Les raons d'aquesta traducció

6. LES RAONS D'AQUESTA TRADUCCIÓ

El teatre no té per què ser un mitjà d'expressió artística elitista. Però construir una dramatúrgia que vehicule les aspiracions d'una societat és una tasca difícil que requereix un enginy i una sensibilitat estètica especial. Els grans dramaturgs de la història del teatre han estat plenament conscients de la importància de crear uns personatges que transcendiren l'anècdota literària i que passaren a formar part de l'imaginari cultural dels seus conciutadans. Alguns d'aquests personatges serien, per exemple, la Bernarda Alba de Lorca, el Manelic de Guimerà, o l'Oncle Vània de Txèkhov.

En el nostre cas, vàrem pensar que, si no teníem aquests personatges, els podríem adaptar a partir d'una dramatúrgia que té tantes relacions amb la nostra com hem assenyalat. És per això també que hem optat per una traducció/adaptació, malgrat les dificultats. Al capdavall, no ha estat tan complicat: Germana Lozano (en l'original Germaine Lauzon) o Eliseta de Queralt (Lissete de Courval) podran ser identificades per l'espectador inquiet quan les obres de Tremblay adquirisquen a casa nostra el reconeixement internacional de què ja gaudeixen. A més a més, les semblances entre les dues cultures són tantes que no ha estat massa complicat trobar les equivalències de l'Himne Nacional del Canadà amb el nostre Himne Regional. O també, el desig dels que sempre volen anar-se'n nord enllà, mentre que és ací on hem de trobar les solucions als nostres problemes.

És natural, doncs, que les nostres cunyades parlen el seu valencià. Val a dir: ple d'incorreccions i molt dialectalitzat; llevat d'Eliseta de Queralt, que fa de la seua llengua massa ben parlada, l'instrument de la bona situació social a què aspira.

 

6.1. «ASSUMIRÀS LA VEU D'UN POBLE»

Lluny del despotisme il·lustrat, el tipus de teatre que proposa Michel Tremblay estaria molt en relació, en un principi, amb la sensibilitat estellesiana quan ens proposa «Assumiràs la veu d'un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre poble», tal com explicava quan defensava el joual. Amb el pas del temps, i cansat d'estar defensant aquesta postura davant intel·lectuals elitistes i davant el poble ignorant, la matisarà acostant-se més als versos de Lluís Llach: «Venim del sud, venim del nord, de mar endins, de terra enllà. I no creiem en cap bandera que no es digui llibertat».

Aleshores, més que d'un teatre polític podríem parlar d'un teatre per al poble, o perquè el poble alce el cap. En aquest sentit, Tremblay no és gens excloent i va pensar que el Quebec no es podia construir sense les cunyades o les germanes Lozano. Per això, el crit de les manifestacions d'altres èpoques «Ties maries, vos queden quatre dies», s'entendria ací com a més propi de la dialèctica de l'enfrontament que de l’acceptació lúcida de la nostra identitat com a poble, fins i tot amb les ties maries, els fallers, els no-intel·lectuals, els no-nacionalistes. Perquè hi ha altres vies, perquè tots hi tenim cabuda.

En aquest sentit, Tremblay, que era conscient de la força política dels seus arguments aparentment trivials, aconsellava als actors interpretar els textos com a tals, en cap cas com a manifestos. Perquè els seus personatges no tenen consciència del que representen, no saben que els seus monòlegs són missatges d'alliberament, encara que, compte!, la gent que escolta al pati de butaques sí.

Ara bé, fer versemblants els personatges d'aquesta traducció-adaptació va ser el repte que ens plantejàrem per contribuir a la consolidació d'una dramatúrgia valenciana amb personatges reals. I no hi ha cap dubte, els personatges són de carn i ossos, encara que analitzats en profunditat representen idees o tesis i açò és el que converteix les obres de Tremblay en clàssics de la literatura teatral. Amb tot, aquesta només és una petita part del món de ficció creat per l'autor quebequés, però que reflecteix a la perfecció les inquietuds de la societat valenciana per mitjà d'uns personatges de ficció.

 

6.2. UN NOU MODEL DE FAMÍLIA QUEBEQUESA: DEL «JE ME SOUVIENS» A LA PROJECCIÓ INTERNACIONAL

La voluntat del poble quebequés confrontada als conflictes plantejats fins ara va fer que es trobaren algunes vies d'eixida que poden donar una mostra de la importància de la creativitat d'un poble en la seua afirmació nacional. Per exemple, el desig manifest de retorn als arrels (el «je me souviens» expressat a les matrícules dels cotxes del Quebec) o una mirada sempre en el futur. Aquesta seria la idea que dominaria actualment en la societat quebequesa que intenta combinar aquesta voluntat de conservar el passat sense deixar de ser moderns i cosmopolites; de voler ser una terra d'acollida multicultural, i sobretot intercultural, i preservar al mateix temps la seua diferència; de ser plenament nord-americana sense per això perdre les seues arrels europees; de ser llatina i nòrdica a la vegada; i també, de combinar l'esperit mercantilista americà del business is business amb el savoir faire de la vella Europa.

Alguns exemples de l'estil de la cultura quebequesa estan començant a ser coneguts pel públic occidental: el Festival des Films du Monde on sovint són premiats els films llatinoamericans; les pel·lícules com Le déclin de l'Empire Americain, o Leoló; els megaespectacles com el de Le Cirque du Soleil; els conjunts de música ètnica com La Boutine Souriante; les cantants pop com Céline Dion qui no abandona mai el seu repertori de cançons en francés i incorpora cançons en castellà; les innovacions teatrals com les de Robert Lepage, o el Matx d'improvisació; o els grups de dansa i de música com La, la, la; Human Steps; Carbonne 14; StarMania; o altres. Tot un exemple a seguir! |

València, el Cabanyal, estiu de 1999

Antoni Navarro i Amorós

 

NOTA DEL TRADUCTOR:

A diferència de la versió original, que està escrita seguint la fonètica del quebequés o joual (variant dialectal francesa del Quebec), en la nostra traducció-adaptació hem utilitzat una grafia normativa equivalent, això sí, a l'àmbit dialectal del català occidental. Per a qualsevol proposta de muntatge, es recomana adequar la fonètica al parlar col·loquial dels valencians per tal d'aconseguir la versemblança necessària en aquest tipus d'obres de caire realista. A més també fóra convenient incorporar tota mena de referències sociohistòriques, lingüístiques i culturals pròpies del col·lectiu més nombrós de destinataris. Aquestes faran possible una interpretació personal i col·lectiva, és a dir, antropològica i sociològica de la metàfora del món de Les cunyades.