La carcassa poderosa, agegantada, els membres penjants ab dexaments d’inercia, la carn esblaymada y monòcroma, els trets cantelluts que, una volta ovirats, s’estargien per sempre més al fons de les ninetes, l’esburrifament de la barba esclarissada, la ferestía... pacífica del bigoti, les prunes dels ulls rebotides y sens mirada, la flamarada blanca de l’indòmita cabellera, tot ho era, en ell, d’estatuari, tot, conjunt y detalls, semblava curosament triat y aplegat per a la fi que’ls destins li senyalaren, per a esser entregat a l’idolàtrica contemplació de les gentades. En aquell esser animat encar, –però lo menys animat possible,– d’una alenada de vida terrena, s’hi endavinaven ja incommovilitats monolítiques, enduriments preparats per al bronze, repteses imblegables, anquilosis d’eternitat... tot allò qu’engendra y perpetúa la vida sobrenatural de la gloria... Entre’ls homes de sa generació, que tants n’ha tingut d’estatuables, ell, per la seva estructura física y per la lley del séu geni, ha sigut, de tots, potser, el més estatuable, perque interna y externament fou el batut y forjat més a la catalana faysó. En efecte, com si la mateixa força que inspirà la seva obra literaria, hagués emmotllat son còs, l’una y l’altre semblaven parts d’un tot harmònich, brollat directament de la fornal autóctona y nèt de tota màcula de forastería; l’una y l’altre semblaven escalabornats a cops de mall tal com ho semblen els blochs ciclòpichs de Tarragona ò d’Empori, l’una y l’altre tenien la granada bellesa, erma de refinaments y complicacions, de les coses primaries; l’una y l’altre, per la matexa carencia d’elements ornamentals supèrfluus, arribaven de manera plena y dreturera al sentiment y a la comprensió del poble, com si fossin quelcom essencial y complementari del mateix. Car, a dir veritat, cap poeta, cap dramaturch, cap patrici de la Renaixensa ha revelat y personificat com ell tot lo que d’agreny, d’hirsut, de tendrament feréstech, –d’almogàver,– resta encar en el fons de nostra naturalesa; cap, com ell, ha tingut el verb càlit y grandiloqüent, sens termes mitjos ni paliatius, de la revolta, del inconformisme, de l’intransigencia en l’ideal, que pugna y bramula imparablement dintre nostre, com embats de congènita tempesta; cap, com ell, ha projectat enlayre, d’un sol raig, el sentit utilitari que mou nostra sanch fenicia y alhora l’idealisme afogarat de nostre impuls de llibertadors d’esclaus, de redemptors d’opresos; aquexa corrent espiritual doble de positivisme y romanticisme que contrapesa en nosaltres y’ls estabilisa fins al màxim equilibri, defectes y qualitats.
Com a manifestació clara d’aquesta doble corrent, vola’l poeta ab tota llibertat pels espays imaginaris, en ales de la seva fantasía, al crear les figures centrals de les seves peces dramàtiques y’n fa essers de vida extra corrent, desfocats y enlluernants com evocacions de somni mirífich, y, ensemps, observador fidel, anota pacientment les característiques racials de la gent de carn y òssos, en sos innombrables personatges secundaris... A les maravelles fastuoses de la epopeya hi ajunta’l jocon realisme del sayneet, al agut atreviment de l’arenga patriòtica, al ferm y tosssut alegat reivindicador, la sorruda impassibilitat... casi paquidèrmica, davant els improperis y les amenaces que desferma ab sa coratgía; al crit vibrant y percutent d’un’hora, el silenci enigmàtich de la vinenta... Mes, silenci y crit, virior y impassibilitat, vena còmica y vena tràgica, tot es hú, tot es de casa, no porta emprenta ni galladura externa, cap element estrany hi posà per un argent de substancia, cap pot reclamarhi per la vàlua d’una malla. En proba d’axò, y ja que hem mentat son teatre, busquèu entre’ls fills de son engint, un sòl de carèsdesconegut, un home ò una dòna que no responguin, pel fons ò per la forma, als imperatius ètnichs y no l’hi trobarèu: podràn mancàlshi móltes coses, humanitat inclòs, però, més o meys acusada, més soma ò més retreta, carregada d’oripells ò nueta de pèl-a-pèl, ara arborada per quimeres alades, ara junyida, a pla de sol, al jou de les més vulgars realitats, sempre palpita y canta en ells la catalanitat, aqueix quelcom inconfondible y assolible a tots, com producte y concreció que de tots es; una ànima inquieta, bellugosa, però no escorredissa de nostra comprensió usual, –no literaria,– com ho fóra, per exemple, la d’una Hedda Gabler, d’un Admirable Crighton, d’una paradoxa pirandeliana qualsevulla...
Y aquexa matexa claretat diuerna, aquexa matexa casticitat ingènua de l’obra del escriptor, en la fè del patriota, en la vida del home...
Jo no sé hont és projectat axecarlo, aqueix monument; sols puch dir que de pensament el veig dominar en mig de la Plaça de Catalunya. La plaça de Catalunya és el cor de la Ciutat, el punt d’unió entre l’urbs vella y la nova, entre l’ahir y l’avui.
Y aquest punt simbòlich de confluencia, aquest lloch únich, me sembla el més apropiat per a tenirhi estada perdurable qui’n vida ja la hi tenía de fet, en lo cor de la Ciutat, car vivía en lo cor de tots los ciutadans, per a qui fongué en un, al calor del séu geni, l’esperit ancestral de la raça y ses ardents aspiracions de renaxensa, per a qui entroncà, sens dexarhi solucions de continuitat, l’Historia y la Llegenda, dexa l’avior, ab la vida moderna d’un gran poble, fent d’aquest, a travers del temps, un quelcom únich y indivisible.
Jo’l veig rich y magestuós, excepcional en magnitut y en bellesa, aqueix monument que podría servar y ennoblir a perpetuitat la gran plaça inurbana y camusa; jo’l veig servint d’ornat y d’axopluch, fet tot ell ab pedres y metalls exits de les entranyes de la nostra terra, flancat per aplechs escultòrichs que simbolisessin quan fou y quan ha d’esser representatiu de la grandesa colectiva... Un grandiós y bell monument a quins peus s’apleguessen els infants pera jugar y alhora rebre una interminable lliçó de coses, per apendre a somniar y a realisar heròycament els somnis;... hont els joves trobessen estímuls y esperances y’ls vells nobles reposadors pel còs laç y’l recort tramontant...
Barcelona mare! Ara és l’hora de redimirte de totes les indigencies monumentals que diuen que patexes; ara es l’hora d’axecar, com qui paga un deute sagrat, al qui fou carn sensible de la teva carn y ànima excelsa de la teva ànima, lo pedró commemoratiu digne d’ell y de tu.
CATALÀ, Víctor, “L’estàtua viva”, Catalana, 31-VII-1924, 214-217.