Sobre la traducció de Macbeth

Macbeth deu haver estat, sens dubte, l’obra de Shakespeare més traduïda al català. Vuit versions —incloent-hi aquesta— és una marca que contrasta amb el nombre de tres assolit per obres majors tan fonamentals com Hàmlet, Otel·lo o El rei Lear. Obre la llista l'escrupolosa traducció de Cebrià Montoliu, editada Fany 1907 per L'Avenç. La segueix, només un any més tard, la de Dídac Ruiz, editada per l'Estampa d'E. Domènech en un primer intent editorial d’«Obres Completes de W. Shakespeare». En morir, l’any 1926, Magí Morera i Galícia deixava inèdita la primera traducció en vers de l'obra. Dos anys més tard, C. A. Jordana iniciava amb aquesta tragèdia la seva dedicació a Shakespeare. A partir d'aquí, caldrà esperar fins als anys de postguerra en què Josep M. de Sagarra es lliurava feliçment a anostrar en vers l’obra del bard de Stratford: Macbeth es publicaria entre les nou versions shakespearianes que l'editorial Alpha treia a la llum entre 1958 i 1959. I, ja l'any 1975, Jordi Pujol Cofan en va fer una altra de més planera per a un públic popular. Finalment, l'any 1988 Salvador Oliva publicava la seva dins la integral per a la sèrie televisiva produïda per la BBC.

El traductor que s'enfronta a una obra d'aquesta envergadura no pot deixar d'agrair la feina de desbrossament del camí feta pels seus predecessors. Però, alhora, no pot evitar de sentir, com una llosa aclaparadora, el pes dels assoliments de les traduccions prèvies. En particular, un traductor actual de Macbeth no pot esquivar de preguntar-se: ¿té sentit un nou Macbeth, havent-hi el de Sagarra? Perquè, en efecte, el Macbeth de Sagarra es manté, al cap de mig segle, perfectament vigent i admirable, com un clàssic. El crític lligamosques hi podrà assenyalar petits defectes aquí i allà, causats per les presses amb què hi havia de treballar el poeta, però ningú amb dos dits de front gosarà negar-li la qualitat de clàssic del nostre teatre. Així, doncs, un cop acceptat l'encàrrec d'un vuitè Macbeth, el traductor es pot replantejar la pregunta en aquests termes: ¿puc aportar a Macbeth alguna cosa nova que no hi hagués posat Sagarra?

Això és exactament el que em vaig proposar en escometre la present traducció: seguir d'una banda el magisteri de Sagarra, en l'ambició d'aconseguir un text amb qualitat poètica i amb viabilitat dramàtica, i alhora intentar d'aportar-hi alguna novetat que el fes distintiu i sobretot útil a primers del nou mil·lenni. Una de les característiques de les versions shakespearianes de Sagarra, per exemple, és que en la seva pruïja per ser fidel a tots els matisos de l'original el poeta no vacil·la a allargar el text tant com calgui, de manera que un parlament de deu versos, posem per cas, fàcilment se li converteix en un altre de catorze. Això pot tenir poca importància en segons quin punt, però en general allarga força l'obra i, sobretot, n'alenteix l'acció. Per aquí, doncs, hi havia una aportació a fer: per això en la present traducció he perseguit la concisió tant com he pogut i, davant el dilema entre encabir-hi tots els matisos semàntics o dir-ho de manera tan breu i contundent com l'original, he optat sempre per aquesta darrera possibilitat.

Pel que fa a la llengua, poca cosa es podria aportar de nou a la plasticitat i l'esplendor verbal de Sagarra. La novetat d'aquesta versió, si de cas, es limita a un ús lleugerament més col·loquial —més oral— de la llengua, de la qual han desaparegut per exemple els «per a» o els possessius simples. En sintonia amb això, l'escansió dels versos també és més col·loquial —més versemblant, si es vol— que no en la poesia lírica, de manera que el text no sol demanar als actors d'observar hiats que no els surtin amb naturalitat. Alhora, els noms dels personatges s'han considerat segons la pronunciació anglesa: així, el nom de Macbeth ha de sonar com a paraula aguda, no com a plana (Sagarra, encara que no l’accentua, l'utilitza amb l'aberrant pronunciació plana).