Tardor sensible

El fred maquina, lluny, la recruada

que gelarà les timbes i els torrents,

i als adéus d’una tendra solellada

cerquen d’abellejar mos pensaments.

 

Una gran fulla d’or volta encantada

entre sospirs i encara no laments;

finestres sense por de cap gebrada,

de nit, s’encenen de retorns contents.—

 

Serenitat com de llaurada feixa,

paga i corona de l’humil fatic.

Vaig, cingle avall, a una darrera lleixa:

 

¿per què l’aire, talment, em sembla amic?

La vida em diu que tan suau em deixa

perquè ho fa al so de la cançó que dic.