Comentaris a Dante Aliguieri: La Divina comèdia

    [...]

    Comentari al Cant III (Infern)

    Entre els versos de més fama del poema dantesc hi ha aquests nou hendecasíl·labs que encapçalen solemnement el cant III i que totes les edicions marquen amb lletres capitals per donar-los la importància d’una làpida immutable. Aquests versos, sabuts per la majoria de persones que han fet vaga o profunda coneixença amb l’obra de Dant; i repetits tantes vegades com vulgueu en la llengua original, en qualsevulla ambient on sigui possible un tracte ínfim amb l’idioma italià, ofereixen al traductor, precisament perquè són tan coneguts, hàbils paranys no massa fàcils d’escamoteig.

    En el meu propòsit de donar, de la Divina Comèdia, una versió tan fidel com em sigui possible, però al mateix temps tan viva, tan clara i tan poètica com ho permetin les meves limitades facultats d’escriptor, en topar-me amb el famós Per me si va nella città dolente se m’oferien diferents solucions per a triar.

    Seguint la traducció medieval d’Andreu Febrer, o la moderna traducció de Verdaguer i Callís, hauria pogut dir el per me si va amb les paraules “per mi hom va”; la traducció és justa i fidelíssima. Però, aquest “hom va”, ultra el seu encarcarament una punta savi i poc viu en el nostre familiar llenguatge, em sona a l’oïda d’una manera dura i poc musical. Aleshores la forma “hom va” hauria pogut substituir-se pel “per mi es va”, més natural i corrent, i equivalent, mot per mot, a la forma italiana; però el vers cuinat amb el peu forçat d’aquesta solució, em resultava dur, poc expressiu i descolorit. Aleshores, atenint-me a la força popular, viva i directa que té la poesia del Dant, malgrat la seva sàvia i complicada arquitectura, em va semblar que, essent la porta de l’Infern qui parlava, i que en el poema aquestes paraules de la porta, dirigides al condemnat que la travessa, volen tenir una patètica i austera solemnitat, podia interpretar jo d’una manera més viva la intenció dantesca, emprant el “per mi aniràs”, forma que té un punt de retòrica de rondalla popular i de cançó; forma, a la meva manera de veure, més viva que el “per mi hom va” i el “per mi es va”, i que permet donar al vers la misteriosa pompa musical que demana la grandesa de la porta de l’Infern.

    En aquest primer vers del cant III trobem la città dolente. Aquesta città és l’Infern. La ciutat de Satan, oposada a la ciutat de Déu.

    Andreu Febrer tradueix dolente per “dolent”. Altres traductors catalans, moderns, cerquen adjectius que vulguin dir més o menys el significat d’aquesta lapidària città dolente. En el temps de Febrer, el mot “dolent”, en català, tenia potser el mateix significat del dolente italià o del doliente castellà. Avui dia, però, per aquells obscurs i misteriosos imperatius dels idiomes, el “dolent” català només és aplicable a les coses d’una mala qualitat física o moral. La paraula ha agafat un altre sentit, i no és admès ni possible acceptar “dolent” com un atribut derivat de dolor. Per això jo he emprat el mot “sofrent”. Aquest adjectiu, poc usat entre els escriptors catalans, té, per a mi, tot el gust i tota la intensitat viva i poètica del dolente dantesc. Trencant el costum d’alternar aguts i plans, he traduït els nou primers hendecasíl·labs del cant tercer, en versos exclusivament aguts, per tal de donar més pes i més profunditat de sentència a cada un d’aquests versos i al mateix temps perquè, donades les paraules de l’original, la traducció, en la forma que l’he fet, em permet una més aproximada fidelitat al text.

    Aquests aclariments de caràcter retòric i gramatical, m’interessa fer-los amb tota sinceritat, perquè el lector segueixi amb interès o simpatia la meva versió, participi de la intimitat d’aquesta i comprengui que en el treball que m’he imposat de recrear la Divina Comèdia en català i fer-la viure en la nostra època, la meva intenció de donar un text amb qualitat poètica, porta el pes de l’obscur i silenciós treball de servir, en tots els possibles, una fidelitat al text i una lògica de traducció.

    [...]

    Comentari al Cant V (Infern)

    [...]

    En la traducció d’aquest cant, el traductor se sent una mica avergonyit, perquè és molt difícil donar a totes aquestes paraules el to i l’aire de l’original. No es tracta de traduir d’una llengua forastera ni d’interpretar conceptes, ni d’aconseguir musicalitats prosòdiques equivalents. Com en els instants solemnes de la gran poesia, es tracta de seguir el ritme d’un cor i la percussió d’una intel•ligència excepcionals, que, valent-se de la paraula, creen elements de bellesa pura. Tocar aquests elements de bellesa, despullar-los, desfer-los i refer-los, és una profanació. Aquesta és la servitud del traductor: cometre tals profanacions, que per molt a fi de bé que es facin, delataran sempre la gosadia i la impotència de qui les comet.

    Comentari al Cant VII (Infern)

    Dant situa a cada cercle infernal, a guisa de guardià, un personatge o divinitat de la mitologia grecollatina, adient a la mena de pecat que es castiga en el cercle. Tractant-se dels avars i els pròdigs, Dant tria Plutus; aquest Plutus, alguns traductors l’han confós amb Plutó. Plutó és el sobirà de l’Infern, el màxim personatge infernal, segons els poetes grecs. En canvi, Plutus és el déu de la riquesa, que, com que precisament és orb, distribueix els béns d’una manera gratuïta; aquest déu és el personatge central d’una de les grans comèdies d’Aristòfanes. És natural que tractant-se de moneda i de pecats comesos a causa dels béns materials, sigui aquest Plutus i no Plutó el qui tria el Dant, convertint-lo prèviament en horrible dimoni, per a presidir el càstig dels avars i els pròdigs.

    Plutus, en veure els dos viatgers, exclama aïradíssim: Papè Satàn, papè Satàn aleppe! Ara bé, aquest famós vers del poema representa un dels més considerables trencacolls per als traductors i els comentaristes. Generalment la majoria dels traductors el deixen en la mateixa forma exacta de l’original. ¿Què vol dir aquesta expressió de Plutus? Actualment és una incògnita, com ho ha estat sempre. Els comentaristes antics no estan d’acord i cap d’ells no precisa i raona el significat exacte. Tot el que diuen són suposicions més o menys lògiques. Grazziolo de Bambaglioli, el més antic comentarista, i una de les més fortes autoritats, diu textualment, per explicar l’enigmàtic hendecasíl·lab: Hoc est dicere, o satan, o satan demon, quale mirum et novum est istud, quod isti novi hospites huc accedunt. És a dir, Bambaglioli no resol res. L’Anònim Selecte, d’una autoritat tan gran i tan antiga com Bambaglioli, suposa que aquest hendecasíl·lab, en llengua hebrea, equival a dir: “Meravella, meravella, meravella!” Aquesta interpretació és una mica absurda, donat el to d’ira de Plutus i el que Virgili li contesta. Iacopo della Lana creu que papè és una interjecció admirativa. L’Ottimo Commento, anònim trescentista, editat per A. Torri, també de gran autoritat, opina que papè és una expressió admirativa i aleppe una expressió de plany. El comentari de Pietro Alighieri, fill del Dant, suposa que aleppe és l’aleph, o sigui la primera lletra de l’abecedari hebreu. Aquest criteri l’han seguit molts comentaristes. Entre els moderns és curiosa i bastant lògica la interpretació de Monti (Nuova lezione ed interpretazione della D. C., Milà 1986), que proposa llegir Papè Satàn, papè Satàn a leppe!, i que, segons Monti, equival al grec Papai Satan, papai Satan a lipe, i que significaria: “Oh rebel, oh rebel, vés-te’n.” Altres encara suposen que aquest vers obeeix a un conjur de màgia aràbiga, resultat dels ensenyaments o de la influència que Brunetto Latini exercí sobre el Dant. Brunetto Latini fou ambaixador a Espanya i conegué la ciència i les arts aràbigues; modernament ha estat sostinguda, per alguns, la possibilitat d’una influència de cultura islàmica sobre el poema dantesc.

    Sigui el que sigui, és evident que, d’aquest vers, ningú no n’ha pogut treure l’aigua clara; la majoria d’autors, però, estan d’acord que l’aleppe és l’aleph i que vol dir: “ah!”, o “ai las!”.

    En una traducció poètica com la meva, aquest vers resultava un veritable escull. Hauria pogut donar el concepte més estès entre els comentaristes, però això no hauria tingut cap gràcia, perquè, en el poema, les paraules volen representar una manera de parlar diabòlica, un llenguatge obscur, que només entén Virgili, perquè Dant li atorga la gràcia d’entendre-ho tot. Deixant el vers com era a l’original, em trobava que la paraula aleppe no té rima possible en català. Ara bé, suposant que l’aleppe sigui l’aleph hebrea, m’ha semblat prudent traduir-lo per “alep”, perquè així aquesta desinència permet la rima catalana, i resulta un pecat filològic una mica més petit que el que va cometre el Dant. És curiosa la manera com el nostre traductor medieval Andreu Febrer se surt del compromís. Febrer tira al dret, i tradueix Papè Satàn, papè Satàn aleppe!, per “Papa Satan, papa Satan resguard!”.

    No cal dir que la solució de Febrer és massa infantil i inacceptable.

    M’ha semblat natural fer aquestes explicacions; primer de tot, perquè el lector corrent s’haurà topat amb un vers que l’haurà deixat in albis, i el meu deure és fer el poema dantesc el més entenedor possible per a tothom; i en segon lloc, perquè a les persones versades en l’obra del Dant els haurà vingut de nou i els haurà semblat una profanació el fet de mutilar dues lletres de l’hendecasíl·lab original.

    [...]

    Comentari al Cant VIII (Infern)

    [...]

    Un cop abandona Felip Argenti, el Dant veu les torres de la ciutat de Dite, o ciutat de Lucifer. Gairebé totes les traduccions que conec, respecten la paraula italiana —dantesca— Dite, per anomenar el lloc de les majors penes infernals. De les traduccions catalanes, les dues que ens mereixen respecte, la medieval d’Andreu Febrer i la moderna inacabada de Verdaguer i Callís, mantenen també la paraula Dite. Ara bé, el Dant emprà aquesta paraula de Virgili, i del mot llatí Dis, Ditis, en va fer l’italià Dite. Dis equival a Plutó, i en l’Eneida Ditis, o sigui de Dis, és el mateix que dir “del senyor dels Inferns”, o sigui el déu Plutó. Per ésser absolutament fidels, hauríem de traduir Dite per Dis o Dit, si volem catalanitzar de la mateixa manera que el Dant italianitzà. Però el Dite del Dant no és el Plutó de Virgili; quan el trobarem en el cant XXXIV, veurem que no es refereix al Plutó dels grecs i dels romans, sinó al Lucifer dels catòlics. Lo ‘mperador del doloroso regno dantesc, és el Lucifer autèntic, el cap dels àngels rebels, i a la seva rebel·lió i a la manera d’actuar en l’Infern, tal com explica la doctrina catòlica, és al que fa referència el Dant. Doncs bé; jo he trobat natural i propi d’una traducció poètica com la meva, en la qual em proposo la màxima claredat possible, de traduir “la ciutat de Dite” per “la ciutat de Lucifer” o “la ciutat luciferiana”, perquè, en realitat, és de Lucifer que es tracta.

    [...]

    Comentari al Cant XXIII (Infern)

    [...]

    Després d’aquests pensaments i aquestes comparacions, s’acut al Dant que si ells han estat la causa de la situació desgraciada dels dimonis, aquests, ara, vindran a empaitar-los, i el mateix pensament fa Virgili, el qual, agafant el Dant d’una braçada, comença a rodolar pel pendent fins arribar a la fossa sisena i escapar-se de l’envestida dels dimonis irats. En aquesta fossa, troben uns personatges que caminen amb molta fatiga, coberts d’unes grans capes amb caputxa que són de plom massís i estan pintades d’or, i de talla semblant a les dels frares de Cluny. Són els hipòcrites. En la meva primera traducció d’aquest can publicat a La Veu de Catalunya havia seguit el text que en lloc de in Clugnì per li monaci fassi, deia in Cologna per li monaci fassi. Aquesta versió de Colònia era la més admesa, i jo, en el comentari publicat després a La Veu, deia:

    “La comparació que fa el Dant de les capes dels hiòcrites amb les dels frares de Colònia, dóna lloc a diverses interpretacions per part dels comentaristes. En primer lloc, tots els antics creuen que es refereix a la Colònia germànica, l’actual Köln. Entre els moderns, algú creu que sigui la Cologna, en la regió del Veronès, i fins hi ha qui creu que es tracta de l’abadia francesa de Cluny. L’Anònim Selecte dóna aquesta explicació: “A Colònia hi hagué una abadia de frares molt rics i nobles que mostraren tanta supèrbia, que llur abat, amb una bona companyia de monjos, anà a Roma i demanà al Papa que els deixés portar la capa d’escarlata i la caputxa d’or. I el Consistori dels cardenals, amb el Papa, indignats d’aquesta gosadia, els varen manar que duguessin els hàbits curts del més vil i més ordinari burell, amb unes caputxes que els tapessin ben bé el cap. I així fou complert com càstig per llur hipocresia.” I el mateix expliquen altres comentaristes antics. En canvi, l’Ottimo Commento creu que el Dant fa referència als hàbits dels monjos de Colònia, que per modèstia i honestedat eren llarguíssims, amb unes enormes caputxes que no els deixaven veure la cara.”

    Al cap de cinc anys, quan m’he posat a revisar la meva traducció d’acord amb el material més modern i més autoritzat, em trobo que en l’edició de la Divina Comèdia de la Societat Dantesca Italiana, de l’any 1938, amb el comentari de Vandelli, la Cologna, hi era substituïda pel Clugnì, i Vandelli, en la seva nota, defensa la substitució d’una manera que em sembla justíssima. En el meu primer comentari, jo aportava l’autoritat dels antics exegetes i donava la versió Clugnì com la menys admissible.

    [...]

    Comentari al Cant XXII (Purgatori)

    [...]

    Virgili pregunta a Estaci per què, si va tenir tant seny, va caure en el pecat d’avarícia; i el poeta de la Tebaida, en una llarga i subtil explicació, li aclareix que no va ésser avar, sinó pròdig, i que ja haurà vist, en l’Infern, que avarícia i prodigalitat, tot i ésser dos pecats oposats, es penen i es purguen en el mateix lloc. Estaci diu que el que el lliurà d’ésser excessivament pròdig i el conduí a la raó, foren aquests versos de Virgili: “¿Per què no frenes tu, oh sagrada fam de l’or, l’apetit dels mortals?” Ara bé; aquest punt de la Divina Comèdia ha donat lloc a comentaris llargs i controvèrsies. El Dant fa al·lusió als versos 56 i 57 del llibre tercer de l’Eneida: Quid non mortalia pectora cogis, —auri sacra fames. El sentit dels versos és “A què no condueixes, tu, fam maleïda de l’or, els apetits humans”, frase d’Eneas davant del crim de Polimèstor, comès per la seva fam maleïda de riqueses.

    Molts traductors del Dant, en arribar a aquest punt, han optat per donar a les paraules l’autèntic sentit que els donà Virgili; però, aquesta solució, a mi em sembla bastarda. És evident que el Dant dóna, a la sacra fames de Virgili, un valor fals. És a dir, Virgili execra l’avarícia i l’apetit de les riqueses, i Estaci sembla que exalti la fam de l’or i les riqueses per combatre els pròdigs i dilapidadors. ¿Com s’explica aquesta alteració de valors en el Dant, ell que sabia de cor, i millor que ningú, el seu Virgili? Potser el Dant cità de memòria la frase despresa del passatge, atribuint-li un sentit diferent, o aplicant-la a voluntat, convençut que la sentència virgiliana era com un ganivet de dos talls, o com el joker dels jugadors de poker. Potser volgué fer d’Estaci una figura tan addicta a Virgili, que es troba en les paraules del mestre ensenyaments per a totes les virtuts, ensenyaments que el propi Virgili no sospità mai. Sigui el que sigui, jo he traduït els versos fidel a l’original dantesc, fent el poeta responsable del que va escriure.

    [...]

    Comentari al Cant Primer (Paradís)

    [...]

    Apareix ara el primer dubte del Dant, que Beatriu aclarirà. Som al vers 76, i el Dant diu literalment: “Quan la roda que tu sempiterneges desitjat, a ella em féu atent amb l’harmonia que tempres i discerneixes...” Aquesta tercina, una mica complicada, fou traduïda pel nostre Andreu Febrer d’aquesta manera: “Quand la roda, la qual Tu sempiternes —desigada assí me féu actès— ab l’harmonia que temprant discernes...” La versió de Febrer, en aquest punt, la dono com a prova, primer, de la incomprensió absoluta de Febrer d’aquesta tercina; segon, de la incomprensió, per a un lector català, del que vol dir Febrer. Tot l’interès està en el “desitjat” —desiderato— que, masculí, es refereix a Déu. Febrer, no sé per quina raó, traduí “desitjada”, que essent femení concorda amb “la roda”. Les dificultats, per a un traductor responsable, en un cas així, són grans. Primer de tot, ens interessa saber què vol dir el Dant. La interpretació ens la dóna en el Convivio (II, III, 9) i el sentit serà aquest: “Quan la roda que Tu mantens en un etern desig de Tu, cridà la meva atenció, amb l’harmonia que tempres i distribueixes.” Posseït del que vol dir el poeta, i després de pensar-m’hi molt, he intentat traduir la tercina d’aquesta manera: “Quan la roda que et té eternes fretures —tota l’atenció m’havia pres— amb l’harmonia, que al teu gust mesures.” Fins aquí, d’una manera aproximada, he dit el que el Dant volia dir. Però en aquests tres versos el Dant intenta explicar moltes coses que un lector corrent no pot endevinar així com així: la roda és el novè cel, o Primer Movible, que està tocant a l’Empiri, cel immòbil, des d’on governa Déu el gran concert de les esferes. Més endavant el lector s’anirà familiaritzant amb tota la complicació de les deu esferes celestes.

    [...]

    Josep M. de Sagarra: “Comentaris a Dante Alighieri: La Divina Comèdia” dins Dante Alighieri: La Divina Comèdia. Traducció i comentaris de Josep Maria de Sagarra. Barcelona: Joan Sallent, 1947-1951, vol. I, ps. 57-58, 98, 123-125, 139-140, 376-377; vol. II, ps. 351-352. Reeditat dins Josep M. de Sagarra: Obres Completes. Traduccions. La Divina Comèdia. Barcelona: Editorial Selecta, 1983, ps. 44-45, 100-101, 112-113, 322-323, 792-793, 960, i dins Montserrat Bacardí, Joan Fontcuberta i Gel, Francesc Parcerisas (eds.): Cent anys de traducció al català (1891-1990). Antologia. Vic: Eumo Editorial. Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra. Departament de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Traducció i Interpretació d’ Osona de la Universitat de Vic, 1998, ps. 131-138. (Biblioteca de Traducció i Interpretació; 3).