Nota sobre aquesta traducció catalana de "Thérèse Desqueyroux"

«Thérèse Desqueyroux», que és una gran novel·la; no és pas una novel·la gran: per la seva extensió més aviat mereixeria ser qualificada de novel·leta, si no fos que la seva tibantor tràgica lliga molt malament amb tal diminutiu. És, de fet, l'obra que va fer famós Mauriac; i si bé no té la fondària psicològica d'altres obres d'aquest escriptor, com «La pharisienne» —ja plenament de maduresa—, en canvi segueix essent considerada per un ample públic mundial com l'obra mestra de Mauriac. Crec que tal prestigi es deu sobretot a la fuga, típicament jovenívola, amb què va ser escrita i que encara ara —al cap de tants anys— ens arrossega quan n'emprenem la lectura.

Mauriac es caracteritza, entre altres coses (certament molt més importants), per l'extrema correcció del seu estil. Correcció que no xoca, o almenys no xoca massa, amb la versemblança, donat el medi social que preferentment ha descrit: l'alta burgesia de Bordeus. El francès d'aquests propietaris rurals, originàriament de llengua occitana (encara Bernard Desqueyroux, com veurà el lector, parla occità amb la gent del camp)*, assimilats a la cultura francesa en el transcurs d'aquests darrers segles, té aquella correcció gramatical característica que tota llengua pren en boca de qui se l'ha feta seva més per la via de la cultura que no de la tradició viva.

Un traductor no troba, doncs, en Mauriac cap d'aquelles dificultats que plantegen els autors que se serveixen d'una llengua viva més que no pas d'una llengua culta. Si el lector curiós i crític vol comparar aquesta traducció de «Thérèse Desqueyroux» amb les que he donat de Kazantzaki i de Dostoiewski **, notarà grans diferències d'estil: són filles de la fidelitat que crec que un traductor ha de guardar a l'esperit i a l'estil dels autors que tradueix.

El lector trobarà, doncs, en aquesta traducció de «Thérèse Desqueyroux» un català correcte, una transcripció tan fidel com ha estat possible del francès correctíssim de l'original. Només ens hem separat de les gramàtiques i diccionaris tinguts per normatius en uns pocs detalls, que són els següents:

a) Detalls morfològics: Posem o final, no sols a la l.ª persona singular del present d'indicatiu (cosa ja admesa de fa temps per les gramàtiques), sinó en una sèrie de substantius, d'acord amb la llengua parlada per les classes cultes de tot el territori lingüístic; en aquesta traducció apareixen només dos casos d'aquesta lleugeríssima llicència morfològica: calbo i viudo***. Fem pla el mot imbècil. Escrivim autòmata.

b) Detalls de lèxic: usem alguns castellanismes, que considerem inevitables; són els següents: caldo, guapo, silló, palmatòria, alabar, afició, monyeques, acera, tonto, empolvat. En canvi, ens valem de l'expressió «a retorn de correu», inusitada, en comptes de «a volta de correu» (que és com ho diu molta gent), perquè un castellanisme d'aquesta mena, que afecta la construcció i la fraseologia, sembla el més perillós. Usem certs mots catalans amb el canvi de sentit que els dóna el llenguatge viu: cuidar (=tenir cura), curar (=guarir), descuidar (=negligir).

Els noms de lloc i els cognoms, en realitat occitans (i un de castellà: Azevedo), els deixem en l'ortografia de Mauriac.

J. S.

 

* Mauriac no diu occità, sinó patuès, i així ho hem deixat.

** «El Crist de nou crucificat» (2.ª ed., 1960), i «Els germans Karamàzov» (1961), totes dues dins la col·lecció El Club dels Novel·listes

*** Tan lleugera i insignificant, que certament no ens expliquem els escarafalls que hi fan certes persones (les quals, naturalment, no ho diuen de viva veu d'altra manera, com si creguessin que la gramàtica només legisla per a 1a llengua escrita).