Dedicació

Dedicació

Després de tot,

ara que els arbres donen brot,

aquesta llum desarraulida

em farà, vell, mudar de vida.

Perquè en la fulla ja amatent,

però tot just sabuda,

trobo la por, l'assecament,

el vent geliu, el gran turment

i la caiguda.

Tot canviant de pensa

faré sagrada prometença:

res de vivent no serviré,

sinó tan sols el que potser

podrà venir

quan jo no vegi dol ni dansa.

Una esperança vull seguir

sense esperança per a mi,

sense esperança ni recança.

 

No pas que em prengui la malura

de dar-me estil d'omnipotent.

(Déu, tot sencer dins el present,

no s'hi complau ni s'hi detura.)

Dèbil, esclau,

sé la poquesa que m'escau;

però si veig que resta

un poc de mon albir,

em vagarà d'alçar la testa

amb un sospir

que faci d'ales i guiatge,

malgrat el vent incert,

a la sement que es descoratja

abans de caure al solc obert.

No voldré, doncs, massa dormida

en abatuts coixins,

perquè gemec és tota vida

i l'aire tot camins.

 

Que sigui així mon goig de viure,

aquesta mica de no-res.

El cor oprès,

per nou espai es torna lliure.

En món encara no palès,

res com no puc, m'és tot permès.

Só del futur que lleva.

L'esdevenir roda sens treva:

vull que s'acuiti el seu trepig

i retre, en ell, l'ànima meva

al que ultrapassi el meu desig.

I aqueixa sort em sigui dada:

passat el viure que em consum,

enllà de pols abandonada,

ésser, en millor diada,

guspira anònima de llum.

 

Oh Moïsès, qui sabrà dir

la gran virtut del teu destí,

oh seny ardent, oh força tesa

fins a morir—

sens cobrament de la promesa

per a no veure-la marcir

en nit planyent o foll camí!

Josep M. Ramis dt., 15/05/2012 - 17:48