L'autotraducció com a exercici de recreació

Vull donar les gràcies, en primer lloc, als organitzadors d’a­quest V Col·loqui sobre la Traducció a Catalunya per la seva invitació a participar-hi i, de manera molt personal, a Francesc Parcerisas que em va perseguir fins a Gainesville, als USA, on he estat quatre mesos donant classes i és una mica enfora, i pel correu electrònic, em va recordar que avui havia de ser aquí amb tots vostès. Gràcies, Francesc.

 

La meva experiència com a traductora és parcial i molt li­mitada, ja que no m’he dedicat mai a traduir professionalment. He traduït només alguns dels meus llibres, tampoc no tots i quasi sempre fent consultes a la persona que ha traduït al cas­tellà Te deix amor la mar com a penyora i Una primavera per a Domenico Guarini, que sí que és especialista en traducció i, a més, professora de la facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat de Vic. Em refereixo a la doctora Lluïsa Cotoner. Sóc, per tant, una autotraductora, o més ben dit, he estat una autotraductora perquè crec que en el futur no tornaré a traduir­-me, l’experiència de Dins el darrer blau em va deixar ab­solutament esgotada. Em penso que a partir d’ara li tornaré a demanar a la Lluïsa que ho faci ella, si vol i pot i, si no, a qualsevol altra persona, millor si és desconeguda perquè ales­hores no m’hi podré barallar, ni tan sols discutir; mai no he discutit res, per altra banda, amb el meu traductor a l’hebreu, mi amb l’holandès, ni tampoc amb la noia d’Atenes que em va traduir al grec. Conec i he ajudat a resoldre dificultats a la tra­ductora francesa, Madamme Eluard, la vídua de Paul Eluard, que malauradament es va morir després de traduir Qüestió d’amor propi; espero que la traducció no precipités la seva fi perquè, naturalment, mai no m’ho perdonaria. També he parlat sovint amb les traductores alemanyes i amb les angleses i he conegut la russa. El fet que totes aquestes persones hagin con­viscut durant dies i setmanes amb els meus llibres, per tal de tornar-los a escriure en les seves llengües, em continua om­plint de perplexitat perquè jo els asseguro i, sento dir-ho da­vant de vostès, qui gairebé tots són traductors, que per a mi la literatura és intraduïble.

 

Entenc la literatura, concretament la novel·la que és el meu camp, com la creació d’un món autònom mitjançant la manipu­lació lingüística, i és aquesta manipulació la que em sembla impossible de reproduir; només aquells textos que presenten una llengua absolutament funcional, els que anomenem com a eminentment denotatius poden, al meu entendre, ser traduïts sense perdre’n quasi res; els altres, aquells que es basen en l’exploració i l’explotació dels recursos lingüístics, com inten­to que siguin els meus, perden sempre. Transvasar en un altre idioma la musicalitat, la ductilitat fònica de certes paraules es­collides i sospesades perque l’una al costat de l’altra funcionin tal com volem, Te deix, amor, la mar com a penyora, per exem­ple, és gairebé impossible. Per això estic bastant d’acord amb Antoni Marí quan diu que Te dejo, amor, en prenda el mar sona bastant diferent. La paraula “prenda” encara que sigui l’equiva­lent de “penyora” no implica el mateix, no té la seva musicali­tat ni tampoc denota d’entrada el mateix. “Prenda”, en castella, fa al·lusió, en primer lloc, a roba, a vestit, al vestit que ens posem i, en aquest sentit, s’empra usualment la paraula, reser­vant el significat etimològic del llatí, picnus, picnoris (penyo­ra), per un ús molt més específic que és el que ha conservat en català. “Penyora” per nosaltres, els catalanoparlants, és allò que deixem com a garantia de compliment. Però hi ha moltes més coses encara mirant aquest títol que em reafirmen en l’enorme dificultat de la traducció; no sols “penyora” no vol dir el ma­teix, a més en castellà, per més inri, porta afegida connotativa­ment aquella cursilada més aviat fatxenda de “prenda” com a apel·latiu afectuós: “dime prenda”, que jo no vaig contemplar en absolut, sinó que Te deix, amor, la mar ens atraca, a més, aquell passatge del Tirant lo Blanc en el qual l’Emperador (tots el recordem), li pregunta a Tirant què és el que li passa i li diu que el seu mal és de mar (el seu mal és de mar perque acaba d’arribar i porta un mareig horrorós, però a més perquè acaba de veure la Carmesina de la qual s’ha enamorat). Per tant, Te deix, amor, la mar com a penyora també porta ressons de tot això. “Mar” i “amor” van units i “te deix, amor, la mar” no és el mateix que “te dejo, amor, la mar”, ni “el mar”, perquè en castellà “la mar”, la meva, la mallorquina, és la que diuen “la mar” els mariners, però en principi la gent diu “el mar”, en canvi, en mallorquí tots diem “la mar”; per tant, tampoc en aquest sentit ni tan sols en aquesta referència, la traducció és possible. Tots aquest aspectes: sonoritat, musicalitat de certes paraules, deter­minades denotacions i connotacions, certs ressons, desaparei­xen com per art d’encanteri quan traduïm; traduir és sens dubte perdre.

 

La traducció és sempre una mancança. Per molt bona que si­gui, per molt que intenti conservar el color, el gust, l’olor de l’ori­ginal, el resultat mai no serà el mateix, encara que sigui bo serà tota una altra cosa. Mireia, de Mistral, traduïda per la meva paren­ta Maria Antònia Salvà és magnífica, pero és una altra Mireia, una Mireia de la plana de Mallorca, no de la Provença, per molt que Frederic Mistral li digués a Na Maria Antònia que la seva versió superava l’original. Per això sempre he considerat que Unamuno s’equivocava. En realitat, al meu entendre, el senyor Unamuno s’e­quivocava gairebé sempre; recordem quan parla de la Barcelona fatxendosa perquè no li agradaren les façanes modernistes o quan ens diu “siempre sereis unos niños levantinos, os ahoga la esté­tica”; doncs bé, l’Unamuno s’equivoca tant que arriba a escriure el següent sobre el Lectura e interpretación del Quijote, recordant una anècdota d’un rei anglès del segle XVII que felicita un cortesà seu perquè finalment aprèn espanyol: “Cuéntase de uno de los reyes ingleses del siglo XVII que preguntaba a uno de sus cortesa­nos si sabía castellano y al contestarle que no le dijo: Pues es una lástima. Creyendo el cortesano que había pensado en darle alguna embajada en España o cosa parecida se aplicó a aprender castella­no y cuando ya lo supo se fue al rey a decírselo y éste le dijo entonces: Me alegro, porque así podreis leer el Quijote en su pro­pia lengua; en lo cual demostró el soberano conocer muy poco el valor del Quijote que depende en gran parte de que es un libro traducible, perfectamente traducible y de que su fuerza y poesía toda queda en él viértase al idioma que se vierta.” Jo crec que, evidentment, l’Unamuno s’equivoca i a mi, que em perdoni, pero el Quixot perd traduït, com perd Shakespeare, com perd Joyce, com perd Sant Joan de la Creu o com perd Llorenç Villalonga. Azorín, que era una persona, per mi, molt més intel·ligent que l’Unamuno, molt menys retrògrada i molt més assenyada (i amb gustos més interessants que el del “morabito intransigente del Unamuno”, això l’hi va dir l’Ortega, no l’hi dic jo), malgrat la seva militància maurista, jo crec que molt més avançat, per descomp­tat literàriament molt més modern i sensible, escriví, matisant però les seves conclusions, a l’article Los clásicos, publicat a “La Vanguardia” de Barcelona l’11-2-1913, que els escriptors verita­blement universals eren aquells que eren capaços de resistir el que ell anomenava “la prueba de la traducción”, ja que “la tra­ducción les deja sin el encanto de la lengua y sin esa especie de nimbo indefinible e inconcretable que rodea las palabras; en cambio, queda el armazón, la idea, lo universal, lo fuerte, la vida”, però de seguida adverteix que la prova de la traducció té els seus perills i que ell sap molt bé que hi ha una literatura que no resisteix aquesta prova perquè tampoc, aquesta literatura, no té interès amb la pròpia llengua: “el apercibimiento tiene sus peligros y es preciso usar de él con precaución porque ¿cual es la línea que separa la forma del fondo?, ¿donde está la vida, en el fondo o en la forma? Pese a ello, el procedimiento puede enseñarnos mucho respecto a la vitalidad de un clásico” i afe­geix que l’autor que no resisteix la prova, Fray Luis de Granada per exemple, Solís o Melo “tampoco son buenos en castellano”.

 

Aleshores, si jo crec que traduir és perdre sempre, mai gua­nyar, vostès es preguntaran per què m’interessa tant que em tra­dueixin; és a dir, per què ens interessa tant a tots els escriptors que ens tradueixin i per què, fins i tot, conscient de la pèrdua, he intentat fer el masoquista exercici d’autotraduir-me. La primera qüestió és fàcil de contestar: publiquem perquè ens llegeixin, potser no escrivim perquè ens llegeixin, però ben segur que publiquem perquè ens llegeixin, per anar a l’encontre dels lectors i comuni­car-nos amb ells, per tal de tocar-los amb les paraules, com si els volguéssim acaronar suaument, quasi imperceptiblement i, per això, per bé que amb pèrdues i amb mancances, desitgem arribar a la immensa majoria de gent, en totes les llengües possibles. La res­posta a la segona qüestió té a veure amb tot quant he explicat, com que no crec en la traducció, intento fer una versió, que per a mi vol dir reescriure el text en la nova llengua en la qual ha de parlar i això, naturalment, només puc fer-ho en castellà. És una llastima que només ho pugui fer en castellà perquè és l’única llengua que conec tan bé com el català però en la qual no sóc. No sóc, no em sento jo en castellà, pero em dedico professionalment a l’ensenyament de la seva literatura i fins i tot és possible que hagi llegit més autors castellans bons i dolents que en català, en català només he llegit els bons. Crec, per tant, que el meu nivell de castellà és bo pero sóc incapaç de desenvolupar en castellà les possibilitats lingüístiques que, gairebé sense esforç per part meva, el català em regala, especialment en sonoritat, recursos lèxics, recursos semàntics molt menys explotats que en castellà, el qual ha basat en bona part en l’experimentació d’aquests recursos lè­xics la seva poesia barroca, com tots sabeu, i sobretot en l’explotació dels adjectius lligats a l’univers de la sensibilitat. També em resulta dificilíssim en castellà jugar amb els diferents registres lin­güístics, aspecte que en català configura, crec, com un tret carac­terístic, la meva obra, des d’Una primavera per a Domenico Gua­rini fins a Dins el darrer blau. Per això, per la meva incapacitat de trobar equivalents en castellà, m’he estimat més tornar a reescriu­re els meus textos i, per això, he trigat tant en la recreació de Dins el darrer blau. En el último azul se’ns conta la mateixa his­tòria però es fa, tot sovint, de manera diferent; hi ha paràgrafs que han desaparegut, capítols que s’han escurçat i situacions que han canviat un poc. Però també els he de confessar que, a partir de la traducció castellana, la versió catalana també va variar una mica; a partir de la sisena edició de Dins el darrer blau es varen corregir un seguit d’imperfeccions, veure la novel·la des d’una altra llengua dóna una perspectiva distinta i alhora ajuda a recom­pondre el món novel·lístic. Per mi, l’ideal seria poder treballar com vaig fer-ho amb la novel·la Qüestió d’amor propi. Quan l’es­tava escrivint l’anava traduint a la vegada; això em donava un punt de vista diferent per anar observant com funcionava en l’al­tra llengua i esmenar els aspectes que no em semblaven perti­nents, perquè em convertia en una lectora crítica del meu propi text, molt més distanciada que quan llegia en la meva pròpia llengua després d’escriure, per anar corregint. El filtre que supo­sava passar per un altre idioma em feia, segurament, objectivar molt més, em convertia en una receptora i no en una emissora del text en qüestió; una receptora que alhora tornava a emetre el discurs textual des d’una a1tra perspectiva, reescrivint-lo des­prés de dialogar amb el text molta més estona ja que, per mi, la recreació al castellà em resultava més difícil que l’elaboració en català. Escric a raig, en la meya llengua, tot sigui dit i, com que per desgràcia tinc poc temps, tot sovint he escrit massa de pres­sa. La facilitat –jo en tinc– tots sabem que no és garantia de res, més aviat resulta negativa per a la construcció d’un bon text literari que, al meu entendre, és més aviat producte d’una rigo­rosa elaboració i no d’una sentada compulsiva. La nova versió, per contra, m’obligava a anar a poc a poc i tal vegada per això em portava a observar molt millor l’efecte que el text poduïa; quins eren els mecanismes estilístics i lingüístics en els qual es basava, i sobretot, com funcionaven els jocs establerts entre silencis i veus, entre llums i ombres necessàries per a la construcció d’un món narratiu tant com per la disposició del temps, la situació, l’espai o la creació d’un conflicte o el desenvolupament d’uns personatges. Temps, espai, conflicte, personatges no solen per­dre interès traduïts d’una a una altra llengua però ens permeten, en el fet de reescriure, en reelaborar el text sencer, veure aquests elements imprescindibles del relat si funcionen bé o si realment no funcionen. Vaig treballar emprant aquest sistema amb els contes de Contra l’amor en companyia: el text breu era fàcil de reescriure en castellà. A mesura que acabava un conte i abans de començar-ne un altre feia la versió castellana; alguns fins i tot aparegueren abans en espanyol perquè un diari madrileny ja desaparegut, “El Sol”, em va demanar unes col·laboracions i vaig enviar-los els contes. Malauradament, ni amb Joc de miralls ni en Dins el darrer blau, vaig poder fer el mateix, no disposava de temps per crear i re­crear alhora i vaig traduir quan la versió original ja circulava im­presa feia bastant de temps. Ara estic escrivint una altra novel·la també històrica que succeeix a Cuba a finals del segle passat i he intentat reescriure-la en castellà encara que, evidentment, no la tinc acabada, però l’exercici m’ha resultat tan dificultós que l’he abandonat, em relentia massa l’execució de la versió original catalana; per això crec que, com els deia abans, no tornaré a fer versions castellanes, deixaré que els traductors professionals, si és que la Lluïsa Cotoner no ho vol fer, que sempre s’empipa amb mi perquè diu que ho faig molt malament, que sóc molt mala traductora, molt mala versionista de les meves pròpies obres, ho facin. Que sigui seu el mèrit de tallar i cosir els vestits, ara sí, les “prendes”, no les “penyores”, amb els quals els meus personatges puguin presentar-se en públic, davant del públic castellà que per altra banda s’estima més un autor traduït de qualsevol altra llen­gua del món, millor encara si és de parla anglosaxona, que un autor català. En aquest aspecte, l’Estat de les autonomies no ha fet canviar gens les coses; encara hi ha molta gent que aconsella als autors catalans el mateix que li aconsellava Galdós a Narcís Oller, que es passés al castellà. No entenia Galdós, no entenen ara tampoc el públic ni molts col·legues i fins persones intel·li­gents i molt assenyades que, si pots emprar dues llengües per comunicar-te, si de fet ets bilingüe, n’empris la que ells conside­ren inferior i t’entestis en escollir-la per crear, és a dir per ésser. I per ésser escullis precisament la més minoritària per abastar el teu món, per abastar el teu àmbit. Per això crec que, en el fons, ens castiguen amb la ignorància que és sempre el despreci o una forma de despreci. És clar que nosaltres no els fem cas. En castellà diuen “ladran los perros; la caravana pasa” i d’aquí “la­dran, luego cabalgamos”. En aquest cas, en el cas que no ens fan cas, jo dic: “ni siquiera ladran pero cabalgamos”.

 

RIERA, Carme (1997). “L’autotraducció com a exercici de recreació” dins: V Seminari sobre la Traducció a Catalunya. Quaderns divulgatius, núm. 8, p. 45-52.