Notícia prefacional del traductor a La batalla dels llibres

Els escrits reveladors, en grau més elevat, de la poderosa mentalitat de Jonathan Swift, són, sens dubte,els seus assaigs de caràcter satíric contra els vicis socials i polítics dels estaments del poble d'Anglaterra pervertit per la corrupció, la sensualitat i la irreligiositat imperants durant les darreries del regnat d'Anna Stuart. Aquell deplorable estat de coses motivava les implacables censures que eixien de la ploma de l'autor denunciant, amb la finíssima i profunda ironia i l'humorisme sardònic peculiars del seu estil, les baixeses i les infàmies que excitaven l'acrimònia habitual del seu temperament i afermaven més la ingènita rectitud, que el feia incapaç d'escriure un sol mot contrari als dictats de la pròpia consciència.

Una de les peces d'aquell gènere literari és la que oferim ara als nostres bibliòfíls en la present versió confeccionada sobre l'obra original, (*) eixida a llum l'any 1704, afegida, malgrat ésser comparativament insignificant, a continuació de l'admirable assaig A tale of a tub (Conte del tonell), de caràcter intel·lectualment tot diferent.

La batalla dels llibres, potser el primer treball d'assagista de l'autor, havia circulat, molts anys abans, en còpies manuscrites i posat de relleu la seva excepcional aptitud per a la sàtira. Era llavors que, acollit per Sir William Temple, l'ajudava en la preparació de les Memòries del cèlebre humanista i polític, i que, servint-se de la rica biblioteca del seu protector, iniciava al mateix temps la carrera d'escriptor que el féu 1'home considerat com el més genial de la seva època. La simpatia natural envers el polític irlandès, la palesà assignant-li el brillant i afortunat paper que, en companyia del seu gran amic Boyle, representa en la relació heroico-burlesca parodiant el debat literari entorn el saber dels antics i dels moderns.

Aquesta polèmica, iniciada a França per Fontenelle, seguit de Perrault amb el seu enginyós Parallèle des Anciens et des Modernes, presumint d'establir la preeminència dels autors moderns sobre els antics en totes les grans manifestacions intel·lectuals, havia suscitat, com a conseqüència d'una pretensió tan desraonada, un moviment d'opinions diversament contraposades tant a l'Acadèmia com entre el públic, contagiat de la hiperestèsia de l'orgull nacional dominant en el segle de Lluís xiv. Combatuda rudament per Boileau i per Racine aquella tendència innovadora, la guerra (o, més pròpiament, querella literària) s'encengué a propòsit de la paradoxal teoria, que, per fortuna, no arribà a gaudir de prou acceptació ni pels seus mantenedors mateixos, justament acusats d'excessiva adulació al gran monarca.

La discussió d'aquell tòpic durava encara l'any 1692, quan Temple l'entaulà a Anglaterra en publicar un tractat elogiós dels clàssics antics en forma d'assaigs, o, més ben dit,d'aplec d'observacions històrico-crítíques, en un estil graciós mig enjogassat i mig seriós; treball vanament titllat de ridícul per Macaulay i al qual, mitjançant unes Reflexions, replicà William Wotton, jove prodigi universitari de Cambridge, dotat, si es vol, de més erudició que Temple, si bé inferior d'estil i d'humor. La conjectura que Temple va aventurar sobre la possible autenticitat de les Epístoles atribuïdes a Falaris, tirà d'Agrigent, era motiu de fàcil atac, que no trigà molt a produir-se per part de la fracció de Cambridge, amb més motiu encara que els que els brindaven els seus contraris, els brillants tant com superficials escolars d'Oxford, els quals, emprant el nom de Carles Boyle, més tard comte d'Orrery, el feien entrar en col·lisió en publicar una segona edició de les falses Epístoles, la qual cosa ocasionà la intervenció d'un oposicionista de major calibre que Wotton. Tal era el Dr. Bentley, bibliotecari de la Saint James's Library, on va tenir massa temps segrestat (més que no guardat) el manuscrit espuri, del qual demostrà l'absoluta falsedat en un apèndix a la nova edició de les Reflexions, de Wotton.

Fou en aquest punt crític de la disputa que Swift hi posà terme definitiu entrant en acció en ajut defensiu del seu patró Temple, no solament per sentiments de gratitud, sinó també per pròpia inclinació del seu bon gust i de l'aversió envers els enemics d'aquell. Tot això li va inspirar la invenció gojosa de l'imaginari conflicte bibliomàquic, el qual fa acabar amb el total venciment de Wotton i Bentley, fígurats en la batalla com a germans d'armes que vénen a caure costat per costat, fatalment traspassats ambdós alhora pel dard apol·linari del venjador Boyle. En la còmica relació els dos caiguts són objecte de constant ludibri, presentats ridículament arreats amb armadures rovellades i apedaçades a semblança dels grotescos armaments de tots els altres moderns participants en aquelles fetes, particularment els de Gondibert i de Dryden, que hom diria copiats de les imatges caricaturesques dels extravagants guerrers gravats en la faceciosa producció Les Songes drolatiques de Pantagruel. Vegeu-ne alguns estrafolaris espècimens intercalats en les ratlles del text i que semblen fets a posta per il·lustrar la narració de la Batalla.

Quant al seu argument, podria ésser condensat en l'índex sinòptic dels fets i episodis principals, cronològicament ordenats i enumerats epigràfícament a continuació.

 

A. INTRODUCCIÓ

I - Com, en vista de la polèmica sobre antics i moderns, l'autor es decideix (1697) a escriure'n la història amb totes les seves conseqüències.

II - Recorda que les guerres i les invasions són sempre causades pels atacs de la pobresa i les necessi tats contra la prosperitat i les riqueses.

 

B. PRELIMINARS DE LA GUERRA

III - La querella dels moderns amb els antics sobre les pretensions d'aquells per a la possessió del cim superior, del Parnàs, que exigeixen que els sigui donat, i, en cas contrari, enderrocat.

IV - Resposta negativa dels antIcs, no acceptada pels moderns.

V - La guerra és inevitable, amb els corresponents i obligats rius de tinta vessada i exhibició de trofeus de victòria d'ambdues parts, ço és, llibres de controvèrsia.

VI - La pau de les biblioteques torbada per l'esperit d'aitals llibres.

VII - El consell de l'autor no havent estat seguit, és causa de la terrible lluita armada en la Biblioteca Reial de Sant Jaume.

VIII - El bibliotecari Dr. Bentley, aferrissat enemic dels antics.

IX - Els moderns, forts en nombre de 50.000 volums, insulten els antics.

X -William Temple, favorit dels antics.

XI -Incidència d'una querella entre una abella i una aranya amb la respectiva argumentació d'ambdues parts disputants.

XII- Isop en fa una aplicació apologètica de la present discòrdia.

XIII - Organització, ordre de combat dels moderns i noms de llurs cabdills.

XIV - Els cabdills dels antics.

 

C. INTERVENCIÓ OLÍMPICA

XV - Júpiter convoca el Consell dels Déus i consulta els llibres dels Destins, i transmet a baix les ordres pertinents.

XVI - Momus porta les noves a la deesSa Crítica, de la qual són descrites l'habitació i la família.

XVII - Davalla la Crítica i escampa la seva influència sobre el seu fill Wotton.

 

D. LA BATALLA

XVIII - Invocació a la Història en el començ de la descripció de les fases de la Batalla.

XIX - Paracels ataca Galièn; Aristòtil apunta a Bacon, però mata Descartes; Homer fa caure Gondibert, mata Denham i Wesley, Perrault i Fontenelle.

XX - Encontre de Virgili i Dryden, de Lucà i Blackmore, de Creech i Horaci, de Píndar i Cowley.

 

E. L’EPISODI DE BENTLEY I WOTTON

XXI - La singular armadura de Bentley.

XXII - El seu discurs als generals moderns.

XXIII - Resposta de Scaliger.

XXIV - Bentley i Wotton, aplegats, marxen ensems.

XXV - Bentley ataca Falaris i Isop.

XXVI - Atac frustrat de Wotton a Temple.

XXVII - Boyle, empès per Apol·ló en persecució de Wotton, trobant Bentley en el camí, els persegueix i els mata tots dos.

Les significacions al·legòriques d'aquesta obreta, plena d'originalitat i de subtil maliciositat, amb tot i ésser bastant forçades, no són, però, inassequibles a la comprensió del lector, qui, avesat a les metàfores usuals del llenguatge convencionalment figurat dels inventors de ficcions similars, podrà, sense massa esforç, representar-se en la imaginació els llibres com a corporalitats de l'esperit de llurs respectius autors, metamorfosats en guerrers armats a tot punt, i, muntats a cavall, saltar fora dels prestatges de les llibreries per tal d'anar a combatre feroçment entre ells fíns a estripar-se (desfullar-se), rompre's mútuament l'espinada (el llom), trencar-se les costelles (les posts o tapes de la relligadura), i, per fi, desgavellar-se o desmarxar-se (desenquadernar-se) tot l'organisme o cos bibliogràfíc en violents xocs d'armes (polèmiques controversistes), amb gran avantatge dels volums de major format (cavalleria pesada) contra els menors (cavalleria lleugera). I encara, completant la idea de transformisme recíproc d'esperits, de persones i de llibres, alguns d'aquests últims apareixen en la relació encadenats com a malfactors o gents perilloses, captivitat a la qual tots sabem que eren efectivament condemnats certs volums, en mantes biblioteques, per decret judicial, o simplement a fi de guardar-los de furtívola sostracció.

Altrament hem de considerar que si la versemblança és l'ànima de la ficció, ho és també sovint l'absurditat, tal com de vegades comprovem en la realitat, en què els fets tinguts per verídics són aquells que no han succeït ni podrien succeir mai, i que les històries fabuloses són les de més temps acreditades en l'opinió dels savis. I si en la literatura són admeses les ficcions d'una batracomiomaquia i d'una gigantomaquia, o d'una gatomaquia, d'una perromaquia, i fíns d'una burromaquia, (**) per exemple, bé podem passar per les excentridtats d'una bibliomàquia com la de Swift, ni menys raonadament suggestives ni més inversemblants que aquelles altres creacions seves quimèriques, tan justament celebrades, de descobriments de nacions fantàstiques en els viatges de Gulliver, que segellaren la seva fama, assenyaladament les de Lil·liput i Brobdingnac, d'acceptació universal i arribades a ésser matèria de preferent elecció en llibres per a infants.

El lector nostre estimarà potser com un defecte l'exclusivitat quasi absoluta concedida als anglesos en la representadó dels moderns; però res no li serà tan fàcil, i així mateix a qualsevol altre subjecte de les nacionalitats preterides, com substituir en el lloc d'aquells els noms d'autors compatriotes seus, probablement nombrosos, així mateix susceptibles de repulsa o severa censura. Sense moure'ns de casa nostra, quants falsos filòsofs, versificadors carrinclons, inelegants prosadors, pensadors malastrucs no s'hi trobaran! Raça pul·lulant i abundosa, d'on el classicisme exigent de Moratín trià els personatges a expenses dels quals el seu bon gust ofès es vindicà amplament en La derrota de los pedantes, producció per tants conceptes anàloga amb la present, fins i tot en l'apel·lació a les divinitats mitològiques. Aquestes intervenen també en l'acció de la sàtira menipea Exequias de la Lengua Castellana, del seu contemporani i amic Forner, igualment imitador d'aquell gènere, en certa manera tradicional, d'al·legoria fabulosa adoptat per alguns grans autors castellans de l'edat d'or en llurs invencions pseudolucianesques: tals les de Quevedo en les Zahurdas de Plutón i el Sueño de las Calaveras; les de Saavedra Fajardo en la República literaria, i més les de Cervantes en el Viaje al Parnaso, ressenya de poetes i escriptors d'Espanya qualifícats tots ells amb generós esperit de lloança més que no de crítica, idènticament al demostrat per Gil Polo en favor dels autors valencians, en el Canto de Turia, dins el poema la Diana enamorada. Aquests sentiments, saturats de benèvola indulgència, són, però, massa distants de la intransigència criticista de Swift contra aquells que són incorreguts en l'agressivitat de les seves agres censures, no sempre inspirades en sentiments prou imparcials per a fer-lo opinar amb prou equanimitat sobre el caràcter de certes personalitats, com ara la de Boileau Despréaux, el rígid preceptista de l’Art poétique, afiliat per temperament i estudi als clàssics de l'Antíguitat, (***) i a qui fa, no obstant, combatre en les fíles dels moderns. I altre tant caldria objectar quant al cas de l'únic espanyol que actua en la Batalla i precisament incorporat també en aquells mateixos rengles. ¿És possible, en efecte, suposar enemic dels antics el P. Juan de Mariana, ell, que en la seva grandiosa compilació històrica s'imposà la imitació meditada (així ho declara expressament) de Titus Livi com a narrador i de Tàcit com a comentador i filòsof de la Història?

Indubtablement que la serenitat del discerniment del popular degà de Sant Patrici de Dublín, ennuvolada per preocupacions d'ordre polític o religiós, o, més segurament, per oblit o desconeixença de les opinions i tendències literàries peculiars de les persones objecte dels trets de la seva sàtira, no encertava sempre a distingir-ne el respectiu temperament espiritual amb la justesa i veracitat exigibles en estricta observança de la sentència horaciana «Ridentem dicere verum quid vetat?», adoptada per ell com a divisa emblemàtica d'independència del criteri propi.

 

(*) A full and true account ofthe Battle fought last friday between the Ancient and the Modern Books in Saint James's Library.

(**) De Gabriel Alvarez de Toledo (1662-1714).

(***) Sembla estrany que Swift ignorés la significació capital que, en la famosa controvèrsia sostinguda a França, tingué Boileau, associat amb Madame Dacier en la defensa dels antics contra Perrault i La Motte, partidaris dels moderns (1708).