Nota sobre la traducció de Moby Dick

Traduir una obra tan suposadament popular i, en realitat, tan profundament desconeguda com Moby Dick ha estat una navegació apssionant, però plena d’esculls, en la qual més d’una vegada he estat a punt de perdre el nord i la paciència. La complexitat i la riquesa del lèxic emprat per Melville, la varietat i la mescladissa dels nivells de llenguatge, l’envitricollament sintàctic de molts fragments, m’han meravellat i m’han desconcertat tot sovint.

 

Traduir és, malgrat el traductor, trair una mica. També és enfonsar-se en una lectura profunda i minuciosa que fa descobrir matisos, els quals, en una lectura normal, per molt atenta que sigui, passen de llarg al lector. Però és, sobretot, traslladar un text d’una llengua a una altra, servant el màxim de fidelitat a totes dues. Dit en altres paraules, intentar trair com menys possible l’orginal i que la versió sigui intel·ligible, tot conservant el ritme, l’estil, les intencions literàries i l’esperit de l’autor.

 

Aquesta fidelitat, aquest respecte a Melville, ha estat allò que sempre he tingut present en el moment de treballar. Però fidelitat, en el món de la traducció no vol dir literalitat. Una traducció literal trairia tant l’autor com la llengua a la qual tradueixes, perquè seria inintel·ligible i, en conseqüència, no es conservaria res del que un autor ha abocat a una obra i, a més, la llengua de la versió seria una llengua inventada seguint el model de la llengua original de l’obra. Així doncs, el secret d’una bona traducció rau, precisament, a defugir la literalitat i mantenir la fidelitat. La descoberta d’aquest secret (potser encara una descoberta només parcial) ha estat la meva aventura personal, enrolada al Pequod més d’un any.

 

Afortunadament, en algun port especialment remot s’han embarcat amb mi algunes persones, a les quals vull agrair públicament la seva bona companyia:

 

A Josep M. Casablanques, que m’ha assessorat i orientat en tot el que fa al lèxic de marineria i en l’art de la navegació. En aquest punt, cal aclarir que part de les paraules utilitzades, en ser exclusivament del baleneig i, encara més, dels baleners que salpaven de Nantucket, no tenen un corresponent exacte en català. De manera que hem hagut de trobar mots aproximats.

 

A Ramon Folch i Guillén, que m’ha cercat el nom català, a vegades també forçosament només aproximat, de molts animals i plantes.

 

A Jaume Gabarró, que a més de corregir el meu treball amb molt de seny i respecte, m’ha ajudat en les referències bíbliques que surten al text.

 

A Josep M. Pujol i Sanmartí, que m’ha orientat en qüestions de frases fetes i de nivells de llenguatge.

 

A Mary Ann Newman, amb la qual m’he perdut a vegades per complicacions estilístiques i sintàctiques, però que gràcies a ella i al seu coneixement de l’obra, hem trobat el camí de sortida.

 

Finalment, als meus amics que han aguantat amb estoicisme la pallissa de sentir-me parlar obsessivament de la Balena Blanca i del capità Ahab durant tot el temps que he treballat en la traducció.

 

He cregut convenient la inclusió d’un vocabulari de termes mariners, l’explicació dels quals fa referència només al valor que tenen al text. La terminologia marinera és poc fixada, entre d’altres coses perquè canvia força d’una zona a l’altra de la costa, i la intenció d’aquest vocabulari no és, ni de molt, fixar-la, sinó orientar el lector que vulgui acompanyar els personatges en les tasques quotidianes del baleneig. Naturalment, m’he basta en les definicions que he trobat a diccionaris, enciclopèdies i vocabularis, però he intentat simplificar-les al màxim, perquè Moby Dick, en definitiva, no és un tractat de marineria, ni un estudi de l’art del baleneig, sinó una aventura humana que el lector, per viure-la, s’hi ha d’embarcar tot sol, només amb l’equipatge de la pròpia imaginació.

 

Maria-Antònia Oliver

 

 

 

OLIVER, Maria-Antònia, 1985. “Nota sobre la traducció” en Melville, Herman. 1984. Moby Dick, Barcelona, Edicions 62 i La Caixa, MOLU 30, 11-12.