Traducció, edició, ideologia

Allò que em proposo de discutir en aquest article pot semblar absolutament elemental però també és –i com més va, més convençut n’estic– absolutament essencial per a qualsevol mena d’estudi sobre la traducció. Es tracta de la relació que les traduccions han mantingut i mantenen amb el món de l’edició en general –i més concretament amb el món editorial–, i com aquesta activitat es troba lligada de manera indestriable als corrents ideològics de cada període o moment històric, que en motiven les decisions d’allò a traduir i de la mena de traducció a emprendre.

 

Allò que em serveix de referència és, naturalment, el món «literari», però crec que les apreciacions que formularé tot seguit es poden aplicar per igual a molts tipus de traduccions comercials o administratives, a la interpretació en el sentit que donem actualment a aquest mot, i a molts altres actes de traducció.

 

Voldria, doncs, avançar-me a l’exposició general amb un d’aquests exemples perifèrics extret del que és el nostre coneixement general del món contemporani: el centre de traducció quantitativament més important que mai –i paga la pena de remarcar-ho: mai– hagi existit és el de l’administració de la Unió Europea. Mai, enlloc, al llarg de la història –ni sota l’administració romana ni tan sols sota l’administració napoleònica– no havia existit un centre d’aquesta especificitat, embalum i complexitat, un centre que produís un tan gran volum –milions de pàgines anuals– de textos traduïts. A ningú no se li escapa que la traducció al si de la Unió Europea és un pur acte polític, un acte de raons i de finalitats ideològiques. Cap dels països integrants de la Unió Europea no vol renunciar a veure-s’hi representat en la llengua que identifica amb la seva sobirania nacional/estatal. I hom comprèn prou bé que podria haver-hi qui discutís si és, o no, pertinent que un organisme supranacional, amb voluntat comunitària –és a dir integradora– només pugui salvar les diferències disgregadores de les llengües diverses que conviuen al seu si a través del pont de la traducció. En molts moments de la història la resposta a aquest conflicte ha estat la imposició d’una llengua única, la políticament dominant. Faig referència a aquest conflicte com a català i amb plena consciència de la utopia i del patetisme del cas, però amb la intenció de posar de relleu que la màxima encarnació contemporània del mite de Babel està fonamentada en tres criteris ideològics clars:

 

1. El respecte a la diversitat lingüística.

2. La igualtat de les llengües estatals entre elles, sigui quin sigui el seu estatus sociològic o internacional.

3. La possibilitat d’articular un nivell d’unitat que és assolit mitjançant el procés complicat i onerós de la traducció de tots els textos comunitaris, la qual cosa sol produir un tipus de traducció que –per mancança d’un altre qualificatiu– anomenarem «neutra», en el sentit d’«impersonal».

 

Sobre aquesta situació i aquests conflictes, els catalans, que fa segles que avancem com a lil·liputencs tot intentant d’immobilitzar els gegants de dins i de fora, en sabem algunes coses. I, fet i fet, la nostra experiència –si fóssim capaços de fer un bon examen de consciència– per dir quan una traducció és «comunicativament» necessària o «ideològicament» necessària és excepcional. Traducció i cànon cultural són, en la nostra història, dues cares d’una mateixa moneda, tant quan una traducció té una funcionalitat comunicativa important com quan només és un acte simbòlic –i, en aquest sentit, sovint fundacional. (1)

 

Suposo que molts s’hauran adonat de la paradoxa que representa, posem per cas, la canonització comunitària del gaèlic irlandès per la seva condició de llengua cooficial a Irlanda mentre que aquesta mateixa consideració comunitària envers el català és inexistent. Tothom coneix que la molt desigual situació d’ús social i literari d¡ambdues llengües, fins i tot el seu pes demogràfic dins el conjunt de la comunitat europea –invers al del seu estatus oficial–, no té res a veure amb l’oficialitat de l’una i la no oficialitat de l’altra. Des del punt de vista estrictament administratiu, doncs –en aquest cas des del punt de vista de l’administració política europea–, la traduïbilitat del gaèlic, o de l’holandès, o del danès, o del portuguès és possible –i de fet existeix i dóna feina a traductors–, mentre que la del català, del sard, del bretó o de l’euskara és inviable –com a mínim de moment.

 

Si apliquem ara aquest enfocament a un camp ben diferent ens adonarem que, de manera similar, si a Catalunya resseguíssim el que ha estat la traducció bíblica, veuríem que hi ha una sèrie de factors extra-literaris i extra-religiosos, que influeixen de manera decisiva sobre el món de la traducció d’aquests textos confessionals.

 

D’ençà de la Bíblia valenciana (1478) (2) –que només coneixem molt fragmentàriament– hom diria que la pietat bíblica dels catalans ha estat molt minsa, atès que no es van conèixer traduccions bíbliques al llarg de diversos segles. ¿Vol dir això que els catalans dels segles XVI o XVII, posem per cas, eren menys devots, menys pietosos? De cap manera. Sabem que la doctrina era igualment seguida i imposada, que la força de l’Església i la pietat dels fidels no havien minvat pas però que, d’una banda, l’Antic Testament no era una lectura habitual entre els catòlics i que el Nou Testament, els Evangelis, podia aconseguir-se d’entre un assortiment de versions canòniques en llatí o en castellà o, si de cas, mercès a les traduccions instrumentals «a la vista» dels mateixos religiosos quan llur parròquia catalana així ho exigia.

 

Aquesta situació, que ha estat estudiada en la història de la llengua (3), té especial rellevància per dos aspectes que hi estan relacionats:

 

1. En primer lloc perquè hem de suposar que l’oficialitat del castellà va inhibir els estudiosos catalans de considerar aquesta llengua com una llengua d’arribada apta i/o necessària. Il·lustrats com Mayans i Ciscar, Josep Finestres, Torres Amat, etc. fan la seva obra en castellà. Quan estudiem, doncs, les traduccions bíbliques, hauríem de procurar no oblidar el paper colonitzador que el castellà exercí des de l’administració a la península i a ultramar; és a dir: no hem d’oblidar l’àmbit de difusió que operava a la ment dels traductors. (Allò que avui potser en diríem, vagament, el seu públic.)

2. I, en segon lloc, en jutjar les traduccions catalanes posteriors hem de fer l’operació contrària per tal de situar-nos en el context adequat. Hem d’adonar-nos que la defensa de la traducció bíblica al català va carregada amb unes connotacions ideològiques –de reivindicació patriòtica de la llengua– que no tenen raó de ser en altres contextos lingüístics on existeix de sempre un continuum dins les traduccions dels llibres sagrats; la qual cosa fa que les noves traduccions es puguin limitar a la defensa d’un cert tipus de versió, de lectura o de confessionalitat.

 

Traducció, edició i ideologia van, doncs, en aquest cas, estretament lligades. Tan lligades que han de ser els exiliats liberals a Londres qui primer emprenguin a finals del primer terç del segle XIX una nova edició al català dels textos sagrats. Quan hi pensem, la situació, anecdòtica i curiosa, adquireix nous relleus de complexitat. La difusió del Nou Testament imprès a Londres el 1832 (un any abans de la publicació de «L’Oda a la Pàtria» d’Aribau, peça que sol ser considerada l’inici de la Renaixença catalana) és una afirmació evangelitzadora i liberal: és confessional i és política, però és feta –adaptant-se perfectament a l’esperit del romanticisme– en català. D’entrada es tracta d’una edició que només pot circular al país clandestinament, per tant és una traducció subversiva. I és sens dubte aquest caràcter global de la traducció allò que ens n’ha de fer jutjar els resultats i no cap altra cosa. La competència filològica de Josep Melcior Prat i Colom, pel que fa al seu domini del català o a la seva competència biblística, són en aquest cas irrellevants en comparació amb la seva intencionalitat d’afirmació política.

 

De manera similar, la traducció castellana que el «padre» Felipe Scio de San Miguel (1738-1796) va fer de la Bíblia (Vulgata) (1791-1793) tindria un sentit ben diferent si no anés precedida de tota la parafernàlia justificativa que fa al cas i que, només en una part reduïda de la mateixa, fa referència a qüestions textuals, ja que la intenció de l’autor és, sobretot, de deixar prova fefaent de la seva autoritat per dur a terme l’empresa. I «autoritat» aquí vol dir compliment estricte de les normes de l’Església respecte a les versions bíbliques i aprovació explícita dels superiors d’aquelles possibles discrepàncies que en algun altre moment, podrien haver estat mal interpretades. La versió del padre Scio és, en aquest sentit, i amb independència de que sigui filològicament acurada, similar a la traducció catalana publicada a Londres: una operació erudita, sí, però –i sobretot– una operació ideològica. Scio de San Miguel actua des de la perspectiva de la renovació ideològica.

 

Si adaptem aquests exemples a l’experiència contemporània veurem, sense massa sorpresa, com el primer terç del segle contempla una propagació inusitada de les traduccions bíbliques al català. Es tracta aquí, emperò, d’operacions de magnitud i d’interessos diferents. Tant la creació, el 1916, del Foment de Pietat Catalana (4), com la divulgació dels evangelis «traduïts del grec» a finals dels anys 1920 i començaments dels 1930 per part de la Societat Bíblica Britànica i Estrangera, o la Fundació Bíblica Catalana (1922) sota el patrocini de Francesc Cambó, o les versions de Frederic Clascar publicades per l’Institut de la Llengua Catalana (1923), o la Bíblia de Montserrat (1926), corresponen a orientacions ideològiques diverses. Entre aquestes n’hi ha dues que, d’entrada, destaquen sobre d’altres possibles. D’una banda l’actitud plena de ressonàncies polítiques i morals de to conservador continguda en la famosa frase atribuïda al bisbe Torras i Bages: «Catalunya serà cristiana o no serà». L’altra és l’aparició d’un públic lector molt més ampli que no havia existit fins aleshores producte de l’educació inicial de la menestralia i de la classe treballadora industrial.

 

Sota la primera actitud es promou la religiositat catalana o, si hom ho prefereix, la catalanització religiosa. La tasca divulgadora de les edicions humils, de butxaca, de gran propagació i elaboració escassa, del Foment de Pietat, correspon perfectament a aquesta actitud. El fet mateix que puguem parlar de l’Església catalana o que l’empresa difusora i editora tingui un nom tan explícit com Foment de Pietat Catalana –i que aquest nom sigui en català (5)– ja és prou indicatiu.

 

Però les edicions populars del Foment de Pietat o de la Societat bíblica Britànica i Estrangera, és clar, no són les úniques. Coexisteixen, sota l’impuls restaurador i normalitzador de la Mancomunitat, amb altres traduccions bíbliques que aspiren a tenir una altra volada, a afegir un altre ingredient al de la Catalunya de les pures essències catalanes. Es tracta, en aquest cas, d’una empresa que vol ser filològicament rigorosa –la de la Bíblia montserratina–, i d’una altra que vol ser rigorosa en tant que pedra fundacional de la llengua catalana normativitzada –la Fundació Bíblica Catalana.

 

Ambdues actituds donen dos resultats molt diferents des de la perspectiva actual: en un cas les traduccions tenen l’interès de la discussió filològica dins la millor tradició biblista del moment, però diríem que són escrites en un català confús i àdhuc sovint il·legible, que són, en definitiva, un monument a la fidelitat erudita. L’altra és una empresa de resultats dispars, desiguals, i el català que hom hi pretén i s’hi dóna és elegant i encarcarat, es tracta, ara i per contraposició, d’un monument a l’aptesa de la llengua terminal, no pas a la filologia biblista. Que l’empresa segona fos patrocinada per Cambó, mecenes també de la Fundació Bernat Metge dedicada a les traduccions dels clàssics grecs i llatins, i el fet que Carles Riba –un dels poetes catalans més respectats del moment– hi figuri com a traductor del Càntic dels càntics i del Llibre de Rut també és indicatiu.

 

I més indicatiu em sembla, encara, passar aquestes empreses coetànies de les traduccions bíbliques de principis de segle pel sedàs de la sociologia de l’edició.

 

Les traduccions del Foment de Pietat i de la Societat Bíblica volien tenir un abast popular, eren barates, assequibles, editades –des del punt de vista material– d’una manera força elemental. Per contra, les edicions de la Fundació Bíblica Catalana i de la Bíblia de Montserrat són de tiratges limitats, feixugues de notes i d’embalum crític, conformen col·leccions de diversos volums de format gran, i apleguen totes les connotacions que solem associar amb el llibre dirigit més aviat a les classes benestants: pel cost, pel volum, per la presentació i, també, pels resultats finals.

 

En aquests casos, doncs, l’examen del text de les traduccions em sembla gairebé secundari i ociós respecte a l’examen dels condicionants ideològics de què aquests van partir. Els pressupòsits amb què es va dur a terme cadascuna de les edicions i el tipus de publicacions assolit –que caldria completar amb l’estudi rigorós dels tiratges i de la distribució respectius, del sistema de subscripció, etc.– sembla més interessant per a l’investigador que no pas els aspectes formals –estilístics, confessionals o etimològics– dels textos.

 

De fet, sabem que en anys recents l’èxit assolit per l’anomenada Bíblia de Montserrat i, sobretot, pel Nou Testament (6), es deu tant al seu llenguatge modernitzat i més planer com a la difusió de l’esperit de catequesi de l’Església catalana durant els anys 1950 i 1960 i a la introducció generalitzada de la llengua vulgar en la litúrgia a partir del Concili Vaticà II. La mateixa edició recent de la Bíblia interconfessional ha de ser vista sota el prisma dels grans condicionants «externs» que han determinat l’empresa:

 

–l’ecumenisme religiós,

–el pancatalanisme de la llengua,

–l’equivalència dinàmica com a teoria operativa de la traducció,

–l’especialització filològica dels traductors i l’existència d’una tradició exegètica i editora contemporània molt important,

–la tradició catalana immediata, inexistent en d’altres temps.

 

Que una empresa d’aquesta magnitud no tingui finalitats comercials –en el sentit d’obtenir un profit alt de rendibilitat econòmica–, però que, al mateix temps, faci tiratges de 40.000 exemplars, són trets que marquen la diferència entre la traducció bíblica i la traducció, posem per cas, d’una novel·la actual.

 

Hi ha un exemple que il·lustra perfectament les diverses perspectives des de les quals podem considerar aquests condicionaments externs. Quan es va produir la represa editorial catalana als anys de la immediata postguerra, la traducció hi va tenir un paper essencial. Tan essencial que una de les normes implícites de la censura era prohibir les traduccions al català a causa dels efectes «normalitzadors» que hom podria haver atribuït a una traducció. La possibilitat de traduir al català era entesa, des de la filosofia censora, com un repte i com una rebel·lia de caire polític.

 

Traduir al català significava legitimar la llengua mitjançant la incorporació de textos forans, significava fer cas omís del castellà com a llengua terminal i, encara més greu, significava negar-li la condició de llengua-pont per a la cultura catalana, de pas/peatge obligat. En efecte, és fàcil d’adonar-nos que el reconeixement implícit d’una distància lingüística que ha de ser salvada gràcies a la intervenció d’una llengua pont, és també el reconeixement que les dues ribes que el pont uneix mai no tindran per elles mateixes la capacitat d’ajuntar-se.

 

La història de l’edició catalana a la postguerra atorga, doncs –i ho fa amb justícia–, un paper destacat a les primeres «grans» traduccions que hom aconseguí publicar sota la dictadura franquista. I una de les que serveix per a exemplificar el nostre cas és el llibre Versions de Hölderlin, la famosa traducció de Carles Riba publicada el 1944 o 1945. La traducció de Riba és una de les primeres fites en la recuperació de l’ús literari i editorial del català. Una recuperació que, com se sap, va ser iniciada principalment gràcies a petits impresos de caràcter religiós: estampetes, recordatoris i devocionaris. L’empara de l’Església, del nihil obstat més benigne de la censura eclesiàstica, si no de l’oberta connivència dels quadres eclesials, havia permès d’introduir aquella primera falca en l’integrisme lingüístic de la dictadura. De fet, però, diríem que el valor d’aquests impresos religiosos és secundari i que només té una precedència cronològica respecte a les versions ribianes pertanyents a l’alt domini poètic. Fins aquí no sembla que hagi d’existir discrepàncies. Ara bé, si no dono un detall concret sobre aquestes edicions veurem que el rasant pel qual mesurem el nostre parer sobre les traduccions és ben elàstic. D’algun d’aquests devocionaris religiosos, traduïts del francès i distribuïts pel bisbat a través de les parròquies, a la primeria dels anys 1940 sabem que se’n van arribar a tirar 20.000 exemplars. De les Versions de Hölderlin de Riba, per contra, se’n van editar només 150 exemplars. La diferència quantitativa és escruixidora, tant, que no podem deixar de considerar-la significativa.

 

Que cadascú en tregui les conclusions que vulgui, però jo crec que cal tenir aquestes dades en consideració a l’hora de fer una valoració de la represa de l’edició en català a la postguerra i del paper que hi va tenir la traducció.

 

Potser si aconseguíssim d’aplegar un corpus prou interessant d’aquest material religiós que sembla irrellevant i secundari, n’arribaríem a extreure lliçons prou cabdals. ¿No és possible –pregunto– que l’Església catalana potenciés les seves incipients inquietuds de renovació nacionalista a través de traduccions de textos pastorals i educatius francesos més «moderns» que els que provenien de les autoritats eclesiàstiques espanyoles? Si poguéssim esbrinar això potser ens adonaríem que la diferència quantitativa entre els textos devots traduïts i les ribianes traduccions de Hölderlin no acaba aquí –amb la xifra dels tiratges–; amb una mica d’agosarament intel·lectual podríem continuar i formular-nos una segona pregunta, conseqüència de l’anterior: ¿al capdavall, no va ser ideològicament més important l’impacte tímidament renovador i normalitzador de la llengua rebut a través d’aquests textos confessionals traduïts del francès que no pas el pes dels 150 exemplars del Hölderlin ribià?

 

Sóc conscient que potser no es tracta de barrejar peres i pomes, però penso que és una línia d’investigació que ens podria obrir noves perspectives.

 

Fins i tot quan atenem, de manera exclusiva, als elements numèrics dels tiratges, allò que mirem és d’extreure’n alguna lliçó positiva. Provaré de fer-ho bo i emprant una fal·làcia provocadora que vaig llegir en una història sobre una gran casa editorial anglesa. Tots creiem saber que L’Odissea és un text poètic grec, anterior en més de 500 anys a l’era cristiana, però el cas paradoxal és que el seu autor més universalment conegut no és, com tots voldríem, el vell, hipotètic i cec Homer, sinó un especialista en clàssiques bregat en el món de l’edició, britànic de la primera meitat del nostre segle i que va escriure aquest relat en prosa i en anglès. En efecte, la traducció d’Emile Victor Rieu, publicada l’any 1946 per iniciar la sèrie dels Penguin Classics, traducció que pretén sobretot de donar un to planer i llegidor a L’Odissea, havia assolit, al poc temps de ser publicada, una tan excepcional cota de vendes –tres milions d’exemplars el 1985– que hom estimà que llavors superava la suma de tots els exemplars de totes les edicions de L’Odissea publicades fins aleshores en qualsevol llengua. L’èxit històric d’aquesta edició només es va veure desbancat dins el llibre de butxaca quan es dictà la sentència final que eximia el difunt D. H. Lawrence dels càrrecs de pornografia i aparegué per fi en l’edició de butxaca Lady Chatterley’s Lover.

 

Poso l’exemple de la traducció de Rieu en aquests termes perquè potser caldria que quan parlem d’«equivalència dinàmica» poguéssim explicar de què parlem, o –millor encara– poguéssim explicar quina mena d’equivalència dinàmica existeix en cadascuna de les possibles traduccions d’un mateix text, i poguéssim incloure-hi l’equivalència «històrica» i l’equivalència «sociològica».

 

És evident que en el cas de L’Odissea dels Penguin Classics allò que judiquem és l’esperit social de l’empresa, el desig de posar a l’abast de tots els lectors –«del més gran nombre possible de lectors», com se sol dir– un text clàssic. Tant als orígens socialitzants de la idea d’Allan Lane de crear la mateixa editorial, com al pròleg de Rieu a la seva traducció, veiem explícites aquestes característiques eminentment comunicatives i divulgadores de la tasca que han emprès. D’una part no hi ha cap pretensió per arraconar versions d’erudició filològica, ni tan sols el recurs a haver escrit –com se sol dir– «com l’autor ho hauria fet si hagués viscut als temps moderns». D’una altra part, ni tan sols no hi ha cap menció exculpatòria pel fet que l’original grec no és una narració en prosa sinó un text en vers. I, malgrat tot això, sabem, per les dades que acabo de donar, que la traducció constituí un extraordinari èxit. ¿Èxit, de què? Doncs, de públic. Fins a l’extrem que, com deia fa un moment, L’Odissea és per a molta més gent L’Odissea «de» Rieu que no cap altre text.

 

Deixem-ho de moment aquí per fer un salt, no en el temps, sinó en l’espai. Pels mateixos anys en què Rieu publica la seva versió, Riba enllesteix la seva segona traducció de L’Odissea al català (1948). Però la traducció de Riba, malpagat pel mecenatge dels industrials catalans per tal d’enllestir i publicar aquesta versió radicalment modificada respecte a la de 1919, és del tot diferent. D’entrada no tindrà cap tiratge espectacular, però sí una notòria i reduïda edició de bibliòfil amb boixos i xil·lografies d’Enric Cristòfor Ricart. Aquesta diferència, malgrat tot, és molt menuda al costat d’una altra que és capital: la llengua.

 

La qüestió de la llengua en la traducció ribiana de L’Odissea cal enfocar-la, en primer lloc, des d’una perspectiva que no és gaire habitual: la del traductor que torna per segon cop a un text que ja ha traduït amb anterioritat. L’empresa manifesta un desig que no podem qualificar ben bé d’esmena o de correcció, sinó de perfeccionament. I penso que aquest desig de retocar fins a la perfecció no és aliè a la condició canònica de L’Odissea com a pilar fonamental de la tradició literària occidental, ni al mateix paper de Riba, reconegut amb unanimitat en el seu mestratge intel·lectual a la Catalunya de la postguerra. Riba, doncs opta –i cal subratllar el verb– per una traducció rítmica que acosti el català al so dels hexàmetres grecs i per una sintaxi i un lèxic marmoris, complexos, de ressonàncies barroques i filosòfiques. Hom diria que els textos d’ambdues traduccions, l’anglesa i la catalana, tot i ser coetanis, tradueixen originals molt diferents. Tot i que es tracta, tot comptat i debatut, de dos traductors que són hel·lenistes de formació acadèmica.

 

El secret, si n’hi ha, és que, en el cas català, allò que enalteix la traducció és l’intent de creació d’un cànon intel·lectual adaptat a la circumstància política i resistencialista de la postguerra espanyola. I el cànon de Riba és l’alta cultura i no la divulgació a seques. Alta cultura entesa com un pilar difícil, estructurat amb la minuciositat de la filologia clàssica més docta, com un compendi d’allò que la literatura havia d’arribar a ser si li poséssim el llistó a aquesta alçada. L’Odissea de Riba és, si val el símil, com L’Odissea d’Alexander Pope: refistolada i ornamentada –en Pope en els guixos i motllures fastuosos de l’escenari i de les disfresses, en Riba en les volutes i vitricolls de la llengua.

 

Allò que és interessant de remarcar és que, seguint el criteri ribià aplicat en aquest cas, el model de traducció que ens trobem és un model que força i inventa la llengua. O sia, el model que en el cas alemany de Luther triomfà de forma espectacular. El model que Riba ens proposa és també forçat i innovador però mai no arriba a imposar-se i, de fet, es distancià de la llengua habitual –empobrida i malmesa per la prohibició i la persecució de la dictadura franquista–. En aquest sentit seria fàcil de dir que la ideologia del Noucentisme català, tal i com la veiem encarnada en aquesta traducció, fracassà parcialment: Riba creà una ciutat d’ivori de la traducció, una ciutadella inexpugnable per als happy –o, atesos els anys a què em refereixo, dissortats– few però no «sembla» que aconseguís d’establir els ponts necessaris amb el públic perquè la llengua arribés a sostreure’s al poder del monstre.

 

He dit «sembla». I aquí és on volia arribar per demanar un nou enfocament del problema. Perquè si aquest és, en efecte, el cas de L’Odissea, hem de tenir present que, paral·lelament a la tasca traductora de Riba, ens trobem amb altres traduccions que més aviat vindrien a demostrar el contrari: a demostrar que llur objectiu principal era de fer la comunicació de l’obra literària planera i llisquívola, neta d’enfarfegaments. Els exemples de Folch i Torres, del mateix Riba i de Sagarra, poden servir d’explicació al que dic.

 

Josep Maria Folch i Torres (1880-1950), el famós creador d’El Patufet (1909-1938) i de les novel·les infantils catalanes dels anys 1930, va escriure, dirigir i publicar als anys anteriors a la guerra una col·lecció excepcional des de tots els punts de vista. Es tracta de la «Biblioteca Gentil» que arribà a publicar 77 títols, 48 entre 1924 i 1928 i 28 entre 1931 i 1933 (7). Era aquesta integrada per una sèrie de novel·les roses, sentimentals, destinades al gran públic juvenil femení, de periodicitat mensual, i que seguien els esquemes més estereotipats del gènere: bons i dolents, rialles i llàgrimes, diferències socials, argument linial, final feliç... Es tractava de novel·les de quiosc, de gran consum, amb tirades elevades (8) que van fer que Josep Maria Folch i Torres esdevingués un clàssic popular de l’època i fos, fins i tot, imitat per Clovis Eimeric amb la seva sèrie de la «Biblioteca Damisel·la» (1925-1930), i per altres sèries com la «Biblioteca de la Dona Catalana» (1926-1938), la «Biblioteca Neus» (1926-1928) de «novel·les blanques» de l’editorial Mentora, la «Col·lecció Blava» (1930) de l’Editorial Políglota, la col·lecció «El nostre cor»(1927) de l’Editorial Bistaigne, etc.

 

Doncs bé, quan Josep Maria Folch i Torres no va poder seguir per raons de salut el ritme de producció que li exigia la col·lecció, l’editorial Baguñà hi incorporà títols d’altres autors i també traduccions. Aquestes darreres són considerades, avui, com obres d’autors estrangers pràcticament desconeguts, sense menció massa explícita del traductor, però que compleixen a la perfecció tres funcions:

 

–donar continuïtat a la sèrie editorial,

–passar desapercebudes per a no fer ombra a l’autor de la majoria de la sèrie,

–i perpetuar en la llengua l’estil planer, correcte, casolà –un xic ensucrat– propi de la literatura del gènere.

 

La grisor d’aquestes traduccions com a tal demostra que, en aquest cas, llur funció era la d’adaptar-se perfectament a un mitjà editorial i que, per tant, no és just de criticar-les segons criteris filològics o d’allò que habitualment entenem pel cànon literari, ja que ni l’un ni l’altre no ens revelarien llur veritable funció, més senzilla i, al mateix temps, més ambigua.

 

El segon exemple que volia treure a col·lació són algunes altres traduccions de Riba. Bàsicament aquelles que durant els anys 1918 i 1919 –per tant contemporànies a la primera versió ribiana de L’Odissea– va fer per a la «Biblioteca Literària» de l’Editorial Catalana que dirigia Josep Carner. Són obres d’E.A. Poe, J. Bédier, Ridder Haggard... Es tracta de traduccions molt més funcionals que la de L’Odissea, perquè són destinades a incorporar autors moderns que pensaríem que no mereixen, als ulls de Riba, el tractament exclusiu –és a dir, clau– atorgat a L’Odissea. El contrast i comparança entre les seves traduccions dels clàssics i les dels autors moderns potser demostraria dues actituds intel·lectuals de molt diferent categoria. Allò que en un cas és reverència i obra d’alta cultura, en l’altre és dinamicitat versemblant i obra de consum. Crec que Riba va distingir inconscientment entre aquesta tasca de traductor divulgador i la de traductor d’alta creació amb pretensions de produir una versió única i fundacional. I crec que el seu llenguatge i escrupolositat envers l’original són diferents en un cas i en l’altre.

 

El tercer i últim cas a remarcar és el de Josep Maria de Sagarra. Sagarra –com Riba– fou gasivament becat pels mecenes catalans de la postguerra per traduir, entre altres textos, tot Shakespeare. Allò més curiós d’aquesta empresa traductora és que, segons que sembla, l’estipendi dels mecenes anava destinat només a la traducció, sense cap mena d’intenció que aquestes traduccions haguessin de ser publicades. Sagarra –home de teatre i pràctic– insistí a fer-ne una edició perquè no veia gaire sentit al fet de guardar per sempre més aquelles traduccions descomunals i difícils en un calaix. A la fi un mecenes més il·lustrat que el seu primer protector hi accedí i se’n va fer una edició limitada –una tirada de més luxe i una altra de més corrent–, la primera de les quals valia, a l’època –parlem dels anys 1940– l’equivalent de 2 salaris mensuals mitjans (9). En qualsevol cas, allò que interessa de les traduccions sagarrianes examinades en aquest context, és que la seva posició dins la història de la traducció a Catalunya sembla que hauria de ser molt similar a la de Riba o encara superior. Un autor clàssic –ara Shakespeare en lloc d’Homer–, traduït per un escriptor català excepcional –Sagarra en lloc de Riba–, i per tant una traducció canònica, una altra pedra de toc per a la cultura catalana. Allò que és sorprenent és que aquesta obra canònica i excepcional fos promoguda pensant que podia existir en un llimb editorial tan subtil que ni tan sols calia que fos publicada.

 

La «normalitat» de les traduccions incloses per Folch i Torres a la «Biblioteca Gentil» els anys immediats a la guerra civil contrasta, doncs, amb la «anormalitat» de les traduccions de Riba o de Sagarra a la immediata postguerra. És clar que en el segon cas el context ideològic –la dictadura franquista, la repressió policial, la censura– i la manca d’un mercat editorial impossibilitava una edició i una difusió normals, però aquesta característica, justament, podria servir per intentar enunciar una tendència de compliment gairebé obligat en la història de la traducció a Catalunya: com més gran ha estat la normalització de la llengua i la difusió de l’edició en català més laxos han estat els criteris de traducció aplicats, ja que els interessos que els han guiat han estat bàsicament econòmics i comercials. La traducció a llengües de gran difusió, normalitzades, és capaç d’acceptar amb més llibertat traduccions elaborades segons criteris diferents. Ho hem vist en les edicions dels llibres sagrats al català durant els anys 1930 –un dels pocs moments de gran expansió popular de la literatura catalana– i en la gran difusió assolida per L’Odissea d’E.V. Rieu als Penguin Classics.

 

Però, d’altra banda, com més restrictiva és la difusió de la llengua terminal, més canòniques esdevenen les traduccions que s’hi publiquen. Les edicions de Riba o de Sagarra ho demostren malgrat la llengua absolutament diferent de l’un i de l’altre. El popularisme versionador i lliure de Sagarra té, en aquest context, les mateixes connotacions de pedra de toc necessària i fundacional, que la tasca filològica de Riba.

 

Aquesta més gran atenció a la situació de fons ideològica en què es produeixen les traduccions ens ajudarà a conèixer elements absolutament essencials per a l’estudi d’aquestes: la situació del mercat editorial, la força social de la llengua de partida o d’arribada en un moment donat, les característiques de les edicions, les xifres dels tiratges, etc. Crec –i amb això acabo– que en el cas de la traducció al català –i més específicament encara en el cas de les traduccions literàries– estem en condicions d’iniciar una tasca descriptiva d’aquesta mena fins a extrems força pormenoritzats. Fet i fet, avui ja comptem amb un primer catàleg –incipient però força complet– del corpus de les traduccions al català entre finals de segle i 1939. La compleció d’aquest corpus i el seu estudi global segons les pautes que he exposat, haurà de ser la base d’estudis posteriors.

 

Potser si l’any vinent ens tornem a trobar en tan agradable companyia a la Universitat Jaume I de Castelló, algú ens en podria començar a donar un tast.

 

 

 

 

NOTES

 

1. Vegeu les diverses reaccions suscitades per l’ús al Senat Espanyol, per primera vegada en la història d’Espanya, de les diferents llengües de l’Estat, amb motiu del debat sobre les autonomies al setembre de 1994.

 

2. Hi ha un completíssim estudi de recent aparició: VENTURA, Jordi (1993): La Bíblia valenciana, Curial Edicions, Barcelona, Biblioteca Torres Amat 12, 233 pp.

 

3. NADAL, Josep Maria i Modest PRATS (1982): Història de la llengua catalana, vol. 1. Dels inicis fins al segle XV, Edicions 62, Barcelona, 534 pp. Vegeu especialment les pp. 171-177.

 

4. Segons la GEC, «fins al 1936, el Foment de la Pietat Catalana publicà cinc milions de llibres i opuscles (El primer llibre del noi cristià arribà en total a 35.000 exemplars)».

 

5. El Foment de Pietat Catalana, sota la dictadura de Primo de Rivera, hagué d’eliminar l’adjectiu «catalana» del seu nom (1929) i va haver de fer edicions en castellà.

 

6. El Nou Testament. Versió del text original i notes pels monjos de Montserrat, Editorial Casal i Vall, Andorra, editat el 1961 se’n van fer dues edicions dins aquell any, d’11.000 exemplars al gener i de 38.000 al desembre.

 

7. PI I VENDRELL, Núria (1986): Bibliografia de la novel·la sentimental publicada en català, entre 1924 i 1938, Diputació de Barcelona, 191 pp.

 

8. D’alguns títols se’n van fer fins a vuit edicions. Del volum XVII sembla que se’n van tirar més de 17.000 exemplars. Vegeu Núria Pi i Vendrell (1986).

 

9. «Se’n feien només 340 exemplars, amb 10 d’especials: un dels quals –venut a 400 pessetes– contenia com a encaix un fragment del manuscrit de la traducció de Sagarra; la resta –també amb encaix– es venia a 1000 pessetes; els normals ho eren a 400». MANENT, Albert i Joan CREXELL (1989): Bibliografia catalana: cap a la represa (1944-1946), Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 68.