosté i no l’abandona al moment de prova, és l’arma invencible que li dóna la victòria i la sal misteriosa que fa que ses paraules, sàvies i sinceres, siguin missatgeres de salut i de pau, en lloc d’ésser-ho de corrupció i de misèries (10).

 

 

IV

 

I ara, abans de passar a exposar breument sa doctrina, em permetré fer dues observacions que, a l’hora que d’excusa als errors i divagacions en què sens dubte cauré, serviran d’advertència als qui vulguin aprofundir el seu estudi.

 

La primera és la dificultat de descobrir son pensament en sa significació definitiva, i això com a simple conseqüència d’un excés de sinceritat. En Ruskin diu sempre el que pensa, i ho diu en el mateix moment dc pensar-ho. Ni es cuida del que ha dit ni del que dirà. Ni tant sols té generalment paciència de parar-se a considerar un instant la millor manera de dir-ho i l’efecte que produirà (11). A més es tracta aquí d’un esperit altament progressiu que mai, ni en sa darrera vellesa, ha pogut consentir en cristal·litzar-se al voltant d’un criteri personal més o menys sistemàtic. Al contrari, en en Ruskin hem pogut observar un fenomen que sols en els genis més privilegiats s’observa, el do d’una eterna joventut, que diuen els poetes, o, millor, el do raríssim d’anar progressant en força, en entusiasme, en activitat, en sensibilitat i en simpatia a mida que el cos decau. En Ruskin, podem ben dir, va morir més jove que no pas va nàixer (12). D’aquí ses nombroses i flagrants contradiccions (13), «delícies dels seus enemics i turment dels ruskinians fanàtics». No ja en el conjunt de ses obres, sinó en el d’una sola d’elles és difícil, si no impossible, destacar un pensament general clar i precís, una afirmació defintiva. Un sistema de forces poderoses que obren en direccions ben definides, però qual resultant no s’arriba a destriar, quedant com incògnita perenne enmig d’un horitzó somrient i lluminós –i això, és tot. La flaire de la veritat us captiva, al llegir-lo la flama de l’amor us encén, un alçaprem d’una força irresistible remou els fonaments mateixos del vostre esperit; mes quan tracteu de concretar o de definir la seva pensa; quan voleu fer-vos ple cabal del que realment i definitivament significa; quan, perduts dins la confusió caòtica de les mil idees i pressentiments que giragonsen al voltant vostre, els vostres ulls, presos de vertigen, s’acluquen i cerqueu amb neguit un punt sòlid a on agafar-vos, cap mà salvadora s’avança a deturar la vostra caiguda; i un cop la forta sotragada us té retornats al món, us adoneu plens de desengany que la vostra intel·ligència resta embolicada en tenebres tan denses com abans i que res de sòlid ni de preable ha adquirit. I és que en Ruskin no és un intel·lectual, no es dirigeix a la raó, no és la convicció el que cerca, sinó l’acció el que predica, únic medi de què cadascú cerqui per sí mateix i visqui amb el que ha trobat. Esperit absolutament refractari a tot el que s’assembli a mètode, sistema, asserviment de ses facultats essencialment lliures, aquest perill de restar incomprès no el fa recular i no perd ocasió en ses obres de fer-ne advertència al lector: «L’única doctrina –diu– que em sia peculiar és l’avorriment de tot el que és doctrinal en lloc de demostrable, i de tot el que és sistemàtic en lloc de pràctic: de manera que cap veritable deixeble meu serà mai un «ruskinià»! No em seguirà pas a mi, sinó als instints de sa pròpia ànima i la guia del seu Creador.» (St. Mark’s Rest.)

 

Per lo demés és aquest un defecte que comparteix en Ruskin amb la majoria dels grans pensadors; dificultat que ell mateix tracta d’explicar en les següents pregones paraules que sotsmeto a la meditació del lector, i en les quals trobem de pas una clara mostra del seu moe de pensar i d’expressar-se. «I estigues ben segur –diu– que si l’autor val la pena d’ésser llegit no podràs entrar de cop en el seu pensament; és més: el seu pensament, en sa totalitat, et restarà per molt temps absolutament estranger. No és pas que ell no digui lo que vol dir i en paraules ben fortes; però ell no pot pas dir-ho tot i, lo que és més estrany, no ho vol dir sinó d’una manera oculta i per paràboles, a fi d’estar ben segur de que ho desitges. Jo no veig prou bé la raó d’això, ni acabo d’analitzar aquesta cruel reticència en els cors dels savis que fa que sempre amaguin llur pensament més íntim. Ells no te’l donen pas com una ajuda, sinó com una recompensa, i es volen assegurar de què el mereixes abans de permetre que l’agafis.» (Sesame and Lilies.)

 

I tanmateix basta mirar-la a distància convenient per a que la pensa ruskniana prengui cos i relleu, i és aleshores quan els contorns precisos, enc que irregulars i anti-simètrics, de sa hermosa, sòlida i lluminosa figura ens transporten involuntàriament, com una semblança de família, a l’hermosa, sòlida i lluminosa natura en son estat salvatge de llibertat i innocència. «Jo crec – diu n’Emerson – i aquestes paraules semblen dites a propòsit d’en Ruskin – que ningú és capaç de violar sa pròpipa naturalesa. Totes les desigualtats del seu voler queden nivellades per la llei del seu ésser, com les desigualtats dels Andes o de l’Himàlaia són insignificants dintre la curva general de l’esfera.

 

Aquestes variacions es perden de vista a curta distància o a petita altura de pensament. Una sola tendència les uneix totes. La ruta del millor vaixell és un zigzag de cent bordades. Mireu-la a distància convenient, i la línia es redreça segons la direcció mitjana.»

 

El qui pensi trobar en Ruskin rengles de veritats o proposicions metòdicament ordenades i esglaonades amb rigurositat científica, esperant així conèixer d’un cop el seu sistema i adoptar-lo o rebutjar-lo com fem amb el vestit nou que envia el sastre; el que no es vulgui prendre la molèstia de pensar i resoldre per sí mateix les grans qüestions de la Vida, no val la pena que es decanti un sol moment de l’ampla carretera que una rutina secular ha estès davant de sos peus feixucs. En lloc de trobar contesta és fàcil que es trenqui el cap.

 

Als cors enamorats i valents com el seu en Ruskin es dirigeix. Als qui cansats de caminar a peu pla, maleïnt la pols que els ofega i enterboleix la vista, plens de fàstic i avorriment de la blanca monotonia; als cors que baten d’impaciència per a contemplar horitzons purs, cels transparents, aigües tranquil·les, valls encantades i remoroses boscúries per a respirar aire lliure, trepitjar flonja molsa, i nedar emportats per l’ona gronxadora d’un mar sense fons ni platges, en aquests ell s’ofereix com a guia segur, conduint-los per viaranys abruptes, que ell ha descobert a les vastes solituds, a les regions verges i inexplorades, fresques encara del perfumat encís de la nuada primaveral, i ensenya’ls, no tant sols de veure i de fruir aquestes voluptats, sinó també d’estudiar i d’adorar llurs misteris i de viure segons llurs oracles.

 

La segona observació pot resumir-se en la següent sentència: «Les ànimes ordinàries paguen amb el que fan: les ànimes nobles amb el que són». En Ruskin pertany a aquella classe d’herois que vencen «per llur sola superioritat i no amb la força de les baionetes; que conquisten perquè llur sola presència altera l’aspecte de la lluita». Amb tot i ésser quasi miraculós el que ha fet, ha influït més en sa època amb el que ha estat, per la gran força de caràcter i l’irresistible atracció de simpatia que ha exercit al seu voltant i que tots els que l’han conegut personalment s’acorden en confessar. I si ses obres visibles –obres literàries, discursos, conferències de càtedra, escoles, tallers, museus, societats, periòdics, etc.– sols una petita part de sa pensa representen, ben magrament el seu esperit podrà descobrir-se en ses obres literàries, que, després de tot, no són més que una part, i no la més important, d’aquelles.

 

En Ruskin fou, abans tot, un home d’acció, i com a tal necessita veure realitzats els seus somnis. La separació entre el pensament i l’acte, per a ell no existeix. Abans d’ell els místics anglosaxons –Carlyle i Emerson– s’havien acontentat sense moure’s de la terra ferma de l’especulació, amb llençar des dels llurs cims assoleiats els oracles candents de les llurs revelacions. En Ruskin gosà davallar, el primer, amb son missatge de llum a la vall tempestuosa de la cega actualitat. Ell fou, com hem dit, el primer místic d’acció, per a un temperament com el seu, els llibres eren, naturalment, un ben pobre medi. Conferències, discursos, càtedres, escoles, tallers, i fins terres de conreu i pasturatge, tots aquests utensilis li calgueren i encara no en tenia prou per a realitzar son pensament. Totes aquestes múltiples i variades experiències deuria, doncs, estudiar qui volgués fer d’ell una apreciació completa; i més que tot la fonda i radical transformació, principalment deguda al seu esforç i inspirada en ses doctrines, que de pocs anys ençà l’esperit i la societat anglesos manifesten estar sofrint.

 

El que hagi perdut la puresa de sa idea, perduda així en la confusió de la lluita al fons de «la boira espessa de les passions, o és difícil caminar en línia dreta», impossible fóra averiguar-ho. En canvi, el que la vida actual hi ha guanyat és ben patent. Moltes de ses reformes, per tothom qualificades d’utopies, hagueren de segur mort com a tals, a no estar conduïdes a un succés innegable per la pròpia mà d’aquell qual cap les havia concebudes.

 

 

Tres aspectes principals té, considerada a part de sa unitat central, la pensa ruskiniana (14). Hi ha tres Ruskins, diuen els crítics: Ruskin naturalista, Ruskin estetista i Ruskin sociòleg. Aquesta és una distinció perillosa, i n’hi ha que accepten l’un i rebutgen l’altre, especialment el darrer, com si fos possible de prendre una cara d’una figura sense prendre ensems l’oposada. En Ruskin, com tot home veritable, és, abans tot, un sòlid, i ha comprès que l’Univers és un sòlid; que les mateixes lleis imperen per tots sos departaments; que la Natura, l’Art i la Societat són tres coses íntimament enllaçades que no es poden tractar separadament; que tot Art deuria ésser o és natural i social o moral, així com tota Societat deu ésser o és fundada en la Natura i en l’Art, i que fins la mateixa Natura inanimada, tot just sortida de la fosca Nit, demana ja a grans crits la vinguda del seu verb, l’Home, el darrer esgraóde la present escala de Sers i de la seva obra, l’Art, que no és al fons més que la Natura reproduïda o rebatuda sobre un pla Moral. Mai en sa vida ha tractat ell per separat d’aquestes coses, i tot el que ha dit i ha fet ha tingut sempre aquest triple objecte o aplicació; fer respectar i estimar la Natura, fomentar l’Art i millorar l’Home (15). Tampoc seré jo qui talment les tracti, i solament en profit de la claredat, a l’entrar ara en l’explicació de sa pensa, ho faré exposant breument els diferents i principals punts de vista que presenta.

 

 

I abans de tot procurem veure com envisatja la Vida, quin concepte té d’aquest fet primordial, irreductible, que en diem Existència, perquè vist això, que és el primer que es tindria de preguntar a tot nou pensador, la demés feina del crític ha d’ésser relativament fàcil.

 

Molts pensaran, al conèixer sols alguns detalls dels més notoris de sa història, com són els que fins ara hem apuntat, que es tracta no més que d’un de tants somniadors fainéants, d’un romàntic ploraner i atrassat de notícies o d’un humorista excèntric que, havent ensopegat a adoptar una postura original (cas molt freqüent per tot arreu, però massa, per desgràcia, en nostre país), ha tingut la sort de caure en gràcia al públic. Un nen cau, i en lloc d’alçar-se es posa a plorar desesperadarnent veient que ningú corre a aixecar-lo; un home s’alça al moment i procura anar més dret des d’aquell dia. Una dona s’esvaneix al veure sang i no pensa en estroncar la ferida; un home no es queixa, ni es desconcerta, sinó que cerca serè el seu remei. Siguem homes, i no dones ni criatures! Guardem sempre la posició vertical, que és la nostra, i si hem de caure, com és inevitable, aprenem a caure drets com els gimnastes i ni per un moment baixem el cap, que l’atracció de l’abisme ens agafaria i fórem perduts. Concedim que la vida és dolenta, i la moderna en especial (enc que no tant com molts suposen). Concedim, si voleu, que fins la mateixa Existència duu un càncer amagat que li rosega el cor. Concedim tot això i molt més, si voleu. Però què se’n treu de queixar-se del que no té remei, i de què aprofiten les llàgrimes? ¿Quant més convenient no fóra que aquells que no tenen mots d’encoratjament per a dir-se callessin, que no pas que en llurs planys contagiosos afegeixin confusió a la confusió? Quant lluny d’aquests és en Ruskin! És cert que ell ha plorat i s’ha lamentat més que cap altre, però sempre de coses que tenen remei i que està a tret de tothom el procurar-lo. Ses llàgrimes són pluja benèfica i feconda, i no tempestat assoladora, i sos laments crits d’alarma i de combat, no de desesperació. En quant al que no té remei, sempre ha considerat inútil ocupar-se’n, i, més que inútil, perillós. Son geni positiu deixa pels curiosos i ociosos les subtilitats metafísiques, per a ocupar-se del més urgent. La ciència i la filosofia (en el sentit materialista i escèptic en què modernament s’acostumen a prendre) les considera amb desconfiança, no pel que en sí siguin, sinó pels abusos que en mans de gent ignorant i viciosa poden ocasionar i ocasionen. I en general, «respecte al coneixement –diu ell– devem raonar i obrar exactament com fem amb el menjar. No vivim per a conèixer, com no vivim per a menjar. Vivim per a CONTEMPLAR, FRUIR, OBRAR, ADORAR; i bé podem saber tot el que en aquest món pot saber-se i el que Satà sap en l’altre, sense ésser, per això, capaços de fer cap d’aquestes coses. Devem preguntar, per tant, primer: ¿És el coneixement que desitgem apropiat a nosaltres, bo, simple, no artificial ni decoratiu? I segon: ¿Quina mida d’ell ens serà més favorable per a la nostra tasca i deixarà els nostres cors lleufgers i els nostres ulls serens? Perquè només d’aquesta mida es pot menjar sense el vell pecat d’Eva». Tenint això ben present, mai se surt en Ruskin d’aquella «regió mitjana del nostre ser o zona temprada», com l’anomena Emerson quan diu: «Podem prou enfilar-nos als reialmes més subtils i freds de la geometria pura i de la ciència sense vida, o bé enfonsar-nos en els de la sensació. Entre aquests extrems hi ha l’equador de la vida, de la pensa, de l’esperit i de la poesia –una estreta faixa». D’aquesta estreta zona temperada ha fet ell el seu habitaacle ensems que el seu camp d’experiències i de lluites, i, sense preocupar-se de la possibilitat d’altres mons millors, ha trobat aquest bo, malgrat tot el pecat que el taca, i agradable, malgrat tot el dolor que el rosega; i, convençut de tenir en ell la seva tasca, ha viscut per a millorar i embellir aquesta petita zona habitable de l’Univers, decidit a contemplar tot fenomen com a símbol del diví i etern, a fruir tot goig que li pertoqui, a obrar el bé en la direcció més practicable, i, per últim i ensems, a adorar el misteri immens que ens penetra i ens circumda i, quan el mirem, ens aclapara, no permetent-nos altra actitud que l’agenollament.

 

Aquesta mística naturista, anti-ascètica i neo-pagana –el culte de l’harmonia del món en contraposició igualment al culte de la matèria bruta i morta que al de l’esperit pur, deslligat de tota vestidura sensible, que «fa que es perdi sa pròpia veritat en un somni o en una mera paraula»– és el to dominant de la seva veu.

 

«L’humana natura –diu en un ardit paràgraff– tal com el seu Creador l’ha feta, i la manté de qualsevulga manera que ses lleis siguin observades, és completament harmoniosa. Cap error físic hi ha més pregon, cap error moral més perillós que l’involucrat en la doctrina mongil (monkish) de l’oposició del cos i de l’ànima. Cap ànima pot ésser perfeta en un cos imperfet; cap cos perfet sense una ànima imperfeta.» (Munera Pulveris.)

 

És un nou esperit cristià empeltat d’epicureisme i de goig de viure, robust, ample, independent, obert i positiu, el qui parla en sos escrits; millor dit, és el vell paganisme que hi ressuscita regenerat ara i purificat amb el ruixim celestial d’amor i misericòrdia de tota la sang del Crist; renaixença que és, ensems que la darrera i més sagrada relíquia de la passada centúria, l’esperança més preciosa de la present; és l’Eterna Afirmació que, per damunt les cendres mortes del dubte i escepticisme científics i del fanatisme i superstició religiosos en què jau postrada la societat (com l’antiga sibil·la després del rapte profètic) s’alça de nou triomfant per a cridar-la altre cop a la vida, conjurant-la que es deixi de somnis per a ocupar-se de la realitat, massa temps oblidada. I és aquesta fe incommovible i pregona en la bondat intrínseca de la Creació i en la justícia definitiva de l’esforç humà que dóna vida a ses paraules i consola i encoratja a l’ànima oprimida que l’escolta, el que ens el fa aparèixer com un nou precursor de temps millors, com el missatger d’una reconciliació que ha d’harmonitzar enemics fins ara mortals; com si el vigia que les ha pronunciades hagués albirat des del cim de sa enlairada torre el retorn d’aquella vella edat d’or tan sovint anunciada pels poetes, «on en núvols multicolors, mars flotant i fonts de tot el que existeix sobre la terra, s’aimaven i s’engendraven, enmig de jocs eternals, les races dels humans, i els fills del cel venien a visitar-los.»

 

 

V

 

Un esforç tant grandiós vers una fi tant vaga i llunyana, però irresistiblement falaguera, va acompanyat d’un altre de tant o més gran, i de molt més admirable, envers sa realització entre els homes. Aquest habitant dels èters –the ethereal Ruskin l’anomena en Carlyle– és també, com hem dit, un home d’acció. I ¿quin instrument, en ses mans, més apte, per a aquella obra augusta entre totes, que l’Art, el record i el pressentiment ensems d’aquella edat ditxosa, que no és realment vella ni nova perque és la plenitud de tot temps, «la plenitud del temps en general»?

 

Per això és que en Ruskin, seguint l’impuls del seu instint, s’aboca de bona hora a l’estudi i a la pràctica de l’Art. En ell el Poeta va veure el seu element i la seva pàtria, l’enamorat de la Natura el seu ofici, el profeta de la Vida la llengua més apropiada per a ses predicacions morals; i la Natura, sempre generosa amb aquells que l’estimen, li va donar no sols el camí, iniciant-lo en la ciència de la Vida, sinó també el vehicle necessari, iniciant-lo en els misteris de l’Art.

 

I si, com acabem de veure, la seva concepció de la Vida s’enlaira molt per damunt de les etemes i vulgars disputes de materialistes i espiritualistes, també la seva concepció de l’Art ocupa un pedestal elevat i serè des d’on podem mirar amb indiferència i menyspreu la lluita esbojarrada de les escoles moralistes i estetistes, idealistes i realistes i demés que avui com abans divideixen el camp de l’Art.

 

Perquè –i aquí topem de nou amb aquell triple aspecte o trinitat ruskiniana de que fa poc parlàvem– en Ruskin, efectivament, ha vist i ha viscut sempre en la persuasió més o menys conscient de que si la Natura no és avui dia moral i la Moral està renyida amb la Natura, l’Art té la missió sublim de conciliar aquests dos enemics, i no té ni pot tenir altra raó d’ésser que aquesta; ell ha endevinat, amb sa intuició poètica, el que un altre místic, en Novalis, havia formulat ja d’una manera precisa al dir que «la Natura serà moral quan per amor veritable a l’Art es donarà a l’Art i farà ço que l’Art vol. I l’Art serà moral quan per amor veritable a la Natura viurà per a la Natura i treballarà amb ella».

 

No es tracta pas aquó del que l’Art deuria o no deuria, podria o no podria ésser: es tracta del que l’Art és. I aquesta naturalesa de l’Art troba en en Ruskin els seus justos límits en aquestes dues afirmacions:

 

L’Art és una cosa essencialment natural.

L’Art és una cosa essencialment moral.

 

Aquests dos principis, que són, al meu entendre, els dos pols sobre els que gira tota la doctrina estètica d’en Ruskin, formen, efectivament, l’angle que enquadra el camp de l’Art. Tota obra d’Art veritable deu resoldre d’una manera o altra l’antítesi que enclouen; i en Ruskin l’ha resolta críticament seguint el seu sistema de contradiccions, com punts de vista parcials i oposats (contradictoris) d’una mateixa figura.

 

L’artistaa, diu, deu anar a la Natura en plena simplicitat de cor i copiar o imitar tant perfetament com pugui el que veu. La Natura sempre té raó. «Pinta el que veus, no el que saps». La Natura sap més que tu. Ella ho sap tot. Abandona-t’hi cos i ànima, sense reserves. L’Amor li arrenca tots els secrets. A la interrogació curiosa i egoista resta un enigma impenetrable. «Tota la funció de l’artista en el món consisteix en ésser una cretura vident i sensible; no és la meva tasca ni pensar ni jutjar, ni argüir, ni saber. La feina de sa vida ha d’ésser únicament aquestes dues coses: VEURE i SENTIR.» (Stones of Venice.) L’Art és, doncs, segons en Ruskin, una imitació de la natura, en tota l’extensió de la paraula. «Tots els artistes se segon ordre –diu– vos diran que l’objecte de les Belles Arts no és la semblança, sinó una sort d’abstracció més refinada que la realitat. Treieu-vos això del cap d’una vegada. L’objecte de les Grans Arts Imitatives (Ressemblant) és i serà sempre imitar, i imitar tan justament com sigui possible. La funció d’un bon retrat és col·locar al davant vostre l’home en igual disposició que vivia, i tant de bo que en tinguéssim uns quants més que això fessin. És la funció d’un bon paisatge col·locar al davant vostre l’escena en sa mateixa realitat; fer-vos creure, si possible fos, que els núvols volen i les aigües xarboten. La funció del millor escultor –del veritable Daedalus– fer que el repòs sembli que respiri i que el marbre sembli carn.» (Aratra Pentelici.) I en altre indret, anant, com acostuma, a l’últim extrem en tota afirmació, «la cosa més gran que l’Art pot fer és posar al davant vostre l’imatge veritable de la presència d’un noble ser humà. Mai ha fet res superior, i no tindria de fer res inferior.»

 

Mes, si l’Art és Imitació, ¿es pot dir per això que tota imitació sigui Art? De cap manera. La imitació no és pas la fi de l’Art: n’és sols l’intrument, el vehicle que el porta a aquella fi, i aquí es separa en Ruskin de les escoles, naturalista, realista, impressionista, etc., que en gran part, però erradament, han seguit els seus consells. «Tan aviat com l’artista –diu en una de ses genials contradiccions– oblida sa funció d’alabança per la d’imitació, el seu art és fora. La seva tasca és donar per qualsevulga medis, per imperfectes que siguin, l’ideal d’una cosa bella; no per cap medi, per perfecte que sigui, la realització d’una cosa lletja.» (Laws of Fesole.) I en altre indret: «Aquesta és la principal lliçó que he estat ensenyant tota la meva vida amb totes les meves forces. Únicament és noble aquella pintura que està pintada en AMOR a la realitat». No és la imitació freda, esclava i egoista la que vol en Ruskin; la imitació instintiva, filla dels sentits i que es dirigeix als sentits per a afalagar-los o suggestionar-los amb il·lusions d’escamoteig –aquesta és, com si diguéssim, la màgica negrera de l’Art– sinó la imitació noble, lliure i viventa, filla de la imaginació i dirigint-se a la imaginació per a suplir els defectes dels sentits; una imitació imaginativa que comprèn la necessitat de la il·lusió per als seus fins i l’usa pura i exclusivament en benefici d’aquests. No són pas els ulls materials els que veuen. Són els ulls interiors els que veuen per l’entremig d’ells. Les impressions d’aquells –ja poden ésser més exactes que una fotografia– no ens interessen de res. La visió d’aquests és filla del cel i s’anomena Art. En Ruskin aconsella la imitació a ultrança per a que els artistes aprenguin de veure què és el primer que han de fer. Però un cop això conseguit, no per això han d’apartar-se del camí de l’observació i de la imitació, que és l’únic practicable. No termina pas aquí la missió de l’artista, sinó que més aviat comença. Molt haurà conseguit el qui això faci, però el que d’aquí no passi no serà més que un mecànic més o menys intel·ligent. En aquest punt comença la segona i veritable iniciació de l’art. La visió de l’artista es desplega, una nova facultat neix en ell que el fa conscient d’un nou món superior al dels sentits i totalment estrany al de la raó. Aquí comença el reialme de la imaginació que sense dificultat podem considerar com una visió transcendent; és més: si és que la paraula imaginació significa quelcom, no podem considerar-la d’altre mode. Però aquells ulls interiors, que són els únics que hi veuen, sols una íntima simpatia amb llur objecte els pot descloure; aquella visió superior, que és l’ànima de l’art, sols l’Amor al real pot il·luminar-la, i aquella suprema iniciació del geni sols l’Adoració humil i pregina dels grans misteris de la Vida pot donar-la.

 

Si per una part és l’Art Imitació, doncs per altra és també Adoració, i aquestes són les dues ales que, equilibrades, sostenen, impulsen i guien en son vol infinit l’aucell diví del Geni. El seu cos és format d’Imaginació, com la Vida –imaginació, de magica o il·lusió– i la Bellesa és l’èter que el penetra i circumda, i el nèctar celestial que el nodreix. Però la Veritat i l’Amor mouen ses ales, i sense elles el geni fóra impotent i tota obra d’Art impossible.

 

¡Que lluny i que incommensurablement enlairada aquesta concepció de l’Art (concepció dic i no teoria, perquè en Ruskin mai de l’Art n’ha fet Teoria) (16), comparada amb les estretes i mipoies teories de totes les escoles i sub-escoles que cada dia s’alcen i s’enfonsen al seu voltant, pretenent circumscriure amb mires profanes i egoistes aquell camp sagrat, infinit, il·limitable –com que tot el que és humà queda enclòs dins sos confins!

 

Les escoles idealistes i realistes, efectivament, en aquest pla superior en què es col·loca en Ruskin, es poden donar la mà. Així centralitzat, com acabem de veure, el paper de la imaginació –aquesta facultat miraculosa, que és l’enigma que ha desafiat totes les teories i l’escull on s’han perdut totes les escoles– ofereix un punt sòlid d’enllaç entre els qui volen fer d’ella un món apart, totalment estrany a l’actual i l’únic digne de l’atenció de l’artista, i els qui volen, al contrari, desterrar-la del camp de l’Art, pretenent limitar aquest dins del cercle estret de la sensació. En Ruskin no ha tingut de fer més que encaixar fermament l’esfera de la Imaginació dins l’angle de Veritat i d’Amor que hem considerat: un petit canvi en el centre de gravetat que tendia a allunyar-nos-la li ha bastat, i el miracle s’ha acomplert. I des d’ara ja no ens és possible parlar més d’idealisme i de realisme en l’Art, perquè tot art noble i sinccr pinta el que veu i res més que el que veu: els pintors imaginatius de debò, com diu en Collingwood, àdhuc en llurs vols més ferestecs, són realistes, en l’esforç que fan per a representar llur assumpte el més plenament possible. D’altra part, la imaginació entra en tot Art vital; perquè la sola elecció i arreglo de l’assumpte, la selecció d’aquelles parts i veritats que conté i que és la intenció de l’artista comunicar, i l’expressió de sentiment, per més que involuntària, que inevitablement es traeix en tota obra treballada am fe i sinceritat, són elements ideals dels quals el realisme més sever no pot fugir. De manera que en tota obra d’Art veritable, des del punt de vista d’en Ruskin, aquella distinció desapareix.

 

I aquí també precisament es troba el veritable paper social o moral de l’Art; punt que ha, estat la pedra d’escàndol dels estetistes o partidaris de l’Art per l’Art. Aquest no té, certament, ni pot tenir cap objecte exterior o estrany a sí mateix. El contrari fóra atemptar a les garanties individuals, a la llibertat santa del geni; mes si, per la imitació o estudi de la realitat, l’Art ve a ser una Ciència –en qual sentit ha pogut escriure en Ruskin paraules com aquestes: «El treball de tota la societat Geològica en els darrers cinquanta anys, ve tot just d’arribar a la comprovació d’unes veritats respecte a la configuració de les muntanyes que en Turner va veure i expressar amb unes quantes pinzellades fa cinquanta anys, quan era una criatura»– per l’Adoració és també una Religió que ensenya a l’home a comunicar-se amb els Déus –en qual sentit (enc que parcial) ha pogut en R. de la Sizeranne titular el sue estudi La Religion de la Beauté– com, per l’Amor que l’inflama i la unió santa de Caritat que entre els homes inspira, és una Moral aplicable al treball quotidià de cadascú –en qual sentit ha dit en Ruskin que l’Art és l’exponent de la vida ètica. Des d’aquest punt de vista, doncs, l’Art no té de sortir-se de ses fronteres naturals per a respondre als clams dels moralistes. Basta, egons en Ruskin, que no renunciï a elles, que les ocupi totes, que sigui, en una paraula, plenament ell mateix. I així, per una feliç extensió de ses extremitats, donant-se la mà amb la Ciència i la Religió, l’Art entra de nou a formar amb elles la trinitat una i indivisible que, seguint les petjades de l’antiguitat pagana, la pensa moderna s’esforça de reconstruir; surt de l’hivernacle on, com una planta exòtica i malaltissa, tant temps ha estat retinguda, torna a viure lliurement entre nosaltres i esdevé una de les forces vives que conserven, nodreixen i mouen el cor de les societats.

 

Molts altres aspectes del concepte artístic d’en Ruskin podria senyalar i desenrotllar, com per exemple, el que enllaça amb el gran moviment de la Renaixença Gòtica i medieval que ha estat una de les característiques d’aquest final de segle, igualment que amb el del neo-romanticisme, amb ell íntimament relacionat, i que tants noms il·lustres ha produït; moviments tots dos en gran part iniciats per ell, i als quals ell es va avançar en alguns anys. També podria endinsar-me en la mar de consideracions tècniques sobre pintura, escultura i arquitectura altament preables pels artistes que omple a dolls les seves obres; i, sobretot, podria considerar l’important aspecte social i econòmic del seu Art, que fa que les màximes, regles i consells que dóna siguin no sols aplicables als artistes que han escollit com a llur objecte especial la Bellesa, sinó també, en general, a tota classe de treball humà, per més que no tinguin aparentment altre objecte que l’utilitat; perquè si d’una part els artistes no deuen mai oblidar que tot Art és treball i té, per consegüent, una fi pràctica d’utilitat, tampoc els artesans han de perdre mai de vista que tot treball és Art, susceptible d’ésser embellit i idealitzat en una perfeta obra mestra. «És impossible de calcular l’enorme pèrdua de forces que en nostres dies ocasiona l’exigència imperativa de que l’Art sigui metòdic i instruït; perquè mentre la naturalesa del món no es mudi hi haurà en ell més intel·lecte que educació; hi hauran molts homes capaços d’impressions justes i de viva invenció, que no tindran mai temps de conrear ni de polir llurs facultats naturals... I jo crec que hi ha molts pagesos en cada hisenda i molts treballadors en cada ciutat que tenen facultats imaginatives d’un ordre superior, les quals tanmateix no poden utilitzar per al nostre bé, perquè no volem considerar res que no sigui expressat en forma legal i científica» (Stone of Venice); i per més que les societats modernes, amb la divisió del treball, amb l’abús de la màquina i altres productes de la civilització, hagin conseguit anar separant a l’obrer de la seva obra, matant en el seu cor tota iniciativa i tota llibertat, tota la fe i tot l’amor que li són indispensables per a fer d’ella una Obra d’Art, no per això ha deixat en Ruskin de profetitzar «que arribarà un dia en què decorarem sàviament l’esteva de l’arada»; i avui mateix, com sempre i malgrat tots els obstacles, cadascú, dins la seva esfera, pot ésser l’artista de sa pròpia vida, i «tots els homes són Arquitectes que d’hora en hora van plantant l’estaca i la pedra» (17).

 

Però són aquestes, consideracions secundàries qual prossecució ens duria massa lluny del meu objecte. Una sola idea les domina i forma el centre a on totes elles convergeixen, i aquesta, que no puc sinó tornar a senyalar en la conclusió, és, com he dit, que l’Art esdevé en les mans d’en Ruskin, o torna de nou a ésser –com era per als inspirats sacerdots-poetes que inventaren els himnes vèdics, i per als immortals artistes de la Grècia que convertiren les Lleis de l’Univers en Divinitats de marbre– una ciència i una Religió.

 

 

VI

 

Aquest darrer punt de vista social (çò que en Ruskin en diu l’Economia Política de l’Art) forma l’esglaó que ens duu a çò que en la vida del nostre profeta podríem considerar com el seu davallament als inferns.

 

I quin contrast no se’ns presenta al contemplar ara aquell poeta somniador, aquell estètic refinat de les visions pre-rafaelites, enfonsat fins al coll en les lluites ingrates i miserables dels homes, bregant i bracejant enmig de la prosa més insubstancial de la vida, escrivint tractats d’Economia Política, pamflets i al·locucions als obrers, reclamacions i protestes als governants, tractant amb els leaders socialistes, fundant escoles d’oficis i societats utòpiques, barallant-se amb polítics, economistes, socialistes, artistes, clergues i aristòcrates, tot era per a provar-se ell mateix i provar a tot el món la veritat i l’aplicabilitat d’unes idees tan quimèriques i tan impopulars com eren les que el seu estrany comerç amb la Natura i amb l’Art li havien suggerit!

 

Per a mi és aquest un cas únic i frapant, digne del tot d’ésser estudiat; perquè, i no em canso de repetir-ho, no es tracta pas aquí de dos homes separats, com certs metges o fabricants que maten rascant el violí llurs hores d’oci o d’avorriment; no es tracta pas d’un savi, ni d’un artista, ni d’un polític, ni d’un moralista en el sentit modern, especialista i restret d’aquestes paraules, sinó d’un home que sent, comprèn i practica çò que d’humà, i per consegüent de comú, tenen la Ciència, l’Art, la Política i la Religió; i al fer Art, Ciència, Política i Religió, sense perdre mai de vista llurs finalitats pràctiques, vitals i humanes, resta sempre ell mateix, perquè no deix mai, ni per un moment, d’ésser home.

 

Ell va entrar als porxes de la ciència social recercant llum per a resoldre els grans problemes de la vida que el preocupaven; res li importava la ciència en sí. Els savis, per tota contesta, varen donar-li unes quantes joguines bones per a passar l’estona fent combinacions enginyoses; i, naturalment, en Ruskin, que anava dret al seu fi, no es va deixar enganyar per les aparences, i, puix que la Ciència no li responia, va continuar el seu camí cercant ell mateix la solució. Si el que ell ha trobat és ciència o no ho és, el té sense quimera. El que ell volia era saber quines lleis deuen els homes observar en cada nació per a viure en pau i harmonia, fruïnt i compartint-se equitablement la major abundància de riqueses (de veritables riqueses) que llur treball pugui produir –per a ésser, en una paraula, dins les condicions materials de l’existència, el més feliços possible. I en aquesta pregunta ell ha donat una contesta.

 

Amor, Veritat, Justícia, aquesta és l’única solució que ell ha trobat als greus problemes que agiten les multituds modernes. La mateixa solució que la Ciència en sa ceguetat volguda sembla haver fet el propòsit d’evitar.

 

Amor, Veritat, Bellesa, aquest és el lema que ell imposava a l’Art per a fer-lo respondre a la seva missió moral o social. Amor, Veritat, Justícia, aquesta és la llei que han de seguir forçosament les societats, si és que volen arribar a ésser una cosa bella, harmònica, una veritable obra d’Art.

 

Ell no refusa la llum de la Ciència, ni menysprea la flama de la Caritat per a ajudar als homes a unir-se en els llaços d’una societat perfeta. Però la llum de tota la Veritat del Món serà morta i la flama de tot l’Amor impotent, si el «Sol de la Justícia», que és la font de tota llum i de tota calor, no plana alt sobre el zenit de tot cor i de tota intel·ligència; perquè en el misteri de la vida humana no hi ha pas altra llum sinó aquesta, amb la qual els homes puguin veure’s mutualment el rostre.

 

Observeu: la Bellesa esperit de l’Art, la Justícia de la Societat. «Amor i Veritat, no em deixeu», tant en un com en altre el lema d’en Ruskin. Aquí tant com allí li ha estat sempre impossible fraccionar-se, renunciar a la més petita part de sí mateix. L’amor i la Veritat no el deixen mai i en Ruskin sociòleg és el mateix que abans.

 

Per això és que quan el nostre poeta, empès per la intensa corrent moral que els escrits d’en Carlyle aleshores produïen, es posa a escriure assaigs i tractats i a fer discursos sobre Economia Política, no ho fa pas com un economista. El seu cor, fondament arrelat i bategant a l’unison amb el cor de la humanitat, no es pot avenir amb la idea tan corrent entre els savis de considerar a l’home com una màquina –al capitalista com una màquina de fer diners i al pobre obrer com una màquina de treballar. Quan sent dir i repetir que en el terrer de la Ciència Econòmica és precís prescindir de les afeccions socials, i declarar inútil i pertorbador aquest element sense el qual no es concep la més petita societat, la seva sensibilitat exquisida s’irrita a l’extrem, sa veu protesta indignada contra tal afirmació que li sona a la orella com una blasfèmia, i científica i pràcticament declara falses les conclucions d’aquella ciència, com basades en un suposat imaginari. «L’Economia Política moderna –diu– suposant que l’home és tot esquelet, funda una teoria ossificant de progrés en aquesta negació d’ànima; i havent mostrat tot lo més que es pot fer amb ossos i construït un nombre d’interessants figures geomètriques amb caps de mort i húmers, prova amb succés els inconvenients de la reaparició d’una ànima en aquestes eestructures corpusculars. Jo no nego pas la veritat d’aquesta teoria: jo simplement nego la seva aplicabilitat a l’estat present del món.» (Unto this Last.)

 

Es dirà que d’admetre aquest element pertorbador de les afeccions socials és impossible la ciència econòmica, com és impossible tota ciència així que s’hi barreja el sentiment. Ell mateix ha dit que «aquests elements pertorbadors en el problema social no són de la mateixa naturalesa que els constants: alteren l’essència del ser que s’examina a l’instant que s’hi afegeixen; operen, no matemàticament, sinó químicament, introduint condicions que fan inservible tota coneixença prèvia. Hem fet sàvies experiències amb nitrogenn pur –diu– i ens hem convençut de que és un gas perfectament manejable; però mireu!, la cosa amb què tenim d’operar és realment el seu clorur, i aquest, a l’instant que el toquem segons nostres principis establerts, ens envia a nosaltres i al nostre aparell per les teulades.»

 

Tot això és ben cert; mes ¿quina culpa té en Ruskin d’haver-se trobat amb una ciència així constituïda, que al pretendre resoldre els greus problemes de les relacions econòmiques entre els homes comença per forjar-se un home a la seva fantasia? O al tractar d’aplicar a la vida real ses conclusions ¿no ha de venir forçosament el conflicte? Si això és la ciència, aleshores tant pis pour la science, i en Ruskin «ni impugna ni dubta de ses conclusiojns en aquests termes: senzillament no l’interessen.»

 

Ell no ha perdut de vista l’harmonia que aquí com per tot existeix entre les lleis morals i les físiques, harmonia que no es veu amb microscopis, ni telescopis, ni ulleres de cap mena, sinó amb els ulls naturals i sans de tot home ben constituït. Per això s’ha esforçat en soterrar aquests falsos espectres d’apòstols que amb el nom d’economistes, utilitaristes, benthamistes, etc,. tant de temps havien dut enganyat el públic, demostrant d’una manera palpable que «la idea de que es poden donar regles per a guanyar riqueses, independentment de la condició de llurs fonts morals, o de que es pugui establir cap llei general d’adquisició o de guany, per a sa observància en una nació, és potser la més insolentment futil de totes les que jamai enganyaren als homes per entremig de llurs vicis. No hi ha en tota la història, tant que jo sàpiga, record de res tan ignominiós per a l’enteniment humà com la idea moderna de que el text comercial «compra en el mercat més a comode i ven en el més car», representi, o en qualsevulga circumstància pugui representar, un principi aprofitable d’economia nacional. Compra en el mercat mes a comode? Sí; més què és lo que ha fet el teu mercat més a comòdo? El carbó pot ésser a comòdo tret de les vigues del teu sostres després d’un foc, i els maons en el teu carrer després d’un terratrèmol; però ni el foc ni el terratrèmol seran per xò profits nacionals. Ven en el més car? Sí, cert; més què és lo que ha fet el teu mercat car? Has venut bé el teu pa, avui; més ¿no era potser a un agonitzant que donava per ell son darrer cèntim; o a un ric que demà comprarà la casa que xopliga el teu cap; o a un soldat en son camí vers el banc on has posat la teva fortuna?»

 

«Res d’això pots saber. Una sola cosa pots saber; i és si aquest acte teu és just i fidel, que és el que té de preocupar-te respecte d’ell; segur aixó d’haver contribuït per ta part en aportar al món a la llarga un estat de coses que no s’ha de resoldre en pillatges ni en mort. I així tota qüestió referent a aquestes coses, termina, se fon a la darreria en la gran qüestió de la justícia». (Unto this Last.)

 

Aquest és el to en què parla d’aquestes eixutes qüestions. És un foraster que davalla al terrer de l’Economia no per a fer ciència, sinó per a fer justícia. Com un savi que es fica enmig d’una baralla no per a afegir-se al nombre dels que es peguen i es mosseguen, sinó per a descompartir-los i fer-los entrar en raó. I no són pas sermons les seves paraules, ni purs sentimentalismes, com de segur més d’un creurà, tot fent la mitja rialla, després de sentir aquestes meres generalitats. Dada la constitució moderna de les societats, és per desgràcia un fet, com s’ha dit, que tot problema social es resol o es pot resoldre finalment en un problema econòmic. Això no deuria ésser, però és, i en Ruskin, acceptant humilment el fet, s’ha imposat la missió de provar científica i pràcticament als savis utilitaristes i materialistes del seu temps, i amb les llurs mateixes armes, que no sols la utilitat no està renyida amb la justícia, sinó que al fons i en definitiva són ambdós la mateixa cosa, tota qüestió d’utilitat, resolent-se, finalment, com hem dit, en la gran qüestió de la justícia, i viceversa.

 

Això que salta a la vista de qualsevulga pagès, aquells savis que tant de soroll movien amb llurs superbs aparells de filosofia automàtica ho havien completament oblidat i fou menester que un foraster els ho ensenyés a veure amb llurs pròpies ulleres, ja que tothom les declarava necessàries.

 

Així és com a l’estudiar les lleis de la utilitat pública o social –l’Oikonomia– ha fet en Ruskin la deguda separació entre l’Economia Política veritable que «consisteix simplement en la producció, conservació i distribució en el temps i lloc més convenients de coses útils o agradables», i la que ell anomena «ECONOMIA MERCANTIL», l’economia de la «merces» o «paga», que significa l’acumulació en mas particulars de clams legals o morals, o poder sobre el treball dels altres»; «la ciència», en una paraula, «de fer-se ric» (18). Mes aixó com no és or tot el que llu, tampoc és riquesa tot el que en porta el nom. La riquesa veritable, l’autèntica, és la que es funda en la justícia i la que s’aplica al bé; la que un hom adquireix dins l’amor, dins la felicitat, dins l’alegria i la que al món i a la societat porta amor, alegria i felicitat. Tota altra riquesa, sigui fundada en l’interès personal, en la despreocupació o en el rebuig de les afeccions socials, o en la injustícia, l’engany o la violència, és pura ombra, fantasma daurat que afalaga la vista, però que a l’abraçar-lo (com el Cipriano del «Mágico Prodigioso» amb el fantasma de Justina) es desfà en pols i cendra i ossos morts, perquè és obra del Diable i no de Déu, i aquell pot imitar la vida, mes no crear-la ni servar-la, només sigui per un moment. Tot el contrari de l’altra riquesa, que és arbre de vida i dóna fruits de vida i d’alegria, no individual, fictícia i momentània, sinó social, universal, real i perdurable. «There is no wealth but Life.» Aquesta és la conclusió i el resum de tota la ciència econòmica. Aquestes sis paraules enclouen tota la substància que en Ruskin ha torbat en tants mils de volums com sobre aquesta matèria s’han escrit. «No hi ha més riquesa que la Vida», i avui com sempre, per més que les nacions civilitzades semblin tenir-ho oblidat, la veritable «ciència de fer-se ric», l’única Economia Política que sigui possible és la que té per objecte «la més gran multitud d’homes bons, nobles i feliços en cada espai donat de terra».

 

I veus aquí com, entonant un himne a la Vida, ens torna en Ruskin d’aquesta nova expedició tant ingrata i perillosa –el mateix himne, sens dubte, que alegrament cantava al davallar-hi, en aquella selva, tenebrosa, coberta de boires tant espesses i tant refractàries al seu alè de poeta; i ni l’atmosfera corrompuda que hi degué respirar, ni els monstruosos gegants i esglaiadors fantasmes que la guardaren han conseguit ni per un moment fer tremolar en sa boca riallera aquell cant de la Natura eternalment verge i feconda que tant harmoniosament hi ressonava.

 

Tot això semblarà estrany a molts –que en ple segle XIX un home hagi pogut, sense apartar-se del mètode científic rigorós modern, arribar a conclusions tant anticientífiques i antimodernes, i que hagi vist coses tant diferents i tant oposades a les afirmacions de la ciència. Sigui estrany o no sigui estrany, i no essent-me possible entrar en més detalls respecte del seu mode de veure aquestes qüestions, m’acontentaré amb afirmar de nou que el seu mètode és rigorosament científic i que no hi ha una proposició, en tota sa obra, que no reposi en arguments sòlids experiències escrupuloses i fets autèntics; enriquint els seus escrits una abundància d’exemples tant·lluminosos, senzills i justos, que les qüestions més complicades i difícils resten a l’abast de les intel·ligències més rudimentàries.

 

En Política, com a bon Profeta de la Vida, no és en Ruskin partidari de la igualtat, puix que aquesta sols es troba en la mort, i la vida és harmonia, i l’harmonia es funda en la desigualtat. En Ruskin no sols no és un socialista, sinó que és un artistòcrata decidit (19). «La riquesa –ha dit, és a dir, la Vida– és la possessió del que té valor pels valents, del que és útil pels que saben i poden utilitzar-ho»; no «la possessió de tot per tots», per igual, sinó the right thing to the right man (cada cosa al seu home). «La divisió de la propietat és sa destruccio, i amb ella la destruccio de tota esperança, de tota indústria i de tota justícia: és simplement el caos, un caos vers el qual els creients en la moderna Economia Política s’encaminen de pressa, i del qual jo lluito per a salvar-los. El ric no pren pas el menjar del pobre retenint la seva riquesa, sinó usant-la baixament. La riquesa és una espècie de força, i un home fort no injuria pas als altres conservant les seves forces, sinó usant-les injuriosament. El socialista, al veure a un home fort oprimir a un dèbil, crida: «Trenqueu-li els braços, a l’home fort»; mes jo dic: «Ensenyeu-li a usar-los a una fi millor.» (Unto this Last)

 

Però si el pobre no té dret a la propietat del ric, amb menys raó té el ric dret a la propietat del pobre. Aquest robatori del pobre perquè és pobre és especialment la forma mercantil de rapinya, que consisteix en prendre avantatge de les necessitats de l’home a fi d’obtenir el seu treball o propietat a un preu reduït. La forma oposada de pillatge, la del lladre de camins –el robatori del ric perquè és ric– no sembla ocórrer tant sovint; probablement perquè, essent menys profitable i més perillosa que l’expoliació del pobre, és rarament practicada per persones de discreció.» (Unto this Last.)

 

I aquest robatori del pobre perquè és pobre, que és la causa de totes les misèries de la classe obrera, és una conseqüència fatal de la funesta lleu de competència –llei de mort, com l’anomena en Ruskin– aplicada cegament, segons les receptes econòmiques, en la qüestió del treball. Pagueu a l’obrer, no el que demana, o el que la fam i la competència li obliguen a demanar, sinó el que realment val el seu treball; més clar, diu en Ruskin: «Per tot el temps i treball que gasti al vostre servei deu-li o procureu-li temps i treball equivalents al seu servei en qualsevulga temps futur que ell ho necessiti», que no altra cosa és o deu ésser, segons ell, el pagament en moneda. En una paraula, feu-li justícia, i els seus sofriments i els vostres tindran terme, perquè en aquest món res es rep, com res es dóna, i «en aquesta (com en tota altra classe d’esclavitud) l’opressor sofreix a la fi més que l’oprimit».

 

Cap renunciació de part dels individus és capaç de millorar el més mínim la societat. La riquesa, la propietat, el poder, són els únics mòbils de la nostra vida. «Al fons del cor humà hi ha un instint inextingible: el de l’amor al poder, que, dretament dirigit, manté tota la majestat de la llei i de la vida, i, maldirigit, les ensorra. Fondament arrelat a les més íntimes fonts de la vida en el cor de l’home i de la dona, Déu l’hi ha posat i Déu l’hi guarda. Tan vana com injustament censureu o poseu traves al desig del poder. Per Déu i per vosaltres mateixos desitgeu-lo amb totes les vostres forces.» (Sesame and Lilies). Mentre l’home sigui esclau, l’únic que podrà fer és canviar d’amos, i el poder d’aquests, tant si és individual com si és social, serà sempre una tirania. L’únic que aquí es pot fer és educar l’home, convertint-lo de bèstia en persona, fer-lo lliure donant-li el domini de sí mateix, perquè quan el tingui no caldrà ja que temi cap domini ni cap tirania que vinguin de fora; l’única tirania realment temible essent sempre la d’un mateix. Aquesta educació ni el col·lectivisme, ni la caritat, ni la filantropia, ni la llibertat, ni la instrucció, ni cap mena de renunciació, són capaços de procurar-la. Aquesta educació sols la riquesa, la propietat i el poder, en general, sobre les coses i els homes poden donar-la. I quan l’home sigui educat, quan hagi après d’usar i disfrutar d’aquelles forces, quan elles l’hagin ensenyat de donar i de rebre; en una paraula, quan la immensa sardana amb què l’interès d’allò meu i d’allò teu entrelliga avui als homes s’hagi clos en un cercle perfecte, aleshores aquelles mateixes forces, a les quals per un efecte de refracció atribuïm tots els mals i totes les misèries que nostre egoisme i ceguetat realment causen, es convertiran en fonts inesgotables de pau, de germanor i de felicitat; aleshores el que són avui torrents impetuosos i assoladors, arrossegant a través d’un àrid desert onades fangoses de ferocitat i concupiscència, devindran rius sagrats, fecons i tranquils, canals de nobles comunicacions i canvis pacífics de dons entre els homes, que amb llurs aigües pures, sàviament distribuïdes, portaran vida i alegria a tots els racons de la terra, convertida en un nou Paradís; aleshores els mateixos desnivells del món, posant en moviment aquesta circulació universal de vida, hauran contribuït a fer-lo més i més hermós; i aleshores, i únicament aleshores, el reialme de la injustícia i de la violència haurà passat per a fer lloc al reialme dels cels.

 

Íntimament lligada amb aquestes està la cèlebre qüestió de les màquines. En Ruskin, com hem dit, els ha declarat la guerra. Tant baix el punt de vista estètic com el social i econòmic, n’és l’adversarí decidit (20).

 

Es precís haver estat a Anglaterra, on l’abús de la màquina ha arribat a l’últim extrem, per a comprendre el seu furor, ratllant en paroxisme, al tractar d’aquesta matèria. Allí on la, natura, l’hermosa natura de la «merry England», està a punt de desaparèixer del tot baix els cops feixucs de la indústria, com sots el pes formidable d’una immensa cuirassa d’acer, allí on vagi un on vulgui, no respira sinó el fum empestat del carbó de pedra, no sent sinó xiulets de locomotores i trepidacions de calderes; on giri un on vulgui els ulls no veu sinó maquines, i llurs tristos efectes en la natura i en els homes, una ànima sensible i poètica com la d’en Ruskin devia ésser naturalment víctima de sofriments inoïts, i no és estrany que la seva irritabilitat excessiva arribés a produir-li una veritable al·lucinació. D’aquí els seus freqüents viatges a Itàlia i a Suïssa, fugint del vertigen, arrencant-se a l’atracció formidable del monstre tentacular, a respirar aire pur, a banyar-se de llum i de sol i contemplar rostres tranquils, arbres verds, neus blanqes, cels blaus i esborrar, en una paraula, la sinistra nota grisa que li congelava el cor. Mes arribà dia en que ni a Suïssa, ni a Itàlia pogué viure tranquil. Ell va tenir de contemplar com poc a poc, però invariablement, el pòlip fatal anava extenent els seus tentacles, tacant amb el seu baf infernal fins la neu més blanca i més pura dels cims més inaccesibles dels Alps; i aquesta persecució muda, inexorable, el tornava furiós. De res li servia predicar amb paraules eloqüents el retorn a les lleis naturals de les quals una pretesa civilització ens va apartant cada dia més; de res li servia el senyalar a la socictat els greus perills que l’amenaçaven de seguir aquell camí –perills que ell sol aleshores preveia i que ara toquem tots amb les mans; de res li servia el mostrar al poble, al qui especialment anaven dirigits sos escrits, la gran farsa que jeia al fons del moviment industrial modern; el fer-los vcure que aquelles noves divinitats de Progrés, Democràcia i L1ibertat que per damunt les cendres encara fumants dels déus antics alçava la burgesia, no eren més que ídols buits destinats a l’asserviment d’un poble massa lliure després de la forta estrebada de la Revolució. Tot fou en va. De l’any 60, en que ell emprengué aquesta campanya, fins ara quants desenganys, quantes desil·lusions! Avui el que ell preveia tothom ho veu qui tingui ulls. Però la marxa progressiva del capital, accelerada de dia en dia amb cada nova perfecció mecànica, qui la deturarà?

 

I tanmateix avui les màquines tenen per únics adversaris a una secta d’artistes refinats i anèmics que no saben fer altra cosa que plorar i queixar-se de mal de cap, incapaços com són de tota acció seriosa en contra d’elles. Avui l’estètica va de baixa. Quasi podríem dir que els nostres cors són quadriculats i han adoptat figures geomètriques rígides, inalterables, com d’acer. En Ruskin no és pas d’aquells. La seva animositat envers les màquines és no sols filla dels seus sentiments estètics, sinó també de les seves idees morals i socials. A les raons estètiques segueixen en ell les morals, socials i econòmiques, i als raonaments segueixen les experiències. Les de Langdale i de l’Illa de Man (21) han demostrat a tol el món que avui dia, malgrat la competència aclaparadora del treball mecànic en gran escala, són encara possibles les petites indústries de filats i teixits fets a mà o amb instruments rudimentaris, que al temps dels nostres avis tants milions de famílies sanes i felices mantenien al fons dels més petits poblets.

 

Igualment ha fundat tallers d’oficis (fusteria, mobles, joieria, etc.), on es treballa tot a mà i que, malgrat el cost elevat de producció, se sostenen perfetament i donen un bonic profit. En ells es dóna als obrers la més ampla llibertat d’inventiva, per a que així llurs facultats intel·lectuals i morals treballin i es despleguin ensems que la destresa mecànica, donant a la mà d’obra aquest encís especial que ens produeix, per exemple, la contemplació d’un capitell gòtic, i que en va cercaríem en qualsevulga producte híbrid i anònim de la màquina. Tampoc es practiquen allí les titulades lleis de la divisió del treball, sinó que un mateix artista comença i acaba la seva obra en totes ses parts. En un moble, per exemple, ell mateix fa el dibuix, ell mateix talla les peces, ell mateix les ajusta, ell mateix les pinta, vernissa i daura i dóna a l’obra l’última mà, ço que fa que, com qui ensenya el seu propi fill, la pugui mostrar amb orgull al visitant, perquè cada obra així feta és una creació, una veritable obra d’art. Ell li ha donat no sols la forma freda amb les mans, sinó també amb el cor, part de sa pròpia vida i intel·ligència; i el seu treball no tindrà, és veritat, aquell polit llampant i aquell fini intatxable que tant entusiasme al burgès –fred espill enganyós, amagant baix brillants fulguracions tot una mar de sofriments i de malediccions de mil homes esclaus d’una màquina; però, en canvi, serà una obra sòlida, útil i durable, i el qui la compri adquirirà quelcom més que un tros de matèria més o menys perfetament polit. Ell s’emportarà a casa quelcom del que no es compra amb or, perquè està per damunt de tot preu –un veritable reflex d’una vida feliç i tranquil·la i una guspira d’amor i d’entusiasme; pau, felicitat, amor i entusiasme que, en silenci i a la llarga, no poden sinó influir misteriosament en sa pròpia existència.

 

 

VII

 

Desgraciadament l’espai em falta, dintre dels límits que m’he imposat, per a entrar en detalls sobre els punts de vista d’en Ruskin en aquestes i altres qüestions de menor importància que ometo. Aquí no puc fer més que senyalar ses conclusions. En quant a la manera com en Ruskin ha arribat i a l’enllaç i la unió de totes elles que formen el suport i la solidesa del conjunt, en un camp en el qual sols de passada he pogut aventurar-me. No se m’oculta gens que la seva pensa, així tan lleugerament tractada, corre perill imminent de restar incompresa, i molt em temo que ses conclusions siguin fàcilment considerades per molts com a pures fantasies o visions de poeta. Res em queda per a contestar a això sinó és remetre al lector a l’estudi de ses obres. Moltes errades i exageracions hi trobarà, sens dubte, qui les estudiï sincerament; però, això sí, no puc creure que ningú que les hagi vistes, només que sigui de passada, gosi negar al seu autor la més gran serietat i la més pura bona fe en ses investigacions. En quant a la transcendència de ses afirmacions, ningú serà capaç de negar-la qui consideri la gran revolució estètica realitzada en aquest darrer quart de centúria, en la qual, com hem dit, en Ruskin ha estat part principalíssima; i en les mateixes qüestions socials, on la seva competència ha estat més discutida, és un fet innegable que ha de fer reflexionar als més escèptics, que, mlagrat l’oposició de ses conclusions amb les tendències generals del socialisme el nom d’en Ruskin sigui avui el que junt amb el d’en Carlyle serveix de senyera i de mot de ratlliement a les infinites sectes socialistes que es disputen el camp de l’opinió pública anglesa.

 

 

La missió d’en Ruskin en el seu país i en el món em sembla trobar-la en aquella transformació radical que he senyalat en la pensa i en l’esperit de la seva raça. Ell ha estat el primer que ha conseguit encendre en els freds cors britànics una petita guspira d’Amor; amor a l’Art, a la Natura i a la Vida. I per l’entremig d’aquesta, la seva tasca en el seu país, ell ha estat capaç d’acomplir una missió més sublim en el món sencer: la missió, en una paraula, de fer entrar en una marcada direcció positiva i pràctica a la gran corrent mística i idealista que per tot es fa avui sentir en el món civilitzat. A l’encaminar al Positivisme tradicional anglès envers l’acceptació del Misticisme com a llei suprema de Vida, ell ha respòs amb eficàcia a una gran necessitat dels temps moderns. Aquella «transformació del geni en una energia pràctica», que Emerson senyala com «la veritable llegenda que el món té per objecte de realitzar», ha trobat en en Ruskin el seu primer apòstol; i la conversió de l’Anglaterra (no al catolicisme idòlatra, com molts suposen, sinó al veritable catolicisme de l’avenir), que ell ha sabut·iniciar, marca un pas imponantíssim envers aquella reconciliació de la fe amb l’experiència, de la Religió amb la Ciència, que molts comencen ja a somniar i a desitjar.

 

I així és com ha vingut a realitzar-se el fet providencial de que aquella «Anglaterra que ha anat al cap del moviment industrial dels nostres dies hagi estat també la mateixa que s’ha avançat a senyalar i a intentar un remei als mals que aquest moviment ha ocasionat»; essent del fons d’aquella mateixa nació que va fabricar el verí que ha emmetzinat el món d’on avui sembla venir-nos la salut.

 

En Carlyle fou, certament, el primer que va donar el crit d’alarma. Com nou Pere l’Ermità, ell fou el primer que va gosar, contra aquesta nova barbàrie que amenaça devorar al món sencer, predicar la guerra santa. Però ell era un filòsof, i ses paraules, sinceres i convençudes com eren, no foren decisives. Era menester un poeta i un home d’acció per a donar coratge, inspirar confiança, congregar la gent i davallar a combatre el monstre en sa mateixa cova. Això ha fet en Ruskin. Ell ha estat també la primera víctima; però la batalla encara dura, i la seva sort no depèn ja,d’un sol home, perquè en Ruskin ha tingut successors i sa descendència està assegurada.

 

En Carlyle, com a bon anglès, va portar al terrer de l’acció, més ben dit, de la moral, la reforma estètica de la vida formulada per en Goethe. Ell fou, en una paraula, el continuador de Wilhelm Meister (22). En Ruskin fou l’encarregat de portar a la pràctica la reforma moral d’en Carlyle i l’estètica d’en Goethe. Ell mateix ha deixat dos fills. Aquests són en Nietzsche, per una banda, i en Tolsloi –de qui ell ha dit «aquest serà el meu successor»– per altra. Per més que sembli estrany, aquestes dues grans figures amb llurs contrasts es completen i harmonitzen mutualment. Són dues cares d’un mateix cos, dues branques d’un mateix arbre. L’un és en Ruskin pagà, l’altre és en Ruskin cristià; l’un és en Ruskin individualista, l’altre és en Ruskin socialista; l’un ha estat l’hereu de son goig de viure, del seu egoisme i entusiasme per tot lo que és fort, sa i robust; l’altre ho ha estat del seu altruisme i sentimentalisme humanitari. El profeta de la Moral i el poeta de la Vida s’han abraçat un moment en la gloriosa concepció Estètica d’en Ruskin; però com cadascú ha tingut d’exagerar ses tendències, l’arbre poderós s’ha esbrancat, i al morir la soca han quedat dos arbres sapats i frondosos com llur pare. Les mateixes divergències que abans existien en el cor d’en Ruskin, han aparegut ara encarnades en persones distintes. Tant se val: sigui en una, sigui en vàries persones, no ens espanti la contradicció. «Cal saber-se contradir», –ha dit en Nietzsche. –És més: cal saber viure en la contradicció i estimar la contradicció com ha fet en Ruskin. És una llei de la Vida, i tot veritable fill de la Natura deu estimar-la. Siguem egoistes i altruistes, individualistes i socialistes, idealistes i realistes, espiritualistes i materialistes, cristians i pagans, a estones i segons ens acomodi; fem-nos forts, sans i robusts, mes no perdem de vista que en el món no estem pas sols i que els grans pins es troben en les selves. Estimem la guerra i el sacrifici, siguem poetes i obrers, soldats i sacerdots, seguint sempre l’impuls del nostre cor. I sobretot desconfiem de la raó i no ens preocupem de l’harmonia ni de la consistència del conjunt. Si som sempre nosaltres mateixos, com és el nostre deure, l’harmonía resultarà per sí sola, sense necessitat que la cerquem. La Natura no la cerca, i en Ruskin tampoc, i tanmateix i potser per això mateix, l’una i l’altre l’han trobada. No ens espanti la contradicció. Tots els grans pensadors han estat grans sincers, i si s’han contradit no ha estat més que en la forma. Han pensat lo mateix en paraules diverses. Llur gran sinceritat els ha obert pas, i llurs mans s’han trobat en el centre de la terra. No han escrit diferents llibres, sinó un sol, creu Emerson, –la Bíblia. Són una nova generació de profetes que estan actualment, i sense adonar-se’n, redactant una nova Bíblia, o continuant la vella interrompuda. Bíblia qual l’unitat avui s’amaga al món que sols llegeix la lletra; però el que en ella ens deu interessar, l’únic que, si volem esser sincers com ells, devem cercar-hi, són, no les paraules, sinó l’Esperit en què foren dites, a fi de que aquest ens penetri i inspiri les nostres obres.

 

Fixant-nos ara en aquest nostre darrer profeta, els temps no són encara prou madurs, em sembla, per a judicar-lo amb imparcialitat i senyalar-li, dins la noble legió dels immortals, el lloc precís que li pertoca. Les grans i furioses lluites en què ell es va empenyar encara duren i trigaran encara a decidir-se. Per altra part, la mateixa altura i novetat de ses posicions vis a vis dels grans problemes de la vida, serà un obstacle que ens impedirà per molt temps de formar-nos ple cabal de llur valor i significació veritables.

 

Aquesta vasta i variada enciclopèdia ruskiniana que hem estat considerant, amb sos múltiples i pregons coneixements i experiències en totes les branques principalsn de la investigació humana (ciències físiques i naturals, Biologia, Antropologia, ciències morals i socials, Teologia, Belles Arts, Literatura, Història, Mitologia, Filologia, etc.): harmonitzant-se i combinant-se amb llibertat tots aquests elements dins la unitat d’un criteri absolutament personal i fondament humà; i, el que és més, il·luminat i vivificat tot aquest immens organisme científic per la flama profètica del misticisme i per l’alè creador de la poesia, –és això un fenomen sense precedent en la història moderna, al qual els nostres ulls no estaven gens avesats.

 

És aquest un dels primers motlles d’un nou món que neix; món diferent del de la Ciència, del de l’Art i del de la Religió, però que té que veure amb tots aquests; món que en silenci i d’amagat està germinant i sortint a la vida per dessota els fonaments d’aquests que s’ensorren de pressa.

 

Aquesta, junt amb una que altra rara temptativa moderna de síntesi –la de Goethe entre elles com la més clàssica i harmònica– són prodigis tan nous i tan inoïts, dat l’estat present del món, que es resisteixen a tota crítica i a tota descripció. Sols poden comparar-se a illots solitaris, sorgits en poques hores del fons de l’Oceà, que el navegant des del seu pont ben orientat sol considerar amb menyspreu, però que són tanmateix precursors d’altres illes més grans i més atractives que poc a poc aniran sorgint al llur voltant, fins a formar un nou continent, verd, sòlid i hermós com ha estat altre temps el corcat i podrit que habitem, nova Amèrica, vers quals luxurioses verdors el pilots de les aeons esdevenidores endreárà ansió sa tormentada proa, amenaçada potser pels esculls, runes submarines d’una nova Atlàntida submergida al fons de l’Oceà nivellador.

 

En Ruskin té, realment, un gran defecte que el privarà d’ésser un Geni universal: el caràcter fragmentari, desordenat i incoherent de la seva obra; la falta absoluta de ponderació. Per estrany que això pugui semblar, després del que hem dit, el seu temperament no és pas sintètic, com el d’en Carlyle, per exemple, sinó analític i detallista a l’extrem. La seva síntesi és conseguida artificialment. A forçaa d’observar minuciosament el món per tots cantons, ell ha arribat a dibuixar-lo amb certa aproximació; però li ha estat precís veure i tocar. Els seus punts de vista són sempre parcials, perque li falta imaginació per a abastar el conjunt d’una mirada. És intransigent i sistemàticament exagerat; en una paraula, un gran caràcter, una gran voluntat i una gran força mental, però aplicada en línia dreta i no circular, com deu ésser la d’un Geni universal. Les seves obres són gairebé com un índex o inventari fet a corre-cuita de grans tresors que ell ha descobert i que ha deixat sense haver tingut temps d’aprofitar-los. No importa: ens tenim de conformar amb aquestes temptatives i ssaigs incomplets, que és l’únic possible avui en dia. La falta no és seva, sinó del temps en què ha viscut. És molt fàcil avançar, isolant-se del món i deixant enrera ses preocupacions i misèries; és molt confortable, renunciant a tota idea pròpia, deixar-se emportar per la fàcil corrent de l’opinió pública; però del geni que es proposa conseguir nobles i enlairats ideals, arrossegant amb força atlètica l’aclaparador pes mort d’un poble i d’una civilització, no cal per ara esperar més que acompliments imperfectes, esbossos malastrucs, llampecs intermitents esclatant d’un fons tenebrós de lluites, vacil·lacions i misèries.

 

No importa: el que aquests genis han tingut de deixar tot just començat, d’altres més afortunats ho acabaran quan vinguin temps més tranquils. Les societats estaven fins ara fundades en la guerra –horrors mitigats de tant en tant per qualque impotent guspira de caritat o compassió. Avui s’ha intentat sentar-les en una nova base de comerç i d’indústria, o, més ben dit, en una competència culta comercial i industrial, el que no passa d’ésser una guerra civilitzada i somorta. Millor fóra, sens dubte, fundar-les en l’Amor i en la Justícia. D’això se’n diuen avui somnis, utopies, il·lusions per la gent sensata; com si fos suficient de cloure els ulls per a negar la llum. Una nova aurora apunta a l’horitzó, i els més valents ja s’han llevat per a saludar-la. Deixem als infidels que dormin llur somni beatífic. Ells tindran certament el que desitgen, –amor, honor, riqueses, pdoer, felicitat i mort. Mes nosaltres, els creients, als qui la Vida Nova inflama, alcem-nos, i desvetllem als qui dormen, i abandonem sense recança el vell temple que ens aixopluga ans no s’ensorri sobre els nostres caps. Acudim a la nostra tasca i treballem mentre és de dia. Un nou temple hem d’edificar per a quan torni la nit on hi càpiga tota la humanitat. Siguem veritables maçons. Tot i reconeixent el gran progrés realitzat en nostres dies, no ens deturem per això a mig camí. No tinguem por d’enlairar sempre més i més els nostres ideals. Seguim l’exemple dels herois que ens han precedit, i, aprofitant les eines poderoses que ells ens posen a les mans, treballem sense defallir a la nostra imatge i semblança la massa neutral d’allò actual; i sobretot tinguem fe en els nostres somnis i no desesperem de veure’ls un jorn realitzats, perquè, absolutament parlant, ells són la «única realitat», i l’experiència ens mostra que «els somnis d’una centúria són la història de la següent».

 

 

 

NOTES

 

(1) Vegis l’obra d’en R. de la Sizeranne titulada La Religion de la Beauté, que ha estat la reveladora d’en Ruskin en el públic francès. No he tingut temps sinó d fullejar l’interessantíssim estudi d’en Jacques Bardoux, tot just publicat, que acabo de rebre estant el present treball en premsa, i sento no poder fer més que recomanar-lo vivament al lector.

(2) Dic presentació perquè, per més que el nom d’aquest escriptor sembli posar-se actualment de moda en els cercles intel·lectuals de l’Europa, i per més que el varíat assortit de ses sentències, contradictòries, preses separadament, i acomodables a tots els gustos, decori sovint els escrits de molts escriptors de la dernière, malgrat tot això, la seva pensa resta gairebé desconeguda fora dels països de la llengua anglesa. Ara, tot just, a França i a Alemanya les seves obres comencen a ésser traduïdes, després de més de 50 anys de l’aparició de la primera i després que la llur influència s’ha fet sentir de retruc per tot el món. I és sensible que aquestes obres no s’hagin conegut abans, quan inconscientment i a la lleugera s’estaven aplicant arreu molts dels principis que defensaven, perqué en elles haurien trobat crítics i artistes un guia segur que els hauria privat de caure en l’abisme de vanitat i extravagància en què el sensualisme i l’orgull els han precipitat sense remei; i allí haurien après els que mal informats han seguit els seus princípis el que l’experiència fatalment els ha tingut de demostrar, ço és, l’il·lusori i l’impossible de tota reforma estètica, quan aquesta no va acompanyada d’una més fonda moral i social. I ara, quan les darreres guspires de la malastruga revolució artística intentada van consumint-se ofegades pel baf del llur propi fum, als desenganyats i desil·lusionats de bona fe pot venir a punt la presentació d’aquest vell pensador, ja que no com a Messies d’un nou evangeli d’Art, com a Rei que ve a judicar les nostres obres presentant als nostres ulls esgarriats les Taules d’una Llei que no es traspassa impunement.

(3) No puc resistir la temptació de transcriure, a propòsit de sa popularitat, la següent bella descripció que en fa R. De la Sizeranne: «Hi havia, doncs, un home –diu– tant a la vora nostre, de l’altre costat de Le Manxa, que havia adquirit prou domini sobre els esperits britànics per a encaminar-los vers els èxtasis dels primitius i imposar-los una concepció intrèpidament retrògrada de la vida, dels estils, de l’economia i fins del vestit. Aquest home va aparèixer fa 40 anys amb un llibre de batalla, en una lluita que de seguida l’havia fet cèlebre, i des d’aquesta època, baix el triple aspecte d’escriptor, d’orador i de director de tallers, havia figurat predicant la triple doctrina de l’estetista, del moralista i del sociòleg, o més bé discutint a cops de puny amb el seu segle, i cada una de ses piadoses paraules era recollida amb afany piadós per admiradors i admiradores com les gotes de sang d’un màrtir. Els seus llibres, tirats a 20 i 30 mil exemplars, malgrat llur preu molt elevat, escampaven per tota l’Anglaterra ses idees sobre la Vida i la Bellesa, i edicions de contraband escampaven la llavor fins per les regions més apartades del Far West... Societats de lectura s’havien fundat a Londres, Manchester, Glasgow i Liverpool per a comentar-lo, un periòdic per a anunciar-lo i una llibreria especial, la Ruskin Home a Londres, per a estendre ses idees... i no fa pas gaire que el director d’un col·legi de noies a Londres declarava en una solemnitat escolar que el segle XIX no seria famós en la història sinó perquè en Ruskin hi havia escrit.»

(4) Proverbis de Salomó.

(5) Vegi’s aquí per ell mateix explicada i resumida la gran evolució que en el seu esprit va experimentar aquest gèrmen religiós. «Mes fou en la Biblia on vaig aprendre els símbols d’Home i la fe d’Horaci. Jo em feia un dever des de ma primera joventut, al llegir cada paraula dels evangelis i dels profetes, de ben penetrar-me de que era escrita de la mà de Déu, i en vaig guardar l’hàbit d’una atencioó respectuosa que més tard em va fer molts passatges dels autors profans, frevols per als lectors irreligiosos, profundament greus per a mi.

I les expressions fragmentàries de sentiments o les exposicions de doctrines que de temps en temps he estat capaç de donar, un lector atent les trobarà relacionades a un sistema general d’interpretacions de la literatura sagrada, a l’hora clàssica i cristiana, que les posarà en condicions de simpatitzar sense injustícia amb la fe de les ànimes càndides i generoses de tot temps i de tot país.»

(THE BIBLE OF AMIENS.)

(6) Sembla encertada l’apreciació que fa en La Sizeranne a propòsit d’aquesta passió que en Ruskin ha compartit amb els seus compatriotes, i que potser ell més que ningú ha fomentat en el seu país, al considerar-la com una paradoxa insoluble, una contradicció incompatible amb el seu odi contra tota cosa moderna, si es té en compte que és precisament el tourisme una de les conseqüències i manifestacions més significatives d’aquesta vida ultra-moderna, inquieta i frèvola, per ell tan odiada. De totes maneres, pot servir aquesta mateixa observació com un exemple de que no és retrògada en absolut, com molts miopement suposen, sinó que, baix certs punts de vista més enlairats encara que el present, és moderna i moderníssima l’actitud d’en Ruskin envers els problemes de la vida.

(7) Tenia sols 24 anys quan va publicar el primer volum.

(8) Principalment Les Set Llanties de l’Arquitectura i Les Pedres de Venècia.

(9) El seu deixeble predilecte, autor de The Life and Work of John Ruskin i de The Art Teaching of John Ruskin, dues obres capitals dins la literatura Ruskiniana.

(10) En tres agrupaments solen els crítics i comentaristes classificar les obres d’en Ruskin, corresponents a altres tres períodes o fases de sa vida literària. El primer agrupament és l’anomenat dels Modern Painters i comprèn les obres de què hem parlat. Publicat en 1860 el darrer volum dels Modern Painters, en Ruskin es dedicà per espai de deu anys a estudis econòmics i socials, donant a llum una sèrie d’obres destinades a discutir i resoldre els grans problemes que tant preocupen a les societats modernes. El tercer període és el de les Conferències d’Oxford. En ell, a l’encarregar-se en 1870 de la càtedra d’Art novament fundada en dita Universitat, retorna al seu tema primer, però amb nova força, vigorisada per l’experiència i per l’estudi, i amb un criteri més ample i independent. Però, ensems que s’ocupa d’Art, no abandona les qüestions socials, i en aquest darrer període de sa vida corresponen ses famoses cartes a un obrer publicades amb el títol de Fors Clavigera, que pot dir-se contenen la substància del seu pensament en dites qüestions; i també la fundació de l’Ordre o comunitat de Sant Jordi, espècie de Falansteri destinat a ésser el camp d’experiències de ses projectades reformes.
Heus aquí la llista abreviada de ses obres:

 

PRIMERA ÈPOCA (MODERN PAINTERS)

Modern Painters (5 volums)........................... 1843-60

The Seven Lamps of Architecture........................ 1849

The Stones of Venice (3 volums).................... 1851-53

The King of the Golden River............................... 1851

Giotto and his Work....................................... 1853-60

Lectures on Architecture and Painting................... 1853

The Harbours of England..................................... 1856

The Elements of Drawing..................................... 1857

Notes on the Royal Academy......................... 1855-59

The two Paths..................................................... 1859

SEGONA ÈPOCA (ESTUDIS SOCIOLÒGICS)

Unto this last........................................................ 1860

Mimera Pulveris............................................. 1862-63

Sesame und Lilies................................................ 1865

The Ethics of the Dust.......................................... 1866

The Crown of Wild Olive..................................... 1866

Time and Tyde by weare and Tyne...................... 1867

The Queen of the Air........................................... 1869

TERCERA ÈPOCA (CONFERÈNCIES D’OXFORD)

Lectures on Art................................................... 1870

Fors Clavigera (8 volums).............................. 1871-84

Aratra Pentilici..................................................... 1872

The Eagle’s Nest................................................. 1872

Ariadna Florentina............................................... 1873

Val d’Arno.......................................................... 1874

Mornings in Florence...................................... 1875-77

Deucalion....................................................... 1875-83

Guide to the Principal Pictures in the

Academy of Fine Arts at Venice............... 1877

St. Mark’s Rest............................................. 1877-84

The Lawss of Fesole...................................... 1877-78

Arrows of the Chance (2 volums)......................... 1880

Love Menie......................................................... 1882

The Bible of Amiens....................................... 1880-85

The Art of England.............................................. 1883

The Storm Cloud of the Nineteenth Century......... 1884

On the Old Road................................................. 1885

Praeterita (3 volums)...................................... 1885-98

Dilecta (3 volums).......................................... 1886-90

The Pleasures of England..................................... 1890

The Poems of Ruskin........................................... 1891

(11) «He tingut sempre tres diverses maneres d’escriure: una amb el sol objecte de fer-me entendre, en la qual ometo necessàriament una gran part del que em ve al cap; una altra en la qual dic el que penso tinc de dir, en les que jo crec millors paraules que per a això pugui trobar (el qual és en realitat un estil afectat, sia bo o dolent); i el meu tercer mode d’escriure és dir tot el que em ve al cap per a ma pròpia satisfacció amb les primeres paraules que em vénen, retocant-les després fins a fer-les (aproximadament) gramaticals.» (Ruskin.)

(12) Compari’s, només, per a fer-se cabal de la prodigiosa activitat delegada en els darrers anys de sa vida, el nombre d’obres publicades en son darrer període amb les publicades en els dos primers, segons es desprèn de la llista inclosa en la pàgina 35, i observi’s que en Ruskin va emprendre les conferències d’Oxford a l’edat de 51 anys i va quedar mentalment inútil als 65, quan en 1884 resignà el seu lloc en aquella Universitat i es retirà fet una runa a les solituds de Conniston.

(13) Saber-se contradir –el sentiment de la bona consciència en l’hostilitat contra el que és habitual, tradicional i sagrat– és això, més que cap altra cosa, el que la nostra cultura posseeix de veritablement gran, de nou i de sorprenent, és el progrés per excel·lència de tots els esperits alliberats; qui és el que ho sap fer? (Nietzsche.)

(14) «La majoriaa de les qüestions d’importància tenen tres costats (are three-sided) o quatre, o bé són poligonals; i el fer la volta a un polígon és una empresa molt seria per a gent d’idees massa limitades.» (J. Ruskin.)

(15) Per més que, com hem vist, hi ha hagut una època de sa vida en què s’ha ocupat quasi exclusivament de les qüestions socials, i per més que el començament de sa carrera literària fou la d’un crític d’Art, ni al principi, ni al mig, ni a la fi d’ella es trobarà una sola obra, ni pot·ser un sol capítol, on aquestes tres qüestions no hi siguin més o menys ímplicitament involucrades.

(16) Desgraciadament, la pretensió vana de sintetitzar en quatre ratlles el que un esperit superior no ha pogut expressar en molts volums, m’obliga a presentar en forma de teoria el que no cap dintre de cap dogma ni definició, per la senzilla raó de que és pura pràctica, i en Art, com s’ha dit molt justament, són les obres les que fan l’Estètica, mai aquesta les obres. Precisament és aquesta, ensems que la diferència essencial, que el separa dels altres crítics i estetistes, la glòria més gran d’en Ruskin; que amb tants de llibres com sobre aquesta matèria ha escrit no ens ha donat una sola definició veritable del que és l’Art. Cert que en elles s’hi troben moltes descripcions o definicions descriptives –descripcions de diferents aspectes o faces de l’Art– però de definició filosòfica i sintètica ha tingut el bon acord de no donar-ne cap; i ensems que en Alemanya i França els filòsofs es dedicaven a construir estètiques i inventar teories –veritables castells de vent– cadascú en conformitat amb sos respectius sistemes, i s’entretenien en especulacions i discussions tan ocioses com inútils, en Ruskin, amb el llapis i els pinzells a la mà, recorria incansable els principals monuments i museus d’Europa i els punts on la Natura conservava alguna resta de sa Virginitat primitiva, i publicava en conferències i llibres els fruits dels seus treballs, no com pretensiós imperatiu categòric de la raó a la Natura, sinó com a simple compte rendu de ses excursions, o carnet íntim d’impressions de viatge; i així, sense prejudici d’escola ni de sistema, amb tota llibertat, sense temor de contradir-se, caminant sempre d’acord amb la Natura –veritable Poeta, com hem dit, entre els crítics i veritable Artista entre els teòrics– la seva doctrina no és com la d’aquests un va joc de paraules que s’emporta el vent, sinó expressió vivent de les lleis eternes que governen el món misteriós de l’Art, i participa en certa manera de la vida immortal de la Poesia.

(17) «Perquè entre els artistes aquesta força subtil que els és pròpia cessa generalment allí on cessa l’art i on comença la vida; mes nosaltres volem ésser els poetes de la nostra vida, i això primer de tot en les més petites coses quotidianes.» (Nietzsche.)

(18) «Ço que es desitja realment baix el nom de riquesa és, essencialment, poder sobre els homes. En el sentit més simple és el poder d’obtenir en el nostre avantatge el treball del sirvent, del comerciant i de l’artista; en el sentit mes ample, autoritat per a dirigir grans masses de la nació envers vàries fins (bones, trivials o dolentes), segons el bon voler de la persona rica. I aquest poder de riquesa naturalment és més gran o més petit en proporció directa de la pobresa dels homes sobre els qui s’exerceix, i en proporció inversa del nombre de persones que són tant riques com nosaltres i que estan en condicions de donar el mateix preu per un article les existències del qual són limitades.» (Unto this Last.)

(19) La teoria aristocràtica dels Heroes forma la base i punt de partida de l’Ètica d’en Ruskin. El mateix en aquesta com en totes les qüestions morals, socials i polítiques professa el nostre autor ésser un deixeble fidel d’en Carlyle, com ell mateix ho confessa, donant-li sovint el títol de «My Master».

(20) No condemna en Ruskin en absolut les màquines, com generalment es creu, ni a tota classe de màquines per igual. El que ell vol (segons resulta del fragment de The Queen of the Air que acompanyo traduït) és que usem primer les nostres forces vitals i musculars; quan aquestes siguin insuficients per a cobrir les nostres necessitats, però únicament quan ho siguin, podrem acudir a les forces naturals mecàniques i gratuïtes, com el vent, l’aigua i potser la mateixa electricitat; i sols en el cas de que aquestes no arribin a satisfer-les, podrem apel·lar a les forces mecàniques porduïdes artificialment, com el vapor.

(21) A Langdale, en el Westlmoreland, en Ruskin, amb l’ajuda d’alguns amics, va conseguir que es desenterressin, després de molts anys d’arraconats, la filosa i el fus; i avui dia aquesta indústria casolana dóna el pa a infinitat de famílies no solament a Langdale, sinó per molts altres llocs i llogarets d’Anglaterra i d’Irlanda; i el Langdale linen, per sa solidesa, finura i duració, és famós per tota Anglaterra. Aquesta és avui una de tantes «home industries» que allí l’influència d’en Ruskin d’una manera tan portentosa ha fet néixer i desplegar-se.

A Laxey, en l’Illa de Man, ha assajat també amb gran fortuna la restauració dels antics telers moguts amb la força natural de l’aigua, i en poc temps les llanes de Laxey han adquirit fama extraordinària,

(22) «Aquí (en l’obra de Goethe) prodigiosament, les despulles i runa pulveritzada de coses antigues, institucions, religions, noblesa oblidada, de nou revifades per l’alè del Geni, jauen en nova coherència i unió incipient.

Aquell caos a què el segle XVIII va reduit el Passat amb sa guerra salvatge d’hipòcrites i d’escèptics, comença aquí a ésser altra volta un món.

Hi ha en ells (en els escrits d’en Goethe) un Nou Temps, la profecia i el principi d’un Nou Temps. La pedra angular d’un nou edifici social es troba en ells posada; ferma com abans en la roca natural.» (Carlyle.)

 

 

 

MONTOLIU, Cebrià. 1901. “John Ruskin” a RUSKIN, John. 19011. Fragments, Barcelona, Tipografia “L’Avenç”, 7-85.