Lletra oberta dins Molière: El banyut imaginari. El misantrop. El tartuf

Benvolgut (o discret, com deien abans) lector:

De primer vull declarar que, a parer meu, l’empresa de traduir en vers a qualsevol idioma una obra important qualsevol, escrita així mateix en vers originalment, és sempre temerària i, de fet, impossible d’acomplir en forma passablement satisfactòria.

Tanmateix, si l’obra en qüestió és, com en aquest cas, de Molière, i la segona llengua és la catalana, l’aventura es presenta, en principi, més viable, i el seu resultat més o menys bo dependrà de la traça i de les coneixences del traductor. I això per dues raons fonamentals. En primer lloc, perquè el parentiu entre ambdues llengües estableix nombrosíssimes similituds sintàctiques, morfològiques i de lèxic puix que l’evolució del francès i la del català des que es van desprendre, podem dir simultàniament, del tronc comú, es produí, sobretot als començaments, d’una manera estretament agermanada, cosa que s’explica per raons geogràfiques i històriques.

En segon lloc, perquè l’obra de Molière és, per damunt de tot, viva i vertadera. Com sabem, Poquelin, de jove, treballà com a actor durant molts anys, lluny de París, i la llengua de què se serveix és, bona part, a penes una estilització de la parla del senyor de províncies, del camperol, dels majordoms, de les criades de servei. D’aquí ve que l’escriptura de Molière abundi de barbarismes, de dialectalismes, d’argot, d’amuntegaments de locucions populars. Tot això, i coses pitjors, li tiren en cara La Bruyère i d’altres puristes de fi de segle. El llenguatge del nostre comediògraf és carregat, intens, sovint desbocat i sobreabundant, i ho és per una raó molt senzilla: ell escrivia només per al teatre i per a un públic -popular o cortesà, tant se val- que l’entenia fins a identificar-se amb les seves frases. Per això les obres de Molière han de ser jutjades pel públic i pels crítics dramàtics, no pas pels crítics de llibres. Escrivia de pressa, no polia -no tenia temps-, però l’instint teatral i l’esperit de servei als espectadors el guiaven gairebé sempre infal·liblement. En ell l’estil és una part decisiva de la veritat escènica. En un mot: Molière és l’antípoda de Racine. Els seus caràcters són fets d’una substància genuïna i comuna, senzillament humana, i, per tant, traduïble. Heus aquí per què m’he vist amb cor i he tingut la gosadia de fer parlar en la nostra llengua els seus personatges. Racine, en canvi, em sembla intocable, com la rosa; i massa francès del Gran Segle; ell creia que les passions dels homes podien sublimar-se. Però les meves excuses van força més enllà. Una traducció en vers és, fins en el pitjor dels casos, treballosa, esforçada, revessa. Pretendre d’encabir en cada alexandrí català tots els mots i tots els conceptes que conté cada alexandrí francès és, purament i ridículament, il·lusori. I això a despit de la nostra riquesa de monosíl·labs, de bisíl·labs i de mots aguts.

Aleshores, què passa? Passa que cal contreure, seleccionar, capgirar, potser tergiversar paraules i idees; cercar -i no sempre trobar- expressions afins, formes i nocions equivalents o semblants a les de l’original o a penes aproximades. La qual cosa mena sovint al sobreeiximent, al salt, a la contramarxa, a la matusseria i a la... infidelitat. Puc dir que en una gran part -la més significativa- de la meva traducció d’avui, no hi ha en absolut literalitat, i en una altra part, escassa però gens desdenyable, no hi ha ni tan sols «literarietat». En altres paraules: les meves versions són -és a dir, volen ser-, fins a cert punt, una refosa.

Ja ho sabem: Molière es repeteix, juxtaposa a cada pas frases sempre lligades per la conjunció i, o separades per la conjunció però; i d’altres vegades, excepcionalment, s’extravia i s’embrolla en parauleries confuses o en discursos verbosos, sobretot quan es deixa endur per l’inevitable convencionalisme del dialecte cortesà de l’època. (Però el cert és que no tarda gens a salvar-se’n i a encertar un dístic felicíssim que, per la justesa, per la força, per l’espurneig, restableix l’eficàcia del diàleg). No cal pas dir que, en tals circumstàncies, el pobre traductor sua tinta -i ha de prendre’s unes llibertats pròximes a les del traïdor- fins que troba una sortida que no l’avergonyeix. Sí, confesso que les presents versions m’han resultat abruptes en no pocs passatges i que hi he esmerçat llargues hores, potser malaguanyades. Però també haig de dir que, per espai de dues dècades, les traduccions del Misantrop i del Tartuf, deixades i represes adesiara, i incessantment millorades, han estat per a mi un refugi i una evasió frescament saludables. Puix que una sola troballa entre cent temptatives frustrades m’ha regalat una dutxa d’aigua de roses. Reeixir -o pensar-m’ho- quan tradueixo un autor que estimo fins a l’admiració i l’enveja, em proporciona un acontentament molt distint, i més ple, del que em procura rematar un poema que l’autocrítica de moment aprova. Em pregunto per què. Sospito que és el plaer de l’enamorat que aconsegueix suscitar un somriure franc als llavis de l’estimada; i potser hi afegiria un altre incentiu: l’orgull de sentir-se, en certa mesura, col·laborador o torsimany del geni. Si no som uns pedants, dubtem sempre de nosaltres mateixos, però l’excel·lència del model traduït és una fermança que avala, per extensió, el modest treball del deixeble.

Voldria, això sí, que el lector s’adonés que el meu esforç ha tendit sobretot a donar al trasllat un valor i un sentit col·loquials, vius, comunicatius. En això sí que segueixo fins on puc, però ben fidelment, el designi del mestre, puix que les presents versions han estat fetes pensant sempre en l’escena i en el públic, per hipotètics que siguin l’una o l’altre. I a qui les llegeixi li recomanaria que ho fes en veu alta, de comediant; i havent-se procurat un oient, si més no: la dona o un fill, o la veïna.

Nogensmenys, són diverses les llicències que m’he permès de prendre. La més visible, però no pas la més greu, és el canvi de nom a què he sotmès els personatges. La majoria d’aqueixos noms m’ha semblat de difícil catalanització; per això els he substituïts per altres de catalans, molts d’ells també arcaics, com els molierescos, però d’ascendència indígena.

Quan el metre m’hi ha constret, no he dubtat d’usar el pro, contracció dialectal de la conjunció però. Aquest pro és vivíssim entre nosaltres (a vegades he pensat que molts dels qui marquen les dues síl·labes del mot ho fan, sense saber-ho, per contagi del pero importat. I he preferit el pro a la conjunció mes perquè aquesta em sembla insípida, i poc viva.

Per la mateixa raó mètrica, he usat la forma per’xò, elisió de per això, força corrent en el dialecte barceloní.

Pel que es refereix a les preposicions per i per a -petit cavall de batalla de la nostra escriptura, sobre el qual Joan Coromines ha publicat darrerament un estudi exhaustiu-, m’ha calgut molt sovint sacrificar la segona.

En lloc de plànyer-vos i de convèncer-vos, he escrit planye-us i convence-us, per abreujar el mot o per facilitar-ne la lectura i la dicció.

Quan als possessius mon i ma, els he posats quan m’he vist incapaç de resoldre el vers amb les formes vigents; bé que en alguns casos com mon pare, ma germana, etc., trobo que no desentonen gaire en un text en el qual no manquen pas els termes desuets o arcaics. Així mateix m’ha calgut suprimir sovint l’article, que gairebé sempre ha de precedir els possessius nostre i vostre.

Una sola vegada -i em reca especialment- he escrit és dir en lloc d’és a dir.

També m’he vist obligat a valer-me d’algunes rimes imperfectes -cor i fort, rar i retard. Molière mateix incorre sovint en llicències anàlogues.

No he pogut salvar les dificultats mètriques que se’m plantejaven en voler descompondre els diftongs finals de certes paraules esdrúixoles (glòria, sentència, etc.). Em consola de pensar que així he seguit la pronúncia corrent de tals mots.

D’una manera general m’acuso també d’haver caigut, aquí i allà, si us plau per força, en el vers retorçat, en la rima gratuïta o impròpia i en d’altres excessos semblants.

* * *

El meu benèvol editor ha cregut que l’aparició d’aquestes tres versions podia ser considerada com un petit homenatge a Jean-Baptiste Poquelin (1622-1673), en ocasió del tercer centenari del seu traspàs, que commemorem aquest any. I jo li ho agraeixo, perquè aquest propòsit d’homenatjar el gran Molière, encara tan vivent en tot el món occidental, ha estat amb centenari o sense centenari, una invariable voluntat del vostre amic servidor.

Joan Oliver: “Lletra oberta” dins Molière: El banyut imaginari. El misantrop. El tartuf. Adaptació en vers per Joan Oliver. Barcelona: Aymà, 1973, ps. 5-9. (Quaderns de Teatre; 25). Reeditat dins Joan Oliver: Versions de Molière. Barcelona: Proa, 1989, ps. 1085-1089, i dins Montserrat Bacardí, Joan Fontcuberta i Gel, Francesc Parcerisas (eds.): Cent anys de traducció al català (1891-1990). Antologia. Vic: Eumo Editorial. Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Traducció i Interpretació d’ Osona de la Universitat de Vic, 1998, ps. 223-226. (Biblioteca de Traducció i Interpretació; 3).